gentdegualta

Asseguda a l’àmpit de la finestra, recolzada contra la paret, i tapada amb una flassada, la Maria Dolors aguanta el llibre i tradueix en veu alta. Li agrada sentir-se la veu, li agrada escoltar el seu anglès de classe alta aprés fent de nurser ja fa tants anys.

“Vaig fugir de Londres ara fa uns mesos. Em perseguia la justícia des dels temps de les amistats perilloses que m’unien a aquell grup d’irredents revolucionaris de tota mena que ens reuníem a les tavernes del West End per arreglar el món. Estimbavem teories impossibles per refer l’ordre general d’injústicia que regna al país on vaig néixer i arreu d’aquest vell continent, obsedit a repetir desastres. Entre els revolucionaris que formàvem aquell comitè aviat hi van aparèixer un grupet d’universataris amb els que mai no m’havia topat en tots els anys d’estudi. En aquells moments encara no sabíem qui eren, i hi confiàvem amb la innocència dels joves empesos més per les ànsies que pel coneixment. Errors que es paguen cars, i que sovint ja no permeten tornar enrere.

A les tavernes es bevia cervesa, i s’elaboraven plans de vagues contra el règim d’opressió, i es preparaven també els pamflets que més tard es debatrien al sí de la Primera Internacional Socialista. Ens bullia la sang. Ens sentíem redemptors d’una humanitat que davallava sense nosaltres. Escríviem, discutíem, organitzàvem, a cara descoberta. Al cap i a la fi, n’estàvem convençuts, construïem un món nou. Mai vist. I nosaltres n’érem els artífexs, els creadors.

El primer cop que em van detenir, quan m’arrossegava la policia de Sa Magestat a les presons on hauria de conèixer tants homes de pensament reveladors, et vaig veure per primer cop. Travessaves la plaça dins del carruatge. Ens vam haver d’aturar. Passava l’Ambaixador de la República Empordanesa. I rere els vidres de la portella, em vas somriure.

Havent acabat aquest últim paràgraf, deixà el llibre sobre els seus genolls i abaixà el cap alhora que els ulls se li omplien de llàgrimes. Va endreçar la flassada a l’armari de l’habitació i va anar cap a la cuina buscant alguna cosa que li alleugés la tristesa que, de sobte, l’havia envaït. Va deixar el llibre damunt de la taula de la cuina i va buidar la mitja ampolla que li quedava de Xoriguer, una feblesa difícil de superar, que li feia més suportable el dolor de l’ànima.

El relat li duia records dels seus primers anys a la facultat. En aquella època, els darrers temps de la dictadura, a l’Autònoma també es respirava aire de revolta, d’exaltació i d’agermanament amb tots aquells que compartien l’esperança de veure caure aviat el dictador i tot el seu regim. La Maria Dolors, compromesa amb els companys del partit socialista unificat, encara clandestí però força poderós, formava part d’un grup molt actiu, dedicat a promoure tota mena d’accions de protesta. El dia que varen detenir en Victor, molt més que un bon amic, ella no hi era a la manifestació, se’n va assabentar l’endemà tornant d’un curt viatge a França. Ell va passar tres dies als calabossos de Laietana i d’allà, no va trigar gaire en rebre l’anul·lació de la pròrroga per al servei militar. Va anar a parar a l’Africa, i ella ja no en va tenir mai més notícies. “Errors que es paguen cars, i que sovint ja no permeten tornar enrere…”

Oblidant-se del fred i de la incomoditat de la vella cadira de la cuina i cedint davant  d’una altra feblesa igualment difícil de superar, va encendre una cigarreta i tornà a obrir el llibre amb la intenció de seguir llegint. La minsa llum de la cuina, però, aliada amb el tel d’unes darreres llàgrimes mandroses i la perversitat de cada una de les línies entestades en una fluctuació continuada, probablement deguda al penúltim didalet de Xoriguer, la van fer desistir. Llavors es va dedicar a passar les fulles una a una, admirant la bella cal·ligrafia que hi intuïa més que veia, amb unes majúscules abarrocades amb llaçades i guarniments diversos i… De sobte va descobrir una cosa que fins llavors l’hi havia passat per alt: en el llibre també hi havia dibuixos, o com a mínim un dibuix. Li costava fixar la vista sobre aquells traços fets a plomí dels que li va semblar endevinar com tres oques travessant marcialment una plaça deserta. Va seguir fullejant per mirar de trobar altres dibuixos fins que van aparèixer al cap d’amunt d’una pàgina el que li va semblar tres amanites  o pot ser tres ous de reig. Llavors la son la va vèncer i quedà adormida damunt la taula  

Aquest article fou publicat el Dilluns 26 de Novembre del 2007 a les 18:41h, i esta arxivat a la seccio Novel·la. Pots fer seguiment de les respostes a aquest article a traves del fil RSS 2.0. pots deixar una resposta, o un trackback des de la teva pagina.