Gabry Rigo

La poesia 

El domini acústic de la paraula

El metre: mesura d’un vers. En català, les síl·labes es conten fins a l’última síl·laba tònica.

Segons el nombre de síl·labes:

-Art menor (fins a vuit síl·labes): pentasíl·labs, hexasíl·labs i heptasíl·labs són els més comuns.

-Art major (des de nou síl·labes): decasíl·labs i alexandrins, entre altres. De vegades té una pausa a la meitat del vers (cesura), formant dos mini-versos (hemistiquis) on el primer té rima al final (rima interna).

En cas que hi hagi el mateix nombre de síl·labes en tots els versos, parlarem d’isosil·labisme i en cas contrari, d’anisosil·labisme.

La rima: coincidència del so de les últimes síl·labes de cada vers. Pot ser:

-consonant, si es repeteixen tots els sons.

-assonant, si únicament es repeteixen els sons vocàlics finals.

La rima també es pot classificar en:

-masculina, si l’última paraula és aguda.

-femenina, si el vers acaba en paraula plana o esdrúixola.

D’altra banda els versos són:

-blancs, si obeeixen al ritme i a la mètrica, exceptuant la rima.

-lliures, si no depenen de cap dels tres.

Un grup de versos forma les estrofes que es classifiquen en: apariat, tercet, quarteta d’art menor, quarteta d’art major, quintet, sextina, octava,…

Si les combinem podem formar aquestes composicions:

-Auca (popular): versos apariats de rima consonant amb vinyetes.

-Romanç (narratiu): versos, de nombre indefinit, pentasíl·labs o heptasíl·labs amb rima assonant, únicament, en les parelles de versos.

-Goig (religiós): versos heptasíl·labs de nombre indeterminat.

-Sonet (culte): dos quartets amb dos tercets, generalment decasíl·labs amb ritme ABAB o ABBA.

Una altra forma de poesia

-Prosa poètica: és com si tingués versos lliures però escrita en prosa.

-Cal·ligrama: es dibuixa amb paraules la forma que es vol representar.

-Poema visual: la imatge plàstica s’incorpora a les grafies i paraules.

El teatre

Definició

El teatre és una representació literària en prosa o en vers.

Components del text teatral

La informació es representada per diàleg, monòleg o veu en off.

I es constituïda per acotacions (instruccions dirigides als actors per fer la representació).

Estructura

Esta dividida en actes els quals a la vegades estan dividits en escenes. Generalment solen haver-hi tres actes (introducció, desenvolupament i desenllaç).

Espai, temps i acció

Queden determinats per les acotacions o els comentaris dels personatges. També el temps històric es pot deduir pel vestuari i l’attrezzo. I el temps cronològic, per la lluminositat de l’escenari.

Els gèneres dramàtics

-La tragèdia: es protagonitzat per déus, herois, reines,… els quals tenen un destí fatal i no poden escapar d’ell. L’objectiu és provocar una catarsi als espectadors.

-La comèdia: és una obra còmica representada per gent qualsevol. La finalitat és fer-nos riure a la vegada que moralitza la nostra conducta.

-El drama: és un intermedi entre els dos gèneres esmentats, per tant, té característiques de tots dos (personatges corrents, d’una història greu, els quals poden fer canviar el seu destí).

La narrativa es divideix en: novel·la i conte.

La novel·la

És un relat prosaic de ficció, amb uns personatges que actuen en un espai i època determinada.

El punt de vista narratiu depèn si el narrador és dins o fora de la història:

-Narració en tercera persona: el narrador és omniscient (ho sap tot) o objectiu (no exposa la seva opinió).

-Narració en primera persona: el narrador és protagonista o testimoni. Tots dos són subjectius.

Els personatges poden ser protagonistes o secundaris. I segons la caracterització:

-Acumulativa: el personatge es presentat per l’autor.

-Progressiva: el personatge es presenta per les seves actituds.

El lloc

-Si l’espai és real: novel·la rural o urbana.

-Si l’espai és irreal: narrativa fantàstica o ciència-ficció.

El temps

-Temps narratiu: la història es situada cronològicament (anys, mesos, hores,…)

-Temps psicològic: el temps és a dintre dels personatges, o sigui en els seus pensaments, records,…

-Temps històric: la narració es situada per èpoques.

El conte

És una narració prosaica i breu. Hi ha dos tipus:

-El conte popular: relat anònim i fantàstic que es transmet oralment.

-El conte literari: es narrat per un autor conegut que es fixa plenament en els fets, deixant de banda els detalls.

