La família: un record efímer
Quan s’és jove, hi ha coses que semblen de sempre o que duraran sempre, com ara una família. De gran t’adones que fins i tot una família és temporal i que acaba desapareixent. Tinc exemples tan propers com la llar on jo vaig créixer. Mort el meu pare, jo formant una altra família, la meva mare amb 90 anys i la casa familiar venuda i enderrocada, la total desaparició física és propera i la feble presència en el memòria durarà ben poc: la família no existirà, serà com si no hagués existit mai. Els meus fills no recorden com es diu la meva mare de segon cognom i els meus néts no recordaran a la meva mare i oblidaran el meu segon cognom. Entenc l’obsessió dels antics pels monuments, les estàtues, els monòlits, les esteles i els panteons. Tot inútil: si ets molt ric, pots aspirar a ser el més ric del cementiri i si ets molt i molt savi, pots aspirar a ser el més savi del cementeri.
Val més intentar fer feliç als que t’estimen, estimar, llegir un bon llibre, gaudir de la natura, fer l’amor… Però tot això avui, perquè demà no existeix; no existirem. Si no podem perpetuar el nostre record, potser que intentem deixar una llavor de quelcom positiu, perquè algú, encara que no ens recordi, en pugui recollir-ne un petit fruit, sense fer-s’hi mal, que l’ajudi.
Em sembla que l’últim paràgraf m’ha quedat cursi, cursi… I què hi puc fer si sóc així de tou i fleuma?
22 de Novembre, 2007 - 9:13
El paràgraf que tu anomenes cursi és per a mi una veritat com un temple. De tu no sé si quedarà el cognom, però tingues en compte que el món que deixaràs no serà igual que si mai hi haguessis estat. De tota manera potser que pensis a seguir construint i no al futur llunyà de quan no hi siguis. Jo, per la meva banda, espero haver deixat una llavoreta, els cognoms són paraules. Només amb saber que el meu primer llibre ha ajudat molta gent, em puc morir tranquil·la. Però de moment no penso fer-ho.
Jo t’asseguro que a mi m’ensenyes moltes coses i que no sóc l’única que pot dir-ho. Així que compta que també pots morir-te tranquil, però que com ho facis et mato.
22 de Novembre, 2007 - 20:25
Jo també crec que hi ha coses que deixem molt més importants que els noms i els cognoms. Coses imperceptibles que marquen una diferència en la vida dels que t’han envoltat.
No sabrem mai quina part tenim de mèrit o de responsabilitat en la manera de ser i d’actuar dels nostres fills o néts, però que no ho sàpiguem no vol dir que no hi sigui. Els models es transmeten segur. Alguna cosa quedarà, la vida continuarà sens e nosaltres, però tindrà la llavoreta que dius en algun lloc, o potser en molts llocs.
23 de Novembre, 2007 - 9:43
Que tot a la vida és pressumptament per a ser perdut és una gran veritat. Que la vida, les persones, els records són volàtils, també. Penso que potser l’ésser humà va tota la vida acompanyat d’una sensació de pèrdua profunda, aquella sensació de que no passi res perquè ara està tot bé… que angoixa a les persones en determinades èpoques o situacions. La pèrdua de la família originària és un dolor que minva amb el temps, ja que va pasant poc a poc i anem prescindint d’aquella perosna, d’aquell record amb un ritme lent que fa que ens habituem a perdre-ho i, com diu el Joan, que finament oblidem. Trobo que és una mica trist oblidar persones que t’han estimat i a qui tu has estimat.