gentdegualta

Amb el record de les dones d’aigua de la meva infància, pujava muntanya amunt. Ja en quedava poc de la boira de primera hora i uns raigs de Sol començaven a il·luminar el sotabosc. Tenia tot el matí per omplir el cistell, però fins aleshores, no havia vist ni un sol bolet. Poc a poc, el desencís i el cansament em dugueren l’altre record, més amarg, el del malson, aquelles escenes que em perseguien nit rere nit, trepitjant tot sovint un banjo que mai havia tingut, i empenyent-me inevitablement cap a una mort imprevista i sobtada, una mort sense comiat ni possibilitat de reconciliar-me amb qui havia estimat. Cada cop que hi pensava, se’m tornava a fer un nus a l’estómac. Des d’un bon principi, el metge de capçalera em recomanà el psiquiatra, i aquest, ja m’advertí que aquest seria un procés llarg de superar, que caldrien teràpies específiques i unes píndoles que em vaig prometre no prendre mai. No era això el que necessitava, ni el que volia, tot i que jo tampoc en tenia el desllorigador del meu mal. El que pressentia, però, era que havia d’aprendre a morir, parlar-ne, riure-me’n, assumir el traspàs com capítol més de la vida, i en tot cas, fer tot allò que volia, abans no fos massa tard. Tot per superar uns malsons que ja em sobrepassaven. Però tot plegat, massa coses per un sol matí, em vaig dir, en què l’únic propòsit era alleujar les maltempsades de la nit, caçant rovellons i pinatells. Decidit novament a seguir amb la meva empresa, em vaig desfer dels meus pensaments. Però de res no em va servir. La manca de pluges d’aquella tardor havien deixat el bosc orfe de bolets. Decebut, mentre anava omplint el cistell amb llenya seca per a l’estufa, el camí cap a casa se’m va fer molt llarg.

Per fi vaig anar a parar al  revolt on havia deixat el cotxe, i de cop llenya i cistell van relliscar de les meves mans i van rodolar per terra. Just allà, a tocar de una de les rodes  davanteres, lluïen amb una intensitat encegadora tres ous de reig. Com és que no els havia vist a l’hora d’aparcar? Què em va fer aturar un pam abans de que quedessin esclafats? Acostumat darrerament a no trobar respostes a cap de les preguntes que em feia i impel·lit per una força incontrolable em vaig llençar com un esperitat sobre els bolets, com si fossin el tresor d’un vell conte de pirates. Allò sí que era millor que totes les píndoles que em podessin receptar tots els psiquiatres del món! O això és el que vaig pensar llavors.

Collia l’últim bolet amb aquella tranquilitat nerviosa del qui cull quelcom prohibit i té por que li robin. Els ulls anaven cercant els foscos recons del naixement dels matolls. Segur que n’hi havia algun altre! dreta, esquerra, vaig allargar el braç per apartar les fulles. Sense ni adonarme’n un esbarzer s’anava cargolant suaument. Havia de comprovar que el filó estava amagat precisament allà. Un dolor ara agut em va fer tornar a la realitat. Estava completament al braços d’una medusa amb garres d’espines. Volia deslliurarme, però cada reculada era un petó cruel d’esgarrapades sanginolentes. L’esbarzer no em deixava anar. Estava apunt entre l’angoixa i el dolor de cedir i deixarme arrastrar a la seva passió. No podia lluitar, la lluita era la seva victòria. De sobte, sota un matoll vaig percebre una taca blanca. Gaire bé havia oblidat què m’havia empés a abandonar-me a aquella presó. Vaig tancar els ulls i concentrant totes les meves forces vaig collir el meu tresor i d’una batzegada vaig saltar fins el cotxe.

Tremolant, al terra, sagnant per tot arreu, plorant no sé si de dolor o de triomf, vaig obrir les mans que estaven arraulides al meu pit. El blanc crani d’un animaló reposava sobre elles.  

Era ja el pic del migdia i feia una bona estona que continuava assegut dins del cotxe. Al seient del costat hi havia, una mica matxucats però lluents, els tres ous de reig. A les mans, el crani d’un animaló que ja havia reconegut: una petita llúdriga. M’estava refent de les esgarrinxades i el meu pensament tornava a l’aigua. L’aigua del rierol. El mirall fosc de les profunditats del gorg d’on deien que emergia un cabdal d’aigua l’origen del qual era un misteri. Podia sentir un cu-cut cantant no gaire lluny. Tancava els ulls i veia el cos sinuós d’una llúdriga jove, els seus bigotis llarguíssims, els ullets tenaçment negres. Veia la seva pell, plena de gotetes d’aigua i la bestiola submergint-se i emergint altre cop.

No sé si era la fascinació de l’aigua o el cuc de caçar bolets, però en lloc d’engegar el cotxe i tornar cap a casa, que és el que hauria d’haver fet, en vaig tornar a sortir. Amb el cistell al braç em vaig tornar a endinsar entre la vegetació. Em concentrava en el meu olfacte. Cercava l’olor del bolet, aquella olor d’humitat, de fecunditat, d’espores, aquell xup xup de vida que busquem entre fulles i pinasses. I uns minuts més tard tornava a ser davant del gorg.

Vaig estar-me una estona mirant. Sota els meus peus, les fulles de roure cruixien com si trepitgés pa torrat. I llavors vaig veure, mig amagada per les fulles seques, una ampolla de vidre de color verd profund, amb el tap encara al seu lloc. Quan la vaig voler agafar em vaig adonar que devia fer molt de temps, que era allà. El cul de l’ampolla era ben colgat. Em coïen encara les esgarrinxades de la pell. Tenia, als braços, tot de gotetes de sang que s’havien assecat. Em vaig ajupir i  vaig recuperar l’ampolla. Era sencera. Amb la mà vaig netejar les restes de terra que s’hi havia adherit i vaig poder veure, dins de l’ampolla, un rull de paper.

La troballa em va deixar ben perplex. Com que no tenia cap llevador de taps de suro, el vaig anar empenyent fins que va caure avall i burxant amb un palet vaig aconseguir que, finalment, el rull de paper em caigués a les mans. Era tan blanc com el crani de la llúdriga que havia trobat feia uns instants.  

Amb molta cural vaig anar desenrotllant el paper. A dins, escrit a mà i en una lletra que, no em demaneu perquè, semblava antiga, hi deia:

“Per què no vens, Maria Dolors? He tornat només per tu. I’m in the forest, alone, waiting for you. No t’arriben els meus missatges? Sóc en perill. Si em troben no ens tornarem a veure. Vine, Dolors. Fugirem junts. a la terra sense nom. You and me, only. T’esperaré.”

Aquest article fou publicat el Dijous 25 de Octubre del 2007 a les 17:52h, i esta arxivat a la seccio Novel·la. Pots fer seguiment de les respostes a aquest article a traves del fil RSS 2.0. pots deixar una resposta, o un trackback des de la teva pagina.