Gabry Rigo

El text narratiu relata esdeveniments, ja siguin reals com imaginaris, en aquest cas és imaginari perquè Mercè va escriure una novel·la de ficció.
Els aspectes narratius es veuen des de la meitat del text de Rodoreda, l’ús d’oracions predicatives, temps passat (pretèrit imperfet, plusquamperfet i perifràstic) i adverbis de temps (quan i on).
D’altra banda el text descriptiu representa una imatge qualsevol (paisatges, persones, animals, objectes,…) mitjançant paraules.
No hi ha temps ja que es descriu una realitat estàtica però normalment ha de ser dintre d’un altre tipus de text, en aquest cas, narratiu. I és el que succeeix al text de M. Rodoreda, ella defineix de manera subjectiva mentre relata el que fa, o sigui, embelleix amb ornaments determinats esdeveniments per tal de que sembli més real.
Altres característiques del text esmentat són la presència dels adjectius qualificatius que són presents al llarg del text de Rodoreda; les oracions atributives, ”tot era negre…”; la referència a situacions espacials (avall,…); la comparació, ho podem apreciar a las línies 16 i 20; la metonímia, com ”Cristina” referint-se al vaixell; i l’últim recurs literari utilitzat: la metàfora, ”tot el mar un gemec…” imaginant-se melancòlicament el soroll perpetu de les onades del mar.

Una nit a Sitges, els meus amics i jo vam anar a un concert punky que va acabar en desgràcia gràcies als antidisturbis.
En arribar a Sitges, era ple de gent esperant el concert, de manera que ens vam seure a la sendera i per sort ho vam fer així.
De sobte em crida el meu cosí dient-m’hi que corri, miro a darrere i eren tres furgons d’antidisturbis llançant-nos una mena de pilotes que feien bonys al cotxe però contra nosaltres. Els antidisturbis es van separar, uns quants van entrar a la sala del concert i els altres pel carrer i aquests ens van perseguir. Em ma vida havia corregut tant ràpid, veia com tots s’anaven dispersant i simultàniament escoltava crits de noies què eren apallissades pels antidisturbis, per consegüent més corria per no ser una d’elles. Tots ens vam separar per tal de que no ens agafessin menys el meu cosí què anava al meu costat perquè no em peguessin.
Finalment, vam trobar un metro i ens vam quedar, el meu cosí i jo, esperant als demés els quals van arribar en uns pocs minuts. Dels deu que érem van apallissar a quatre amigues, això és justícia!
Al dia següent vam saber la raó per la qual els antidisturbis havien vingut, dos nazis havien robat en una botiga quatre carrers més avall d’on érem. Prefereixo creure que són tan estúpids per no saber distingir un punk d’un nazi i dos persones de gairebé cent.