El seu objectiu és ensenyar-nos, per exemple, un llibre i mitjançant una crítica raonada animar-nos a llegir-ho o no. Tot seguit, la crítica pot ser positiva, negativa, constructiva, social o autocrítica. Respecte a la seva estructura, podem deduir que es tracten de textos argumentatius perquè el que importa és persuadir al receptor amb opinions del propi autor però també podem trobar textos expositius en determinades crítiques literàries per la seva objectivitat. Amb això podem deduir que l’estructura és semblada a aquests textos, una breu introducció sobre el tema ha tractar seguida de la opinió valorativa de l’autor. D’altra banda, el llenguatge és col·loquial ja que va dirigit a un públic ampli. Abunden els adjectius i els connectors de causa-conseqüència.

Així doncs, els textos crítics són un conjunt de judicis públics que pretenen convèncer al receptor però el que el diferencia d’altres textos argumentatius és que aquests ens donen, encara que subjectivament, una idea general sobre un disc de música, una obra d’art, un equip d’un determinat esport, etc… i ens ajuda a inclinar-nos o comprovar aquesta idea.

Basant-se en la generalització, l’amor adolescent es pot entendre com aquell ”amor” immadur i impulsiu, aquell mancat d’estabilitat. En canvi, l’amor adult podria ser aquell que busca un futur amb la parella, l’oposat a l’amor adolescent. Ara bé, això són idees vagues i prejudicioses perquè no és raonable dependre de dos o tres paraules per jutjar algú, ja que tot depèn del tipus de persona i totes les persones som diferents. Aquesta idea existeix perquè a l’adolescència, degut als canvis hormonals, hi ha inestabilitat emocional però no tots els adolescents la manifesten. I per altra banda, cada individu madura al seu ritme, per tant el fet de ser adult no significa res. Aplicat al que diuen que és amor, d’exemples atòpics tenim a tot arreu, adults que únicament busquen sexe, i joves que es casen als 16 anys i poden estar tota una vida junts.

És impossible classificar l’amor sense que aquest perdi el seu veritable significat, com és impossible dividir la manera d’estimar dels joves de la dels adults basant-se en la realitat, o sigui, en cada persona.

Contraban és una obra d’un viatge ple de descripcions i comentaris dels llocs que visiten els seus personatges. Està situada a la postguerra on el contraban era una forma de guanyar diners, ja que la feina escassejava i eren molt pobres. El llibre comença amb la descripció de la casa del protagonista llogada a Cadaqués. I des de casa seva contempla el seu vaixell Mestral, anomenat així en record del vaixell que tenien els seus pares. 

Victor, el protagonista, amb uns amics viatgen en el Mestral cap a França a fer negocis, ells volien intercanviar l’oli per vi i un gramòfon per a vendre a Cadaqués. Al lloc de l’intercanvi, l’estany de Salses, van quedar amb un home amb qui havien de fer negocis, però no hi aparegué. Decebuts van tornar a Cadaqués sense el seu objectiu però amb una història que explicar.

Contrast de la bondat i la maldat.

La Terra alta i la Terra Baixa són com dos ”mons” totalment oposats. El primer està situat al camp i és la naturalesa que perdura en la gent bona i innocent però primitiva respecte als seus instints (Manelic). En canvi, la Terra Baixa, situada a la ciutat, simbolitza allò dolent i miserable (Sebastià).

0,65
2. Descriu els personatges principals de l’obra.

Els principals personatges són els del triangle amorós: en Sebastià, la Marta i en Manelic.

En Sebastià és el típic home poderós, arrogant i malvat. Té una relació amb una nena, la Marta, però com té deutes es vol casar amb una pubilla, el problema sorgeix perquè tothom sap que existeix quelcom més entre tots dos i clar cap dona es voldrà casar amb ell, per tant, decideix casar a la Marta amb el home més ridícul de tots.

