Una mica d’història
Els primers indicis de població a Ripoll daten del 1500 – 600 aC, s’havien establert entre el riu Ter i el Freser, als peus de les muntanyes que envolten aquesta zona. Però no és cal al segle IX dC quan el nucli de població és més important. Aquest fet té relació amb la repoblació del territori encapçalada per Guifré el Pilós. En aquells moments estava sota domini dels francs.
El monestir
Guifré el Pilós, personatge d’origen franc i considerat iniciador de la nació catalana, va fundar el 879 el monestir de Santa Maria de Ripoll i més tard, el 887, el de Sant Joan de les Abadesses. Amb aquests dos cenobis va aconseguir la repoblació de la zona.
El cenobi de Ripoll va patir diverses obres de millora. Algunes de les més importants són la del 888, que se’n dedica un de nou a Santa Maria. Guifré i Guinedell encomanaren als monjos de Sant Benet la direcció del monestir. El seu fill Rudolf hi entrà com a monjo. L’Abat Arnulf amplià novament l’església: amb cinc naus i, se suposa, un petit claustre, que s’acabà el 977 amb el seu successor Guidiscle. El 1032 amb l’abat Oliba al cap davant, es consagra un nou monestir que durarà fins el 1428 quan un terratrèmol li provocà importants desperfectes. En la seva reconstrucció, el segle XV, s’introduïren elements típics del gòtic, com els arcs. Totes aquestes ampliacions estan lligades a l’augment del poder polític, econòmic i jurisdiccional del monestir.
El creixement de la població
Al seu voltant i entre els dos rius va créixer la població, que buscaven la seguretat a prop del monestir. Aquesta seguretat es veié reforçada amb la construcció d’unes muralles el segle XIV. D’altra banda es va construir un canal que recollia les aigües del Freser, fou important perquè l’economia principal girava entorn del treball del ferro, el teixit i la fusta. També s’instaurà un mercat setmanal. Aviat, l’interior de les muralles quedà petit i es naixeren dos ravals a l’exterior. En un d’aquests barris l’abat Climent Mai va alçar un hospital el 1573. Cap a l’edat moderna hi havia enfrontaments entre la població i el monestir que no volia continuar-hi unida. La situació s’agreujà amb la Guerra dels Segadors, la presència de l’exèrcit francès i la Guerra de Successió.
L’economia
Bàsicament els ripollesos vivien dels treballs del ferro: fargaires, clavetaires, ferrers o serrallers, entre altres. Però sobretot en destacaren les armes de foc, que van convertir Ripoll en un dels centres més importants d’Europa en la producció armamentística. Però, hi havia altres professions com la dedicada al tèxtil, la fabricació de xocolata o farina. Aquesta bona època econòmica durà tres segles, del XVI al XVIII.
L’ocupació de la vila
El trencament entre l’església i la població tingué lloc durant la primera Guerra Carlina (1833-1840). El ministre Mendizábal manà que els béns del monestir passessin a mans de l’Estat i que l’abat i els monjos en marxessin. En va resultar saquejat i incendiat. Quatre anys més tard, el 1839, el comandant carlí Charles d’Espagnac atacà la població i el 27 de maig els carlins ocuparen la població, incendiaren i destruïren les construccions. Després de la guerra, la població s’havia reduït notablement. D’uns 3.200 habitants n’havien quedat un miler, que intentaren reconstruir les seves cases. A partir d’aquest moment, el motor econòmic es basa en el tèxtil.
Una nova empenta per reviscolar la vila
Durant el segle XIX, s’aprofità les aigües del Ter i el Freser i es construïren fàbriques que es dedicarien a la indústria del tèxtil. Aquest “renaixement” prengué força per la inversió de forans. El 1880 va arriba el ferrocarril per poder transportar el carbó que s’extreia d’Ogassa; el 1882 es construí la xarxa d’aigua potable i deu anys més tard l’enllumenat elèctric. De nou hi hagué un augment de població que vivia a prop de les principals vies de comunicació. Aquest moment també coincideix amb la restauració del monestir, per part del bisbe Josep Morgades i de famílies ripolleses, que durà fins el 1893.
Les millores del nucli foren en tots els aspectes: arquitectònic (construccions modernistes per part de Joan Rubió); es va fer arribar la via de Ripoll a l’altra banda dels Pirineus, la inauguració del transpirinenc tingué lloc el 1929; nombroses associacions, orquestres, grups de teatre, periòdics i l’arxiu museu. Evidentment, aquesta època de benaurança es veié estroncada per la guerra i la posterior dictadura espanyola. No fou fins a la postguerra que no es torna a gaudir del progrés i l’expansió. Es recupera el sector tèxtil (actualment és gairebé inexistent) i el metal·lúrgic. La població va veure un important augment, lligat a la migració, fet que provocà un creixement de les infraestructures.
