gentdegualta

Si us preguntessin quin és l’edifici emblemàtic de Gualta, quin dirieu? El pont, probablement. I en segon lloc? Per a molts seria el Molí. Una edificiació potent, segons alguns el que queda de l’antic Castell que se suposa que va tenir Gualta, allà per l’època medieval, quan els comtes i els reis anaven de cacera pels boscos i dirimien batalles en persona a cops de llança o de destral.

Acabo de saber, tard, és clar, que el Molí de Gualta es va vendre fa temps a una pintora suïssa que hi vol muntar estudi i hotel. Res a dir-hi. De conya que vingui a viure al poble gent amb cultura, sempre va bé.

El que em sembla ben trist és que fa uns anys es desestimés la compra de l’edifici per part de l’Ajuntament. A més d’edifici emblemàtic, patrimoni històric de tots els gualtencs entre els quals no m’hi incloc com a forastera que sóc, era el lloc ideal per celebrar actes culturals i socials, i no les merdetes de locals que hi ha ara on més de 10 persones juntes ja es fan nosa.

Quan voltes per la comarca i veus com funcionen els poblets propers i compares, se’t cau l’ànima als peus. Ara mateix el funcionament de  l’ajuntament em recorda aquella dita que Pilar Miró va fer servir per titular una pel·lícula… El perro del hortelano, us en recordeu?

“Mandamos a los egipcianos que andan vagando por nuestros reynos y señoríos con sus mugeres e hijos, que del día que esta ley fuere notificada y pregonada de esta nuestra corte, y en las villas, lugares y ciudades que son cabeza de partidos fasta setenta días siguientes, cada uno dellos vivan por oficio conoscidos que mejor supieren aprovecharse, estando de estada en los lugares donde acordaren asentar o tomar vivienda de señores a quien sirvan, y los den lo que hobieres menester, y no anden más juntos vagando por nuestros reynos, como lo facen, o dentro de otros setenta días próximos siguientes salgan de nuestros reynos, y no vuelvan a ellos en manera alguna; sopena que, si en ellos fueren hallados o tomados, sin oficio o sin señores, juntos, pasados los dichos días, que den a cada uno cien azotes por la primera vez, que los corten las orejas, y estén setenta días en la cadena, y los tornen a desterrar, como dicho es; y por la tercera vez, que son captivos de los que los tomaren por toda su vida…”
(Pragmática de los Reyes Católicos, promulgada en Medina del Campo, en 1499; recogida en peticiones de Cortes de 1525, 1528 y 1534.)

La llengua catalana, la diada del llibre i l’aniversari de la mort de l’escriptor palafrugellenc Josep Pla van absolutament lligats al nostre país. Per això, també, per cinquè any consecutiu, hem redactat el Manifest Sant Jordi a Palafrugell, i al qual us demanem l’adhesió, ja sigui a través d’Internet o bé per correu postal a l’Àrea de Cultura, Ajuntament de Palafrugell, carrer de Santa Margarida núm. 1, 17200 Palafrugell.

El podeu trobar a l’enllaç  http://ajpalafrugell.org/content/view/384/257/

Tots els pobles i viles del nostre entorn han fet penjar pancartes demanant una nova cultura de l’aigua, especialment la del Ter. Per què l’Ajuntament de Gualta no ho ha fet?

Ja sabeu que ahir va morir Josep Benet. Ens està deixant la generació que encara creia que aquest país podia fer grans coses. En Josep Benet, a qui vaig conèixer ara fa deu anys, era un home intel·ligent, serè, mesurat, humild, un excel·lent historiador i un polític que va aconseguir el que mai més ningú no ha gosat ni intentar. El país, sens dubte, no ha estat a la seva alçada, segurament ja no està a l’alçada de res. I malgrat tot el país depèn de cadascun de nosaltres, del nostre creixement individual que per força acaba revertint en el col·lectiu.
La seva capella ardent, al Palau de la Generalitat, s’hi podrà assistir fins a les 6 de la tarda i se celebrarà la missa a les 8 del vespre.

