El vent és molt fort. Surant com un tros de canya, l’onada em porta amunt i avall. Surto de baix de tot, on he estat una bona temporada colgat d’aigua, negant-me. Ara l’ona m’empeny amunt i sóc a dalt de tot, a la cresta. Sé que tornaré a baixar, de cop, amb violència; vull agafar-me per no caure altra volta, però, a on? A on m’agafo?
El proppassat 29 de desembre vaig anar a Bilbao a veure el partit de futbol entre les seleccions nacionals d’Euskal Herria i la de Catalunya. Vaig arribar a la capital vizcaína el 28 al vespre i en sortia el 30 al matí. Naturalment, va ser molt més que un partit de futbol. Sense exegerar, l’experiència per a mi és irrepetible, impagable. Anem per parts, però.
Pel carrer vaig viure un ambient nacionalista com mai; dissortadament no crec que ara mateix això es pugui donar a Catalunya. Els vascos, ens aturaven de seguida que detectaven que érem catalans per felicitar-nos (?) i molts ens cridaven: “Visca Catalunya, gora Euskal Herria! Indepentdenzia!”. Després vingué la manifestació reclamant seleccions nacionals: tot Bilbao, ho juro, mils de persones. I una manifestació al país basc poca broma, eh! El camp de San Mamés ple com un ou, un mar d’ikurriñes i estalades i un sol crit: In-de-pent-den-zi-a!
La veritat és que va ser un somni d’una emoció indescriptible.
Ah, i el partidet entretingut. Aquesta nano de Linyola, el Bojan, va fer un golet preciós i els vascos anaven a la pilota com si s’acabés el món. Al final empat i cap a casa a desar l’estelada. Quan la podré tornar a treure? Potser l’ahuria de penjar al balcó…
La Carme Rosanes (escriptora i blocaire), a qui no conec personalment, però que admiro i respecto pregonament per la seva vitalitat, sensibilitat i la qualitat humana que es desprén del que escriu, fa referència en el seu bloc a una frase del gran Edmund Hillary: No cal ser un heroi fantàstic per aconseguir certs objectius, pots ser, simplement, una persona normal a qui li agradi el repte constant.
En Hillary passarà a la història per ser el primer muntanyenc en assolir el cim de l¡’Everest. En realitat va fer molts cims i va ser un gran muntanyenc, però curiosament ell no va ser el primer en trepitjar el cim de la muntanya més alta del món. Tot el mèrit de l’expedició és seva, però el primer de fer el cim va ser el seu xerpa, en Tenzing. Aquest fet ell no el va amagar mai, tot el contrari; aleshores els xerpes eren personatges desconeguts (guies i criats nadius) i ell va donar-los a conèixer al món i va treballar gran part de la seva vida per a dignificar-los, començant pel ”seu” Tenzing.
La personalitat humana, qualitat intel·lectual i personal del meu admirat Edmund Hillary, està molt per damunt dels seus èxits esportius. Va fer de la muntanya una religió i el punt de sortida de l’activitat filantròpica que va desenvolupar al llarg de la seva vida.
Una altra dels meus mites, i herois, de joventut que desapareix. Valgui de modest homenatge al gran muntanyenc, aquest fragment de la meva novel·la Desertors o el meu Canigó (el personatge que parla és autobiogràfic)
“Precisament en aquella època, s’escampà la noticia que el neozelandès Edmund Hillary, havia conquerit per primera vegada el cim de l’Everest, la muntanya més alta del món. En Nasi va aconseguir que li compressin el llibre on s’explicava l’aventura; recordo perfectament aquelles fotos en blanc i negre i la veneració que sentia per personatges del llibre, com l’exòtic i llegendari xerpa Tenzing (Sardar Tenzing Norgay) que va acompanyar a Hillary —en realitat Tenzing va ser el primer en trepitjar l’Everest—.”
Em cal dir, per acabar, que l’any 2003 l’Edmund Hillary va venir a Catalunya i el meu cosí Jaume (Nasi en la novel·la), va aconseguir que li signés el llibre. Per cert, que en Hillary no recordava gens ni mica que s’hagués publicat (?).
Ara feia prop de dos mesos que no escribia en el bloc, malgrat que he continuat, amb molt d’esforç, produïnt textos de ficció, d’això que jo en dic, eufemísticament, literatura. A voltes el desànim pesa tant, que no et deixa gairebé cap escletxa per on respirar. Però cal sortir-se’n i aquesta reflexió és tan bona com qualsevol altra per trencar la taranyina que no em deixa moure.
