Bloc Comellas

Passant pel carrer Camí de la Serra, força lluny de casa, el vaig veure llençat al voral, al costat del contenidor d’escombraries. Més que llençat, però, a mi amb va fer l’efecte que estava abandonat, orfe, perdut. Vaig acostar-m’hi. Era nou i molt bonic. De fusta massissa, blau, vermell i de color de pi. No és un cavall, és un animaló d’aquest del trineu del pare Noël; em sembla que són rens. Vencent un cert escrúpol per agafar una cosa de la brossa, me’l vaig endur cap a casa. Déu n’hi do el que pesava, vaig arribar trencat de braços i a més  amb la sospita que pel camí tothom em mirava. L’endemà va venir la meva filla Marta i vaig treure el cavallet, millor dit, el renet de fusta, el vaig posar a terra i el vaig empènyer suament per fer-li fer el balancí. “Té -li vaig dir- per quan el nen tingui un parell d’anyets. Algú l’ha deixat a les escombraries, però és nou i està net”. Me la vaig mirar de reüll, amb recança, tement la reacció. Verdaderament -vaig pensar aleshores- m’ahuria de fer vergonya que el primer regal al meu futur nét, fos recollit de la brossa; el cavallet (el ren), però, m’havia robat el cor només de veure’l i no vaig saber reprimir l’impúls. “És preciós! -digué la Marta, amb la cara il·luminada- m’agrada molt, Pare, i és la primera joguina que tindrà! Gràcies!” Després va trucar tota contenta a la seva germana i a la meva dona, que s’ha quedat una setmana més a Camprodon, per a dir-los que “el Pare m’ha regalat un cavallet guapíssim pel nen (a vegades diu que és una nena)”.

Em sembla que de tots els regals que li he pogut fer a la meva filla en els trenta-sis anys que té de vida, aquest és el que li ha fet més il·lusió.

De la mateixa manera que deia, en la meva reflexió del 11-12-07, que en Günter Grass estafava al lector amb el seu Tot pelant la ceba, afirmo que el llibre d’en Jonathal Littell (Les benignes) és una novel·la de pedra picada, granítica, treballada amb rigor, seriosa.

L’he llegit aquestes vacances. Vaig acabar-la fa una setamana i he necessitat aquest temps per a distanciar-me’n el suficien per a parlar-ne amb una certa perspectiva. Em calia deixar refredar les frepants sensacions que produeix la seva lectura. No dic que m’hagi agradat, perquè agradar és sinònim de gaudi i no sé ben bé si això és el que he sentit llegint Les benignes, ho confeso. Corro a dir, però, que el llibre em va enganxar des del primer moment i no he pogut parar fins el darrer mot (1.163 pàgines, sense gairabé punts i a part)  i que l’obra està molt ben escrita, malgrat s’hi puguin trobar defectes, com sembla que hi troba algun crític erudit. Tot sigui dit de passada, l’opinió dels erudits cal mirar-se-la sempre amb un cert recel. El cos de la narració és d’una gran embargadura i conté múltiples elements: història, geografia, política, dósis de lituratura i filosofia, música, etcètera; fins i tot linguiística. Per cert, en el que coincideixen els especialistes és en el rigor històric i geogràfic. El tronc del llibre, però, és la trama psicòlogica del protagonista, narrat en primera persona. Es tracta d’un personatge complexíssim: culte, cínic, cruel i tormentat, que s’arrossega pels horrors de la II Guerra Mundial i l’extermini de jeus en mans dels nazis, vist des de la seva perspectiva de botxí.

No diré pas que estem davant d’una obra mestra. Cada u que ho jutgi, jo no tinc capacitat per fer una crítica mínimament autoritzada. El que sí afirmo, és que és un llibre molt i molt treballat, ben escrit, voiluminós, complicat, dens, a voltes espès, seriós, que no pot deixar a ningú indiferent. Crec que s’ha de llegir; en el meu cas, és un dels textos més sòlid que he llegit darrerament.

El recomano.