La Marta és una nena que durant la novel·la va modificant el seu caràcter. Al principi era una una nena callada, després ens adonem que, a més a més, té una auto-estima molt baixa i per últim, quan comença a estimar en Manelic, es comença a estimar ella mateixa. D’altra banda, és una nena amb un passat pobre, treballava amb la seva mare cega demanant almoines, després sa mare va conèixer un home i pocs dies després va morir aquesta, Maria es va quedar amb aquest home i al escapar d’on vivien van parar a les propietats d’en Sebastià, va morir l’home que l’acompanya i Maria va ser acollida per en Sebastià perquè a aquest li atreien les nenes.

En Manelic és el personatge més ximple de l’obra. Juntament amb la Marta i la Nuri, la gent se’n riu d’ells i ells no fan res per evitar-ho. En Manelic és un pastor que prové de la Terra alta on únicament ha vist als seus pares i un ermità. I es trasllada a Terra Baixa per casar-se amb la Marta que segons ell estava enamorat, però és impossible que ho estigués perquè no la coneixia però com estava rodejat d’ovelles i els seus pares és normal que qualsevol dona que li posessin ”l’estimaria”. Terra Baixa el fa canviar tant, i més si es un desequilibrat, que fins i tot mata en Sebastià encara que continua sent estúpid.

No penso que sigui estúpid sinó innocent         

2,5

3. Quin paper juga el poble dins de la trama?

No hi té un paper destacat perquè el centre d’atenció és el triangle ”amorós” (en Sebastià, la Marta i en Manelic).

0,25
4. Per què creus que la Marta és l’únic personatge que té tres monòlegs? És el personatge principal? Raona la resposta. Quin paper té en el triangle amorós? Què creus que sent per en Sebastià?

Perquè és l’únic personatge rodó de l’obra, aquests tres monòlegs ens mostra l’evolució de la Marta durant tota la novel·la.

Sí, és el personatge principal perquè es considera un personatge marginat pels seus orígens. I com ja he dit abans és un personatge rodó perquè al principi era una nena freda, després la obliguen a casar-se amb algú qui no estima, s’adona de la crueltat d’en Sebastià i el seu caràcter canvia.

La Marta és la nena per la qual es barallen en Sebastià i en Manelic al final de l’obra. Tots dos la tracten de manera diferent, per una banda, en Sebastià la maltracta i en Manelic la segueix ”estimant” encara que ella no l’estimi.

Al principi, la Marta li tenia fàstic en Manelic, però quan aquest va començar a parlar amb l’única persona de Terra Baixa, la Nuri, la Marta es va posar gelosa. D’altra banda, entre més el coneixia, més li agradava les seves qualitats (oposades a les d’en Sebastià) i va acabar depenent d’ell psicològicament, segons ella ”enamorada”.

1,75 

5. Fes una valoració crítica del llibre en forma de text argumentatiu de 200 paraules.

Simplicitat i falta d’originalitat són unes de les quantes característiques que conté l’obra de Terra Baixa.
Un exemple és la seva predicibilitat. D’una banda, el primer acte és molt ràpid i això està bé per aguantar unes quantes pàgines d’una obra tan mediocre, però també entre més informació, més ens adonem del que passarà al segon acte i fins i tot al tercer acte. I d’altra banda, és la típica història medieval, ”la nena que no té ni vot ni veu es rescatada del malvat noble pel seu estimat” i sense fer res! si en Sebastià era tan malvat com ens feia creure, hagués decapitat al taujà ”en vez” enlloc de bandejar-lo de Terra Baixa. L’únic que faltava a l’absurda novel·la era un dragó.
I que dir de la simbologia, dos conceptes oposats que són al llarg de tota l’obra i que en realitat es basa en una idea ridícula que ens inculca l’autor: ”la tradició es bona i el que sorgeix és dolent”. (no sé què vols dir?)
Llibres com aquest són els que fan que hom deixi de llegir o simplement conèixer l’autor per saber quines novel·les són una pèrdua de temps. Però clar, que s’ha d’esperar d’un llibre que és obligatori.

