Serenitat
Fa un mes que va morir la meva tia Pepeta, de Cardedeu; tenia 97 anys. La meva cosina em va trucar perquè ho digués a la meva mare, que en té 90. Li vaig començar per dir que havien ingressat a la tia. Em va tallar en sec: “És morta?” Després amb el mateix to controlat comentà: “Era la germana que més m’estimava”. Eren set germans i la meva mare la més petita.
A l’enterrament tampoc deixà anar cap llàgrima. Què els passava pel cap a ella i a l’altra germana que encara és viva i en té 94? A mi aquesta fredor, que la gent en diu serenitat, m’angoixa. És clar que jo ploro escoltant el Virolai.
10 de Desembre, 2007 - 22:43
M’he adonat, que a base de fer anys i anys, les persones tan grans com la teva mare o la teva tia, sembla que perdin “sensibilitat”. No em mal interpretis, vull dir que persones que fa uns anys es preocupaven pels altres, pels fills, pels germans mica en mica, i sense que ens n’adonem, es van tancant en elles mateixes, com si res d’exterior pogués trasbalsar-los. Perdona, no sé si és el cas de la teva mare, només parlo de la meva experiència amb pares, sogres i ties que ja no hi són i que van fer una evolució d’aquest tipus. No sé si és casualitat que em toquessin tots a prop meu o és que és una mica habitual.
10 de Desembre, 2007 - 22:45
Ah! i després del meu comentari no em queda ltra cosa que desitjar-te que puguis plorar escoltant el Virolai durant molt i molts anys! Jo també m’emociono molt fàcilment, però no sempre amb les coses més dures o importants, a vegades la dificultat fa que et sobreposis i a vegades ens passem en la seenitat.
11 de Desembre, 2007 - 13:42
Tens raó, Carme. I la meva plorenera és perquè sóc un fleuma, però també es veritat que la vida m’ha donat garrotades i quan plouen les bastonades no tens temps de plorar.
12 de Desembre, 2007 - 11:52
I que n’és de bonic poder ser una mica fleuma! sobretot amb les coses agradables.