gentdegualta

Capítol Primer

Hi ha dies que es prologuen amb tres oques caminant en filera, entre la boira, mentre vas a buscar el cotxe, encara negra nit, i es rematen escoltant una sonata d’Scarlatti tocada al banjo, un fred del carall i, obstinadament, un suggestiu desastre.

Però aquell dia tot just començava. Jo entrava en aquell poble per primer cop. No en sabia res. Ni tan sols la característica principal que el projectava pels informatius: aquell poble s’inundava any rere any amb les pluges de la tardor, i la humitat ja no marxava si no és que una tramuntanada el pentinava de sobte.

Aquell dia, només d’entrar, vaig veure la desfilada de tres oques encarcarades que no em van ni mirar. Tiraven de dret carrer avall, com si els hi anés la vida. I unes passes més enllà una ombra fosca s’escolava dins d’un cotxe. Maquinalment, vaig recol·locar-me el banjo a l’esquena. El dia començava tèrbol, i jo havia decidit que aquell lloc estrany era el que m’havia destinat per viure.

Una de les oques va passar fregant la meva esquena, el banjo va emetre en aquell precís moment un nyic llastimós que va trencar les suaus melodies de Domenico, produint una intensa esgarrifança que travessà la meva esquena, produïnt una esmolada esquerda a l’espessa boira que, ara, percebia que m’estava ofegant. No veia res. Respirar se’m feia feixuc. Amb les mans vaig intentar agafar quelcom, necessitava tocar alguna cosa que em fes notar que allò no era irreal. De sobte unes ombres desfigurades m’envolten… les oques? Potser sí, però, sota les harmonies dissonants del banjo fregant la meva esquena, el so d’un motor que creix, creix i creix fins on jo sóc. No puc més, em llenço a terra i amb l’útima explossió scarlatiana del meu banjo sota les rodes del cotxe conduit per aquella estranya ombra, començo a cridar.

Els sons, però, no varen arribar enlloc. La boira s’entestava en esmorteir el soroll del meus crits i el terrabastall d’aquell pobre banjo, que moria esclafat inesperadament. Ningú no va sentir res. El cotxe havia fugit. Amb fang a la boca, el nas sagnant i una espina clavada a l’ànima, vaig recollir el que quedava de la desfeta. Encara em tremolaven les mans quan vaig trobar l’indret on alleujar la meva pena. L’hostaler se’n feia creus. Mai no havia sentit res semblant en el poble. Ja era ben estrany tot plegat. Fins poc abans no hauria imaginat que el meu banjo acabaria sota les rodes d’aquell Ford. Fins poc després no descobriria que no era el banjo l’objectiu. Decididament, aquell dia no mostrava bons auguris.

Eren tres quarts de set i el despertador, sortosament, va acabar amb aquest malson de cotxes assassins i banjos esclafats. Mentre em dirigia al lavabo encara algunes imatges mig borroses em voltaven pel cap. Ben aviat, però, van acabar escolant-se pel desguàs del bany.

Aquell dissabte havia decidit aixecar-me ben d’hora per anar a caçar bolets, abans que se m’avancessin els pixapins. Després de rescalfar una mica de cafè i agafar un parell de bones llesques de pa i el cul d’una botifarra negra, vaig baixar a la bodega a omplir una ampolleta de plàstic del vi, encara novell, de la bota. Vaig agafar la gorra, el cistell i una jaqueta impermeable, i vaig sortir de casa tot palpant-me el pantaló per comprovar que hi era el ganivet que sempre hi duc i les claus del cotxe.

Encara era fosc. Al carrer, una boira espessa diluïa la llum dels fanals convertint-se en una mena de magma humit i groguenc que engolia tot el que trobava al seu pas. Tot just sortir del carrer del Mar i arribar al carrer Major un estremiment, que de primeres vaig atribuir al fred i aquella maleïda humitat, em va sacsejar tot el cos. Vaig caminar uns metres més quasi a les palpentes, sense que m’abandonés la sensació estranya que m’havia deixat aquella llambregada. Per fi vaig arribar a la plaça de Catalunya on acostumava a deixar el cotxe. Tot plegat cinquanta metres des de casa, que aquell dia em van semblar quilòmetres. Aquella sensació havia anat augmentant a cada passa i era quasi marejant al arribar a la plaça.

