Günter Grass, el trampós
Acabo de llegir d’aquest autor “Tot pelant la ceba”. Hi explica la seva biografia des de la infantesa fins la publicació del seu primer llibre important, “El tambor de llauna”, sobre l’any 1958, quan ell en tenia 31. Atès que ja ha complert els 80, vol dir que ha fet memòria només d’una part de la seva vida.
El llibre comença bé i l’estil és molt bo, però cap al final fa trampa de forma descarada i barroera. Està clar que va escriure’l només per explicar i justificar el seu passat a la Wafen-SS (abans que no ho esbombés la premsa) i que la resta no l’interessava ni un borrall. A mi això m’és igual; pot escriure el llibre pel que li doni la gana i dir-hi tantes mentides com li passi pel nas, perquè al cap i la fi jo compro un producte literari i com a tal n’espero un resultat literari. Li perdono totes les mitges veritats, oblits i mentides, però el que resulta imperdonable és que prengui el pèl al lector amb uns impresentables darrers capítols, especialment l’últim, escrits estil arranca-naps, de pressa i malament.
De les coses que explica en Josep Pla, per exemple a “Quadern gris”, me’n crec la meitat. Igual em passa amb les memòries d’en Josep M. de Sagarra, que són sensacionals, però que estant passades pel sedàs de la seva subjectivitat i la seva imaginació d’escriptor genial. Un altre llibre meu de capçalera són les memòries del baró René de Chateaubriand (“Memòries d’ultratomba”) i segons els historiadors la meitat de les situacions són imaginades i moltes dates no concorden. Molt bé, i què? La veritat objectiva miraré de trobar-la en un llibre d’història. Estic parlant de tres obres literàries universals que a mi, com a lector, m’interessen des del punt de vista de l’escriptor. Estan ben construïdes i llegir-les és una delícia; diria que són literàriament honestes. Ni comparació amb l’estafa d’en Günter Grass.
Quedi clar que no ho dic pensant que en Grass ha amagat el seu passat de SS i per les tones d’hipocresia que ha abocat a la seva actuació política, perquè com a lector tant em fa. En Pla era un poca-solta, en Victor Hugo un miserable que obligava les criades de quinze anys a masturbar-lo i ningú discuteix la seva obra literària. El problema que denuncio és que en Günter Grass és, literàriament, un trampós, un estafador.
12 de Desembre, 2007 - 11:57
Bé, no he llegit Günter Grass, però ja m’havien relativitzat molt les seves memòries, altres amics. Ja veig que no les llegiré.
Però volia comentar-te que tens molta raó pel que fa a la subjectivitat dels records. Hi ha estudis fets que demostren que el record, dins del cervell, va evolucionant amb el temps i en anar evolucionant, evidentment, es va apartant de al objectivitat. D’entrada ja interpretem la realitat, d’una manera nostra i ben personal, però com més temps passa la part d’interpretació creix i la part objectiva disminueix. No hi ha res més a dir, és així, encara que no volguem.