El comentari està bé perquè és personal, però no és una novel·la i algunes coses que dius estan poc o gens fonamentades. No és medieval sinó en el pas de l’autoritarisme de l’edat moderna al capitalisme i ambientada en un món rural

2- 0,2 1,8 

1.1. Si llegiu bé els dos primers paràgrafs del text proposat, us adonareu que responen a l’esquema argumentatiu «Cervera és un teló de teatre no (sols) perquè X, sinó (sobretot) perquè Y». Resumiu les tesis o idees principals que corresponen a X i a Y, dedicant no més de tres línies a cadascun dels resums.

X: Les institucions de Cervera projecten sobre el poble un cert temor i misteri. La gent va a la seva i representen un paper totalment diferent de la seva vida. Si no vius en aquest poble, no hi comprens res.

Y: Aparentment, hi ha fronteres entre Catalunya i el Rosselló. Però aparentment, perquè no hi han límits reals, els marges ho han d’hagut de fer les cases i teulats.

1.2. Expliqueu concisament, tenint en compte el que diu el text però amb paraules vostres, per què Josep Pla se sent autoritzat a afirmar que «Ha estat una trista, antiquada, antinatural política lingüística, apta només per a fomentar la mediocritat i la despersonalització de la gent».

Perquè França no ha respectat el català a Rosselló ni a fomentat el francès, sinó que ha impulsat el patois (un pobre dialecte que no és ni un ni l’altre) fins a arribar al punt de ser una llengua oficial.

1.3. Els tres paràgrafs del text finalitzen amb oracions encapçalades per la conjunció però, la qual actua en tots tres casos com un connector discursiu.

a) Expliqueu quina mena de connexió o relació designa cadascun d’aquests però.

El primer però ens indica l’exclusió de la inconsciència de Portbou respecte de les característiques de Cervera. Ens diu que no totes les ciutats frontereres són una caixa tancada. Respecte al segon però, ens diu que encara que els teulats siguin francesos, els qui habiten segueixen sent catalans. I l’últim però ens assenyala que per molt que els francesos hagin destrossat la llengua dels rossellonesos, aquesta perdurarà.

b) Reescriviu en el quadernet de respostes totes tres oracions, però substituin-t’hi el però per un altre connector que conservi el sentit original.

1. Així i tot, a Portbou sembla haver-hi més inconsciència.

2. Amb tot, a Cervera havien d’ésser diferents.

3. Encara que les llengües, fins i tot quan arriben a determinats extrems de corrupció, són dures de morir.

1.4. Per a cadascuna de les paraules següents, proposeu un sinònim o una locució sinonímica que s’adigui amb el seu ús en el text.

venerables: respectables

visibles: evidents

separativa: divisòria

deliberada: intencionada

inconcebible: impensable

Per una banda, les principals característiques d’aquest tipus de text és la seva estructura, on generalment predomina l’exposició i l’argumentació, encara que podem trobar la descripció per analitzar un determinat objecte; la narració per enfocaments històrics; i la instrucció per textos tècnics.

I per l’altra banda, els aspectes lingüístics que consten d’un llenguatge precís i clar; de l’ús del plural i de l’abundància d’adjectius especificatius i tecnicismes. Aquestes característiques es deuen a la necessitat d’utilitzar una llengua culta, l’ús de les formes expressives pròpies de la matèria tractada i la consideració de la capacitat del receptor.

També hi és la presencia de les hipòtesis les quals ens serveixen per comprovar la veracitat dels arguments esmentats.

I respecte al temps, s’utilitzen les formes verbals de l‘indicatiu, en especial el present atemporal i en primera persona del plural.

En conclusió, els textos científics divulguen, objectivament, fets relacionats amb aquest aspecte o tecnològics amb l’objectiu d’informar a un receptor del mateix nivell que l’emissor perquè no hi hagin problemes de comunicació.