I per Sant Jordi sortirà el primer volum de les seves memòries. Al calaix queden tants llibres que ja no podrà fer i a les prestatgeries un bon grapat de bons llibres d’història.

I el que em costa d’entendre és que un home que defensava la República Catalana hagi de passar la vetlla al Palau de la Generalitat presidit per un enorme retrat del Rei Juan Carlos que deu ser allà per defecte. 

Ja sabeu que aquesta dona em té el cor robat. Ànsies de llibertat, joia de viure, manca de prejudicis, voluntat de treball… i mala sort. Segurament la mala sort d’haver nascut massa d’hora, no deixar-se doblegar i no fer la gara gara a la burgesia que si algun sentiment li provocava era les ganes de sortir corrent.

Quan encetava l’adolescència i vivia a Girona, va escriure a les parets de casa:

“Aurora Bertrana, a la edad de diez años, sufría una enfermedad mitad asco mitad melancolía. Su único remedio era el aguardiente”

Genial!

Per als adoradors de Pla, pels avorrits, pels desvagats, pels tafaners, pels que tinguin ganes de llegir, pels curiosos… i si ens hem de refiar de les estadístiques, per les adoradores de Pla, per les avorrides, per les desvagades, per les tafaneres, per les que tinguin ganes de llegir, per les curioses:

En el següent enllaç http://elquaderngris.cat/blog/ podeu seguir, dia a dia, el que anotava Josep Pla en el seu Quadern Gris. Avui, 18 de març, deia que ja havien arribat les orenetes (altrament dites neretes). Jo el diumenge les vaig buscar i encara no hi eren, o no les vaig saber veure.

Si baixeu a Barcelona podeu visitar aquesta exposició als vestíbul del Metro de la Pl. Universitat. Si teniu bitllet de metro no cal pagar entrada. D’altra banda, podeu consultar la web www.barcelonabombardejada.cat on s’inclouen totes les víctimes que van morir a causa dels bombardeigs (prop de 5000 a Catalunya) per pobles i aportar la vostra experiència o la dels avis/àvies si voleu

Diuen les males llengües que estic deixant el bloc com la cabina d’un camió. Elles sabran (les llengües en qüestió, em refereixo) la freqüència i la causa de les seves estades a les cabines de camió que les porten a fer tal afirmació. Jo per la meva banda, que no he pujat mai a tal lloc, no aconsegueixo imaginar-me’l decorat amb cap de les 6 fotos de la B.B. penjades al bloc. Amb un escut o una bufanda del Barça, o de l’equip que sigui, sí. Amb un sant Pancraç, també. Amb les fotos del seus fills, donat el nombre de camions que es diuen Joshua y Yoli o equivalents, sí. Alguns amb un calendari de butxaca, regalat per el taller de reparacions o, fins i tot, amb la pàgina central de l’Interviu o el Playboy, amb una senyoreta en pilota picada, també. Però que n’hi hagi que portin fotos d’actrius amb la ingènua picardia dels anys 50 i 60 del segle passat, no aconsegueixo imaginar-m’ho. Caldrà preguntar-li al Xico. Potser sí que dirà que coneix a una multitud de companys seus que porten fotos de la Sofia Loren ensenyant els genolls, la Claudia Cardinale amb un escot generós i la Gina Lollobrigida amb un vestit extremadament cenyit.
Jo ja ho intento, ja; però no aconsegueixo imaginar-m’ho. Serà l’edat.

Un altre mort, un pobre home que se n’anava a treballar. No sé per què serveixen, tants morts. Per fer emmalaltir les famílies. Però tothom s’entesta a posar morts damunt la taula. Morts i més morts. I a tancar portes, perquè mai no es puguin resoldre els problemes per la via democràtica.
A qui li interessa, la via democràtica? Segur que no s’hi arriba ni posant més morts, ni prohibint partits polítics, ni tancant diaris