Bloc Comellas

Bloc personal de Joan Comellas

Arxius per February, 2008

Euskal Herria-Catalunya

Enviat per J.Comellas el dia 21st February 2008

El proppassat 29 de desembre vaig anar a Bilbao a veure el partit de futbol entre les seleccions nacionals d’Euskal Herria i la de Catalunya. Vaig arribar a la capital vizcaína  el 28 al vespre i en sortia el 30 al matí. Naturalment, va ser molt més que un partit de futbol. Sense exegerar, l’experiència per a mi és irrepetible, impagable. Anem per parts, però.

Pel carrer vaig viure un ambient nacionalista com mai; dissortadament no crec que ara mateix això es pugui donar a Catalunya. Els vascos, ens aturaven de seguida que detectaven que érem catalans per felicitar-nos (?) i molts ens cridaven: “Visca Catalunya, gora Euskal Herria! Indepentdenzia!”. Després vingué la manifestació reclamant seleccions nacionals: tot Bilbao, ho juro, mils de persones. I una manifestació al país basc poca broma, eh! El camp de San Mamés ple com un ou, un mar d’ikurriñes i estalades i un sol crit: In-de-pent-den-zi-a!

La veritat és que va ser un somni d’una emoció indescriptible.

Ah, i el partidet entretingut. Aquesta nano de Linyola, el Bojan, va fer un golet preciós i els vascos anaven a la pilota com si s’acabés el món. Al final empat i cap a casa a desar l’estelada. Quan la podré tornar a treure? Potser l’ahuria de penjar al balcó…

Dins de General | Sense comentaris »

Edmund Hillary

Enviat per J.Comellas el dia 15th February 2008

 La Carme Rosanes (escriptora i blocaire), a qui no conec personalment, però que admiro i respecto pregonament per la seva vitalitat, sensibilitat i la qualitat humana que es desprén del que escriu, fa referència en el seu bloc a una frase del gran Edmund Hillary:   No  cal ser un heroi fantàstic per  aconseguir  certs  objectius, pots  ser,  simplement, una persona normal a  qui li agradi  el repte  constant.

En Hillary passarà a la història per ser el primer muntanyenc en assolir el cim de l¡’Everest. En realitat va fer molts cims i va ser un gran muntanyenc, però curiosament ell no va ser el primer en trepitjar el cim de la muntanya més alta del món. Tot el mèrit de l’expedició és seva, però el primer de fer el cim va ser el seu xerpa, en Tenzing. Aquest fet ell no el va amagar mai, tot el contrari; aleshores els xerpes eren personatges desconeguts (guies i criats nadius) i ell va donar-los a conèixer al món i va treballar gran part de la seva vida per a dignificar-los, començant pel ”seu” Tenzing.

La personalitat humana, qualitat intel·lectual i personal del meu admirat Edmund Hillary, està molt per damunt dels seus èxits esportius. Va fer de la muntanya una religió i el punt de sortida de l’activitat filantròpica que va desenvolupar al llarg de la seva vida.

Una altra dels meus mites, i herois, de joventut que desapareix. Valgui de modest homenatge al gran muntanyenc, aquest fragment de la meva novel·la Desertors o el meu Canigó (el personatge que parla és autobiogràfic)

“Precisament en aquella època, s’escampà la noticia que el neozelandès Edmund Hillary, havia conquerit per primera vegada el cim de l’Everest, la muntanya més alta del món. En Nasi va aconseguir que li compressin el llibre on s’explicava l’aventura; recordo perfectament aquelles fotos en blanc i negre i la veneració que sentia per personatges del llibre, com l’exòtic i llegendari xerpa Tenzing (Sardar Tenzing Norgay) que va acompanyar a Hillary —en realitat Tenzing va ser el primer en trepitjar l’Everest—.”

Em cal dir, per acabar, que l’any 2003 l’Edmund Hillary va venir a Catalunya i el meu cosí Jaume (Nasi en la novel·la), va aconseguir que li signés el llibre. Per cert, que en Hillary no recordava gens ni mica que s’hagués publicat (?).

Dins de General | 1 comentari »

La taranyina

Enviat per J.Comellas el dia 14th February 2008

Ara feia prop de dos mesos que no escribia en el bloc, malgrat que he continuat, amb molt d’esforç, produïnt textos de ficció, d’això que jo en dic, eufemísticament, literatura. A voltes el desànim pesa tant, que no et deixa gairebé cap escletxa per on respirar. Però cal sortir-se’n i aquesta reflexió és tan bona com qualsevol altra per trencar la taranyina que no em deixa moure.

La meva psicòlega preferida, diu que el problema es dins del cap; jo puc controlar els meus pensaments i de la mateixa manera que apareixen en negatiu, jo els puc passar a positius. Però, que no li he explicat el que em passa? Que no veu que el meu problema és el més gran del món? Que no veu que no té solució? Que no veu que no me’n sortiré? Que no s’adona de la quantitat de desgràcies que m’han passat a la vida?

Coi de dona!

Dins de General | 2 comentaris »