1. Comprensió

1.1. a) tarannà bondadós

        b) esgavellat

        c) sobtades

        d) de mal gust

        e) desagraïts

        f) sempre

1.2. a) Segons l’autor el nom conversa ho descriu com enraonaments agitats i confusos, una successió de paraules que semblen sorolls determinada per l’educació dels qui parlen, dels que intenten exposar les seves absurdes idees.

b) Conversa és l’acció de conversar, de mantenir un diàleg o d’intercanviar idees amb altres persones.

1.3.  c) xerrada - conversa

1.4.  Si una persona es té amor propi, qualsevol opinió contrària al concepte que té d’ella mateixa li farà mal, segons Zoroastre.

2. Expressió i comentari crític

b) En la prosa literària, s’utilitzen recursos expressius per descriure com els adjectius, les comparacions, les metàfores,… A més a més, segons el que es vol presentar hi han diferents maneres de descriure-ho.

Per descriure persones s’ha de seguir un ordre mentre es pinta al personatge, primer l’aspecte físic i després la personalitat d’aquest. I per ser més creïble es presenta en un determinat lloc.

Per descriure coses es detallen les seves característiques(grandària, forma, color, textura, etc…) i si en són moltes s’enumeren ordenadament.

Per descriure un paisatge o un lloc qualsevol es fa una visió general del indret, després s’afegeixen els diferents elements (pobles, rius, arbres, cases…) fent servir paraules que transmetin la impressió que produeix el paisatge.

En aquest tipus de descripció, el ritme és lent però quan els adjectius s’utilitzen per detall necessaris la descripció és més dinànima.

Generalment en la prosa literària s’utilitza un vocabulari adequat i precís; hi predominen les oracions atributives i especificatives; el temps és en pretèrit imperfet; i la descripció és subjectiva, a vegades l’autor intenta influir sobre l’opinió que el lector s’ha de formar sobre el s’ha escrit.

És un conjunt de frases que expliquen mots desconeguts fent servir d’altres coneguts amb la finalitat de comprendre’ls.

La sinonímia, l’antonímia i l’exemplificació són la part més important.

Varia la dificultat si el mot és concret o abstracte, observable o no,…

Característiques

· Estableix semblances i diferències.

· Grups per categories.

· Aclareix les propietats.

· Vocabulari adequat.

Normes bàsiques

· El mot definit no ha de ser a la definició.

· Vocabulari precís.

· Ús de sinònims i antònims per aclarir el significat i distingir-lo d’altres.

· Temps verbal: present.

· Sovint s’introdueix un exemple al final de la definició però mai s’ha de substituir per aquesta.

Alfajores

Ingredients per 16 galetes

• 1  1/2 tassa de farina sense pols de fornejar
• 6 rovells
• 1 cullerada d’aiguardent
• 1 tassa de manjar (dolç de llet)
• Sucre flor

Elaboració

1. Bat els rovells fins que estiguin blanques.
2. Afegeix el licor i segueix batent.
3. Incorpora la farina sense pols fins aconseguir una massa tova i consistent.
4. Agafa porcions de massa de la mida una mica més grossa que una nou sobre una taula de treball lleugerament enfarinada i estén-les amb un corró.
5. Talla-les amb un tallapastes rodó; si no en tens, pots fer servir un got o una copa ampla.
6. Amb una forquilla, fes força punxades a cada porció de massa.
7. S’ha de coure uns 8 o 9 minuts a 200°C i deixar que es refredi.
8. Per muntar els alfajores, agafa una galeta, unta-la amb força manjar i tapa-la amb un altre galeta, suca també les vores amb més manjar.
9. Posa-hi sucre flor al teu gust.

Un dolç plaer: els alfajores

Els alfajores o xilenitos són dolços industrials de Xile procedents del medi orient i traslladats a altres països iberoamericans. Segons el país, han sigut adaptats als ingredients de cadascun d’aquests.

La preparació bàsica consisteix en galetes fetes amb farina, licor i rovells d’ou unides per un farciment de dolç de llet i per sobre sucre flor

A Espanya, un alfajor és un dolç típicament nadalenc i fet a partir d’una pasta d’ametlles, nous i mel.

Si bé l’alfajor té anys de presència gastronòmica a països de sud-amèrica, és un invent antiquíssim dels pobles àrabs.

UN HOME MATA A LA SEVA FILLA

Ían Gómez, de 51 anys, va tirar a la seva filla Gissela de 8 anys des del tercer pis d’un centre comercial el 5 d’octubre a Itàlia. La nena va morir instantàniament al xocar contra el pis.

Aquest home va cometre aquest horrible crim com un acte de violència contra la seva esposa Maria i mare de la nena. Després de llançar a la nena pel tercer pis va intentar matar la a ella amb una arma blanca, deixant-li ferides a la cara. Tot seguit va intentar suïcidar-se sent detingut per la policia, els quals van ser avisats pels veïns.

