La taranyina
Ara feia prop de dos mesos que no escribia en el bloc, malgrat que he continuat, amb molt d’esforç, produïnt textos de ficció, d’això que jo en dic, eufemísticament, literatura. A voltes el desànim pesa tant, que no et deixa gairebé cap escletxa per on respirar. Però cal sortir-se’n i aquesta reflexió és tan bona com qualsevol altra per trencar la taranyina que no em deixa moure.
La meva psicòlega preferida, diu que el problema es dins del cap; jo puc controlar els meus pensaments i de la mateixa manera que apareixen en negatiu, jo els puc passar a positius. Però, que no li he explicat el que em passa? Que no veu que el meu problema és el més gran del món? Que no veu que no té solució? Que no veu que no me’n sortiré? Que no s’adona de la quantitat de desgràcies que m’han passat a la vida?
Coi de dona!
19 de Febrer, 2008 - 21:30
Així m’agrada, tornar-te a veure pel teu blog i pel meu, al mateix temps! Bentornat a l’espai dels blogs.
Aquí una altra psicòloga donant-te la llauna, així podràs dir “Coi de dones!”… però has sentit a parlar mai de la “Profecia que s’autocompleix”?
Si vas dient i creient que no te’n sortiràs i que no té solució, que el teu problema és irresoluble, al final, evidentment la teva profecia serà una realitat: No te’n sortiràs, no trobaràs cap solució, etc…
Una idea, per si la vols intentar:
Hi ha coses que ens fan sentir millor i coses que ens fan sentir pitjor. Si no te’n surts buscant les coses que et fan sentir millor… prova de fer una bona llista de coses que faríen empitjorar si les fessis o le s deixessis sd efer, que faríen crèixer el teudesànim, el teu malestar i aleshores convençut que allò és dolent per a tu, podràs evitar de fer-les o pensar-le s o dir-les. Es un primer pas, per quan l’altre és massa difícil.
Perdona per la confiança, però no he pogut evitar-ho. Una abraçada.
20 de Febrer, 2008 - 11:09
Gràcies. Coi de dones!