gentdegualta

Des que va marxar del poble per segona vegada, la Maria Dolors, s’instal·là en un pis antic de l’eixample barcelonès, pendent de reformar, però amb una mà de pintura recent, d’aquells que anys enrere tenien porter i que ara, uns botons al portal reemplaçaven la seva funció. Era un quart pis, força lluminós, on podia treballar davant d’un ordinador fins que es feia fosc, sense necessitat de gastar llum. Es guanyava la vida traduint freelance textos anglesos al català per a un parell d’editorials. No era una feina gaire ben pagada, però li deixava prou hores lliures per perdre’s per les Rambles i els seus carrerons afluents, sempre que li venia de gust. Aquelles escapades li duien records de la seva primera estada, quan estudiava filologia a l’Autònoma. En aquell temps compartia pis i somnis amb tres companyes de facultat. Ara, elles no hi eren i els somnis s’havien esvaït.

Caminant, amb la ment perduda pels  carrers, mirant les antigues llambordes i sentint com la vida s’atura en la grisor de la pedra, la Maria Dolors s’abandonava, deixant-se seduïr per la seva petitesa en l’etern. Caminar i caminar sense rumb,per aquells carrerons del Gòtic. Els seus ulls, però, de sobte van topar amb l’aparador d’una llibreria. Els records d’antics passejos d’adolescent, de la ma d’un amor que s’havia ofegat en somnis de llibertat, la van conduïr de sobte a l’interior. Envoltada de llibres, amb aquella olor empolsagada i humida envaint tots els seus sentits, va sentir un calfred. No va veure al botiguer, ni tan sols el presentia. va començar aquella voràgine curiosa que la lligava al passat. Llibres de lloms de cuir repujat, gravats en papers esgrogueïts, títols i títols passant pel devant. Una força desconeguda va fer que les seves mans agafessin un dels  llibres d’una de les prestatgeries de fons. No era un llibre especial externament: cuir negre amb repujats i lletres amb pa d’or amb el títol “The Magic Sodoma”. Era estrany, aquell llibre tenia quelcom conegut. El va estrenyer entre els seus pits i sense saber com l’estava obrint, no podia respirar. Va llegir una vegada i una altra la dedicatòria escrita amb ploma al primer full: “A la Maria Dolors, your eternally love. Empordà, 1878″

…cinc per set, trenta-cinc; set per sis, quaranta-dos, set per set, quaranta-nou, anava sentint de fons la Maria Dolors mentre somniava amb audaces  relacions entre electrons d’elements amb noms quasi impossibles. Des de molt petita, a la escola unitària del seu poble, deixava de banda les seves obligacions cada vegada que donya Blanca, la vella mestra a punt de jubilar-se, explicava petits rudiments de química als més grans. Era com una atracció inevitable que l’hi havia suposat més d’una allisada. Però no hi havia res a fer. Sentir parlar de taula periòdica, neutrons i electrons, la feia entrar en un món de somnis similar a quan la seva mare li explicava aquella llista inacabable de contes màgics que se sabia. Literatura i química van ser des de llavors, els dos pilars sobre els que es va aixecar la seva formació i més endavant la seva vida.

El llom d’aquell llibre vell, que va comprar tot seguit, la remuntava a altres temps. I aquell remuntar li buidava l’estómac. No era capaç, encara, de treure’n l’entrellat. Va sortir al carrer altre cop. La temperatura d’aquell dia fredorenc de finals d’octubre li produïa esgarrifances. Va entrar a una granja d’aquelles antigues a menjar un suís i una ensaïmada, el berenar amb que la seva mare la premiava quan baixaven a ciutat, sempre a cal metge, sempre la mateixa granja del carrer Petritxol. El carrer amb el nom més dolç del món.

Asseguda a la tauleta d’un racó va deixar-hi el llibre al damunt i va tornar a llegir “The Magic Sodoma”. De primer va pensar que aquell llom de pell, aquella olor de cuir antic li recordava necessàriament l’escola de la infància, les taules de multiplicar cantades a cor amb tots els altres nens, mentre Donya Blanca duia el compàs amb un llapis apuntant directament la companya de la primera fila, dirigint la mainada com qui dirigiria una simfònica. Sí, devia ser l’olor del cuir i del paper vell, com els dels escassos volums que guarnien la lleixa de l’aula.

Però llavors es va recordar de la dedicatòria “A la Maria Dolors, your eternally love, Empordà, 1878″. Es va tornar a esgarrifar. El seu nom estampat amb lletra carrinclona, amb llaçades de cal·ligrafia de luxe. Ella es deia així, com la mare, i l’àvia, i la rebesàvia, i tant enrere com es podia anar. Sempre aquell nom que mai no li havia agradat. I aquella mania catòlica de, només néixer, marcar-te amb penes i mals i angúnies. Celebrar el dolor en lloc de l’alegria. Quina bestiesa de nom, pensava.

Però va recordar casa seva. A l’altell hi havia un bagul d’aquells de núvia jove. Sempre li havien dit que no el podia obrir, que s’hi desaven llibres d’una rebesàvia i que encara no tenia edat per remenar. Un cop va veure d’esquitllentes la mare. S’havia assegut en una cadireta coixa i llegia, a la claror de la finestra, un llibre ben semblant a aquell que tenia a les mans.

I va pensar en el títol, i en l’anglès de la dedicatòria. Va obrir el volum pel mig i va poder comprovar que era, efectivament, escrit en anglès. Però no era un llibre d’imprempta, era un manuscrit. ¿Què diantre hi podia fer un manuscrit en anglès amb un títol com aquell a l’Empordà, tot just naufragada la primera república? S’hi jugava el coll que un llibre amb aquell títol devia constar a totes les llistes de llibres prohibits, excomulgats i perseguits. ¿Qui confiaria un manuscrit a un títol que demanava a crits la foguera?

Aquest article fou publicat el Dimecres 17 de Octubre del 2007 a les 20:26h, i esta arxivat a la seccio Novel·la. Pots fer seguiment de les respostes a aquest article a traves del fil RSS 2.0. pots deixar una resposta, o un trackback des de la teva pagina.