Més atletisme
Marion Jones (1975 Los Angeles), quatre vegades campiona del món (més un segon i un tercer lloc) i guanyadora de cinc medalles olímpiques a Sydney 2000 (tres d’or i dues de bronze), en proves de velocitat i salt de llargada, ha confessat que s’havia dopat. Serà desposeïda de totes les medalles i títols, fins i tot pot anar a la presó (poc provable). Ho ha confessat voluntàriament, penedida, amb llàgrimes als ulls. Diu que no podia ressitir més el pes de la seva mentida, del seu engany.
Amb aquest gest, la nordamericana ha dignificat l’atletisme, la fet gran. Per qui no s’hagi aturat a pensar que és el doping, cal aclarari-li que dopar-se és fer trampa, és com fer una cursa i sortir amb uns metres de aventatge per davant dels altres. Al marge del perjudici que pot tenir per a la salut del que es dopa, tot i que això cada vegada és més rar, ja que el doping és cada vegada més sofisticat i més inocuo pel que se somet a tractaments dopants, o el menys el perjudici és menys perillós i a molt més llarg termini.
L’atletisme és el més genuí dels esports, el més antic i la base de tots els altres. Tots els esports tenen com a fonament córrer, saltar i llançar un objecte. L’atletisme, per definició, és una lluita de superació amb tu mateix; fer trampes és enganyar-te a tu mateix. La Jones, malgrat els diner que ha guanyat i la glòria optinguda, tenia aquest esperit i no podia viure en la traició a l’èsperit atlètic. Ara tothom la critica i la menysprea, jo la honoro i li agraiexo pregonament el seu gest que, com deia, ens fa recuperar l’esperança en la dignitat dels atletes, fins i tot els d’elite, els superprofessionals. Hem de recordar, a més, que perquè la Jones podés dopar-se, cal una infraestructura al darrera: metges, fàrmacs, tècnics, planificació i que algú ho dirigís. És clar que ella va prendre la decissió final, però els culpables del doping no són els esportistes, sinó els voltors que planegen per damunt d’ells; els atletes en són, generalment, les víctimes.
Gràcies a qui va educar en l’esperit atlètic a la Marion Jones i gràcies a ella mateixa, que retorna la dignitat a l’esport, malgrat la imcompetència clamorosa del COI i les federacions esportives.