Gabry Rigo

La crítica es tracta d’un anàlisi i valoració amb fonaments de quelcom, ja sigui d’una obra teatral, d’una pel·lícula, d’una obra literària, de programes televisius,…

El seu objectiu és ensenyar-nos, per exemple, un llibre i mitjançant una crítica raonada animar-nos a llegir-ho o no. Tot seguit, la crítica pot ser positiva, negativa, constructiva, social o autocrítica. Respecte a la seva estructura, podem deduir que es tracten de textos argumentatius perquè el que importa és persuadir al receptor amb opinions del propi autor però també podem trobar textos expositius en determinades crítiques literàries per la seva objectivitat. Amb això podem deduir que l’estructura és semblada a aquests textos, una breu introducció sobre el tema ha tractar seguida de la opinió valorativa de l’autor. D’altra banda, el llenguatge és col·loquial ja que va dirigit a un públic ampli. Abunden els adjectius i els connectors de causa-conseqüència.

Així doncs, els textos crítics són un conjunt de judicis públics que pretenen convèncer al receptor però el que el diferencia d’altres textos argumentatius és que aquests ens donen, encara que subjectivament, una idea general sobre un disc de música, una obra d’art, un equip d’un determinat esport, etc… i ens ajuda a inclinar-nos o comprovar aquesta idea.

L’amor no és un objecte que es pugui classificar encara que la gent insisteixi a fer-ho, potser per la necessitat de entendre-ho tot racionalment. Una de les tantes absurdes classificacions és l’amor adolescent i l’amor adult.

Basant-se en la generalització, l’amor adolescent es pot entendre com aquell ”amor” immadur i impulsiu, aquell mancat d’estabilitat. En canvi, l’amor adult podria ser aquell que busca un futur amb la parella, l’oposat a l’amor adolescent. Ara bé, això són idees vagues i prejudicioses perquè no és raonable dependre de dos o tres paraules per jutjar algú, ja que tot depèn del tipus de persona i totes les persones som diferents. Aquesta idea existeix perquè a l’adolescència, degut als canvis hormonals, hi ha inestabilitat emocional però no tots els adolescents la manifesten. I per altra banda, cada individu madura al seu ritme, per tant el fet de ser adult no significa res. Aplicat al que diuen que és amor, d’exemples atòpics tenim a tot arreu, adults que únicament busquen sexe, i joves que es casen als 16 anys i poden estar tota una vida junts.

És impossible classificar l’amor sense que aquest perdi el seu veritable significat, com és impossible dividir la manera d’estimar dels joves de la dels adults basant-se en la realitat, o sigui, en cada persona.

Josep Pla (1867-1981) és l’escriptor català més llegit i popular del segle XX. En deu anys termina la seva obra literària de vint i mil pàgines de prosa. Així i tot, al 1979 rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya. Amb influències de Leopardi, Voltaire i Montaigne, escriu obres com Coses vistes, Els pagesos o El quadern gris, de les quals podem destacar la novel·la de Contraban.

Contraban és una obra d’un viatge ple de descripcions i comentaris dels llocs que visiten els seus personatges. Està situada a la postguerra on el contraban era una forma de guanyar diners, ja que la feina escassejava i eren molt pobres. El llibre comença amb la descripció de la casa del protagonista llogada a Cadaqués. I des de casa seva contempla el seu vaixell Mestral, anomenat així en record del vaixell que tenien els seus pares. 

Victor, el protagonista, amb uns amics viatgen en el Mestral cap a França a fer negocis, ells volien intercanviar l’oli per vi i un gramòfon per a vendre a Cadaqués. Al lloc de l’intercanvi, l’estany de Salses, van quedar amb un home amb qui havien de fer negocis, però no hi aparegué. Decebuts van tornar a Cadaqués sense el seu objectiu però amb una història que explicar.

Els límits polítics no són els mateixos que els lingüístics, per la senzilla raó que als Estats es parla més d’una llengua. Per exemple, a Espanya es parla castellà, català, basc, gallec, aragonès,…o el mateix castellà es parla a altres països, com els de la majoria d’Amèrica del sud i central.

Això passa per les invasions de fa segles. Al segle V, les invasions germàniques van acabar amb l’imperi romà provocant la divisió de la llengua llatina. Per consegüent al segle IX, neix el català i altres llengües llatines les quals se’n diuen romanços.

Es parla aquest català a Catalunya Vella (originalment Marca Hispànica) incloent els comptats de Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona. Fins al segle XII aquest territori no se’n diu Catalunya.

Al segle XIII el català s’expandeix per València i Mallorca. Jaume II determina la frontera de Catalunya i Aragó i deixa reis aragonesos en municipis catalans (Franja de Ponent). Després del tractat del Pirineus, Felip IV de Castella li dóna el comptat del Rosselló i una part de Cerdanya a Lluís XIV, sense el permís de les Corts Catalanes. En conseqüència, aquest territori queda sotmès pel francès, a més a més quan ja no hi és la corona d’Aragó ni la imposició dels borbons per Felip V, el català es divideix novament. I al segle XIV, Pere el Cerimoniós repobla l’Alguer amb barcelonins.

A causa d’això, avui en dia el català és llengua oficial en Andorra, Catalunya, València i les Illes però no ho és en la Franja de Ponent, el reconeixen a l’Alguer i l’ignorat al Rosselló (estat francès) i a aquella part de Cerdanya.

Més tard, ell va anar al jardí a treure la nina que tenia enterrada. La va acariciar i renyir per no rentar-se les mans, seguidament la va enterrar. Després va anar a la cuina i li va dir a la seva mare que no plorés, a continuació es va asseure al sofà, al costat del seu pare, per mirar el partit. S’avorria i s’adonava que el seu pare pensava en una altra cosa. Després dels anuncis començava la segona part del partit, tot seguit va anar a veure la seva mare que preparava el sopar. Va sopar, va veure els dibuixos animats i se’n va anar al llit.

Des del llit sentia les baralles dels seus pares. Es va apropar a la porta per saber què deien però era fosc i sols es veia la llum entrant per la finestra, com no va veure res es va tornar al llit. Els seus pares seguien discutint fins que va escoltar com es trencava quelcom de vidre i un gran crit. Es va apropar a la finestra i li va semblar que el seu pare cavava al jardí.

Al dia següent, van venir uns senyors i el van portar a viure a casa dels seus tiets on el seu cosí sempre li pegava.

Mercè Rodoreda té un estil singular i una capacitat de descriure molt delicada.

En el cas de les seves descripcions, molt significatives a la seva obra Mirall trencat, li transmet tant detalls a les petites coses que ens canvia el nostre punt de vista sobre aquestes. Però el aprofundir tant sobre determinats objectes provoca que l’obra sigui lenta i de vegades cansosa.

D’altra banda, si ens fixem en la seva altra obra La plaça del diamant veiem que utilitza un monòleg i el temps és psicològic durant gairebé tota l’obra. Per tant, la seva intenció és mostrar-nos els sentiments de la seva protagonista, en aquest cas, la Natalia.

Però també hi han factors comuns en totes les seves obres, primer és la caracterització del seu personatge, una dona fràgil però al mateix temps forta davant dels seus problemes. L’altre és el simbolisme poètic de les seves obres i l’últim són els llocs de les seves narracions, llocs on ha viscut.

No puc ser gaire crítica perquè dels llibres que he llegit cap m’ha agradat i per consegüent no llegeixo si no m’obliguen, i de vegades ni això. Amb Mirall trencat m’ha passat el mateix, no m’ha agradat gens ni mica i l’únic que volia era que acabés però com és tan lent no ho finí .