Llavors va ser quan les vaig veure. Tres oques blanques s’obrien pas entre la boira, com en una desfilada ridícula, travessant la plaça.

Semblava ben bé que aquell malson no em volia deixar anar. Devia ser un d’aquells que es prolonguen, un cop despert, potser per demostrar que entre la vetlla i la vigília només hi ha un tel molt fi, delicat i fràgil, a punt per trencar-se.

Vaig conduir fins arribar a les muntanyes on ja anava, de petit, a caçar bolets amb el pare. La música que emetia el cd m’alleugeria, i el paisatge mig esvaït per la boira tenia la capacitat d’asserenar-me. Vaig aparcar al mateix lloc de sempre, entre quatre pins escuats i torts, i vaig començar a remuntar el rierol. Mai no m’aturava abans d’arribar al gorg.

Quan vaig arribar em vaig asseure. La terra era humida. Ja sabia que em mullaria els pantalons. Però també sabia que quan comencés a grimpar persenguint erols de pinatells, no notaria la mullena.

Vaig fer un glop de vi de la bota. Se’m va quedar la llengua eixuta. Com quan era petit, i el pare em deixava tastar el vi com una cosa excepcional. No m’agradava, però feia veure que sí, per no decebre’l. No hi ha res més dolorós que decebre un pare, encara que de vegades la urgència t’hi obligi.

Allà assegut vaig recordar les històries de les dones d’aigua que s’explicaven els homes tot esmorzant. Aquelles belleses que no es podien veure sense córrer riscs. I em vaig enfrontar a totes les imatges que m’havia fet de l’altre sexe quan el meu tot just es despertava. Eren éssers fantàstics que vivien en les profunditats de les aigües del gel. Tenien els cabells com cortines de seda, i els pits eren com presseguets de la vinya acabats de collir. No sé com ho sabien, tot allò. Cap d’ells n’havia vist mai cap, però es delectaven en explicacions i es desfeien en detalls que em deixaven totalment pertorbat. Alguns afirmaven que les dones d’aigua portaven bona sort. D’altres deien que no, que només en podien sobrevenir desgràcies. Però jo puc assegurar que els dies que en parlàvem, d’elles, omplíem els cistells molts més ràpid que mai.

Capítol Segon

Des que va marxar del poble per segona vegada, la Maria Dolors, s’instal·là en un pis antic de l’eixample barcelonès, pendent de reformar, però amb una mà de pintura recent, d’aquells que anys enrere tenien porter i que ara, uns botons al portal reemplaçaven la seva funció. Era un quart pis, força lluminós, on podia treballar davant d’un ordinador fins que es feia fosc, sense necessitat de gastar llum. Es guanyava la vida traduint freelance textos anglesos al català per a un parell d’editorials. No era una feina gaire ben pagada, però li deixava prou hores lliures per perdre’s per les Rambles i els seus carrerons afluents, sempre que li venia de gust. Aquelles escapades li duien records de la seva primera estada, quan estudiava filologia a l’Autònoma. En aquell temps compartia pis i somnis amb tres companyes de facultat. Ara, elles no hi eren i els somnis s’havien esvaït.

