El metro de París i el sentit de l’humor
No m’agrada viatjar, ho sento. Sóc un rara avis, ja ho sé.
Si és que algú llegeix aquesta reflexió, segurament la meva manifestació li haurà provocat escàndol i el possible llegidor/a mai més tornarà al meu bloc; em sap greu, però no puc fer-hi més: els viatges em fan mandra, són incòmodes, deixo de fer el que m’agrada, m’ho passo malament, m’horroritzen.
La gent intel·ligent i culta, viatja, o li agrada viatjar. Hi ha aquella frase, em sembla que d’en Pla, que per referir-se algú amb cultura parla d’un home “viatjat”; està clar que jo no estic inclòs en aquest grup de població.
Que consti que la muntanya em torna boig i que al llarg de la vida n’he feta bastant i he anat per la majoria de serralades catalanes; també als Pirineus d’Aragó; als Picos de Europa i fins i tot els Alps, però això no ho considero viatjar. Fer deu o vint quilòmetres a peu per la natura és una altra història, molt allunyada del concepte, generalment acceptat, de “viatjar”. Fer quilòmetres… conèixer gent, cultures, altres ciutats… trens, avions, cotxe, hotels… m’horroritza. I com que ho faig a disgust, ho faig malament i em surt malament.
La meva dona m’ha estat pregant trenta anys d’anar a París. L’any passat hi varem anar. M’havia mentalitzat per tenir una actitud positiva: ella s’ho mereix. El primer dia, en el metro, ens varen fotre la bossa. Us juro que les comissaries de París són tan depriments i sòrdides com les de qualsevol altre lloc del món i els gendarmes força menys trempats que els mossos d’esquadra. El viatge era car i perdre tots els diners i la documentació en un robatori a primera hora del primer dia i, a sobre, sacrificar un matí sencer a dins d’una comissaria, us juro que és d’un patetisme astrològic.
La gent em diu: “Això us podia passar aquí, a casa nostra”. Sí, sí, ja ho sé, però m’ha passat a París… “Encara podeu estar contents que no us varen fer mal”. Sí, sí, moltes gràcies!…, “Però, després, us ho vareu passar bé, oi?”. Sí, sí, de conya, tu!…
Algú pot pensar que sempre escric en negatiu. No és veritat, aquesta reflexió està feta amb bon humor; estic content: ja he anat a París i de moment no he de tornar-hi.
21 de Desembre, 2007 - 1:08
Doncs sí, es nota el bon humor perquè m’has fet riure amb els dos paràgrafs finals.