Convencionalitat inabastable

No té massa sentit que dues nenes, de dos i sis anys respectivament, vagin soles pel carrer ben entrada la nit. Mirant-les, qualsevol se’n hagués adonat de seguida que caminaven sense rumb, perdudes, abandonades.

En Francesc feia poc que era policia i encara no sabia massa bé com s’havia ficat en aquell merder: tot consistia en vigilar que ningú cometés cap bretolada ni cap acte incívic en general. Ah, si, i a aguantar certs insults que, a força de sentir-los habitualment, havien perdut el seu significat.

Quan en Francesc va veure les dues nenes, el seu instint va ser de mirar al voltant buscant els seus pares. En veure que no eren aprop, es va acostar a elles. Les nenes, prou espantades que estaven, van fer un bot important. Ell va intentar sonar amable, però mai havia sabut com adreçar-se als nens:

- Hola maques. On són els vostres pares?- va preguntar, adonant-se de seguida del to completament idiota que havia adoptat la seva veu.
- A casa - va contestar la més gran d’elles. Semblava molt madura per l’edat que tenia -. Ens han dit que anem a jugar al carrer aquest matí, però ara no ens obren la porta.
- Com us dieu i quants anys teniu?- ara el to li havia sortit massa dur. Merda, no hi ha terme mig o què?
- Se suposa que no podem parlar amb desconeguts. Perquè ho vols saber?
- Veieu l’uniforme? Sóc policia i només vull ajudar-vos.
- Bé… – la gran no estava del tot convençuda, i la petita cada vegada estava més pàl·lida -. Jo em dic Carolina i tinc sis anys. Ella es diu Noelia i en té dos.
- Molt bé Carolina i Noelia, què us sembla si anem a casa vostra i intentem tornar a trucar a la porta. Sabeu tornar a casa vostra?
- És clar… –. La Carolina no acabava de tenir massa clar si aquell senyor les podia ajudar o si simplement era algú vestit d’uniforme, però ja llavors era molt conscient de que no tenia res a perdre. Mai ho havia tingut.

El que va venir després era, en part, previsible. El bloc de pisos on les nenes van conduir en Francesc era vell, molt vell. Previsiblement ningú va obrir la porta del segon tercera. I previsiblement, cap dels veïns sabia on paraven els pares. La part menys previsible va venir en descobrir tota la paperassa per la que s’havia de passar pel sol fet de voler tirar una porta al terra. Tan fàcil que sembla a la tele! A més, també semblava que era molt necessària la presència de molta gent. En Francesc hagués preferit que tot el procediment no es fes davant de les nenes, però elles semblaven sobtadament tranquil•les. Li costava decidir si era perquè pensaven que tot s’estava solucionant, perquè pensaven que ja res podia anar pitjor (santa innocència infantil) o perquè, en el fons, en aquella part del pensament on reprimim allò que no ens agrada, esperaven que tard o d’hora una cosa semblant passés.

La porta tampoc va costar massa de tombar, i l’escena que va revelar era (apart de molt previsible també) desoladora. Com si fes un mes que no es netegés ni es posés cap tipus d’ordre. I aquella ferum… aquella olor que també es podia percebre de seguida en les nenes.

La feina d’en Francesc va acabar aquí. Ja li passava tot sovint, que la seva feina acabava abans que res concluís. Perquè se suposava que era massa inexpert per fer absolutament res. I com se suposava que havia d’adquirir experiència? Va decidir oblidar aquell cas i, en pocs mesos, decidiria deixar també la professió. Però del primer propòsit no se’n va sortir mai.

Algun altre agent es va encarregar de les trucades telefòniques. Va tenir sort, de les primeres que va fer va ser la que va donar la resposta adequada: l’hospital. Un matrimoni jove coincidia amb els noms donats. Havien ingressat aquella tarda per sobredosi de cocaïna. I, al cap de pocs minuts, les nenes eren conduïdes a un centre d’acollida.

La Noelia no entenia res: no estava segura de si al lloc on anaven hi havia els seus pares i tot tornaria a ser normal… dintre del que ella coneixia com a normal, si més no. La Carolina ja tenia una altra consciència. En aquell moment va ser plenament conscient que la vida per elles mai seria convencional.