El bloc de na Guinedell

Diuen que contra la mandra un bon bastó. I això és el que hauria necessitat aquest matí. M’ha costat llevar-me. Aquesta nit, la primera en molts dies, l’he dormit seguida. Només m’he despertat una vegada, però al cap d’un minut ja tornava a somniar. Ha sonat el despertador. Una hora. Volia sortir del llit, dutxar-me, vestir-me, esmorzar i cap a fer feina. No he pogut. Estava massa bé entre els llençols i amb una bona manta que em tapava.

Pensava: “va, ara, aixeca’t… Cinc minuts més! Quan torni a sonar el despertador, serà la definitiva!”.No ha estat així. El despertador ha sonat i sonat. Era com si els llençols m’agafessin. No podia sortir de dins el jaç. La meva cara notava l’aire fred de fora i això m’atrapava més al llit. Ho he intentat, però ha estat en va: primer un braç, després una cama. Em tornava a abrigar. Al final sense pensar-m’ho, he fet un salt del llit. He posat els peus sobre la catifa. Amb una mà buscava les ulleres, amb l’altra agafava el got d’aigua. Una aigua glaçada –això ha confirmat que la sensació que tenia uns minuts abans a la cara, i ara a tot el cos, era de fred–. Adormida, encara, m’he calçat les sabatilles i he sortit de l’habitació disposada a fer els meus propòsits.