Bloc Comellas

Bloc personal de Joan Comellas

Arxius per November, 2007

Se’n riu o se’n fot?

Enviat per J.Comellas el dia 30th November 2007

A la conferència de l’Artur Mas, que vol ser la refundació del catalanisme, ha parlat del dret a decidir dels catalans —a bona hora, aquest també!—. El Sr. Montilla, l’ha criticat perquè diu que no cal, que el dret a decidir ja l’exercim els catalans democràticament a les urnes.  

Senyor Montilla: vostè se’n riu o se’n fot? Les lleis que voten els nostres representants al parlament català han de passar per l’espanyol —fins hi tot després d’un referèndum— on el rebaixen amb el “cepillo”, és a dir el ribot, i a continuació ha de resistir el recurs del “defensor del pueblo” —ja té pebrots la cosa!—, després esperar que al tribunal constitucional hi hagi més magistrats progressistes que conservadors i finalment resar perquè a l’exèrcit li sembli bé. I a sobre el govern espanyol es dedica a legislar en contra dels nostres drets més bàsics.  

Això és el dret a decidir? El senyor Montilla no sé si té un problema d’ingenuïtat o de cinisme. 

Dins de General | 3 comentaris »

A l’Antoni Pi, in memoriam

Enviat per J.Comellas el dia 29th November 2007

A la reflexió anterior parlava dels amics, exatletes, que ens havien deixat. De la llista, el més gran de tots era el darrer que s’ha mort, l’Antoni Pi. Quan jo vaig començar a fer atletisme, ara fa quaranta-sis o quaranta-set anys, ell ja era un vetarà que havia deixat la pràctica federada de l’esport; tindria quaranta anys i escaig. Els companys que es varen morir abans eren més joves. Ell va morir, fa un parell d’anys, amb vuitanta i tants.

En Pi tenia un sentit de l’humor extraordinari. Recordo que a l’enterrament d’en Jordi Llivina, que era molt més jove que ell, em va dir: «Joan, estic preocupat». «I doncs?» li vaig contestat. Va posar cara de murri, «si us aneu morint tots, qui cony vindrà al meu enterrament?» 

Per cert, l’arròs de l’altre dia em va sortir genial.

Dins de General | Sense comentaris »

A Pere Trilla, in memoriam

Enviat per J.Comellas el dia 24th November 2007

Avui, d’aquí a quatre hores, ens reunirem els amics ex-atletes. Fa quaranta-sis anys que ens coneixem i sovint ens trobem. Farem —faré— una paella d’arròs i parlarem del que parlem sempre; avui serem tretz. La nostra amistat és bonica i resulta un cas força insòlit que uns individus (sonats del tot), convisquin i comparteixin quaranta-sis anys seguits i encara els faci il·lusió. Fins l’any 2002 que vaig haver de deixar la pràctica activa de l’atletisme, ens trobàvem cada diumenge. Els que encara poden, segueixen fent curses els diumenges, però a la majoria els passa com a mi, que ja només poden anar a les excursions i els tiberis.

Com que passo una temporada atacat per una malenconia aguda, vull recordar als amics que al llarg d’aquests anys ens han deixat: Joan Lladó, Pere Trilla, Joan Vilavella, Jordi Llivina i Antoni Pi.

Una de les més sentides, per la grandesa de la seva humanitat, va ser la d’en Pere Trilla el 1998. Reprodueixo a continuació la necrològica que aleshores vaig escriure a la revista Laietania per encàrrec dels companys.

L’adéu a un amic

Aquest passat mes d’agost, ens ha deixat en Pere Trilla, consoci i veterà en actiu. Pel març, la colla del Bunker vàrem fer una excursió a Sant Pere de Casserres i l’amic Pere, que vingué amb evidents mancances físiques, quasi se’ns acomiadà. Ho va fer sense dramatisme ni desesperança, però amb una tristor immensa. Nosaltres, no sabíem aleshores la gravetat de la malaltia i ell em penso que tampoc, malgrat tot, compartíem, amb silenciosa complicitat, el pessimisme per la malastrugança que li corcava el cos. Després vingueren les setmanes doloroses del procés fatal: l’hospital, la duresa del tractament mèdic…

A un amic no li hem de demanar res, ni esperar-ne res, és un amic i prou. En Pere Trilla, l’estimat company, l’home bo, ens ha donat amb escreix la seva amistat, treballant per la convivència del dia a dia, amb quotidiana lleialtat, senzilla i generosa.

