Bloc Comellas

Fa uns dos o tres anys, l’ex-abat de Montserrat, Cassià M. Just, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que temia la mort i que no sabia què hi havia “més enllà”, però que ell confiava plenament en Déu; estava a la seva confiança. Aquestes declaracions en el seu moment varen aixecar una certa polseguera. Últimament es parla d’un llibre que publica unes cartes de la mare Teresa de Calcuta, on la religiosa confesa que ha viscut mitja vida en crisi de fe. Com era d’esperar, de seguida s’han aixecat veus cuestionant el procès de canonització de la mare Teresa. Deixo de banda l’opinió del Vaticà i tota la trepa de buròcretes i carques, amb i sense sotana. M’interesa la grandesa dels dos personatges, perquè, salvant les distàncies, em són propers. Parlo de la mare Teresa, que és una santa (ho és!) humana; no estem parlant d’una santa de guix, ni d’un ésser estratosfèric, estem parlant d’una santa (ho és!) que no vivia una fe fanàtica, obedien, cega, beneita o supersticiosa. Al contrari, la seva fe era reflexiva, intel·ligent, humana. A mi això em tranquil·litza i em fa sentir més segur.

Tinc a sobre un problema greu, seriós. Comentant-li ahir a una persona del meu entorn íntim, em preguntà si jo m’havia de morir algun dia. És clar, com tothom. Aleshores em preguntà si la idea de morir-me m’angoixava. Li vaig dir que no, gens. Doncs si la mort, que és el més greu que pot passar-te, no t’angoixa, per què et preocupes per aquest problema que és menys greu que morir-se? No m’ha convençut del tot, però m’ha fet reflexionar. Sabem des de petits que ens hem de morir i amb els anys ho anem assumint per inevitable i perquè ho compartim amb la resta de la humanitat; això és diferent, no tinc tota la vida per elaborar-ho ni li passa a la resta dels mortals. Santa Teresa deia (més o menys): “Si la cosa tiene remedio ¿Porqué preocuparse? y si no lo tiene ¿Porqué preocuparse también?” Em costa, no ho tinc clar; jo no sóc cap místic ni tinc la fortalesa carmelitana i tampoc he sentit la vocació de sant. 

Encara estic afectat per la mort d’en Xirinacs. De qualsevol altre, podriem arribar a pensar que és un acte de covardia: evidar-se, fugir, acabar… D’ell no. Ha demostrat la seva capacitat de sacrifici, la seva lluita, la seva constància, moltes vegades en solitud i imcomprés, a contra-corrent. És trist el nostre país. Perdem la identitat, els drets nacionales pas a pas. A cada bugada perdem un llençol, com dic. En Xirinacs, patriota de pedra picada, mor en un acte de reinvindicació nacional i el president Montilla avui ha dit que estem massa obsesionats amb la nostra identitat, que hi perdem massa energia i que ens intal·lem en la comditat de donar sempre la culpa als altres. Decididament en Montilla no és el meu president.