La meva psicòlega preferida, diu que el problema es dins del cap; jo puc controlar els meus pensaments i de la mateixa manera que apareixen en negatiu, jo els puc passar a positius. Però, que no li he explicat el que em passa? Que no veu que el meu problema és el més gran del món? Que no veu que no té solució? Que no veu que no me’n sortiré? Que no s’adona de la quantitat de desgràcies que m’han passat a la vida?
Coi de dona!
Una dona infantant i el miracle es torna a repetir. Aquest nen, que en algun lloc del món està naixent ara mateix, és la nostra esperança.
Aquesta llei de la memòria històrica, que no ha agradat a ningú per raons ben diferents, sembla que un dels seus objectius és rescatar de l’oblit les il·legalitats franquistes, a les víctimes de la guerra i de les posteriors represàlies. El poble català sencer, amb llurs drets, en va ésser una de les grans víctimes.
Ves per on, però, aquesta memòria històrica és desmemoriada quan oblida que en Franco no va inventar la persecució dels drets dels catalans. El que posà en marxa aquesta atrocitat va ser el primer Borbó, en Felip V. Des d’aleshores, la nefasta nissaga dels borbons no ha parat de perseguir-nos; tots els reis borbons, un a un s’han fet seva aquesta fòbia. En Franco es va limitar a copiar l’estratègia i a perfeccionar-ne la tècnica; senzillament aplicava el principi borbònic del genocidi de la nacionalitat catalana. El primer Borbó es coronà trencant el seu jurament constitucional per fer valer la raó d’una conquesta militar. L’últim Borbó ens el va imposar en Franco, també després que aquest darrer s’hagués revelat contra la legalitat per les armes. En Joan Carles de Borbó, va jurar fidelitat al cabdill Franco i als principis generals del Movimiento i que jo sàpiga no se n’ha retractat mai. Aquesta memòria històrica és ben feble, el jurament de l’actual monarca de fidelitat al règim il·legal i repressor i a la persona d’en Franco, es va celebrar solemnement a les Corts franquistes el 1966 o 1967; jo ho recordo perfectament, en aquella època estava fent la mili. Ara que en virtut d’aquesta llei s’estan retirant els símbols franquistes, seria el moment de treure’ls tots
No m’agrada viatjar, ho sento. Sóc un rara avis, ja ho sé.
Si és que algú llegeix aquesta reflexió, segurament la meva manifestació li haurà provocat escàndol i el possible llegidor/a mai més tornarà al meu bloc; em sap greu, però no puc fer-hi més: els viatges em fan mandra, són incòmodes, deixo de fer el que m’agrada, m’ho passo malament, m’horroritzen.
La gent intel·ligent i culta, viatja, o li agrada viatjar. Hi ha aquella frase, em sembla que d’en Pla, que per referir-se algú amb cultura parla d’un home “viatjat”; està clar que jo no estic inclòs en aquest grup de població.
Que consti que la muntanya em torna boig i que al llarg de la vida n’he feta bastant i he anat per la majoria de serralades catalanes; també als Pirineus d’Aragó; als Picos de Europa i fins i tot els Alps, però això no ho considero viatjar. Fer deu o vint quilòmetres a peu per la natura és una altra història, molt allunyada del concepte, generalment acceptat, de “viatjar”. Fer quilòmetres… conèixer gent, cultures, altres ciutats… trens, avions, cotxe, hotels… m’horroritza. I com que ho faig a disgust, ho faig malament i em surt malament.
La meva dona m’ha estat pregant trenta anys d’anar a París. L’any passat hi varem anar. M’havia mentalitzat per tenir una actitud positiva: ella s’ho mereix. El primer dia, en el metro, ens varen fotre la bossa. Us juro que les comissaries de París són tan depriments i sòrdides com les de qualsevol altre lloc del món i els gendarmes força menys trempats que els mossos d’esquadra. El viatge era car i perdre tots els diners i la documentació en un robatori a primera hora del primer dia i, a sobre, sacrificar un matí sencer a dins d’una comissaria, us juro que és d’un patetisme astrològic.
