Bloc Comellas

Bloc personal de Joan Comellas

Arxius per October, 2007

Sóc viu

Enviat per J.Comellas el dia 30th October 2007

Sé que sóc viu, perquè rebo l’estimació i la companyia de la meva dona, fills, família i amics(gues) i sé que sóc viu perquè em fot mal. I perquè sovint tinc ganes de plorar. I també perquè tinc ganes de tornar a escriure, tot i que el corc no ha cessat, ans el contrari. Per tot plegat sé que sóc viu.

Dins de General | 1 comentari »

Dimecres m’operen

Enviat per J.Comellas el dia 22nd October 2007

Demà passat, dimecres, m’operen, Aquests darrers dies he estat expectant, esperant que a prop de la intervenció quirúrgica sentiria una emoció especial, estaria sensible, potser nostàlgic i fins i tot que tindria por. Doncs no; res de res: estic tan tranquil. Esperava sentir emocions especials, fins i tot per poder-les explicar, especialment aquí. Doncs no. Si matiso molt, potser podria parlar de l’esperança de que em trauran aquest rau-rau que fa més de dos mesos que em turmenta, tot i que no hi tinc una excessiva confiança, no sé per què, però no acabo de creure-m’ho. El fet que diversos metges em diguin que em poden quedar seqüeles i el que m’opera em digui que no, que cap seqüela, em fa estar poc confiat. A sobre m’ha dit el metge que no presumeixi de res perquè és cirurgia menor. Ja sé que no escalaré mai l’Everest, ni hauré d’enfrontar-me amb una destral a un ós bru, ni em tiraré amb paracaigudes sobre la selva del Matogroso, però per una vegada que m’operen, podria ser la cosa una mica més emocionant. Per si fos poc, m’operen d’un lloc tan poc romàntic, tan poc literari com és el cul. Bé, com a mínim uns dies de convalescència em permetran d’acabar el llibre que estic llegint, que és força gruixut. 

Dins de General | 1 comentari »

L’alzheimer

Enviat per J.Comellas el dia 21st October 2007

Ahir vaig escriure una reflexió molt crítica i dura sobre en Pasqual Maragall. Avui els diaris publiquen, ho ha anunciat ell mateix, que en Maragall pateix alzheimer. Conec la malaltia, el meu pare en va morir. Avui he esborrat la reflexió d’ahir, no pas perquè no cregui just el que deia, ni perquè volgui rectificar; tornaria a dir el mateix i la meva opinió d’en Maragall no ha canviat, però com a persona crec que ara necessita el nostre més estricte respecte i si més no, silenci. El record dels darrers sis anys del meu pare, especialment els últims tres,  són massa frepants per a mi.

Li desitjo sincerament tota la sort del món.

Dins de General | 1 comentari »

Estimades amigues,

Enviat per J.Comellas el dia 13th October 2007

Teniu raó: no tinc dret a queixar-me; no hauria de queixar-me; no vull queixar-me. De fet, jo no em volia queixar quan parlava d’haver de viure amb metges. Només volia constatar que és una punyetera merda i que la culpa, en el meu cas, només la tenen els anys. Segurament ha sonat  a rebequeria i a excesiva amargor.  Potser és perquè fa més de dos mesos que tinc dolors cada dia, cada dia, i alguns dies molt forts; veig el metge cada setmana i cada setmana el metge diu que li sap greu i que ara provarem això perquè allò ha fallat i que farem el que sigui per no operar… O potser és perquè estava massa ben acostumat. La veritat és que saber,  amigues, que sempre hi ha un pitjor em pot servir per anar-ho paint, però no em consola. En Martí i Pol deia que, davant la seva situació irreversible, s’hi acostumava però no es conformava.  Jo continuo pensant que envellir no és un goig, més aviat és un coi de putada i qui digui que és un goig és un carallot o un sant d’altar.

Que feia jo a trenta-un anys? Ja tenia tres fills; gaudia de la família; treballava; jugava un cop a la setmana a tennis; practicava atletisme; anava a muntanya; col·laborava en activitats a l’escola dels meus fills; era de junta d’un club d’atletisme; militava en la cladestinitat en un partit polític; llegia Pla, Ruyra, Zweig, Carné, Riba, Verdaguer, Espriu, un jove Martí Pol… D’on treia el temps? Doncs ara que ho dic no ho sé ben bé. És clar que ni cada dia ni cada setmana no ho feia tot i que les nits dormia poc i fins i tot entrenava de nits. No n’era conscient, però realment el que feia era beure’m la vida a raig, pel broc gros. Potser per això ara trobo l’ampolla mig buida…

Tens raó Muriel,  de que dimonis em queixo? Gràcies: tinc molta sort per la gent que m’estima.

