Gabry Rigo

Els textos científics informen sobre els avanços de la ciència i la tecnologia, per tant els seu punt de vista és objectiu.

Per una banda, les principals característiques d’aquest tipus de text és la seva estructura, on generalment predomina l’exposició i l’argumentació, encara que podem trobar la descripció per analitzar un determinat objecte; la narració per enfocaments històrics; i la instrucció per textos tècnics.

I per l’altra banda, els aspectes lingüístics que consten d’un llenguatge precís i clar; de l’ús del plural i de l’abundància d’adjectius especificatius i tecnicismes. Aquestes característiques es deuen a la necessitat d’utilitzar una llengua culta, l’ús de les formes expressives pròpies de la matèria tractada i la consideració de la capacitat del receptor.

També hi és la presencia de les hipòtesis les quals ens serveixen per comprovar la veracitat dels arguments esmentats.

I respecte al temps, s’utilitzen les formes verbals de l‘indicatiu, en especial el present atemporal i en primera persona del plural.

En conclusió, els textos científics divulguen, objectivament, fets relacionats amb aquest aspecte o tecnològics amb l’objectiu d’informar a un receptor del mateix nivell que l’emissor perquè no hi hagin problemes de comunicació.

Els límits polítics no són els mateixos que els lingüístics, per la senzilla raó que als Estats es parla més d’una llengua. Per exemple, a Espanya es parla castellà, català, basc, gallec, aragonès,…o el mateix castellà es parla a altres països, com els de la majoria d’Amèrica del sud i central.

Això passa per les invasions de fa segles. Al segle V, les invasions germàniques van acabar amb l’imperi romà provocant la divisió de la llengua llatina. Per consegüent al segle IX, neix el català i altres llengües llatines les quals se’n diuen romanços.

Es parla aquest català a Catalunya Vella (originalment Marca Hispànica) incloent els comptats de Ribagorça, Pallars, Urgell, Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona. Fins al segle XII aquest territori no se’n diu Catalunya.

Al segle XIII el català s’expandeix per València i Mallorca. Jaume II determina la frontera de Catalunya i Aragó i deixa reis aragonesos en municipis catalans (Franja de Ponent). Després del tractat del Pirineus, Felip IV de Castella li dóna el comptat del Rosselló i una part de Cerdanya a Lluís XIV, sense el permís de les Corts Catalanes. En conseqüència, aquest territori queda sotmès pel francès, a més a més quan ja no hi és la corona d’Aragó ni la imposició dels borbons per Felip V, el català es divideix novament. I al segle XIV, Pere el Cerimoniós repobla l’Alguer amb barcelonins.

A causa d’això, avui en dia el català és llengua oficial en Andorra, Catalunya, València i les Illes però no ho és en la Franja de Ponent, el reconeixen a l’Alguer i l’ignorat al Rosselló (estat francès) i a aquella part de Cerdanya.

Més tard, ell va anar al jardí a treure la nina que tenia enterrada. La va acariciar i renyir per no rentar-se les mans, seguidament la va enterrar. Després va anar a la cuina i li va dir a la seva mare que no plorés, a continuació es va asseure al sofà, al costat del seu pare, per mirar el partit. S’avorria i s’adonava que el seu pare pensava en una altra cosa. Després dels anuncis començava la segona part del partit, tot seguit va anar a veure la seva mare que preparava el sopar. Va sopar, va veure els dibuixos animats i se’n va anar al llit.

Des del llit sentia les baralles dels seus pares. Es va apropar a la porta per saber què deien però era fosc i sols es veia la llum entrant per la finestra, com no va veure res es va tornar al llit. Els seus pares seguien discutint fins que va escoltar com es trencava quelcom de vidre i un gran crit. Es va apropar a la finestra i li va semblar que el seu pare cavava al jardí.

Al dia següent, van venir uns senyors i el van portar a viure a casa dels seus tiets on el seu cosí sempre li pegava.

Mercè Rodoreda té un estil singular i una capacitat de descriure molt delicada.

En el cas de les seves descripcions, molt significatives a la seva obra Mirall trencat, li transmet tant detalls a les petites coses que ens canvia el nostre punt de vista sobre aquestes. Però el aprofundir tant sobre determinats objectes provoca que l’obra sigui lenta i de vegades cansosa.

D’altra banda, si ens fixem en la seva altra obra La plaça del diamant veiem que utilitza un monòleg i el temps és psicològic durant gairebé tota l’obra. Per tant, la seva intenció és mostrar-nos els sentiments de la seva protagonista, en aquest cas, la Natalia.

Però també hi han factors comuns en totes les seves obres, primer és la caracterització del seu personatge, una dona fràgil però al mateix temps forta davant dels seus problemes. L’altre és el simbolisme poètic de les seves obres i l’últim són els llocs de les seves narracions, llocs on ha viscut.

No puc ser gaire crítica perquè dels llibres que he llegit cap m’ha agradat i per consegüent no llegeixo si no m’obliguen, i de vegades ni això. Amb Mirall trencat m’ha passat el mateix, no m’ha agradat gens ni mica i l’únic que volia era que acabés però com és tan lent no ho finí .

La poesia 

El domini acústic de la paraula

El metre: mesura d’un vers. En català, les síl·labes es conten fins a l’última síl·laba tònica.

Segons el nombre de síl·labes:

-Art menor (fins a vuit síl·labes): pentasíl·labs, hexasíl·labs i heptasíl·labs són els més comuns.

-Art major (des de nou síl·labes): decasíl·labs i alexandrins, entre altres. De vegades té una pausa a la meitat del vers (cesura), formant dos mini-versos (hemistiquis) on el primer té rima al final (rima interna).

En cas que hi hagi el mateix nombre de síl·labes en tots els versos, parlarem d’isosil·labisme i en cas contrari, d’anisosil·labisme.

La rima: coincidència del so de les últimes síl·labes de cada vers. Pot ser:

-consonant, si es repeteixen tots els sons.

-assonant, si únicament es repeteixen els sons vocàlics finals.

La rima també es pot classificar en:

-masculina, si l’última paraula és aguda.

-femenina, si el vers acaba en paraula plana o esdrúixola.

D’altra banda els versos són:

-blancs, si obeeixen al ritme i a la mètrica, exceptuant la rima.

-lliures, si no depenen de cap dels tres.

Un grup de versos forma les estrofes que es classifiquen en: apariat, tercet, quarteta d’art menor, quarteta d’art major, quintet, sextina, octava,…

Si les combinem podem formar aquestes composicions:

-Auca (popular): versos apariats de rima consonant amb vinyetes.

-Romanç (narratiu): versos, de nombre indefinit, pentasíl·labs o heptasíl·labs amb rima assonant, únicament, en les parelles de versos.

-Goig (religiós): versos heptasíl·labs de nombre indeterminat.

-Sonet (culte): dos quartets amb dos tercets, generalment decasíl·labs amb ritme ABAB o ABBA.

Una altra forma de poesia

-Prosa poètica: és com si tingués versos lliures però escrita en prosa.

-Cal·ligrama: es dibuixa amb paraules la forma que es vol representar.

-Poema visual: la imatge plàstica s’incorpora a les grafies i paraules.