A Pere Trilla, in memoriam
Avui, d’aquí a quatre hores, ens reunirem els amics ex-atletes. Fa quaranta-sis anys que ens coneixem i sovint ens trobem. Farem —faré— una paella d’arròs i parlarem del que parlem sempre; avui serem tretz. La nostra amistat és bonica i resulta un cas força insòlit que uns individus (sonats del tot), convisquin i comparteixin quaranta-sis anys seguits i encara els faci il·lusió. Fins l’any 2002 que vaig haver de deixar la pràctica activa de l’atletisme, ens trobàvem cada diumenge. Els que encara poden, segueixen fent curses els diumenges, però a la majoria els passa com a mi, que ja només poden anar a les excursions i els tiberis.
Com que passo una temporada atacat per una malenconia aguda, vull recordar als amics que al llarg d’aquests anys ens han deixat: Joan Lladó, Pere Trilla, Joan Vilavella, Jordi Llivina i Antoni Pi.
Una de les més sentides, per la grandesa de la seva humanitat, va ser la d’en Pere Trilla el 1998. Reprodueixo a continuació la necrològica que aleshores vaig escriure a la revista Laietania per encàrrec dels companys.
“L’adéu a un amic
Aquest passat mes d’agost, ens ha deixat en Pere Trilla, consoci i veterà en actiu. Pel març, la colla del Bunker vàrem fer una excursió a Sant Pere de Casserres i l’amic Pere, que vingué amb evidents mancances físiques, quasi se’ns acomiadà. Ho va fer sense dramatisme ni desesperança, però amb una tristor immensa. Nosaltres, no sabíem aleshores la gravetat de la malaltia i ell em penso que tampoc, malgrat tot, compartíem, amb silenciosa complicitat, el pessimisme per la malastrugança que li corcava el cos. Després vingueren les setmanes doloroses del procés fatal: l’hospital, la duresa del tractament mèdic…
A un amic no li hem de demanar res, ni esperar-ne res, és un amic i prou. En Pere Trilla, l’estimat company, l’home bo, ens ha donat amb escreix la seva amistat, treballant per la convivència del dia a dia, amb quotidiana lleialtat, senzilla i generosa.
Pere, et trobarem molt a faltar al camp de Mn. Plandolit i per això, volem recordar-te amb l’esperançador missatge dels teus propis versos:
Però no hi fa res que passin els dies, / ni que la vida tingui tan pocs fulls, /si quan s’acabi tot, penes i alegries,/poden veure’t encara els meus ulls.”
Pere Trilla i Vinardell
Adéu caríssim amic, fins a reveure.
Joan Comellas”
Aclareixo que tots som, o érem, socis del Centre Atlètic Laietania, que el camp de Mn. Plandolit eren les antigues pistes d’atletisme (només les utilitzàvem els veterans, puig els atletes federats ho feien a l’estadi municipal) i que al nostre grup, dins el club, se’ns coneix pel “Bunker”, sinònim de nucli dur.