Més tard aquest homicida va ser traslladat al centre penitenciari de Pisa i està en presó preventiva.

EL DESAMOR A LES PORTES DE NADAL

Una parella acaba amb la seva relació el 25 de desembre a la ciutat de Barcelona. Segons la noia les coses ja anaven malament i el noi va decidir marxar del seu pis per sempre.

Els veïns al veure la porta oberta, la qual sempre havia estat tancada, es van adonar de la situació de la ruptura de la jove parella.

DEFINICIÓ

Són textos que donen instruccions, indiquen procediments de com fer quelcom. Fa que el receptor faci alguna cosa pas a pas, o sigui, la funció del text és apel·lativa. Es diferencia del text explicatiu el qual intenta que el receptor comprengui el que s’exposa i d’un text argumentatiu que té com a objectiu convèncer. Són textos instructius una recepta per preparar un determinat plat, els gràfics que ens prohibeixen un comportament, les indicacions que sentim en un aeroport,…

ESTRUCTURA

· Presentació: és l’objectiu que es proposa.

· Procediment: el que s’ha de fer està enumerat i amb l’explicació de com fer-ho. Les instruccions solen aparèixer dividides en títols i subtítols separades amb espai(sangria) o amb números.

RECURSOS LINGÜÍSTICS

 · Sintaxi (relació o funció dels mots en una frase) simple, oracions coordinades simples i curtes.

· Temps verbal: imperatiu perquè ordena a fer alguna cosa i present, futur i la forma impersonal per suavitzar-ho.

· Paraules concretes i precises sense utilitzar sinònims.

· Ús d’ordinals per mantenir l’ordre, connectors lingüístics per classificar o distribuir i la puntuació per delimitar les oracions i els paràgrafs els quals són molt abundants.

DEFINICIÓ

Són textos que expressen un fet que es creu que passarà en el futur. Les previsions meteorològiques, els programes electorals, els horòscops dels diaris,… són exemples de textos predictius.

RECURSOS LINGÜÍSTICS

· Temps verbal: futur i a vegades el condicional per la hipòtesi.

· Connectors temporals, adverbis de probabilitat i locucions.

· Registre estàndard.

DEFINICIÓ

Són textos que mostren opinions amb l’objectiu de persuadir al receptor, o sigui, l’emissor utilitzarà proves que donin suport a les seves idees i aquestes seran els seus arguments. Moltes vegades la capacitat per argumentar té a veure amb la capacitat d’influir sobre les persones.
En aquests textos hi predominen els judicis de fets (objectius) sobre els judicis de valor (subjectiu).

ESTRUCTURA

Es divideix en tres parts:

· L’exposició: es presenta la tesi (la idea que l’emissor vol que accepti el receptor).

· La demostració: explica els fets que confirmen la tesi per convèncer al receptor.

· La conclusió: resumeix el que s’ha esposat, recull la tesi i deixa noves idees per tractar en un futur.

RECURSOS LINGÜÍSTICS

· Ús de citacions cèlebres, preguntes retòriques… per captar l’atenció del receptor.

· L’ordre dels arguments, proves i exemples de la tesi. Els arguments més sòlids s’han d’incloure al final.

· Les oracions negatives ofereixen raons que rebutgen arguments contraris al propi punt de vista.

· Ús de verbs que expressen causa i conseqüència.

· Utilització de connectors i nexes conjuntius per obtenir cohesió entre les paraules.

· Amb els recursos retòrics: repetició, metàfora, anàfora, sinonímia,…s’especifica el text i el fa més atraient.

DEFINICIÓ

Són textos que intenten fer entendre al receptor el ”cóm” i el ”perquè” d’un problema o un esdeveniment.
Són textos explicatius científics els diccionaris, llibres de text, exàmens, etc. En canvi, els textos explicatius divulgatius s’apropen a la gent mitjançant arguments d’interès general, com les campanyes de prevenció de malalties, informació a la ciutadania, etc.

ESTRUCTURA

·Introducció: és la presentació del buit de coneixement que serà objecte de la explicació.

·Desenvolupament: és on es planteja el problema i es resol. S’enuncia de forma clara i metòdica. És la part més densa del text explicatiu.

·Conclusió: s’evalúen les idees exposades.

ORDRE EN QUE ES PRESENTA LA INFORMACIÓ

Segons el desenvolupament del text:

· Inductiu: l’exposició comença amb els temes secundaris i avança cap als principals.

· Deductiu: presenta una idea que s’explica i es posa exemples després.

RECURSOS LINGÜÍSTICS

·La informació és objectiva.

·Per evitar la confusió i facilitar la comprensió s’ordena la informació i s’agrupen les unitats referents al tema.

