gentdegualta

Hi ha dies que es prologuen amb tres oques caminant en filera, entre la boira, mentre vas a buscar el cotxe, encara negra nit, i es rematen escoltant una sonata d’Scarlatti tocada al banjo, un fred del carall i, obstinadament, un suggestiu desastre.

Però aquell dia tot just començava. Jo entrava en aquell poble per primer cop. No en sabia res. Ni tan sols la característica principal que el projectava pels informatius: aquell poble s’inundava any rere any amb les pluges de la tardor, i la humitat ja no marxava si no és que una tramuntanada el pentinava de sobte.

Aquell dia, només d’entrar, vaig veure la desfilada de tres oques encarcarades que no em van ni mirar. Tiraven de dret carrer avall, com si els hi anés la vida. I unes passes més enllà una ombra fosca s’escolava dins d’un cotxe. Maquinalment, vaig recol·locar-me el banjo a l’esquena. El dia començava tèrbol, i jo havia decidit que aquell lloc estrany era el que m’havia destinat per viure.

Una de les oques va passar fregant la meva esquena, el banjo va emetre en aquell precís moment un nyic llastimós que va trencar les suaus melodies de Domenico, produint una intensa esgarrifança que travessà la meva esquena, produïnt una esmolada esquerda a l’espessa boira que, ara, percebia que m’estava ofegant. No veia res. Respirar se’m feia feixuc. Amb les mans vaig intentar agafar quelcom, necessitava tocar alguna cosa que em fes notar que allò no era irreal. De sobte unes ombres desfigurades m’envolten… les oques? Potser sí, però, sota les harmonies dissonants del banjo fregant la meva esquena, el so d’un motor que creix, creix i creix fins on jo sóc. No puc més, em llenço a terra i amb l’útima explossió scarlatiana del meu banjo sota les rodes del cotxe conduit per aquella estranya ombra, començo a cridar.

Els sons, però, no varen arribar enlloc. La boira s’entestava en esmorteir el soroll del meus crits i el terrabastall d’aquell pobre banjo, que moria esclafat inesperadament. Ningú no va sentir res. El cotxe havia fugit. Amb fang a la boca, el nas sagnant i una espina clavada a l’ànima, vaig recollir el que quedava de la desfeta. Encara em tremolaven les mans quan vaig trobar l’indret on alleujar la meva pena. L’hostaler se’n feia creus. Mai no havia sentit res semblant en el poble. Ja era ben estrany tot plegat. Fins poc abans no hauria imaginat que el meu banjo acabaria sota les rodes d’aquell Ford. Fins poc després no descobriria que no era el banjo l’objectiu. Decididament, aquell dia no mostrava bons auguris.

Eren tres quarts de set i el despertador, sortosament, va acabar amb aquest  malson de cotxes assassins i banjos esclafats. Mentre em dirigia al lavabo encara algunes  imatges mig borroses em voltaven pel cap. Ben aviat, però, van acabar escolant-se pel desguàs del bany.

Aquell dissabte havia decidit aixecar-me ben d’hora per anar a caçar bolets, abans que se m’avancessin els pixapins. Després de rescalfar una mica de cafè i agafar un parell de bones llesques de pa i el cul d’una botifarra negra, vaig baixar a la bodega a omplir una ampolleta de plàstic del vi, encara novell, de la bota. Vaig agafar la gorra, el cistell i una jaqueta impermeable, i vaig sortir de casa tot palpant-me el pantaló per comprovar que hi era el ganivet que sempre hi duc i les claus del cotxe.

Encara era fosc. Al carrer, una boira espessa diluïa la llum dels fanals convertint-se en una mena de magma  humit i groguenc que engolia tot el que trobava al seu pas. Tot just sortir del carrer del Mar i arribar al carrer Major un estremiment, que de primeres vaig atribuir al fred i aquella maleïda humitat, em va sacsejar tot el cos. Vaig caminar uns metres més quasi a les palpentes, sense que m’abandonés la sensació estranya que m’havia deixat aquella llambregada. Per fi vaig arribar a la plaça de Catalunya on acostumava a deixar el cotxe. Tot plegat cinquanta metres des de casa, que aquell dia em van semblar quilòmetres. Aquella sensació havia anat augmentant a cada passa i era quasi marejant al arribar a la plaça.

Llavors va ser quan les vaig veure. Tres oques blanques s’obrien pas entre la boira, com en una desfilada ridícula, travessant la plaça.  

Semblava ben bé que aquell malson no em volia deixar anar. Devia ser un d’aquells que es prolonguen, un cop despert, potser per demostrar que entre la vetlla i la vigília només hi ha un tel molt fi, delicat i fràgil, a punt per trencar-se. 

Vaig conduir fins arribar a les muntanyes on ja anava, de petit, a caçar bolets amb el pare. La música que emetia el cd m’alleugeria, i el paisatge mig esvaït per la boira tenia la capacitat d’asserenar-me. Vaig aparcar al mateix lloc de sempre, entre quatre pins escuats i torts, i vaig començar a remuntar el rierol. Mai no m’aturava abans d’arribar al gorg.

Quan vaig arribar em vaig asseure. La terra era humida. Ja sabia que em mullaria els pantalons. Però també sabia que quan comencés a grimpar persenguint erols de pinatells, no notaria la mullena.

Vaig fer un glop de vi de la bota. Se’m va quedar la llengua eixuta. Com quan era petit, i el pare em deixava tastar el vi com una cosa excepcional. No m’agradava, però feia veure que sí, per no decebre’l. No hi ha res més dolorós que decebre un pare, encara que de vegades la urgència t’hi obligi.

Allà assegut vaig recordar les històries de les dones d’aigua que s’explicaven els homes tot esmorzant. Aquelles belleses que no es podien veure sense córrer riscs. I em vaig enfrontar a totes les imatges que m’havia fet de l’altre sexe quan el meu tot just es despertava. Eren éssers fantàstics que vivien en les profunditats de les aigües del gel. Tenien els cabells com cortines de seda, i els pits eren com presseguets de la vinya acabats de collir. No sé com ho sabien, tot allò. Cap d’ells n’havia vist mai cap, però es delectaven en explicacions i es desfeien en detalls que em deixaven totalment pertorbat. Alguns afirmaven que les dones d’aigua portaven bona sort. D’altres deien que no, que només en podien sobrevenir desgràcies. Però jo puc assegurar que els dies que en parlàvem, d’elles, omplíem els cistells molts més ràpid que mai.

Aquest article fou publicat el Dilluns 15 de Octubre del 2007 a les 9:28h, i esta arxivat a la seccio Novel·la. Pots fer seguiment de les respostes a aquest article a traves del fil RSS 2.0. pots deixar una resposta, o un trackback des de la teva pagina.