Caminant, amb la ment perduda pels carrers, mirant les antigues llambordes i sentint com la vida s’atura en la grisor de la pedra, la Maria Dolors s’abandonava, deixant-se seduïr per la seva petitesa en l’etern. Caminar i caminar sense rumb,per aquells carrerons del Gòtic. Els seus ulls, però, de sobte van topar amb l’aparador d’una llibreria. Els records d’antics passejos d’adolescent, de la ma d’un amor que s’havia ofegat en somnis de llibertat, la van conduïr de sobte a l’interior. Envoltada de llibres, amb aquella olor empolsagada i humida envaint tots els seus sentits, va sentir un calfred. No va veure al botiguer, ni tan sols el presentia. va començar aquella voràgine curiosa que la lligava al passat. Llibres de lloms de cuir repujat, gravats en papers esgrogueïts, títols i títols passant pel devant. Una força desconeguda va fer que les seves mans agafessin un dels llibres d’una de les prestatgeries de fons. No era un llibre especial externament: cuir negre amb repujats i lletres amb pa d’or amb el títol “The Magic Sodoma”. Era estrany, aquell llibre tenia quelcom conegut. El va estrenyer entre els seus pits i sense saber com l’estava obrint, no podia respirar. Va llegir una vegada i una altra la dedicatòria escrita amb ploma al primer full: “A la Maria Dolors, your eternally love. Empordà, 1878″

…cinc per set, trenta-cinc; set per sis, quaranta-dos, set per set, quaranta-nou, anava sentint de fons la Maria Dolors mentre somniava amb audaces relacions entre electrons d’elements amb noms quasi impossibles. Des de molt petita, a la escola unitària del seu poble, deixava de banda les seves obligacions cada vegada que donya Blanca, la vella mestra a punt de jubilar-se, explicava petits rudiments de química als més grans. Era com una atracció inevitable que l’hi havia suposat més d’una allisada. Però no hi havia res a fer. Sentir parlar de taula periòdica, neutrons i electrons, la feia entrar en un món de somnis similar a quan la seva mare li explicava aquella llista inacabable de contes màgics que se sabia. Literatura i química van ser des de llavors, els dos pilars sobre els que es va aixecar la seva formació i més endavant la seva vida.

El llom d’aquell llibre vell, que va comprar tot seguit, la remuntava a altres temps. I aquell remuntar li buidava l’estómac. No era capaç, encara, de treure’n l’entrellat. Va sortir al carrer altre cop. La temperatura d’aquell dia fredorenc de finals d’octubre li produïa esgarrifances. Va entrar a una granja d’aquelles antigues a menjar un suís i una ensaïmada, el berenar amb que la seva mare la premiava quan baixaven a ciutat, sempre a cal metge, sempre la mateixa granja del carrer Petritxol. El carrer amb el nom més dolç del món.

Asseguda a la tauleta d’un racó va deixar-hi el llibre al damunt i va tornar a llegir “The Magic Sodoma”. De primer va pensar que aquell llom de pell, aquella olor de cuir antic li recordava necessàriament l’escola de la infància, les taules de multiplicar cantades a cor amb tots els altres nens, mentre Donya Blanca duia el compàs amb un llapis apuntant directament la companya de la primera fila, dirigint la mainada com qui dirigiria una simfònica. Sí, devia ser l’olor del cuir i del paper vell, com els dels escassos volums que guarnien la lleixa de l’aula.

Però llavors es va recordar de la dedicatòria “A la Maria Dolors, your eternally love, Empordà, 1878″. Es va tornar a esgarrifar. El seu nom estampat amb lletra carrinclona, amb llaçades de cal·ligrafia de luxe. Ella es deia així, com la mare, i l’àvia, i la rebesàvia, i tant enrere com es podia anar. Sempre aquell nom que mai no li havia agradat. I aquella mania catòlica de, només néixer, marcar-te amb penes i mals i angúnies. Celebrar el dolor en lloc de l’alegria. Quina bestiesa de nom, pensava.

Però va recordar casa seva. A l’altell hi havia un bagul d’aquells de núvia jove. Sempre li havien dit que no el podia obrir, que s’hi desaven llibres d’una rebesàvia i que encara no tenia edat per remenar. Un cop va veure d’esquitllentes la mare. S’havia assegut en una cadireta coixa i llegia, a la claror de la finestra, un llibre ben semblant a aquell que tenia a les mans.