Això passa per les invasions de fa segles. Al segle V, les invasions germàniques van acabar amb l’imperi romà provocant la divisió de la llengua llatina. Per consegüent al segle IX, neix el català i altres llengües llatines les quals se’n diuen romanços.

Es parla aquest català a Catalunya Vella (originalment Marca Hispànica) incloent els comptats de Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona. Fins al segle XII aquest territori no se’n diu Catalunya.

Al segle XIII el català s’expandeix per València i Mallorca. Jaume II determina la frontera de Catalunya i Aragó i deixa reis aragonesos en municipis catalans (Franja de Ponent). Després del tractat del Pirineus, Felip IV de Castella li dóna el comptat del Rosselló i una part de Cerdanya a Lluís XIV, sense el permís de les Corts Catalanes. En conseqüència, aquest territori queda sotmès pel francès, a més a més quan ja no hi és la corona d’Aragó ni la imposició dels borbons per Felip V, el català es divideix novament. I al segle XIV, Pere el Cerimoniós repobla l’Alguer amb barcelonins.

A causa d’això, avui en dia el català és llengua oficial en Andorra, Catalunya, València i les Illes però no ho és en la Franja de Ponent, el reconeixen a l’Alguer i l’ignorat al Rosselló (estat francès) i a aquella part de Cerdanya.

Des del llit sentia les baralles dels seus pares. Es va apropar a la porta per saber què deien però era fosc i sols es veia la llum entrant per la finestra, com no va veure res es va tornar al llit. Els seus pares seguien discutint fins que va escoltar com es trencava quelcom de vidre i un gran crit. Es va apropar a la finestra i li va semblar que el seu pare cavava al jardí.

Al dia següent, van venir uns senyors i el van portar a viure a casa dels seus tiets on el seu cosí sempre li pegava.

En el cas de les seves descripcions, molt significatives a la seva obra Mirall trencat, li transmet tant detalls a les petites coses que ens canvia el nostre punt de vista sobre aquestes. Però el aprofundir tant sobre determinats objectes provoca que l’obra sigui lenta i de vegades cansosa.

D’altra banda, si ens fixem en la seva altra obra La plaça del diamant veiem que utilitza un monòleg i el temps és psicològic durant gairebé tota l’obra. Per tant, la seva intenció és mostrar-nos els sentiments de la seva protagonista, en aquest cas, la Natalia.

Però també hi han factors comuns en totes les seves obres, primer és la caracterització del seu personatge, una dona fràgil però al mateix temps forta davant dels seus problemes. L’altre és el simbolisme poètic de les seves obres i l’últim són els llocs de les seves narracions, llocs on ha viscut.

No puc ser gaire crítica perquè dels llibres que he llegit cap m’ha agradat i per consegüent no llegeixo si no m’obliguen, i de vegades ni això. Amb Mirall trencat m’ha passat el mateix, no m’ha agradat gens ni mica i l’únic que volia era que acabés però com és tan lent no ho finí .

El domini acústic de la paraula

El metre: mesura d’un vers. En català, les síl·labes es conten fins a l’última síl·laba tònica.

Segons el nombre de síl·labes:

-Art menor (fins a vuit síl·labes): pentasíl·labs, hexasíl·labs i heptasíl·labs són els més comuns.

-Art major (des de nou síl·labes): decasíl·labs i alexandrins, entre altres. De vegades té una pausa a la meitat del vers (cesura), formant dos mini-versos (hemistiquis) on el primer té rima al final (rima interna).

En cas que hi hagi el mateix nombre de síl·labes en tots els versos, parlarem d’isosil·labisme i en cas contrari, d’anisosil·labisme.

La rima: coincidència del so de les últimes síl·labes de cada vers. Pot ser:

-consonant, si es repeteixen tots els sons.

-assonant, si únicament es repeteixen els sons vocàlics finals.

La rima també es pot classificar en:

-masculina, si l’última paraula és aguda.

-femenina, si el vers acaba en paraula plana o esdrúixola.

D’altra banda els versos són:

-blancs, si obeeixen al ritme i a la mètrica, exceptuant la rima.

