All We Need is Love o com refer-nos del desastre
Després de donar-hi voltes i més voltes, finalment he decidit trencar el gel i convertir-me en un partícip més d’aquesta plaça pública. Si no ho he fet abans, no ha estat pas per falta d’interès, sinó per aclaparament. Llegir la Jud és un plaer, i ha estat per a mi, una descoberta. I la virtut de seleccionar poemes, d’un que s’anomena “pocasolta”, ja m’agradaria tenir-la, encara que només fos una espurna. Així doncs, entre aquests dos, que atorguen a aquesta àgora la condició de saló literari, m’he sentit aclaparat per aportar ni tan sols aquell gra de sorra que se suposa que duem a l’ànima des que naixem. Però en fi, ja hi sóc, i un cop aquí, prometo col·laborar en tot allò que bonament pugui.
És cert que encara no hi ha massa veus en aquesta tribuna de participació i debat, però de ben segur n’hi ha d’altres que, com jo, han vist la dificultat d’expressar-se obertament davant uns membres fundadors tan eloqüents. Ja sortiran. D’altra banda, aquest bloc té tot just un mes de vida, és gairebé un nadó. Cal donar-li temps, dedicar-li estones. Cal també encoratjar a participar a tot aquell que mostri algun interès en actes o plans de participació ciutadana. Però de debò que no hi veig cap desastre al darrere. Només ens cal temps, perseverança i love.
Incondicional confés
Setembre 28th, 2007 a les 0:49
Sigues molt ben vingut, Incondicional confès. Tens tota la raó, aquest bloc és un nadó de pit. Creixerà. I després ens passarà com amb els fills, que ens el mirarem de lluny, aclucant els ulls, i ens sorprendrà que hagi crescut tant.
Una abraçada i ara que has trencat el gel, espero que et poguem llegir ben sovint
Setembre 28th, 2007 a les 2:05
L’anterior és la resposta de la cara optimista (és jove) de la cosa aquesta. Deixeu-me ara, parlar de la creu negativa (hi ha que neixen amb els ulls blaus, jo vaig nèixer pessimista).
Alguna cosa no devem estar fent bé quan els incondicionals confessos, posats a confessar, confessen estar aclaparats per la piconadora amb la que la Jud i un servidor esclafen tota possibilitat d’expressió que s’escapi d’un saló literari. L’àgora, per definició una plaça oberta, convertida en saló, per definició una habitació tancada.
Si aquesta es la sensació que produeix a un incondicional confés, quina serà la d’un condicional inconfés?
La veritat és que enyoro entrades com la que ens parlava de com la Raquel, amb uns prismàtics, contabilitzava els nius d’orenetes, Gualta amunt, Gualta avall, per mi una de les entrades i comentaris més interesants del bloc, tot i la gramàtica des-salonada dels escrits de la Raquel.
De tota manera, aconsello a en Incondicional Confés i Valent, si s’em permet la gosadia d’aconsellar a algú, que faci més cas a la Jud que a mi, pel bé del bloc i d’ell mateix. Ja se sap que als pocasoltes no se’ls ha de fer massa cas.
Setembre 28th, 2007 a les 2:48
Aquest bloc és obert per definició. En funció de l’ús que la gent en faci farà el bloc. Podia semblar una saló perquè només hi havia dos participants constants, però ara en “All you need is love” ja ha obert la porta, així que cau la pols i una ventada ens oreja.
Per cert, jo sóc optimista per naturalesa, no per joventut. Que a la meva quinta ja no la cridarien a lleves…