Una d’indis
Ahir, potser empès pel canvi tèrmic i la bafarada d’aire calent de que ens parlava la Jud, em vaig aixecar amb unes ganes terribles de fer l’indi. Després d’haver descartat, per respecte tant pels indis com pels veïns i per no ser acusat de plagi, el passar una enquesta per les cases preguntant si volíeu que us regalés 1000 euros a cadascú i quan em contesteu tots que sí, dir-vos que ho sento però no tinc un duro al banc, no vaig trobar altra manera millor de fer-lo, que retén un homenatge a l’obra d’Edward Sheriff Curtis (1868–1952), fotògraf americà que va dedicar pràcticament tota la seva vida a retratar i escriure sobre la vida dels indis nord-americans.
Edward Curtis Primer volum
A l’any 1906 J.P. Morgan li va oferir 75,000 $ per publicar la sèrie North American Indian, cosa que va fer a partir de l’any següent en vint volums amb més de 1500 fotografies i múltiples notes biogràfiques dels seus principals caps i sobre la vida quotidiana de les diverses tribus.
L’obra de Curtis, doncs, no només té un gran valor artístic, que és evident, sinó que també és un document històric i antropològic de primera magnitud, malgrat les crítiques d’alguns de caure excessivament en estereotips i en la figura del bon salvatge.
Aquí us deixo unes quantes mostres de la seva obra:
Standig bear (ogala)
Son of the desert (navaho) 1904
Noia (jacarilla)
Iron Plume (ogala)
His Fights (ogala)
Good Day Woman (ogala)
Nine Pipes (Flathead)
Gerónimo (apache)
Hastobiga (navaho medicine-man) 1904
Tempesta (apaches) 1906
Algú ha vist mai una colecció de cares més tristes que aquestes?
Jo no. I que consti que no han estat triades especialment.
(La meva dona, que en aquest moment passa per aquí, diu que només cal mirar el diari qualsevol dia i potser té raó.)
P.S. Aquest post va ser escrit ahir i no ha estat penjat fins ara pels meus reiteratius problemes amb les màquines amb general i amb aquesta en particular. He hagut de canviar els temps verbals i tot plegat queda una mica estrany. Disculpeu-me.
Novembre 21st, 2007 a les 13:01
La veritat és que aquestes fotografies són precioses. Cares tristes, sense esperança, i algunes expressen no sé si ràbia o desesperació. Al capdavall, l’estri aquell que els fotografiava, no era símbol de la societat que era a punt d’esclafar la seva cultura per sempre?
Per si de cas dona’m un número d’aquests que dius que regales 1000 euros… vés a saber, de més verdes en maduren!