-lliures, si no depenen de cap dels tres.

Un grup de versos forma les estrofes que es classifiquen en: apariat, tercet, quarteta d’art menor, quarteta d’art major, quintet, sextina, octava,…

Si les combinem podem formar aquestes composicions:

-Auca (popular): versos apariats de rima consonant amb vinyetes.

-Romanç (narratiu): versos, de nombre indefinit, pentasíl·labs o heptasíl·labs amb rima assonant, únicament, en les parelles de versos.

-Goig (religiós): versos heptasíl·labs de nombre indeterminat.

-Sonet (culte): dos quartets amb dos tercets, generalment decasíl·labs amb ritme ABAB o ABBA.

Una altra forma de poesia

-Prosa poètica: és com si tingués versos lliures però escrita en prosa.

-Cal·ligrama: es dibuixa amb paraules la forma que es vol representar.

-Poema visual: la imatge plàstica s’incorpora a les grafies i paraules.

Definició

El teatre és una representació literària en prosa o en vers.

Components del text teatral

La informació es representada per diàleg, monòleg o veu en off.

I es constituïda per acotacions (instruccions dirigides als actors per fer la representació).

Estructura

Esta dividida en actes els quals a la vegades estan dividits en escenes. Generalment solen haver-hi tres actes (introducció, desenvolupament i desenllaç).

Espai, temps i acció

Queden determinats per les acotacions o els comentaris dels personatges. També el temps històric es pot deduir pel vestuari i l’attrezzo. I el temps cronològic, per la lluminositat de l’escenari.

Els gèneres dramàtics

-La tragèdia: es protagonitzat per déus, herois, reines,… els quals tenen un destí fatal i no poden escapar d’ell. L’objectiu és provocar una catarsi als espectadors.

-La comèdia: és una obra còmica representada per gent qualsevol. La finalitat és fer-nos riure a la vegada que moralitza la nostra conducta.

-El drama: és un intermedi entre els dos gèneres esmentats, per tant, té característiques de tots dos (personatges corrents, d’una història greu, els quals poden fer canviar el seu destí).

La novel·la

És un relat prosaic de ficció, amb uns personatges que actuen en un espai i època determinada.

El punt de vista narratiu depèn si el narrador és dins o fora de la història:

-Narració en tercera persona: el narrador és omniscient (ho sap tot) o objectiu (no exposa la seva opinió).

-Narració en primera persona: el narrador és protagonista o testimoni. Tots dos són subjectius.

Els personatges poden ser protagonistes o secundaris. I segons la caracterització:

-Acumulativa: el personatge es presentat per l’autor.

-Progressiva: el personatge es presenta per les seves actituds.

El lloc

-Si l’espai és real: novel·la rural o urbana.

-Si l’espai és irreal: narrativa fantàstica o ciència-ficció.

El temps

-Temps narratiu: la història es situada cronològicament (anys, mesos, hores,…)

-Temps psicològic: el temps és a dintre dels personatges, o sigui en els seus pensaments, records,…

-Temps històric: la narració es situada per èpoques.

El conte

És una narració prosaica i breu. Hi ha dos tipus:

-El conte popular: relat anònim i fantàstic que es transmet oralment.

-El conte literari: es narrat per un autor conegut que es fixa plenament en els fets, deixant de banda els detalls.

D’altra banda, aquest text és un text argumentatiu múltiple per la presència de diferents arguments. I deductiu perquè primer exposa la tesi i després l’argumenta.

Lingüísticament, el podem distingir perquè utilitza oracions negatives (”no tinc…”, ”no s’ensenyen…”,…) connectors conjuntius (”en tot cas”, ”com que”,…) i verbs de causa i conseqüència (”fer”, ”obtenir”,…). Però el més important és l’ús de la primera persona (”no tinc gaire dubte…”, ”no vull però ara discutir…”,…) que transforma un text ple de fets objectius en una visió subjectiva. I l’ús de verbs de voluntat, com ”voler” i de llengua, com ”dir”.

