A l’Antoni Pi, in memoriam
A la reflexió anterior parlava dels amics, exatletes, que ens havien deixat. De la llista, el més gran de tots era el darrer que s’ha mort, l’Antoni Pi. Quan jo vaig començar a fer atletisme, ara fa quaranta-sis o quaranta-set anys, ell ja era un vetarà que havia deixat la pràctica federada de l’esport; tindria quaranta anys i escaig. Els companys que es varen morir abans eren més joves. Ell va morir, fa un parell d’anys, amb vuitanta i tants.
En Pi tenia un sentit de l’humor extraordinari. Recordo que a l’enterrament d’en Jordi Llivina, que era molt més jove que ell, em va dir: «Joan, estic preocupat». «I doncs?» li vaig contestat. Va posar cara de murri, «si us aneu morint tots, qui cony vindrà al meu enterrament?»
Per cert, l’arròs de l’altre dia em va sortir genial.