Dimecres m’operen
Demà passat, dimecres, m’operen, Aquests darrers dies he estat expectant, esperant que a prop de la intervenció quirúrgica sentiria una emoció especial, estaria sensible, potser nostàlgic i fins i tot que tindria por. Doncs no; res de res: estic tan tranquil. Esperava sentir emocions especials, fins i tot per poder-les explicar, especialment aquí. Doncs no. Si matiso molt, potser podria parlar de l’esperança de que em trauran aquest rau-rau que fa més de dos mesos que em turmenta, tot i que no hi tinc una excessiva confiança, no sé per què, però no acabo de creure-m’ho. El fet que diversos metges em diguin que em poden quedar seqüeles i el que m’opera em digui que no, que cap seqüela, em fa estar poc confiat. A sobre m’ha dit el metge que no presumeixi de res perquè és cirurgia menor. Ja sé que no escalaré mai l’Everest, ni hauré d’enfrontar-me amb una destral a un ós bru, ni em tiraré amb paracaigudes sobre la selva del Matogroso, però per una vegada que m’operen, podria ser la cosa una mica més emocionant. Per si fos poc, m’operen d’un lloc tan poc romàntic, tan poc literari com és el cul. Bé, com a mínim uns dies de convalescència em permetran d’acabar el llibre que estic llegint, que és força gruixut.
23 de Octubre, 2007 - 10:40
Doncs que et vagi tot bé i que no et quedin seqüeles. A vegades les emocions ens sorprenen al moment més impensat. Potser al moment d’entrar al quirofan o qui sap? potser quan et vinguin a veure tots els del teu “Clan”
Carme