En resum, l’autor es basa en la seva idea per argumentar amb l’objectiu de persuadir a l’emissor. Per poder convèncer a aquest, Ferrater fa ús de diferents recursos, d’una banda: estructurals perquè el text sigui clar, i d’altra banda: lingüístics per cridar l’atenció i influir sobre el receptor.

Tot el que s’hauria d’haver ensenyat a la secundària s’imparteix al batxillerat, com és el cas de la llengua castellana. Aquesta es limita a ensenyar-nos una gramàtica que estem aprenent des de que teníem vuit anys, ja hauria d’esta apresa al acabar 4t d’E.S.O. i no tornar a fer voltes al voltant d’ella durant uns dos anys més. En canvi, no passa el mateix amb la llengua catalana, la qual es centra en la comprensió de lectura, amb la finalitat de saber entendre i explicar un text o tema qualsevol. Per últim tenim la llengua anglesa que per mi és un acudit. Segueix els mateixos passos que la llengua castellana, però amb la diferència que l’anglesa no aprenguérem ni a parlar-la ni a entendre-la però, amb molta sort, podrem escriure una carta, al nostre amic imaginari d’Anglaterra, sense faltes ortogràfiques.

En conclusió, comprenc qualsevol tipus de textos, ja siguin en català, castellà o anglès però la dificultat ve quan l’he d’explicar i l’única resposta que se m’acut és ”no sé”. Per tant, no serveix de res entendre les coses si no les saps explicar, com no serveix de res tornar a estudiar la teoria i deixar, el poc temps que sobra, per posar-les a la pràctica.

1.1. Feu un resum del primer paràgraf del text en no més de cinc línies.

El pitjor defecte de l’ensenyament gramatical és l’absència d’uniformitat. Les llengües s’ensenyen de manera diferent i això provoca que l’estudiant cregui que aquestes llengües ho són i quan no és així.

1.2. Expliqueu i comenteu, tenint en compte l’argumentació desenvolupada en el text, què vol dir l’autor quan afirma: Jo diria que precisament allò que els parlants saben és allò que la gramàtica els ha d’ensenyar.

L’autor fa un doble sentit al verb saber. El primer és conscientment, o sigui el que s’ensenya gramaticalment. I  el segon sentit és inconscientment, aquell que se sap de forma natural. Per tant, segons Ferrater, ens han d’ensenyar a saber (el primer sentit) el que ja sabem (el segon sentit).

1.3. Per a cadascun dels mots següents, que apareixen subratllats en el text, proposeu dos sinònims que puguin substituir-los en el text.

manca              carència, falta

menes               tipus, condicions

mires                finalitats, objectius

1.4. En el segon paràgraf del text hi ha una comparació. Reproduïu-la en el quadern i feu un comentari sobre el recurs literari que hi està associat.

”tan ben travades com un munt de perdigons”

És una ironia perquè els perdigons no ho són de travats, per tant al text, amb aquest tipus de recurs, contradiu el que es dóna a entendre.

1.1. Feu un resum del text de no més de cinc línies.

L’autor, l’únic supervivent del Cristina, abraçat a un tauló s’enfonsa fins a parar a terra relliscosa. En aquell moment no pensa perquè es recorda de les últimes paraules de sa mare ”no pensis”. El terra es mou enlaire i ell cau, com la fusta és més forta que l’aigua decideix agafar-se al tauló fins a la mort.

1.2. De cadascun dels mots següents doneu-ne, d’acord amb com són usats en el text, un sinònim o expressió sinonímica:

bufarut               ventada

esma                    ànim

pendís                 pendent

plantofada        clatellada 

1.3. En el text hi ha força noms i expressions nominals que designen sons.

a) Anoteu-ne quatre en el quadern.

gemec, crits, bramul, ronquera de pulmons vells i cansats.

b) Escriviu un comentari sobre l’efecte que l’autora volia que aquests mots produïssin en el lector.

