Bloc Comellas

No sóc espanyol, perquè als espanyols no els cal justificar-se per parlar la seva llengua en públic i poden viure en el seu país parlant només la seva llengua. No sóc espanyol per què als espanyols  no els cal reivindicar la seva cultura dins del seu propi país.

La meva nació va ser conquerida i ocupada pels espanyols i per aquesta raó tinc l’obligació de conèixer el castellà i de respectar la bandera que porta els mateixos colors que la d’en Franco. Per imperatiu legal he de complir les lleis que s’aproven al parlament espanyol i els decrets i normes del govern sorgit d’aquell parlament, també he de respectar la Corona com institució, la persona del rei i tot la seva família. 

Però no sóc espanyol i no em sento representat ni per la seva bandera ni per cap de les seves institucions. Considero els Borbons una família hostil al meu país; el mateix rei menysprea la nostra història i insulta el meu propi record i la meva intel·ligència quan diu, per desconeixement o per insidia, que el català mai ha estat perseguit a Catalunya. Espanya no sols ens va ocupar militarment, també històricament ens ha reprimit per les armes, exercint una descarada opressió política, social, econòmica i cultural, maltractant-nos i vexant-nos. Mentre les institucions catalanes han fet possible la democràcia a Espanya en el darrer quart de segle, a nosaltres els espanyols ens priven de la democràcia.

No hi ha democràcia en un país on el poble no pot decidir lliurament el seu futur. La falta de democràcia en la Catalunya espanyola es posa en evidencia quan el noranta per cents dels seu representants aproven una llei, el poble la referenda en un plebiscit popular, però aleshores cal que un parlament de diputats no catalans hi passi el ribot i uns senyors amb toga —no escollits pel poble català— tenen el poder de retallar o anul·lar. Al mateix temps, a totes les institucions espanyoles no democràtiques, els és permès de qüestionar-la (fins i tot l’església), amb la complaença dels grans partits estatals, i el Defensor del Poble (?) impugnar aquesta llei que és sorgida del poble i per tant la seva decisió és en contra del poble. Per acabar de deixar clara la falta de respecte a la voluntat popular, l’escarransit estatut que vol ser aquesta frustrada llei (burlat, rebaixat, retallat i qüestionat), el govern d’Espanya no el compleix en els seus mínim, passant-se’l per la sola de la sabata.

Reflexió a part mereix l’església espanyola, que s’ha apuntat al carro de l’anticatalanisme en el seu constant camí cap a l’extrema dreta, amb el silenci traïdor i covard de la majoria dels bisbes catalans. Ho dic des de l’autoritat que em confereix ser cristià, catòlic i formar part d’aquesta església.

Sóc d’Espanya i per això he de complir, i compleixo amb lleialtat legal, les seves lleis, però no sóc espanyol i per això tant se me’n foten les seleccions esportives espanyoles, els triomfs d’en Fernando Alonso, el premi Cervantes, la Real Academia Espanyola, els Reis Catalòlics, el toro d’Osborne, el prestigi d’Espanya i la mare que ho va parir.

Dissabte varem sopar plegats. Érem el clan Comellas-Blanchart: els nostres fills, les nores, el gendre i els néts, total onze; no hi era la meva mare que no està per a sopars. No és pas excepcional fer àpats en família; a casa sempre hi ha gent, ara un, ara l’altre, però tots plegats es força difícil perquè els horaris, la feina, fins i tot el transport públic impedeix sovint aplegar-nos. A fora al pati s’estava d’allò més bé i després de sopar la gent va anar abandonant el seu lloc a la taula i s’acostà on érem la meva dona i jo, ajuntant-nos tots en un espai reduït. La Núria va passar-me l’Aniol que se li adormia en els braços; es quedà clapat del tot a la meva falda. En Marçal, que és un argent viu, jugava amb sorra: «Avi! Mira, la “iuna”», «ui, sí! La lluna, que maca, eh?» La gent parlava distesament, sense fer gaire xerinola. Els somriures i les complicitats, però, lliscaven contínuament per la conversa. Ens entenem, hi ha unió. No sempre ha estat així, al llarg dels anys també hi ha hagut tensions, algunes terribles, però sortosament totes s’han clos amb una abraçada i a voltes amb llàgrimes als ulls.   

El mes de febrer de 1964 la rossa i jo ens varem agafar les mans per primera vegada (fa més de quaranta-tres anys!). Érem molt joves. La Montserrat era una noia guapíssima i amb molta personalitat. Jo em pentinava amb clenxa a l’esquerra i pesava divuit quilos menys, teníem dinou anys. Suposo que feia fred perquè portàvem abric. Sense adonar-nos-en, allí, en aquell moment, fundàvem el clan. En aquest quaranta i tants anys ens ha passat de tot, podríem escriure’n un llibre o una sèrie per a la televisió.

El dissabte al vespre era feliç; semblava que el món s’hagués aturat al meu voltant: la rossa, jo i el nostre clan. Hi ha moments a la vida que t’agradaria atrapar el temps, aturar-lo i deixar-ho tot tal com està. No és possible: la vida avança sense parar i als nostres, i a nosaltres, demà ens passaran coses.

És bonic ser d’un clan.

La premsa, i especialment la televisió pública (la que paguem els catalans), ha fet una gran difusió de l’aniversari de la mort de la princesa Diana i ens han cantat les excelències d’aquesta dona; és lògic, els seus mèrits són molts: va néixer en una de les millors famílies d’Anglaterra;  es va casar amb estequirot poca-solta  perquè era príncep;  somreia girant el cap; no fotia ni brot; de tant en tant es deixava fotografiar amb un negret a la falda; va tenir uns afers sentimentals amb un guardespatlles, el profe de gimnàs i d’altres, és a dir, follava amb qui se li fotia per davant perquè l’estequirot li fotia banyes amb una altra aristòcrata amb cara de cavall i, finalment, un dia que va anar sopar amb un ligue carregat de duros, es va fotre una pinya impresionant perquè el conductor anava tan trompa com ells. Jo crec que els mèrits perquè els catalans l’admirem són molts, sobretot si afegim que era amiga (estiuejaven  plegats) de la família reial espanyola. Un altra gran i emotiu desplegament informatiu per la mort del maleguanyat jugador de futbol del Sevilla Anotnio Puerta. No té tants mèrits com la Di però Déu n’hi do: va morir d’un atac de cor treballant i, compta!, en directe! A més a més era espanyol i jugava a futbol. Res a veure amb en Xirinacs; la televisió i resta de mitjans públics hi han passat de puntetes. És clar! Tot el que ha fet el mossèn es només dedicar tota una vida de lluita pacífica a favor de Catalunya i dels drets humans; ha escrit artícles i llibres d’una certa noterietat i ha estat un pensador lliure, sensat i valent, però per sobre de tot ha sigut un  líder catalanista que ha volgut dedicar la vida, i fins i tot la mort, a Catalunya. En el fons, no era més que un pobre vell malalt, tossut, lluitador irreductible, havia estudiat dues o tres carreres, últimament s’havia doctorat en filosofia i la llicenciatura la va fer amb matrícula en tots el cursos, era capellà i no es va llunyar mai de Déu però va diexar l’església perquè no estava d’acord amb una jerarquia que marginava els homsexuals, les mares solteres, els capellans casats i per la seva política en el tercer món: un sonat! I, és clar, del tema de Catalunya ja se’n preocupa molta gent (en tenim tants com ell!). Ens donen, fins a la sacietat, lady Di i el malaguanyat Antonio Puerta, panem et circenses, que cony més volem? Mai més ben gastats els diners públics (els de tots; també els meus).