La gent em diu: “Això us podia passar aquí, a casa nostra”. Sí, sí, ja ho sé, però m’ha passat a París… “Encara podeu estar contents que no us varen fer mal”. Sí, sí, moltes gràcies!…, “Però, després, us ho vareu passar bé, oi?”. Sí, sí, de conya, tu!…
Algú pot pensar que sempre escric en negatiu. No és veritat, aquesta reflexió està feta amb bon humor; estic content: ja he anat a París i de moment no he de tornar-hi.
Acabo de llegir d’aquest autor “Tot pelant la ceba”. Hi explica la seva biografia des de la infantesa fins la publicació del seu primer llibre important, “El tambor de llauna”, sobre l’any 1958, quan ell en tenia 31. Atès que ja ha complert els 80, vol dir que ha fet memòria només d’una part de la seva vida.
El llibre comença bé i l’estil és molt bo, però cap al final fa trampa de forma descarada i barroera. Està clar que va escriure’l només per explicar i justificar el seu passat a la Wafen-SS (abans que no ho esbombés la premsa) i que la resta no l’interessava ni un borrall. A mi això m’és igual; pot escriure el llibre pel que li doni la gana i dir-hi tantes mentides com li passi pel nas, perquè al cap i la fi jo compro un producte literari i com a tal n’espero un resultat literari. Li perdono totes les mitges veritats, oblits i mentides, però el que resulta imperdonable és que prengui el pèl al lector amb uns impresentables darrers capítols, especialment l’últim, escrits estil arranca-naps, de pressa i malament.
De les coses que explica en Josep Pla, per exemple a “Quadern gris”, me’n crec la meitat. Igual em passa amb les memòries d’en Josep M. de Sagarra, que són sensacionals, però que estant passades pel sedàs de la seva subjectivitat i la seva imaginació d’escriptor genial. Un altre llibre meu de capçalera són les memòries del baró René de Chateaubriand (“Memòries d’ultratomba”) i segons els historiadors la meitat de les situacions són imaginades i moltes dates no concorden. Molt bé, i què? La veritat objectiva miraré de trobar-la en un llibre d’història. Estic parlant de tres obres literàries universals que a mi, com a lector, m’interessen des del punt de vista de l’escriptor. Estan ben construïdes i llegir-les és una delícia; diria que són literàriament honestes. Ni comparació amb l’estafa d’en Günter Grass.
Quedi clar que no ho dic pensant que en Grass ha amagat el seu passat de SS i per les tones d’hipocresia que ha abocat a la seva actuació política, perquè com a lector tant em fa. En Pla era un poca-solta, en Victor Hugo un miserable que obligava les criades de quinze anys a masturbar-lo i ningú discuteix la seva obra literària. El problema que denuncio és que en Günter Grass és, literàriament, un trampós, un estafador.
Fa un mes que va morir la meva tia Pepeta, de Cardedeu; tenia 97 anys. La meva cosina em va trucar perquè ho digués a la meva mare, que en té 90. Li vaig començar per dir que havien ingressat a la tia. Em va tallar en sec: “És morta?” Després amb el mateix to controlat comentà: “Era la germana que més m’estimava”. Eren set germans i la meva mare la més petita.
A l’enterrament tampoc deixà anar cap llàgrima. Què els passava pel cap a ella i a l’altra germana que encara és viva i en té 94? A mi aquesta fredor, que la gent en diu serenitat, m’angoixa. És clar que jo ploro escoltant el Virolai.
A la conferència de l’Artur Mas, que vol ser la refundació del catalanisme, ha parlat del dret a decidir dels catalans —a bona hora, aquest també!—. El Sr. Montilla, l’ha criticat perquè diu que no cal, que el dret a decidir ja l’exercim els catalans democràticament a les urnes.
Senyor Montilla: vostè se’n riu o se’n fot? Les lleis que voten els nostres representants al parlament català han de passar per l’espanyol —fins hi tot després d’un referèndum— on el rebaixen amb el “cepillo”, és a dir el ribot, i a continuació ha de resistir el recurs del “defensor del pueblo” —ja té pebrots la cosa!—, després esperar que al tribunal constitucional hi hagi més magistrats progressistes que conservadors i finalment resar perquè a l’exèrcit li sembli bé. I a sobre el govern espanyol es dedica a legislar en contra dels nostres drets més bàsics.
Això és el dret a decidir? El senyor Montilla no sé si té un problema d’ingenuïtat o de cinisme.