El text narratiu relata esdeveniments, ja siguin reals com imaginaris, en aquest cas és imaginari perquè Mercè va escriure una novel·la de ficció.
Els aspectes narratius es veuen des de la meitat del text de Rodoreda, l’ús d’oracions predicatives, temps passat (pretèrit imperfet, plusquamperfet i perifràstic) i adverbis de temps (quan i on).
D’altra banda el text descriptiu representa una imatge qualsevol (paisatges, persones, animals, objectes,…) mitjançant paraules.
No hi ha temps ja que es descriu una realitat estàtica però normalment ha de ser dintre d’un altre tipus de text, en aquest cas, narratiu. I és el que succeeix al text de M. Rodoreda, ella defineix de manera subjectiva mentre relata el que fa, o sigui, embelleix amb ornaments determinats esdeveniments per tal de que sembli més real.
Altres característiques del text esmentat són la presència dels adjectius qualificatius que són presents al llarg del text de Rodoreda; les oracions atributives, ”tot era negre…”; la referència a situacions espacials (avall,…); la comparació, ho podem apreciar a las línies 16 i 20; la metonímia, com ”Cristina” referint-se al vaixell; i l’últim recurs literari utilitzat: la metàfora, ”tot el mar un gemec…” imaginant-se melancòlicament el soroll perpetu de les onades del mar.
Una nit a Sitges, els meus amics i jo vam anar a un concert punky que va acabar en desgràcia gràcies als antidisturbis.
En arribar a Sitges, era ple de gent esperant el concert, de manera que ens vam seure a la sendera i per sort ho vam fer així.
De sobte em crida el meu cosí dient-m’hi que corri, miro a darrere i eren tres furgons d’antidisturbis llançant-nos una mena de pilotes que feien bonys al cotxe però contra nosaltres. Els antidisturbis es van separar, uns quants van entrar a la sala del concert i els altres pel carrer i aquests ens van perseguir. Em ma vida havia corregut tant ràpid, veia com tots s’anaven dispersant i simultàniament escoltava crits de noies què eren apallissades pels antidisturbis, per consegüent més corria per no ser una d’elles. Tots ens vam separar per tal de que no ens agafessin menys el meu cosí què anava al meu costat perquè no em peguessin.
Finalment, vam trobar un metro i ens vam quedar, el meu cosí i jo, esperant als demés els quals van arribar en uns pocs minuts. Dels deu que érem van apallissar a quatre amigues, això és justícia!
Al dia següent vam saber la raó per la qual els antidisturbis havien vingut, dos nazis havien robat en una botiga quatre carrers més avall d’on érem. Prefereixo creure que són tan estúpids per no saber distingir un punk d’un nazi i dos persones de gairebé cent.
El text argumentatiu es caracteritza pel contingut subjectiu d’una idea determinada. Aquesta idea té com a objectiu persuadir al lector mitjançant proves (arguments) que verifiquen la tesi. Generalment aquests textos són més difícils de comprendre perquè no informa objectivament d’una realitat sinó que l’interpreta segons les preferències de l’emissor
La presència de citacions cèlebres; verbs que expressen causa i conseqüència; i recursos retòrics com la repetició, l’anàfora, la sinonímia, la metàfora,…són claus per formar un text argumentatiu ja que abans de persuadir al receptor s’ha de captar la seva atenció.
A més a més, l’argumentació és dialògica perquè sempre són dos o més persones les que es contraresten la tesi del altre.
Un dels exemples del text esmentat, són els articles d’opinió on els arguments es basen en una hipòtesi.
Això sí, aquests textos són dependents dels expositius, els segons mostren la idea mentre que els primers la demostren.
En conclusió, l’argumentador farà ús de diferents elements que donin suport a les seves idees, com dades, opinions, proves, etc… i seran els seus arguments. La tesi serà la visió la qual l’emissor vol veure acceptada pel receptor.
La possibilitat d’escollir entre més d’una opció és llibertat i és una realitat que ningú pot evitar perquè fins i tot les obligacions responen a això, un exemple és haver d’estudiar ja que aquesta no és una opció sinó la conseqüència de la teva pròpia decisió, la qual pot ser: voler treballar en alguna especialitat determinada, no fer enfadar als pares,…
D’altra banda, físicament tenim limitacions (de caràcter genètic, segons les lleis, etc…)però continuem sent lliures perquè hi ha moments que ho sentim així i respecte a les lleis no són cap limitació per fer el que vulgui però no ho faig per mi mateixa, per les meves conseqüències.
També existeixen els sentiments condicionats per la nostra biografia, com aquella noia que en la infantesa, la seva mare va morir a mans del seu pare i per tant, els té rancor als homes. Com no pot alliberar-se fàcilment d’aquesta declinació, es pot dir que està determinat a tenir aquest sentiment.
Però fins i tot en aquests casos, és lliure d’intentar canviar els seus sentiments de rebuig, i lliurement i voluntàriament pot aconseguir-ho.
En pocs mots, som lliures d’escollir, en moltes de les nostres accions tenim llibertat d’elecció.
Tirant lo Blanc (originalment Tirant lo Blanch) és un clàssic de la literatura universal escrita pel valencià Joanot Martorell en una societat renaixentista, indiferent al realisme, a la naturalitat i a l’erotisme.
Mario Vargas Llosa la defineix com una novel·la total perquè aparentment és cavalleresca per la dificultat de catalogar-la ja que s’uneixen diferents elements de novel·la psicològica, eròtica, militar, social, humorística i històrica. Al contrari dels llibres de cavalleria, l’amor és sensual, en lloc de platònic i, Tirant, el cavaller protagonista és un personatge fictici però amb característiques de persones que si van existir (Roger de Flor i Joan Hunyadi) a més dels components autobiogràfics del propi autor, en conseqüència és una novel·la més creïble, l’autor no es basa en proeses inversemblants ni grandioses formes de vida d’altres cavallers, sinó, sarcàsticament, en aspectes quotidians de la seva vida.
D’altra banda, aquesta novel·la és el més sòlid i original monument del segle XV que ens va llegar Joanot Martorell.
Resumint, el llibre combina la crua realitat del cavaller amb els seus ideals, típics de l’època, en etapes que van de la reflexió fins a la batalla i dintre d’una història plena de recursos expressius.
Al llarg dels anys el concepte d’amor s’ha anat modificant i adaptant-se als canvis de la societat, com els tres tipus d’amor esmentats per Estefania: el virtuós, el profitós i el viciós.
El primer i el segon són per conveniència, com si fos un pacte entre dugues parts però amb la diferència que al profitós la convinença és directe i al virtuós és un acord amb una tercera persona i per tant l’obligació per a un individu de la parella. Respon a això, les filles què es casen amb homes (més rics, més vells, etc…) per benefici de la família d’aquesta i el senyor. I per últim, es parla d’amor viciós aquell basat únicament en l’obsessió i dintre d’aquesta, el sexe.
Segons científics i neuròlegs americans, l’amor no és un sentiment com l’odi o l’alegria sinó una necessitat com la fam, doncs es podria dir que és una necessitat humana.
A mi sincerament no m’interessa i no hi veig cap motiu per parlar, discutir ni estudiar l’amor, se sent i punt. Crec que sense amor, ja sigui filial, fraternal, auto-personal, sexual o a quelcom abstracte o inanimat…no es pot viure ja que cada instant de la nostra vida es transformaria en un continu sobreviure.