I va pensar en el títol, i en l’anglès de la dedicatòria. Va obrir el volum pel mig i va poder comprovar que era, efectivament, escrit en anglès. Però no era un llibre d’imprempta, era un manuscrit. ¿Què diantre hi podia fer un manuscrit en anglès amb un títol com aquell a l’Empordà, tot just naufragada la primera república? S’hi jugava el coll que un llibre amb aquell títol devia constar a totes les llistes de llibres prohibits, excomulgats i perseguits. ¿Qui confiaria un manuscrit a un títol que demanava a crits la foguera?

Capítol Tercer

Amb el record de les dones d’aigua de la meva infància, pujava muntanya amunt. Ja en quedava poc de la boira de primera hora i uns raigs de Sol començaven a il·luminar el sotabosc. Tenia tot el matí per omplir el cistell, però fins aleshores, no havia vist ni un sol bolet. Poc a poc, el desencís i el cansament em dugueren l’altre record, més amarg, el del malson, aquelles escenes que em perseguien nit rere nit, trepitjant tot sovint un banjo que mai havia tingut, i empenyent-me inevitablement cap a una mort imprevista i sobtada, una mort sense comiat ni possibilitat de reconciliar-me amb qui havia estimat. Cada cop que hi pensava, se’m tornava a fer un nus a l’estómac. Des d’un bon principi, el metge de capçalera em recomanà el psiquiatra, i aquest, ja m’advertí que aquest seria un procés llarg de superar, que caldrien teràpies específiques i unes píndoles que em vaig prometre no prendre mai. No era això el que necessitava, ni el que volia, tot i que jo tampoc en tenia el desllorigador del meu mal. El que pressentia, però, era que havia d’aprendre a morir, parlar-ne, riure-me’n, assumir el traspàs com capítol més de la vida, i en tot cas, fer tot allò que volia, abans no fos massa tard. Tot per superar uns malsons que ja em sobrepassaven. Però tot plegat, massa coses per un sol matí, em vaig dir, en què l’únic propòsit era alleujar les maltempsades de la nit, caçant rovellons i pinatells. Decidit novament a seguir amb la meva empresa, em vaig desfer dels meus pensaments. Però de res no em va servir. La manca de pluges d’aquella tardor havien deixat el bosc orfe de bolets. Decebut, mentre anava omplint el cistell amb llenya seca per a l’estufa, el camí cap a casa se’m va fer molt llarg.

Per fi vaig anar a parar al revolt on havia deixat el cotxe, i de cop llenya i cistell van relliscar de les meves mans i van rodolar per terra. Just allà, a tocar de una de les rodes davanteres, lluïen amb una intensitat encegadora tres ous de reig. Com és que no els havia vist a l’hora d’aparcar? Què em va fer aturar un pam abans de que quedessin esclafats? Acostumat darrerament a no trobar respostes a cap de les preguntes que em feia i impel·lit per una força incontrolable em vaig llençar com un esperitat sobre els bolets, com si fossin el tresor d’un vell conte de pirates. Allò sí que era millor que totes les píndoles que em podessin receptar tots els psiquiatres del món! O això és el que vaig pensar llavors.

Collia l’últim bolet amb aquella tranquilitat nerviosa del qui cull quelcom prohibit i té por que li robin. Els ulls anaven cercant els foscos recons del naixement dels matolls. Segur que n’hi havia algun altre! dreta, esquerra, vaig allargar el braç per apartar les fulles. Sense ni adonarme’n un esbarzer s’anava cargolant suaument. Havia de comprovar que el filó estava amagat precisament allà. Un dolor ara agut em va fer tornar a la realitat. Estava completament al braços d’una medusa amb garres d’espines. Volia deslliurarme, però cada reculada era un petó cruel d’esgarrapades sanginolentes. L’esbarzer no em deixava anar. Estava apunt entre l’angoixa i el dolor de cedir i deixarme arrastrar a la seva passió. No podia lluitar, la lluita era la seva victòria. De sobte, sota un matoll vaig percebre una taca blanca. Gaire bé havia oblidat què m’havia empés a abandonar-me a aquella presó. Vaig tancar els ulls i concentrant totes les meves forces vaig collir el meu tresor i d’una batzegada vaig saltar fins el cotxe.