L’autora volia transmetre patiment: un dolor inquietant i horrorós. Però no tan sols amb aquests mots sinó amb altres de semblats, com el record de la seva mare ofegant-se o la foscor que ell veia eren importants per crear aquella atmosfera lúgubre.

1.4.

a) Cerqueu quines són les formes verbals personals de temps present que hi ha en el text i indiqueu-ne, de cadascuna, el mode, la persona i el nombre.

pensis            imperatiu, segona persona singular

és                     indicatiu, tercera persona singular

és                     indicatiu, tercera persona singular

b) Expliqueu per quin motiu s’usa el present en cadascun dels casos que hàgiu trobat.

En el primer cas ”no pensis!” es reprodueix tal com va ser utilitzat al passat perquè són paraules textuals (discurs directe). I en el segon i tercer cas ” la fusta és més forta que l’aigua” i ” una fusta plana és més forta que l’aigua” es fa ús del present perquè és una realitat, dugues afirmacions, per tant no té temps.

1.1. Formuleu clarament, en no més de cinc línies, les tesis o idees principals que es defensen en el text.

Les coses entre les quals hem nascut i crescut són una de les coses que formen el nostre caràcter. L’Estat, la llengua o la religió són un d’aquests condicionaments. El primer forma part del nostre paisatge institucional encara que, just quan s’ha transformat en un poder normal, la volen globalitzar i per conseqüent comença a estar en crisi.

1.2. Expliqueu què tenen en comú l’acudit inicial i la dita gallega a què al·ludeix l’autor, i raoneu per què aquest en fa ús en el text.

Cadascuna són contradiccions. Al text s’utilitzen per referint-nos a l’Estat, per una part el rebutgem i critiquem però sense adonar-nos ens condiciona la nostra manera de pensar.

1.3. D’acord amb el significat que tenen en el text, trobeu un sinònim o expressió sinonímica per a cadascun dels mots següents, que en el text estan subratllats:

bestiesa          niciesa

empremta     marca

feu                    territori feudal

dèria               idea fixa

1.4. Per què en el text l’autor fa servir la primera persona del plural (sabem, hem nascut, etc., i també nostres, nostra, etc.)? Quins efectes retòrics provoca la presència d’aquestes formes?

Quan l’autor utilitza la primera persona del plural dóna per suposat que les seves idees són compartides per nosaltres. Pel que es refereix als efectes retòrics, apropa als lectors per tal de que acceptin la conclusió.

1.1. Definiu o caracteritzeu breument les tres menes d’amor de què parla Estefania.

L’amor virtuós : el cavaller estima a la princesa per tant deu sentir-se orgullosa pel nivell social d’aquest. L’amor profitós: el cavaller ”compra” l’amor de la princesa amb regals, per tant, aquest tipus d’amor es basa en la convinença. I l’amor viciós: s’estimen tots dos pel seu propi plaer.

1.2. Expliqueu com és que la princesa reacciona de la manera que ho fa a les paraules d’Estefania.

Reacciona d’aquella manera per la graciosa manera que Estefania defineix els tres tipus d’amor, en particular l’amor viciós, amb el qual se sent identificada.

1.3. Per a cadascuna de les formes següents, que en el text estan subratllades proposeu un sinònim o una locució sinonímica coherent amb el seu ús en el text:

es mereix   merita

es dóna       succeeix 

juny              torneja

em plau      em satisfà

cessa            finalitza

decau          llangueix

1.4. En el text hi ha algunes formes verbals de perfet d’indicatiu.

a) Anoteu-les totes en el quadern.

digué

sentí

començà

passà

b) Expliqueu què tenen en comú, pel que fa a l’organització discursiva del text, els fragments en què les dites formes apareixen.

Aquests fragment són fets que van ocórrer, per tant el narrador és qui parla.

c) Expliqueu en què difereixen discursivament aquests fragments, de la resta del text.

Que la resta del text és una conversa entre l’Estefania i la princesa.