Gaby Rigo

El text de Frederic-Pau Verriè, publicat a la Revista de les arts, és un text científic i argumentatiu, encara que d’aquest últim les característiques són més escasses.

Per una banda, son presents les característiques dels textos científics: l’estructura és expositiva i argumentativa per facilitar la comprensió del text; l’ús de la primera persona del plural ”descobrim la crisi…”, ”assistim a l’espectacle…”; la presència de verbs atemporals ”l’art està en decadència…”, ”la ceràmica…intenta…”; l’abundància d’adjectius especificatius ”valors logioestètics”, ”lluita difícil…inhàbit”, puresa imaginativa”; i el seu llenguatge és culte, precís i clar.
Per altra banda, conté algunes característiques dels textos argumentatius: l’estructura d’exposició i demostració, o sigui, d’idees i arguments, les quals es veuen des del principi de text; l’ús de citacions, en aquest cas al·ludeix a Joan Miró i a Sòcrates, o sigui, exposa arguments autoritaris; i la presència d’oracions negatives.

En conclusió, a primera vista el text és argumentatiu per la seva estructura i el seu tema discutible, però si aprofundim més, els aspectes lingüístics són clarament propis del textos científics. Per tant, l’article de Verrié combina característiques dels textos científics amb les dels textos argumentatius.

Hi han moltes maneres d’expressar els nostres sentiments, emocions o idees. Una d’aquestes formes és a través de les arts plàstiques. Aquest tipus d’art se subdivideix en el dibuix, la pintura, l’escultura i l’arquitectura.

Per una banda, el marge que separa una valuosa obra d’una insignificant és la similitud amb la realitat, per l’altra, és simplement el nombre de l’autor. Totes dues les trobo tan ridícules com el fet d’aprendre mitjançant classes d’aquest tema. Perquè si són pinzellades psicològiques o trossos d’una vida els que es plasmen tant en papers, com en materials modelables, per què s’ha de mesurar la seva qualitat? per què aquest costum de comparar-ho tot? Simplement no trobo una resposta coherent.

En conclusió, no m’inclino per cap tendència. Ni tan sols posseeixo aquella distinció que fa la gent sobre una determinada obra, si està ben feta o no. Només crec que aquestes obres ni són valuoses ni són insignificants, tan sols són sentiments visuals que ridículament són classificats per gent que ‘’sap” d’art o per aquella que es limita a dir ”quin dibuix més bonic!”, i realment el que fan és allunyar-se del seu significat.

Els textos científics són textos que divulguen l’evolució contínua de la ciència i la tecnologia. Per tant, el seu objectiu és transmetre el coneixement d’aquestes.

Generalment aquests textos solen ser expositius i argumentatius. Es caracteritzen per la seva objectivitat perquè es basa en una realitat física; la seva verificabilitat mitjançant hipòtesi o lleis científiques; la utilització de tecnicismes per la comprensió de tothom; i la precisió i claredat, com l’ús d’adjectius especificatius per ser un text més fluït i senzill, encara que el seu llenguatge és culte.

També podem trobar fenòmens semàntics: la hiperonímia i hiponímia (gat/felí/mamífer), la sinonímia (metge/doctor) i l’antonímia (endotèrmic/exotèrmic). I recursos literaris: metàfores i personificacions. Quant al temps, s’utilitza el present (atemporal) i els verbs que expressen possibilitat: condicional, futur i subjuntiu. Per tant, les oracions són atributives perquè no descriu què fa, sinó què és (atemporal).

En conclusió, els textos científics informen, objectivament, sobre fets científics i tecnològics, per tal que l’emissor conegui els aspectes d’aquesta matèria. Es diferencien d’altres textos pel seu caràcter estàtic i de possibilitat, pels seus nombrosos adjectius i tecnicismes, i per la presència de fenòmens semàntics i recursos literaris.

La ciència és l’intent de produir noves veritats sobre el món, o sigui, té com a objectiu el progrés del coneixement. Així doncs, no és el mateix objectiu de la societat? Doncs sí, encara que per aconseguir-ho la relació és de condicionament davant de l’altre, com la ciència i la tecnologia.

L’explicació és senzilla, la ciència s’ha de manifestar (tecnologia) en algun entorn i aquest l’hi proporciona la societat a canvi de minimitzar les seves incomoditats. Des de vèncer els objectius físics per comunicar-nos fins a produir i distribuir nous virus, com la sida, la febre groga, etc… ja que és més fàcil envair o suprimir una amenaça econòmica d’un cert país respecte del més fort, quan ens fan creure que no hi ha cap atacant, sinó que la malaltia ha sorgit perquè sí. Tot i així, s’ha de tenir en compte que la ciència és neutral, només pren caràcter de qui faci ús en aquell moment. Però i si han fet ús sempre els mateixos? Basant-nos en esdeveniments del passat i el present, el futur seguirà els mateixos passos. Hi hauran més comoditats perquè el nostre temps serà més limitat i més guerres, ‘’sense atacants”, perquè l’afany de conquerir no s’acabarà mai mentre siguin uns pocs al domini de tot.

