S’acosta el Nadal
Encara que sembli mentida, ja tornem a tenir el Nadal aquí. Sort que aquesta setmana han posat els llums al carrer, ja començava a patir! No m’agrada que els posin pel novembre, però que no en posin és ben trist.
Hi ha molta gent a qui el Nadal no li agrada. A mi hi ha coses que m’encanten, d’altres m’horroritzen. Tot seria més fàcil si els Reis s’encarreguessin de tot, però haver de fer de patge actiu només paga la pena el dia de Reis, quan et lleves i veus les cares de les nenes. Si ets el Rei no la veus, la cara d’il·lusió, l’emoció que senten. Odio les compres nadalenques: el menjar, els regals, passar-se el dia fent cua a les botigues o cuinant és una llauna.
Però hi ha coses impagables. No hi ha res tan fantàstic com veure les cares dels petits quan van a la cavalcada. És la part més dolça de la infantesa. Creure que tot és possible, que hi ha uns éssers fantàstic que es passen l’any treballant pels menuts, que reparteixen caramels, que se’ls asseuen a la falda. La vida és més fàcil d’aprendre i d’entomar, quan creus que en algun lloc del món hi ha algú que restaurarà les injustícies i prodigarà benestar.
Ja tindran temps de fer-se grans i de comprovar que res no és fàcil. Però els quedarà la fortalesa de saber que tenen a les mans l’eina per sortir-se’n. M’encanta ser còmplice d’una fàbula tan fantàstica com aquesta.