Bloc Comellas

Pateixo la síndrome d’Estocolm: m’he fet amic del meu dolor. La setmana que ve farà tres mesos que em visita cada dia. Comença com un rosec somort, allunyat, profund i va creixent a poc a poc. Es converteix en una ardència de ferro roent. Al cap de tres o quatre hores, s’allunya i es fa pessigades regulars,  com un batec. Una coïssor que a voltes és punxada, em recorda tot el dia que és allà, amb mi, recordant-me que demà tornarà, atroç, persistent. Estic mig estabornit per la fatiga del dolor i els calmants (que no calmen). Saber que el tornaré a tenir amb tota la seva força, té dues connotacions: la primera és la certesa que serà igual que avui, que ahir, que demà i demà passat; la segona és l’esperança que algun dia cessarà. Quan en parlo, la gent pregunta (amb crueltat ingènua i inconscient) “que diu el metge?” El metge m’ha donat un paper amb instruccions per fer un bon post-operatori. El paper diu: “Si dolor = nolotil y reposo. Pacientes angustiados y tensos = tranxilium”. Quins collons! Per esmorzar em faré cada dia una truiteta de píndoles. 

Ens té segrestrats a la meva dona i a mi. Quan se’m tira a sobre,
la Rossa amb mira amb una tendresa infinita, em sembla que pateix més que jo. 

Però som amics; ja no l’odio, simplement l’espero i espero que algun dia marxi per no tornar.

Aquesta entrada fou publicada el Divendres, 02/11/2007 (07:49) i està arxivada dins General. Per a seguir els comentaris subscriu-te al fil RSS 2.0. Pots deixar un comentari o fer un retroenllaç des del teu web.