Alguns consideren la ciència com una amenaça, hauríem de témer per ella? Absolutament no, tot depèn de qui la manipuli, ja que aquesta és una simple eina.

En conclusió, individualment la ciència equilibra el mal que ens fa la societat. Quan més desenvolupat estigui un país, més ràpid serà l’estil de vida i com a conseqüència, invertirem més temps a la societat que a nosaltres mateixos. Però no ens hem de preocupar, perquè la mateixa societat (que no som tots sinó els que manen) ens dóna una solució amb l’ajut de la ciència. Seguirem treballant tant com ells vulguin però per no adonar-nos de les limitacions que allò comporta, ens vendran la comoditat, així podrem arribar a fer la meitat de coses que voldríem fer.És meravellós que els mateixos que ens oprimeixen, ens facilitin la vida…

La relació entre la ciència amb els seus actes (tecnologia) i la societat és una absurda contradicció.

Un conte és una narració breu en la qual es relaten històries reals o fictícies. Hi han dues divisions: el conte popular i el literari. El primer és de transmissió oral i per tant el més antic, també és anònim i amb un argument de vegades complex. En canvi, el segon s’ha transmet mitjançant l’escriptura, per tant en la majoria de casos l’escriptor és conegut, i a diferència del primer, la seva trama és bastant simple.

El conte comparteix l’estructura de gairebé tots els textos: plantejament, desenvolupament i desenllaç. Quant als seus punts de vista més usuals podem trobar: el narrador omniscient, el qual informa d’una manera total i objectiva el que està passant (en tercera persona); i el narrador protagonista, aquell que relata subjectivament, o sigui ell com a centre de la història (en primera persona). I respecte a la sintaxi, les oracions són predicatives i en passat (perifràstic, imperfet, simple i plusquamperfet) i amb una gran part d’elements adverbials per no perdre’ns en la història.

En conclusió, el conte és un relat breu i simple que narra, en primera, segona (poc freqüent) o tercera persona, esdeveniments del passat tant reals com imaginaris.

Quin preu és el teu? Normalment aquesta pregunta la gent l’associa a l’àmbit moral, on tots som teòricament molt correctes respecte a la societat del país on ens situem.

Però la realitat és altra, a nivell burocràtic la declaració de la renda és un exemple. El nostre preu es calcula mitjançant els diners que tenim i produïm, per tant som objectes fungibles per una minoria de persones, les que deixem que ens manipulin. Quan no som conscients del que ens envolta, tendim a respondre com si mai ens haguéssim venut, d’una manera més personal i basant-se en la suposada moral solament aquella gent que li importa el que diuen els altres. Però les respostes són inútils, només tenen la utilitat de mantenir la consciència tranquil·la perquè que a la pràctica actuem diferent pels impulsos o la situació, que són les úniques coses que no podem controlar. Una rondalla per exemplificar el que estem dient és al conte de Jorge Bucay. En aquest s’explica el cas d’un pare que li demana al seu fill que pregunti a les seves empleades si es ficarien al llit amb ell per una quantitat X de diners. En un principi aquestes no accepten, però quan el noi els incrementa la quantitat, diuen que sí. És quan el pare diu ”en la práctica lo único que tenemos son dos putas trabajando para nosotros”

En conclusió, sí tenim un preu, i des que naixem. Encara que ho ignorem el tornaríem a tenir, i en aquest cas la pregunta seria qui em compraria?

Generalment els textos narratius afegeixen la descripció com a principal eina perquè caracteritza els personatges i el seu voltant.

El text L’escanyapobres és un clar exemple dels textos narratius. Hi ha dues grans divisions, justament una narrativa i l’altra descriptiva. La primera es distingeix per diverses característiques lingüístiques, una és el temps emprat: pretèrit perfet simple perquè narra quelcom que ja ha passat; l’altra és respecte a la sintaxi, en aquest cas l’estructura predicativa de les frases per comportar un significat de procés i acció; i l’última és la presència d’una figura literària, la ironia. En canvi a la segona part, o sigui, des de la meitat del text, hi predomina la descripció. Es diferencia de la primera perquè utilitza el pretèrit imperfet; les frases solen ser atributives pel caràcter estàtic de la descripció; i els adjectius són més abundants que al primer.

En resum, el text d’Oller comença sent narratiu, amb el casament entre dugues persones que no s’estimen. I a la meitat del text canvia a ser descriptiu, amb la intenció d’ambientar-nos en aquell dia. La descripció i la narració s’alterna d’una forma molt clara i fàcil.