L’onada
El vent és molt fort. Surant com un tros de canya, l’onada em porta amunt i avall. Surto de baix de tot, on he estat una bona temporada colgat d’aigua, negant-me. Ara l’ona m’empeny amunt i sóc a dalt de tot, a la cresta. Sé que tornaré a baixar, de cop, amb violència; vull agafar-me per no caure altra volta, però, a on? A on m’agafo?
5 de Setembre, 2008 - 17:09
No és fàcil trobar llocs on agafar-se, Joan.
Ho sé.
Però els llocs hi són, sobre tot hi són les persones on agafar-se. Tota la gent que t’estima, la família, els amics, fins i tot els quatre blocaires una mica sonats que es fan amics a distància.
Els llocs hi són, allò que és difícil és veure’ls, creure que són prou forts, prou segurs i provar-ho. Això ja sé que és difícil, pe`ro no impossible.
I deixar d’escriure no va pas bé per remuntar… si hauries d’escriure més que mai. Deixar-te anar amb els teus pensaments siguin com siguin… No sé si aquí al blog, però amb paper i llapis, si, només per a tu mateix o per a algú de confiança.
Amb les disculpres necessàries si em fico allà on no em demanen o si equivoco el sentit de la teva caiguda.
8 de Setembre, 2008 - 18:29
Sé que tens raó; gràcias.