Viure sense metges
Fins els cinquanta-cinc anys es pot dir que no vaig anar al metge. En aquest mig segle de la meva vida només recordo un parell de problemes: quan tenia sis o set anys em vaig trencar el braç i amb quaranta i escaig un problema d’estómac que es va resoldre amb unes píndoles. A partir dels cinquanta-cinc, però, no he parat. Varen començar per a diagnosticar-me una hipertensió crònica; després una lesió al genoll i després… i anar fent! Després de practicar l’atletisme des dels dotze anys, vaig haver de deixar de córrer, la meva darrera travessa important de muntanya és de l’any 2002 i pràcticament porto dos anys sense fer alta muntanya i un any sense fer pràcticament muntanya. No hi ha setmana que no hagi d’anar a un metge o un altre; la seguretat social m’ha catalogat com malalt crònic; estic inclòs en el grup de població de risc (malalts, vells, criatures…), etc. Ja no puc viure sense metges. I per què? Doncs pels meus seixanta-dos anys.
No fa gaire, un terapeuta amic em deia que segurament puc calcular que, amb la meva edat i la meva “bona salut” viuré, amb certa qualitat, fins els setanta-cinc o vuitanta anys; és a dir, me’n queden entre quinze i divuit; anant al metge, és clar. I cada dia renunciant a fer alguna cosa, això sí. Doncs quina merda, tu!
Fa un parell d’anys, un amic, bon amic, em va regalar un llibre: L’alegria d’envellir. Malgrat ser el regal d’un amic, al qual li perdono per la bona fe, no el penso llegir. En quinze o divuit anys la meva capacitat lectora no va més enllà d’uns dos-cents llibres i no puc perdre el temps llegint bejanades. L’ “alegria” d’envellir! El títol ja ho diu tot. El seu autor és un cínic, un il·lús o un imbècil integral.
2 de Octubre, 2007 - 11:50
Tinc 55 anys i no em queixo. La meva vida sense metges no ha durat tants anys com la teva, però gairebé… jo ja en fa 5? 6? o potser 7 que estic a la llista de crònics. Te’n porto uns quants d’avantgate, de metges. Tu me’ls portes en edat.
La vida sense metge és fantàstica, no crec que ningú ho pugui dubtar. Els que hem tingut la sort de viure-la una pila d’anys podem estar-ne contents.
Pel que fa a envellir, el que més crec és que no cal malgastar el poc temps que ens queda sentint-nos desgraciats per fer-nos vells. Com més malament ho portarem més vells serem. I potser no cal llegir bajanades com si això fos meravellós… no, tens raó, no cal, però al cap i a la fi la pregunta és: què és millor fer-se gran i vell o no fer-se’n?
Jo de moment m’apunto a fer-me’n, no descarto que algun un dia pugui canviar d’opinió.
Carme
13 de Octubre, 2007 - 1:03
Jo en tinc trenta-un i em dobles l’edat. No ho dic per dir.
Segur que l’any que jo vaig néixer tu estaves com un roure.
Tinc problemes físics a les cames des de ben petita i s’agreugen cada any. No puc fer alta muntanya ni atletisme. No he pogut mai i mai no podré.
He anat al metge des de sempre més d’un cop l’any. Tinc constants infeccions greus al coll i a les oïdes i he necessitat teràpia psicològica dues vegades. M’he fet més de deu o dotze enguinços considerables a les articulacions (una vegada vaig tenir les dues cames enguixades alhora!) i tinc un timpà perforat. Ja m’han operat de dues coses poc greus, però amb anestèsia general.
I saps una cosa, Joan? Estic de puta mare perquè n’hi ha gent que sempre pot queixar-se més que jo. Així que prou d’autocompadir-te que si em diuen que als seixanta dos estaré com tu només demanaré: on he de signar?
Sàpigues que t’estimo amb bogeria i que odio veure’t patir.
13 de Octubre, 2007 - 1:08
Perdona si he gosat anar de llesta i pretendre donar-te una lliçó. Ja sé que no he fet un esforç d’empatia, ni petit ni mínim. Pretenia animar-te i fer-te somriure.