Aquests dies d’obligada obscuritat o semiobscuritat i descans ocular, he escoltat música i m’he retrobat amb el jazz. No havíem renyit mai, però estàvem un pèl distanciats. De sobte. m’he trobat passejant per casa en Chick Corea, en Sonnny Stitt, en Grappelli, el gran Duke Ellington i tota la colla, fins i tot en Glenn Miller i en Benny Goodman. M’han pintat la casa de colors forts, espessos, calents. Sempre he sentit la música com qui admira colors, i el jazz acapara tots els colors càlids, amb tots el seus matisos i els pinta amb el pinzell gruixut. Hi ha música que pots escoltar repapat a la butaca, el jazz no. El jazz vol una actitud dinàmica, has d’entrar-hi. Em sembla que tornarem a separar-nos: el jazz és passió i jo sóc ja un amant decrèpit; un mal amant.
De tots els llocs i circumstàncies en que he escoltat jazz, del que en tinc més bon record és un local on feien jazz en viu cada dia a Madrid, al carrer Alburquerque, a Fuencarral. Parlo de mitjans dels anys 1980, aleshores l’empresa m’enviava sovint a Madrid, gairabé cada quinze dies i m’hi passava dos o tres dies cada vegada. Sempre anava d’esma perquè perdia la majoria de nits per anar a escoltar jazz. El carrer Albulquerque és un carrer molt curt, arbrat, força ample i sense cap gràcia. A mig carrer hi havia un local, al que calia accedir-hi per una escala que duia al subterrani. A mesura que baixaves, és com si et submergissis en un món de vibracions; les notes del jazz t’anaven amarant, ficant-se per tot el cos. El local, una mena de bar, no era gaire gran: un taulell a la dreta, a la sala taules rodones tocant-se i al fons un petit escenari on actuaven els grups de jazz; calia tenir sort i arreplegar un bon grup. Era jazz en directe, del bo, magnífic! Havies d’entrar a les palpentes perque la llum era escassa per destacar l’escenari, malgrat estar també mal il·luminat. Buscaves una cadira buida, t’acostaves a la taula i preguntaves: ¿Està libre? Invariablement et costestaven amb un cop de capo o una arronsada d’espatlles. T’asseies en un taula amb desconeguts, si era una parella continuaven fotent-se mà tan tranquils. Menjaves cacauets torrats, fumaves, bevies gintònic i escoltaves jazz que tocaven a un pam del nas: fantàstic! L’ambient era un pèl sòrdid, ple de fum i de ferums agres; la moqueta de l’escenari era tota ratada i deslluïda, però la música era extraordinària, una meravella. Per mor del jazz, que ho omplia tot, la gent parlava a crits o a cau d’orella.
No aconseguiexo recordar com es deia. Havia estat un dels locals emblemàtics de la “movida madrileña” dels 70-80. Ara el moviment estava en decadència, coincidint que el PSOE, amb Felipe Gonzàlez, havia guanyat les eleccions. Deien que abans de ser ministre el freqüentava l’Alfonso Guerra. Aleshores hi havia molta gent jove, també de quaranta i tants (com jo), ex-progres, artistes i intelectuals de pa sucat amb oli, llevat d’excepcions. Un dia hi vaig veure el poeta Rafael Alberti. Era un home gran que fregava ja els 90 anys. Desprenia simpatia i respecte i la gent el tractava amb consideració. Anava amb una americana verd poma i un mocador de seda al coll; amb els cabells del clatell i les polseres caient-li fins al coll, com una cortina platejada al voltant del cap, sempre somrient, es veia tot ell fora de context; va retirar d’hora. També hi havia vist el poeta José Hierro i un altre dia en Paco Umbral. En José Hierro jo no el coneixia i m’ho varen dir. Després vaig llegir l’Alberti i en Hierro. La poesia de l’Alberti no em va entrar, però la d’en Hierro sí. Malgrat que diuen que feia una poesia surrealista, jo el trobo molt directe, clar, net. A vegades és una mica poca-solta, com aquell poema que parla líricament dels núvols i acaba amb dos versos que diuen: “Hierro: qué coño haces mirando al cielo?” És com un epitafi que et talla el rotllo. Físicament era alt i rude, com un pagès de la meseta, parlava pels descosits. En canvi el Paco Umbral, tenia una figura agressiva; anava sol com una òliba; bevia compulsivament, aixecant el vas amb una mà tremolosa i no mirava enlloc, amagat darrera unes ulleres amb vidres com culs de got, semblava que el jazz no li interessava i que estava emprenyat amb el món sencer. Els tres eren acadèmics de la Real Academia i tots tres són morts.
Un altre personage caraterístic, que hi era sempre, era un xicot de vint-i-tants o trenta, sec, bru, amb uns cabells arrissats com una esquerola, portava penjat del coll una bufandeta i tenia pinta de bohemi d’estar per casa. Anava amb un bloc de dibuix i un llapis i per vint duros de l’època, et feia la caricatura. Jo tinc la meva penjada al despetxet, a prop d’on escric ara. El meu jo caricaturitzat, em mira des de la paret i ara m’adono que tinc la mirada nostàlgica.