Dins de General | 3 comentaris »

Més atletisme

Enviat per J.Comellas el dia 9th October 2007

Marion Jones (1975 Los Angeles), quatre vegades campiona del món (més un segon i un tercer lloc) i guanyadora de cinc medalles olímpiques a Sydney 2000 (tres d’or i dues de bronze), en proves de velocitat i salt de llargada, ha confessat que s’havia dopat. Serà desposeïda de totes les medalles i títols, fins i tot pot anar a la presó (poc provable). Ho ha confessat voluntàriament, penedida, amb llàgrimes als ulls. Diu que no podia ressitir més el pes de la seva mentida, del seu engany.

Amb aquest gest, la nordamericana ha dignificat l’atletisme, la fet gran. Per qui no s’hagi aturat a pensar que és el doping, cal aclarari-li que dopar-se és fer trampa, és com fer una cursa i sortir amb uns metres de aventatge per davant dels altres. Al marge del perjudici que pot tenir per a la salut del que es dopa, tot i que això cada vegada és més rar, ja que el doping és cada vegada més sofisticat i més inocuo pel que se somet a tractaments dopants, o el menys el perjudici és menys perillós i a molt més llarg termini. 

L’atletisme és el més genuí dels esports, el més antic i la base de tots els altres. Tots els esports tenen com a fonament córrer, saltar i llançar un objecte. L’atletisme, per definició, és una lluita de superació amb tu mateix; fer trampes és enganyar-te a tu mateix. La Jones, malgrat els diner que ha guanyat i  la glòria optinguda, tenia aquest esperit i no podia viure en la traició a l’èsperit atlètic. Ara tothom la critica i la menysprea, jo la honoro i li agraiexo pregonament el seu gest que, com deia, ens fa recuperar l’esperança en la dignitat dels atletes, fins i tot els d’elite, els superprofessionals. Hem de recordar, a més, que perquè la Jones podés dopar-se, cal una infraestructura al darrera: metges, fàrmacs, tècnics, planificació i que algú ho dirigís. És clar que ella va prendre la decissió final, però els culpables del doping no són els esportistes, sinó els voltors que planegen per damunt d’ells; els atletes en són, generalment, les víctimes.

Gràcies a qui va educar en l’esperit atlètic a la Marion Jones i gràcies a ella mateixa, que retorna la dignitat a l’esport, malgrat la imcompetència clamorosa del COI i les federacions esportives.

Dins de General | Sense comentaris »

Al Oerter, el mite

Enviat per J.Comellas el dia 4th October 2007

Ha mort Al Oerter, figura legendaria de l’atletisme mundial i ídol de la meva joventut.  De jove, especialment a l’adolescència, tots hem tingut ídols. Oerter va ser un dels meus, i probablement l’únic que vaig voler imitar amb sincera admiració.  Assemblar-me al maravellòs Albert Oerter, va ser una il·lusió que vaig perseguir inutilment durant molt de temps. Amb Oerter, han mort una part de les meves il·lusions juvenils.

Norteamericà, va néixer l’any 1936, era llançador de disc, va ser recordman mundial amb quatre marques diferents i madella d’or en quatre jocs olímpics seguits: Melburne (1956), Roma (1960), Tòquio (1964) i Mèxic (1968).  Només un altre mite, en Carl Lewis, ho ha aconseguit. Són llegendaris els seus llançaments a Tòquio; tenia una lesió a la columna, es va treure el collaret ortopèdic i va fer una sèrie de tres llançaments que li varen donar la madalla i en el darrer tir va batre el record del món amb 61 metres. A Mèxic, amb 32 anys va classificar-se pels pèls i a la final va fer un nul i una sèrie de cinc llançaments dels quals tres varen ser record del món. Impresioanant! L’any  1980 va fer la millor marca de la seva vida: amb 44 anys! En aquesta darrera época ja es dedicava a la pintura. Quan va deixar l’atletisme es lliurà de ple a pintar. Va ser un pintor destacat, guanyant diferents premis. Era engenyier.

