Dies i dies
Hi ha dies que, no saps ben bé perquè, et lleves amb els ànims exaltats, amb ganes de fer coses, amb un niu fabulador dins del cervell i tot et sembla poc. Hi ha dies que, en canvi, t’aixeques amb la moral arran de terra, fas les coses que has de fer perquè les has de fer, sense emocions, sense sentiments… són dies grisos, inútils, buits, com la closca d’una nou. Quan s’acaben n’estaries més aviat content, si fossis capaç de reinventar aquest sentiment.
Avui ha estat un dia tristoi. M’he llevat cansada, massa dies dormint poc. Sortia el sol. En perseguia el color de l’albada enganxat al retrovisor. I tot el dia, des que he arribat a la feina fins que he tornat a casa, no he aixecat el vol.
Cap conversa interessant, cap lectura apassionant, cap trucada esperada, res. Un dia-cuc, d’ànims prims, d’avorriment complet. Ara que ja tenim la nit aquí, espero remuntar-lo. Arribar a casa sempre em senta bé.