Pere, et trobarem molt a faltar al camp de Mn. Plandolit i per això, volem recordar-te amb l’esperançador missatge dels teus propis versos:

Però no hi fa res que passin els dies, / ni que la vida tingui tan pocs fulls, /si quan s’acabi tot, penes i alegries,/poden veure’t encara els meus ulls.”

Pere Trilla i Vinardell       

Adéu caríssim amic, fins a reveure.

Joan Comellas”

Aclareixo que tots som, o érem, socis del Centre Atlètic Laietania, que el camp de Mn. Plandolit eren les antigues pistes d’atletisme (només les utilitzàvem els veterans, puig els atletes federats ho feien a l’estadi municipal) i que al nostre grup, dins el club, se’ns coneix pel “Bunker”, sinònim de nucli dur.

Dins de General | Sense comentaris »

La família: un record efímer

Enviat per J.Comellas el dia 19th November 2007

Quan s’és jove, hi ha coses que semblen de sempre o que duraran sempre, com ara una família. De gran t’adones que fins i tot una família és temporal i que acaba desapareixent. Tinc exemples tan propers com la llar on jo vaig créixer. Mort el meu pare, jo formant una altra família, la meva mare amb 90 anys i la casa familiar venuda i enderrocada, la total desaparició física és propera i la feble presència en el memòria durarà ben poc: la família no existirà, serà com si no hagués existit mai. Els meus fills no recorden com es diu la meva mare de segon cognom i els meus néts no recordaran a la meva mare i oblidaran el meu segon cognom.  Entenc l’obsessió dels antics pels monuments, les estàtues, els monòlits, les esteles  i els panteons.  Tot inútil: si ets molt ric, pots aspirar a ser el més ric del cementiri i si ets molt i molt savi, pots aspirar a ser el més savi del cementeri.  

Val més intentar fer feliç als que t’estimen, estimar, llegir un bon llibre, gaudir de la natura, fer l’amor… Però tot això avui, perquè demà no existeix; no existirem. Si no podem perpetuar el nostre record, potser que intentem deixar una llavor de  quelcom positiu, perquè algú, encara que no ens recordi, en pugui recollir-ne un petit fruit, sense fer-s’hi mal, que l’ajudi.

Em sembla que l’últim paràgraf m’ha quedat cursi, cursi… I què hi puc fer si sóc així de tou i fleuma?

Dins de General | 3 comentaris »

Enola Gay i Littel Boy

Enviat per J.Comellas el dia 18th November 2007

Fa pocs dies moria als EE.UU., a l’edat de 92 anys, l’expilot  militar Paul Tibbets. Va ser el comandant del bombarder B-29, que el 6 d’agost de 1945 va tirar la bomba atòmica a Hirosima. Havia batejat l’avió amb el nom de la seva mare, Enola Gay. Al giny atòmic l’anomenaven Littel Boy. Tres dies més tard, el 9, llençaren una segona bomba sobre Negasaki; són els dos únics artefactes atòmics que s’han utilitzat amb fins bèl·lics.   Actualment, Enola Gay, està completament reconstruït i s’exhibeix al museu de l’aeroport de Washington. Per la seva part, Tibbets, es mostrà sempre orgullós de la seva participació en el bombardeig i diu que mai va tenir remordiments; tot al contrari, va arribar a fer-se un anagrama amb el bolet atòmic.   Littel Boy, en segons, va destruir completament Hirosima; una ciutat el doble de gran que les nostres actuals Mataró, Reus, Girona o Tarragona. En l’explosió, varen morir de forma directa 120.000  persones i va fer 70.000 ferits. Amb el temps, moriren, suman el dos bombardejos, unes altres 400.000 persones com a conseqüència de la radiació. Entre les dos ciutats, el nombre total de víctimes es calcula en unes 670.000! Una xifra més: avui es pot fabricar una bomba 100 vegades més potent que Littel Boy. S’explica això a les escoles? 

Que jo recordi ara mateix, tenen la bomba atòmica els EE.UU., Rússia, Ucrania, Anglaterra, França, Xina, Israel, India i Pakistan. Està en camí de tenir-la Iran i provablement Corea de Nord; també l’Hugo Chávez ha dit que vol entrar-hi. Cada vegada és més fàcil adquirir la tecnologia i els mitjans necessàris per a la seva fabricació.