Alfred (Al) Oerter és un dels esportites més grans de tots els temps i un exemple pels joves de les dèquedes que van dels 50 als 80, però que segurament és encara vàlid. Es va dedicar a l’atletisme en l’especialitat de llançament de disc, una de les més tècniques, però com esportista complet, integral, de jove també va practicar el beisbol i el futbol americà. Universitari, intel·lectualment potent, va dedicar-se a les arts plàstiques amb èxit. La seva presència elegant, fortíssima personalitat i extraordinària capacitat de sofriment i competivitat el convertiren en el prototip d’esportiste líder: un colós. No era un home de força bruta, era un estilista. S’ha parlat molt de la seva técnica, però en realitat més que tècnic jo diria que era elegant. Tenia la consciencia que feia quelcom que miraven, i copiaven,  molts joves i mai va fer un moviment groller, ni va tenir una actitut fora de to, malgrat el seu esperit terriblement competitiu. Avui he llegit que per saber molt d’una branca has de conéixer bé tot l’arbre. Per Oerter, l’esport no era un fi, sinó un mitjà; una forma de viure la salut, la juventut i l’estètica. Després traslladeria aquest sentit de la plàstica i la bellesa als pinzells, amb la qual cosa es demostra que ell anava més enllà i que l’esport era un expressió humanística.  Res a veure amb el manyoc de músculs amb potes sense cervell, d’alguns esportites actuals d’elite. Arrossegava una malaltia coronaria des de petit, a la que ell sempre es va sobreposar, fins que finalment ha acabat amb la seva vida als 71 anys.

Jo vaig veure per primera vegada Oerter l’any 1958. La Federació Catalana d’Atletisme va repertir entre el clubs d’atletisme unes pel·liculetes de super 8, on es veia l’entrenament d’alguns campions olímpics. Entre les que ens va passar l’entrenador (jo aleshores era infantil) hi havia una de l’Oerter. Em va impressionar tant, que vaig demanar per aprendre a tirar disc, i de fet vaig competir en llançament de disc, a part de fer curses, fins als 18 anys (1963). Un entranador m’ho va treure del cap: jo no havia nascut per elmular el discòbol americà. A partir dels jocs de Roma (1960) ja vaig poder seguir l’Oerter per televisió i, per descomptat, per la premsa.

Descansi en pau l’admirat Al Oerter.

Dins de General | Sense comentaris »

Viure sense metges

Enviat per J.Comellas el dia 2nd October 2007

Fins els cinquanta-cinc anys es pot dir que no vaig anar al metge. En aquest mig segle de la meva vida només recordo un parell de problemes: quan tenia sis o set anys em vaig trencar el braç i amb quaranta i escaig un problema d’estómac que es va resoldre amb unes píndoles. A partir dels cinquanta-cinc, però, no he parat. Varen començar per a diagnosticar-me una hipertensió crònica; després una lesió al genoll i després… i anar fent! Després de practicar l’atletisme des dels dotze anys, vaig haver de deixar de córrer, la meva darrera travessa important de muntanya és de l’any 2002 i pràcticament porto dos anys sense fer alta muntanya i un any sense fer pràcticament muntanya. No hi ha setmana que no hagi d’anar a un metge o un altre; la seguretat social m’ha catalogat com malalt crònic; estic inclòs en el grup de població de risc (malalts, vells, criatures…), etc. Ja no puc viure sense metges. I per què? Doncs pels meus seixanta-dos anys.

No fa gaire, un terapeuta amic em deia que segurament puc calcular que, amb la meva edat i la meva “bona salut” viuré, amb certa qualitat, fins els setanta-cinc o vuitanta anys; és a dir, me’n queden entre quinze i divuit; anant al metge, és clar. I cada dia renunciant a fer alguna cosa, això sí. Doncs quina merda, tu!

Fa un parell d’anys, un amic, bon amic, em va regalar un llibre: L’alegria d’envellir. Malgrat ser el regal d’un amic, al qual li perdono per la bona fe, no el penso llegir. En quinze o divuit anys la meva capacitat lectora no va més enllà d’uns dos-cents llibres i no puc perdre el temps llegint bejanades. L’ “alegria” d’envellir! El títol ja ho diu tot. El seu autor és un cínic, un il·lús o un imbècil integral.

Dins de General | 3 comentaris »