Gabry Rigo

Era una nena blanca com la neu, amb uns ulls blaus, desgraciadament com els del seu pare, els cabells semblaven que no acabessin mai, un nas petit i una boca gairebé verge per no enfrontar-se al silenci.

D’altre banda, per la seva edat, era alta encara que potser les circumstàncies farien que no creixés més. El seu cos era prim però fort, fort per aguantar més del que podia, per aguantar el mal d’algunes persones, quant al seu somriure era ple de sinceritat i un dels pocs signes d’expressió, per aquest motiu el dibuix era una de les seves passions, pintar el que veia, el que pensava, el que sentia,… potser es convertiria en una necessitat.

Pel que fa al seu cor era més sensible que els raigs de sol a la seva pàl·lida pell però semblava que tingués venes de cristall per acostumar-se a viure sense un bes ni una abraçada per això era una nena molt reservada, tan que semblava que el silenci fos l’aire que respirava perquè els seus sentiments eren la sang que recorria el seu cos, aquell cos que, amb el pas del temps, potser es trenqués i deixés un llarg camí ple de trossos d’ella mateixa, els seus records, la seva vida.