Estimades amigues,
Teniu raó: no tinc dret a queixar-me; no hauria de queixar-me; no vull queixar-me. De fet, jo no em volia queixar quan parlava d’haver de viure amb metges. Només volia constatar que és una punyetera merda i que la culpa, en el meu cas, només la tenen els anys. Segurament ha sonat a rebequeria i a excesiva amargor. Potser és perquè fa més de dos mesos que tinc dolors cada dia, cada dia, i alguns dies molt forts; veig el metge cada setmana i cada setmana el metge diu que li sap greu i que ara provarem això perquè allò ha fallat i que farem el que sigui per no operar… O potser és perquè estava massa ben acostumat. La veritat és que saber, amigues, que sempre hi ha un pitjor em pot servir per anar-ho paint, però no em consola. En Martí i Pol deia que, davant la seva situació irreversible, s’hi acostumava però no es conformava. Jo continuo pensant que envellir no és un goig, més aviat és un coi de putada i qui digui que és un goig és un carallot o un sant d’altar.
Que feia jo a trenta-un anys? Ja tenia tres fills; gaudia de la família; treballava; jugava un cop a la setmana a tennis; practicava atletisme; anava a muntanya; col·laborava en activitats a l’escola dels meus fills; era de junta d’un club d’atletisme; militava en la cladestinitat en un partit polític; llegia Pla, Ruyra, Zweig, Carné, Riba, Verdaguer, Espriu, un jove Martí Pol… D’on treia el temps? Doncs ara que ho dic no ho sé ben bé. És clar que ni cada dia ni cada setmana no ho feia tot i que les nits dormia poc i fins i tot entrenava de nits. No n’era conscient, però realment el que feia era beure’m la vida a raig, pel broc gros. Potser per això ara trobo l’ampolla mig buida…
Tens raó Muriel, de que dimonis em queixo? Gràcies: tinc molta sort per la gent que m’estima.
14 de Octubre, 2007 - 20:11
Entenc que viure amb dolors ha de ser difícil i ha d’acabar la paciència. I entenc també que les persones necessitem un espai de queixa. Tant dolent es queixar-se sempre i omplir-nos la vida de queixes com si nom hi hagués res més com no poder-nos queixar mai i sentir-nos sols i incompresos.
Jo havia conegut personalment en Martí Pol, tenia una vida limitada i difícil, molt difícil, segurament no s’hi va conformar mai, però s’hi va adaptar prou bé com per ser creatiu malgrat tot.
Hem de buscar la manera d’aprofitar les possibilitats que tenim. Sobretot per això perquè són les que tenim i no en tenim d’altrs.
Carme
15 de Octubre, 2007 - 0:01
“La malaltia, de vegades, s’accepta, però mai es supera” Aquest text és d’en Martí i Pol. Després segueix reblant el clau en el mateix sentit. Però, si us plau, al marge d’això, que ningú gosi cometre el sacrilegi de comparar-me (de res!) amb en Miquel Martí i Pol.
Joan
31 de Octubre, 2007 - 16:30
Tu tens dret a queixar-te i nosaltres que t’estimem tenim la tasca de llegir-te i provar d’ajudar-te, igual que tu ens ajudes a nosaltres. En tot cas crec que ara que “ets viu” començaràs potser a canviar el to, un to que, d’altra banda, és ben natural en la seva ziga-zaga, és clar, com la vida mateixa.