Posar-li Littel Boy a la bomba; el nom de la mare a l’avió; fer-se un pin amb el bolet atòmic; la bomba en mans de fanàtics de dretes, d’esquerres, de fonamentalistes religiosos i d’individus com en Musharraf; no sé…  Potser que ens ho fem mirar.

Dins de General | Sense comentaris »

Ull clínic

Enviat per J.Comellas el dia 6th November 2007

Abans els metges no tenien a l’abast estadístiques ni mitjans tècnics per a contrastar la informació del malalt, amb la qual cosa per emetre un diagnòstic s’havien de refiar de la seva experiència, intuïció o habilitat per a treure conclusions de la simple observació del pacient; és el que se’n deia “ull clínic”. El fotut era quan fallava l’ull clínic. Avui dia d’ull clínic res. Res de res. La informació objectiva, els mitjans tècnics i finalment l’estadística, determinen el diagnòstic. Ara estàs fotut si estàs fora de l’estadística; és a dir, quan tothom té febre i tu no. Només era un 1 per cent! Però si ets a dins d’aquest 1, per a tu l’estadística és el 100 per cent; el gran ull clínic de l’estadística ha fallat.  

Hem d’agrair als metges veterans l’esforç i la professionalitat de fer un bon us de l’ull clínic i també hem d’agrair a la ciència els mitjans actuals. Malgrat tot, jo reclamo als metges que, si ja no poden refiar-se de l’ull clínic, que em sembla bé, utilitzin el sentit comú i practiquin les relacions humanes. Vull dir que en lloc de mirar-se tant la radiografia, de tant en tant em mirin la cara i em preguntin coses fora de la estadística. Per exemple “com se troba?”, que no és el mateix a dir “li fa mal aquí?”. Quan parles amb un metge estadístic la conversa és: quants anys té? fuma? l’han operat mai? té al·lèrgia algun medicament? etc. Home, per això em dónes un qüestionari i no cal que vingui a fer tropecientas hores de cua a la consulta! Ja te’l faré arribar per e-mail. Una filla meva és infermera i recordo que quan estudiava em va explicar que, donant una injecció, un metge li va dir: “senyoreta, recordi que darrere d’aquest cul hi ha una persona!” 

I que consti que no ho dic pel meu metge actual, que em mira més la cara que la ferida (és a dir, el cul). Diferent va ser el traumatòleg que em va atendre l’any passat de la fractura del cap de l’húmer, que es va mirar la radiografia parlant pel mòbil; quan va acabar, de parlar pel mòbil, va fer el diagnòstic mirant-se la seva ajudanta, que tenia  cara d’aprenenta de metge-estadístic, i després, mirant-se l’auxiliar d’infermeria em va receptar uns calmants perquè estadísticament m’havia de fer mal. 

Dins de General | 2 comentaris »

El meu amic el dolor

Enviat per J.Comellas el dia 2nd November 2007

Pateixo la síndrome d’Estocolm: m’he fet amic del meu dolor. La setmana que ve farà tres mesos que em visita cada dia. Comença com un rosec somort, allunyat, profund i va creixent a poc a poc. Es converteix en una ardència de ferro roent. Al cap de tres o quatre hores, s’allunya i es fa pessigades regulars,  com un batec. Una coïssor que a voltes és punxada, em recorda tot el dia que és allà, amb mi, recordant-me que demà tornarà, atroç, persistent. Estic mig estabornit per la fatiga del dolor i els calmants (que no calmen). Saber que el tornaré a tenir amb tota la seva força, té dues connotacions: la primera és la certesa que serà igual que avui, que ahir, que demà i demà passat; la segona és l’esperança que algun dia cessarà. Quan en parlo, la gent pregunta (amb crueltat ingènua i inconscient) “que diu el metge?” El metge m’ha donat un paper amb instruccions per fer un bon post-operatori. El paper diu: “Si dolor = nolotil y reposo. Pacientes angustiados y tensos = tranxilium”. Quins collons! Per esmorzar em faré cada dia una truiteta de píndoles. 

Ens té segrestrats a la meva dona i a mi. Quan se’m tira a sobre,
la Rossa amb mira amb una tendresa infinita, em sembla que pateix més que jo.
 

Però som amics; ja no l’odio, simplement l’espero i espero que algun dia marxi per no tornar.

Dins de General | 1 comentari »