Tremolant, al terra, sagnant per tot arreu, plorant no sé si de dolor o de triomf, vaig obrir les mans que estaven arraulides al meu pit. El blanc crani d’un animaló reposava sobre elles.

Era ja el pic del migdia i feia una bona estona que continuava assegut dins del cotxe. Al seient del costat hi havia, una mica matxucats però lluents, els tres ous de reig. A les mans, el crani d’un animaló que ja havia reconegut: una petita llúdriga. M’estava refent de les esgarrinxades i el meu pensament tornava a l’aigua. L’aigua del rierol. El mirall fosc de les profunditats del gorg d’on deien que emergia un cabdal d’aigua l’origen del qual era un misteri. Podia sentir un cu-cut cantant no gaire lluny. Tancava els ulls i veia el cos sinuós d’una llúdriga jove, els seus bigotis llarguíssims, els ullets tenaçment negres. Veia la seva pell, plena de gotetes d’aigua i la bestiola submergint-se i emergint altre cop.

No sé si era la fascinació de l’aigua o el cuc de caçar bolets, però en lloc d’engegar el cotxe i tornar cap a casa, que és el que hauria d’haver fet, en vaig tornar a sortir. Amb el cistell al braç em vaig tornar a endinsar entre la vegetació. Em concentrava en el meu olfacte. Cercava l’olor del bolet, aquella olor d’humitat, de fecunditat, d’espores, aquell xup xup de vida que busquem entre fulles i pinasses. I uns minuts més tard tornava a ser davant del gorg.

Vaig estar-me una estona mirant. Sota els meus peus, les fulles de roure cruixien com si trepitgés pa torrat. I llavors vaig veure, mig amagada per les fulles seques, una ampolla de vidre de color verd profund, amb el tap encara al seu lloc. Quan la vaig voler agafar em vaig adonar que devia fer molt de temps, que era allà. El cul de l’ampolla era ben colgat. Em coïen encara les esgarrinxades de la pell. Tenia, als braços, tot de gotetes de sang que s’havien assecat. Em vaig ajupir i vaig recuperar l’ampolla. Era sencera. Amb la mà vaig netejar les restes de terra que s’hi havia adherit i vaig poder veure, dins de l’ampolla, un rull de paper.

La troballa em va deixar ben perplex. Com que no tenia cap llevador de taps de suro, el vaig anar empenyent fins que va caure avall i burxant amb un palet vaig aconseguir que, finalment, el rull de paper em caigués a les mans. Era tan blanc com el crani de la llúdriga que havia trobat feia uns instants.

Amb molta cural vaig anar desenrotllant el paper. A dins, escrit a mà i en una lletra que, no em demaneu perquè, semblava antiga, hi deia:

“Per què no vens, Maria Dolors? He tornat només per tu. I’m in the forest, alone, waiting for you. No t’arriben els meus missatges? Sóc en perill. Si em troben no ens tornarem a veure. Vine, Dolors. Fugirem junts. a la terra sense nom. You and me, only. T’esperaré.”

Capítol Quart

Avoraginats! Avoraginats! Estem tots avoraginats! cridava bracejant aquell home calb de mitjana edat creuant la Plaça del Pi a gambades, mentre els faldons de la gavardina li voleiaven ostentosament.

Espantada, la Maria Dolors va buscar aixopluc, de forma instintiva,  arrambant-se a l’aparador de can Roca, com si els centenars de ganivets i eines de tall de tota mena que li somreien des de l’altra banda del vidre, fossin una inexpugnable defensa contra aquell home i contra el món.

Deu minuts després que l’home amb pinta d’executiu i pare de família nombrosa desaparegués amb la seva salmòdia Cardenal Casanyes enllà, la Maria Dolors encara seguia enganxada a l’aparador amb el llibre fortament abraçat contra el seu pit, les mans suades i la mirada perduda en un lloc indeterminat de la plaça.

