DIA INTERNACIONAL PER L’ELMINACIÓ DE LA VIOLENCIA CONTRA LES DONES
Demà 25 de novembre és el DIA INTERNACIONAL PER L’ELMINACIÓ DE LA VIOLENCIA CONTRA LES DONES. Anem malament quan necessitem tenir un “Dia de…” d’allò que encara no és NORMAL, les dones en sabem molt d’això. Insh alà no calgués cap dia de, el món i tots nosaltres estaríem millor.
La violència, les violències contra les dones, no són fets aïllats, no són conseqüència de trastorns mentals, o de l’alcohol. No és cosa d’ignorants, incultes i pobres, no és cosa de dones. No, No i No. Victoria Sau diu: La violència és un problema dels homes que pateixen les dones.
Les biblioteques, les universitats, les hemeroteques, les associacions de veïns, la vida quotidiana esta plena d’experiències , d’estudis, de testimonis, de històries de vida i de tesis doctorals catalanes, europees, i del món mundial. Tot el que vulgueu. No podem amagar el cap sota l’ala. Les violències (física, psicològica, econòmica, sexual i simbòlica) contra les dones està vinculada al desequilibri en les relacions de poder entre els sexes en els àmbits social, econòmic, religiós i polític, a pesar de tots els esforços de les legislacions a favor de la igualtat. Constitueix un atemptat contra el dret a la vida, a la seguretat, a llibertat, a la dignitat i a la integritat física de les dones, i tot això comporta, per tant, un obstacle per al desenvolupament d’una societat democràtica.
Cal reconèixer la gravetat d’aquests fenomen estructurat i globalitzat – desigualtat en les relacions de poder entre homes i dones que s’exerceix arreu del món i d’una forma transversal- que expressa la discriminació sexual existent i es transmet per mitjà de models, pautes culturals que implícitament toleren i fomenten la violència. Són, per tant, necessàries accions normatives, educatives i de sensibilització per a la prevenció, la detecció i l’eradicació de la violència.
A l’Estat espanyol ja fa tres anys que té vigència la Ley Organica de Medidas de Protección contra la violencia de Género i a Catalunya tenim un nou marc, que és el Projecte de llei dels drets de les dones per l’eradicació de la violència masclista, actualment en procés parlamentari. Malgrat tot això aquesta lacra social està present a la nostra i a les altres societat. Alguna cosa falla. Potser si comprenen d’una vegada per totes, la magnitud estructural del problema i no culpabilitzem més a les víctimes, ni cerquem raons explicatives que no vaguin a l’arrel del problema, tendirem a l’objectiu del Dia de, és a dir a la seva eradicació.
P.S. Com malauradament aquests dies aquest fenomen esta d’actualitat als diaris i a les televisions (publiques i privades) voldria dir que, els sistemes informatius, són una peça clau en la prevenció primària, en la pressa de consciència del problema, en la transmissió de rols no sexistes i en el foment de la igualtat entre homes i dones. Un bon tractament de la informació pot ajudar a la prevenció, donant a conèixer la problemàtica i oferint recursos. Tal com comenta l’Informe de l’Oficina Tècnica del Pla d’Igualtat de la Diputació de Barcelona, el tractament de la noticia es podria englobar en la prevenció secundaria, mentre que, el seguiment de la “víctima” entraria en la prevenció terciària. Voldria destacar que, dins d’aquest nivell de prevenció, el medis de comunicació no solent parlar de les dones un cop han refet la seva vida i per tant perpetuen el seu paper de víctimes oferint poques o nul·les alternatives pel canvi d’actituds.
Isabel
Novembre 25th, 2007 a les 12:56
Tens tota la raó. De fet, si fem una llista de directors de mitjans de comunicació no crec que trobéssim cap dona si no és baixant a les publicacions comarcals i sovint ni així. El fet és continuar lligant la dona a la mendicitat, cultural i intel·lectual, i llavors pot aflorar en qualsevol moment aquell sentiment de maltractar l’inferior que, casualment, molt sovint és la dona (de vegades també els fills) per sentir-se superior, dominador.
Ahir van donar els premis nacionals de cultura. Només dues dones, i una exacquo amb un paio, no fos cas. En fi, queda molt camí per fer, massa camí per fer, i en general no tenim la complicitat masculina. Els que manen són d’aquells que els agrada sortir amb els amigots a prendre una copa, i la dona, encara que treballi, ja té prou feina persiguint la mainada i proveint la nevera.
Però m’agradaria destacar que ells sempre ens hi troben, en les lluites: hem anat de bracet en les reivindicacions socials, en les guerres d’alliberament, en les reivindicacions culturals i en les lluites pel reconeixement dels drets de gais i lesbianes. Potser ja ens toca una mica de reflux i una mica de reconeixement. Pel que fem i pel que no fem quan tenim altres obligacions: no llepar culs, no assistir a reunions inútils, no assistir a cóctels, no invertir un temps preciós en passejar-nos pels mitjans de comunicació…
Novembre 25th, 2007 a les 13:02
Perdó, que me n’oblidava: Crec que en general la dona no té aquesta necessitat de paó reial, de passejar-se amb les plomes desplegades per impressionar el galliner. Tenim una altra forma de treballar, cosa que no vol dir que no fem, i encara menys, que no excel·lim. El que passa és que com que no ens passegem amb el triomf a la mà i no en fem pública ostentació igual que ells, ells poden ignorar-nos sense massa problemes. Per tant, la tasca dels mitjans de comunicació, si estigués preocupat per la realitat de qui és qui en aquest país (i en tots), hauria de fer l’esforç de buscar més enllà de l’aparador. Segur que a la rebotiga o a la sala de màquines de tots els projectes científics i culturals hi ha un grapat de dones, que han renunciat a l’aparador perquè tenen coses més interessants a fer.