gentdegualta

Avoraginats! Avoraginats! Estem tots avoraginats! cridava bracejant aquell home calb de mitjana edat creuant la Plaça del Pi a gambades, mentre els faldons de la gavardina li voleiaven ostentosament.

Espantada, la Maria Dolors va buscar aixopluc, de forma instintiva,  arrambant-se a l’aparador de can Roca, com si els centenars de ganivets i eines de tall de tota mena que li somreien des de l’altra banda del vidre, fossin una inexpugnable defensa contra aquell home i contra el món.

Deu minuts després que l’home amb pinta d’executiu i pare de família nombrosa desaparegués amb la seva salmòdia Cardenal Casanyes enllà, la Maria Dolors encara seguia enganxada a l’aparador amb el llibre fortament abraçat contra el seu pit, les mans suades i la mirada perduda en un lloc indeterminat de la plaça.

Quan  per fi va sortit d’aquell estat, es va sentir posseïda per un impuls irrefrenable de seguir a aquell home com si es tractés d’un nou profeta. Arrancà a córrer amb totes les seves forces seguint les seves passes però no va poder arribar ni a les Rambles. Una mica abans de Documenta, unes basques insuportables la van frenar en la seva cursa particular. Sostenint-se a la paret amb una mà, va perbocar una barreja  marronosa de suís amb ensaïmada, que li esquitxà les sabates.

Sentia com li cremava l’estómac. Reiteradament, una suor freda li pujava dels peus fins al cap, i de sobte, tornava a sentir-se gelada, com immersa en un hivern polar. Feia molt temps que no havia patit un desassossec com aquell. Va trigar ben bé un quart d’hora a sentir-se més o menys recuperada. Tornar al seu pis va ser l’únic objectiu per a la resta d’aquella tarda calamitosa.

Però no s’hi veia amb cor d’arribar-hi a peu. Sortosament, un taxi que pujava per les Rambles, la va rescatar a temps i la la dugué fins a casa. Asseguda al seient del darrere, va recordar que aquelles mans suades, encara retenien el magnífic exemplar amb la dedicatòria en anglès, escrita per a una altra Maria Dolors. Sentia que li pujava la febre i no podia pensar amb prou claredat, però era incapaç d’evitar la barreja d’idees que li rondaven pel cap i que potser lligaven part del què li estava passant: el llibre podia ser mateix que havia estat en el bagul de la seva besàvia i l’executiu de la gavardina potser l’havia vist, potser el volia recuperar.

Des del llit, a trenta-vuit de febre, intentava recordar aquell espectre de la Plaça del Pi, aquell home robust i calb, de cara arrugada i morena, amb una cicatriu prou ostentosa a la galta dreta, i un ridícul bigoti negre que li tapava el llavi superior. Mentre decidia com trobar aquell nou profeta allà on fos, vençuda pel cansament, el llibre li caigué a terra, obert per la pàgina de la dedicatòria, mentre ella es perdia entre els llençols en un son que no l’abandonaria fins l’endemà al migdia.

Els càlids raigs del sol la van despertar. Tota suada, amb els llençols enganxats al seu cos, va sentir la necessitat de dutxar-se. Es va posar dempeus i les seves cames tremoloses tot just aguantaven el seu pes. Al primer pas va ensopegar amb quelcom del terra. La primera reacció va ser la de donar una patada a aquell objecte, però amb els ulls entreobert va veure el llibre de l’antiquari. Sense desar el llibre enlloc va córrer cap el lavabo i va obrir l’aigua calenta. El vapor d’aigua va inundar l’estança i ajaguda a la tassa de wàter va poder per fi pensar amb claredat. El so de l’aigua espetegant contra la ceràmica la relaxava i va, per fi, decidir, com si fos allò que tant temps estava buscant a la seva vida grisa, sense objectius, que aniria a la recerca de la història, la memòria d’aquell llibre.Una càlida onada d’aigua calenta va lliscar sobre el seu clatell, baixant i arraulint els seus pits. El formigueig que pujava suaument de la punta dels dits del peus fins el cap la van trasbalsar en un oneig d’energia alliberadora. L’escalfor l’acaronava ingràvida com un fetus i la sensació de no voler sortir del ventre de la mare xocava amb la necessitat de descobrir que hi havia allà fora. Encara el seu cos fumejant de vapor, la fredor de l’exterior va eriçar la seva pell, ara podia pensar amb claredat que calia fer per descobrir, per filar la història d’aquella dedicatòria. Encara mullada, nua sobre el llit, va assaborir una sensació de llibertat  propera a la felicitat, tot el que succeís a partir d’ara no ho podia percebre. Amb l’embriaguesa del desconegut va començar a passar els fulls del llibre.

Aquest article fou publicat el Divendres 9 de Novembre del 2007 a les 8:28h, i esta arxivat a la seccio Novel·la. Pots fer seguiment de les respostes a aquest article a traves del fil RSS 2.0. pots deixar una resposta, o un trackback des de la teva pagina.