Quan  per fi va sortit d’aquell estat, es va sentir posseïda per un impuls irrefrenable de seguir a aquell home com si es tractés d’un nou profeta. Arrancà a córrer amb totes les seves forces seguint les seves passes però no va poder arribar ni a les Rambles. Una mica abans de Documenta, unes basques insuportables la van frenar en la seva cursa particular. Sostenint-se a la paret amb una mà, va perbocar una barreja  marronosa de suís amb ensaïmada, que li esquitxà les sabates.

Sentia com li cremava l’estómac. Reiteradament, una suor freda li pujava dels peus fins al cap, i de sobte, tornava a sentir-se gelada, com immersa en un hivern polar. Feia molt temps que no havia patit un desassossec com aquell. Va trigar ben bé un quart d’hora a sentir-se més o menys recuperada. Tornar al seu pis va ser l’únic objectiu per a la resta d’aquella tarda calamitosa.

Però no s’hi veia amb cor d’arribar-hi a peu. Sortosament, un taxi que pujava per les Rambles, la va rescatar a temps i la la dugué fins a casa. Asseguda al seient del darrere, va recordar que aquelles mans suades, encara retenien el magnífic exemplar amb la dedicatòria en anglès, escrita per a una altra Maria Dolors. Sentia que li pujava la febre i no podia pensar amb prou claredat, però era incapaç d’evitar la barreja d’idees que li rondaven pel cap i que potser lligaven part del què li estava passant: el llibre podia ser mateix que havia estat en el bagul de la seva besàvia i l’executiu de la gavardina potser l’havia vist, potser el volia recuperar.

Des del llit, a trenta-vuit de febre, intentava recordar aquell espectre de la Plaça del Pi, aquell home robust i calb, de cara arrugada i morena, amb una cicatriu prou ostentosa a la galta dreta, i un ridícul bigoti negre que li tapava el llavi superior. Mentre decidia com trobar aquell nou profeta allà on fos, vençuda pel cansament, el llibre li caigué a terra, obert per la pàgina de la dedicatòria, mentre ella es perdia entre els llençols en un son que no l’abandonaria fins l’endemà al migdia.

Els càlids raigs del sol la van despertar. Tota suada, amb els llençols enganxats al seu cos, va sentir la necessitat de dutxar-se. Es va posar dempeus i les seves cames tremoloses tot just aguantaven el seu pes. Al primer pas va ensopegar amb quelcom del terra. La primera reacció va ser la de donar una patada a aquell objecte, però amb els ulls entreobert va veure el llibre de l’antiquari. Sense desar el llibre enlloc va córrer cap el lavabo i va obrir l’aigua calenta. El vapor d’aigua va inundar l’estança i ajaguda a la tassa de wàter va poder per fi pensar amb claredat. El so de l’aigua espetegant contra la ceràmica la relaxava i va, per fi, decidir, com si fos allò que tant temps estava buscant a la seva vida grisa, sense objectius, que aniria a la recerca de la història, la memòria d’aquell llibre.Una càlida onada d’aigua calenta va lliscar sobre el seu clatell, baixant i arraulint els seus pits. El formigueig que pujava suaument de la punta dels dits del peus fins el cap la van trasbalsar en un oneig d’energia alliberadora. L’escalfor l’acaronava ingràvida com un fetus i la sensació de no voler sortir del ventre de la mare xocava amb la necessitat de descobrir que hi havia allà fora. Encara el seu cos fumejant de vapor, la fredor de l’exterior va eriçar la seva pell, ara podia pensar amb claredat que calia fer per descobrir, per filar la història d’aquella dedicatòria. Encara mullada, nua sobre el llit, va assaborir una sensació de llibertat  propera a la felicitat, tot el que succeís a partir d’ara no ho podia percebre. Amb l’embriaguesa del desconegut va començar a passar els fulls del llibre.