·S’utilitza el present d’indicatiu, aquesta selecció no exclou l’ús del passat si una explicació hi fa referència.

·Les paraules han de ser precises per tal de no fer diferents interpretacions i per conseqüent no provocar dubtes o confusions.

·Generalment es fa ús dels adjectius classificatius i especificatius, mentre que els valoratius no s’adapten al matís neutre d’aquests textos.

·Segons el receptor:
El text és especialitzat si es dirigeix a un públic minoritari i s’utilitzaren els termes, ara bé, si és un text divulgatiu el lèxic serà a l’abast de tothom i acompanyat d’exemples perquè estarà adreçat a un públic més ampli.

·Amb els connectors i les conjuncions es constitueix l’ordre i la progressió del text i la cohesió del discurs.

·La repetició de paraules i l’ús dels sinònims aclareixen el text i lliguen el sentit.

·En l’exposició escrita es fa ús dels exemples, esquemes, gràfics, etc…per facilitar la claredat i l’ordre al text, mentre que en l’exposició oral per saber si el receptor entén l’explicació, es pot utilitzar algun dels recursos del text escrit (projeccions, gràfics,…).

DEFINICIÓ

Són textos que ”pinten amb paraules” cóm són les coses, les persones, els animals, els paisatges, els sentiments,… Amb la descripció s’intenta representar la imatge de quelcom com si el lector ho tingués davant i ho estigués percebent amb els seus propis sentits.
A diferència de la narració, la qual es desenvolupa en el temps, la descripció paralitza el que s’ha escrit, o sigui és fora del flux temporal. Generalment les descripcions no solen anar aïllades, sinó incloses en textos narratius i expositius.

ESTRUCTURA

· Consta de dugues parts:
- El tema: És el motiu de la descripció i se’n fa una definició.

- L’expansió: És el desenvolupament del tema amb nova informació. Aquesta pot ser:

D’enumeració selectiva: és l’enumeració dels elements, això fa que es distingeixi
d’altres.
D’enumeració exhaustiva: és la citació de tants elements com es vulgui.

· De vegades l’ordenació dels discursos pot ser ascendent o descendent, d’esquerra a dreta,o a la inversa, etc…

· S’han de fer grups de les descripcions del text i així no es barregeren entre elles.

RECURSOS LINGÜÍSTICS

· Amb el substantiu comença la descripció.

· S’utilitzen adjectius qualificatius o equivalents.

· Normalment són utilitzades les oracions atributives.

· El temps més utilitzat són el present i l’imperfet.

· Sovint s’utilitzen referències a situacions espacials (prop, lluny, aquí, allà,…)

· I la comparació, la metonímia i la metàfora caracteritzen el nom i enriqueixen el text descriptiu.

DEFINICIÓ

Gèneres informatius:

La notícia és la informació d’un fet proper a la vida quotidiana. El reportatge és el grup d’articles que narren esdeveniment d’avui dia investigats, elaborats i presentat per un/a periodista.                                                                              

Gèneres d’opinió:

L’editorial és un article de fons referent a un tema d’actualitat. L’article és una argumentació subjectiva en relació amb un tema concret.

Gèneres mixtes:

La crònica és una notícia ampliada, o sigui és la informació d’un fet i comentada pel periodista.

ESTRUCTURA

Forma una piràmide invertida:
·El titular és la notícia.
·Conté els elements més importants de la notícia. És el desenvolupament de la notícia però no un resum de tot el text.
·El cos de la notícia desenvolupa la informació.
·Els fets de més interès són situats al principi per captar l’atenció del lector i després es van introduint altres detalls menys importants.

La informació que s’hi transmet respon a les preguntes:

Què ha succeït, els fets.
Qui ho ha fet, el subjecte.
Cóm a succeït, el mode.
Ón ha succeït, el lloc.
Quan ha succeït, el temps.
I per què ha succeït, la causa.

DEFINICIÓ

Són textos que narren esdeveniments reals o imaginaris per entretenir o comunicar algún fet segons l’objectiu del narrador.

La narració es troba en textos de ficció (novel·les, contes,…) o en textos que recorden el passat (llibres de memòria, biografies,…)

ESTRUCTURA

·Plantejament (abans)

·Nus (procés): es desenvolupen els fets (es posen exemples, conflictes,…)

·Resolució (després): és la conclusió de tot el que s’ha tractat a la narració.

RECURSOS LINGÜÍSTICS

·L’ús de les oracions predicatives.

·El temps en passat (pretèrit perfet, simple,…)

·Les seqüències de la narració són situades pels adverbis i les locucions adverbials de temps.

·Els connectors expressen la succesió temporal dels esdeveniments com la causa (abans de,…).