Les benignes
De la mateixa manera que deia, en la meva reflexió del 11-12-07, que en Günter Grass estafava al lector amb el seu Tot pelant la ceba, afirmo que el llibre d’en Jonathal Littell (Les benignes) és una novel·la de pedra picada, granítica, treballada amb rigor, seriosa.
L’he llegit aquestes vacances. Vaig acabar-la fa una setamana i he necessitat aquest temps per a distanciar-me’n el suficien per a parlar-ne amb una certa perspectiva. Em calia deixar refredar les frepants sensacions que produeix la seva lectura. No dic que m’hagi agradat, perquè agradar és sinònim de gaudi i no sé ben bé si això és el que he sentit llegint Les benignes, ho confeso. Corro a dir, però, que el llibre em va enganxar des del primer moment i no he pogut parar fins el darrer mot (1.163 pàgines, sense gairabé punts i a part) i que l’obra està molt ben escrita, malgrat s’hi puguin trobar defectes, com sembla que hi troba algun crític erudit. Tot sigui dit de passada, l’opinió dels erudits cal mirar-se-la sempre amb un cert recel. El cos de la narració és d’una gran embargadura i conté múltiples elements: història, geografia, política, dósis de lituratura i filosofia, música, etcètera; fins i tot linguiística. Per cert, en el que coincideixen els especialistes és en el rigor històric i geogràfic. El tronc del llibre, però, és la trama psicòlogica del protagonista, narrat en primera persona. Es tracta d’un personatge complexíssim: culte, cínic, cruel i tormentat, que s’arrossega pels horrors de la II Guerra Mundial i l’extermini de jeus en mans dels nazis, vist des de la seva perspectiva de botxí.
No diré pas que estem davant d’una obra mestra. Cada u que ho jutgi, jo no tinc capacitat per fer una crítica mínimament autoritzada. El que sí afirmo, és que és un llibre molt i molt treballat, ben escrit, voiluminós, complicat, dens, a voltes espès, seriós, que no pot deixar a ningú indiferent. Crec que s’ha de llegir; en el meu cas, és un dels textos més sòlid que he llegit darrerament.
El recomano.
5 de Setembre, 2008 - 17:15
Jo he llegit molt aquestes vacances, però m’he encallat amb les Benignes. I e4stic d’acord amb tu en la valoració que en fas, ben escrit, treballat, rigorós.
Em va enganxar d’entrada el plantejament filosòfic o reflexiu que fa sobre la bondat o la maldat i sobre què farien les persones que no es consideren dolentes ni assassines si es trobessin en unes determinades situacions. I vaig començar engrescada.
He de reconèixer, però que al cap de 200 pàgines d’assassinats cruels, ja no he pogut més, per molt ben escrita que la trobi i per molt reals que sigui la història i per molt que sé que aqueste s coses s’han de saber i divulgar… jo crec que ja les he llegit prou i vist prou com per passar-hi més males estones. L’he deixat, no em ve de gust. I `´oc conscient que l’he n deixa t només pel tema i pel patiment.
Ja veus, has estat més valent que jo.
8 de Setembre, 2008 - 18:25
T’entenc. Les 200 primeres pàgins són les mes dures. No deiexen de ser, però la presentació del context.