Dimarts, 23 de Novembre de 2010 – 88è dia de viatge

Tuesday, 23/11/2010 (07:17)

“Nova Zelanda mola molt! És una passada! És fantàstica! L’Illa del Sud! Sobretot l’Illa del Sud! Passa del Nord… ves a l’Illa del Sud! És increíble…”.
I sí que mola, eh? Però després de tant de bombo i platillo sobre Nova Zelanda, la veritat és que abans d’arribar esperava (com a mínim) aterrar-hi entre falgueres i salts d’aigua.

Si no teniu el temps evidentment s’ha de fer tria i sí, hi ha Auckland, una ciutat no massa apassionant, però l’Illa del Nord és ben xula, volcànica, amb racons ben màgics, un munt de rius per baixar-los de mil maneres diferents, un tou de muntanyes per escalar i caminar, un fart de rutes per fer amb bici, una passada de coves per explorar (plenes de cuques de llum!) i evidentment un grapat de parcs naturals. Per rematar-ho (i si és el que us va) podríeu passar llista de tots els esports d’aventura que us vinguin al cap, que no en faltaria cap. Així doncs, la North Island en si ja és una molt bona destinació a visitar.

Em pregunta la dona amb qui venia a l’avió, tot xerrant de platges
 “De quin color és la vostra sorra?”
- I jo – ‘:( blanca… però no blanca com la d’Austràlia, eh? Blanc marró… marronós”.
- “Ah… la nostra és negra”.

Volia fer justicia a l’Illa del Nord… és ben xula! I no n’he sentit cap retret.

Des d’allà però, des de Welly, vaig agafar el ferry cap a l’illa del Sud! Sense moure’m de coberta en tota l’estona, que l’estret de Cook no es creua cada dia, però redéu quin fred que hi vaig passar (fred de veritat).

A l’Ila del Sud hi ha els Alps, els Fiords i molta vida marina; a mesura que es dissipa la cultura maorí, s’imposa majestuosa la natura.

I sabeu què et diuen quan per fi arribes a l’Illa del Sud? (I no és conya).
“El Sud! El Sud! El sud de l’Illa és el millor”.

Vaig arribar a Picton! (Picton ice!) un petit poble costaner que té la sort de tenir les terminals dels ferrys… la del Bluebridge (el pont blau, el low-cost, el meu!) i l’Interislander, amb un logo molt aconseguit, mig falguera mig salts d’aigua de dofí.

Hi ha uns simuladors a internet que et permeten veure com serà la silueta del món d’aquí uns anys, quan (suposadament) vagi pujant el nivell del mar. Mirant el simulador, aquí semblaria que vagin dos-cents anys avançats.
Una nit al “Villa” i l’endemà surto d’allà amb un Toyota Corolla! Blanc i petit, tres portes, però no dels nous, eh? Un de quan Carlos Sainz encara no tenia carnet de conduir, model cafetera, que fa un grapat de sorollets i té més de dos-cents mil quilòmetres. El vaig llogar per 30 dies! I durant aquest temps serà tot meu. Trenta dies bé han de donar per veure l’illa, han de ser suficients, vaig decidir al final… és el que té casi tothom de vacances! Estalviant vols i jet lags.

Picton – Nelson – Motueka – Marahau.

Arribo a Marahau, a l’Abel Tasman National Park.
Abel Tasman (Tasmania, si) va ser un holandès que va passar per aquí bastant, bastant abans que el capità James Cook.

Per cert! – incís

Abans dic res… “Zeeland” és una província holandesa! Que vol dir “Sealand”, Territori Marí i així doncs, Nova Zelanda va ser batejada igual igual que Nova York (antiga Nova Amsterdam), Nova Caledonia, Nova Gales, etc etc. Sempre s’aprenen coses noves…

En fi: Marahau! (Màrahu) Aquí vaig passar una nit en un hostal (a can Berns) dues al parc natural dormint en refugis i una última nit al mateix hostal. Vaig fer caiac el primer dia i vaig seguir caminant costa amunt els dos dies següents, entre palmeres-falguera, platges d’aigua clara, cales, estuaris i un munt d’ocells i, com en un joc arcade, havia d’anar creuant (com tothom) diversos indrets quan la marea estava baixa, tot trepitjant fanguet i petxines i seguint unes piruletes taronges gegants, que emergien de l’aigua només unes hores abans.

L’Abel Tasman és una de les nou grans caminades que hi ha en aquest país, també una de les més populars, i per fer-les has de reservar (i pagar) refugi o terreny d’acampada abans de començar. Això es pot fer a les oficines de turisme, o a alguns comerços locals com els lloguers de kayaks, bicicletes, etc etc. Als vespres, als refugis, passa un Ranger (un guarda forestal) i va demanant de veure els rebuts als “tràmpers”, als excursionistes. (A Austràlia era Bushwalking, aquí n’hi diuen Tramping). Als refugis hi ha aigua, però enlloc hi ha menjar.

*Hi ha marea baixa cada dotze hores i marea alta intercalada sis hores més tard. Com que no són dotze hores exactament, l’horari va anant canviant, i d’elles depèn bastant com anirà l’itinerari que fa cadascú.

Després d’un temps (uns dies?) d’abric, aquí vaig rebuscar una samarreta sense mànigues del fons de la motxilla. Tres dies de Sol intens vora el mar em van ressecar, sucarrimar i pelar la pell dels braços i la cara, per fer-me rebuscar les ulleres de sol i el barret! Que havíen anat baixant també posicions a la graella motxilera. Tot i acabar amb la pell rostida va ser tot molt xulo, molt maco! Un dia de caiac, dos de caminada de la bona incloent l’últim dia una contra rellotge per arribar fins al Separation Point, el més amunt que mostrava el mapa, “la meta”, per veure quatre foques i tornar pitant a agafar el water taxi, de tornada a Marahau.

A 41 graus (latitud) Sud i pel que seria la segona setmana de Maig, aquest Sol pica molt, molt i molt més que el nostre. Quina calor! Quin mal a la pell, quina escalfor al cotxe! Amb aquests carrers amples i les cases de planta baixa, senzillament no hi ha ombres.

De Marahau vaig anar fins a Tàkaka (Ta kaka) a la Golden Bay, més al Nord encara, i em vaig acostar fins a Collingwood, on vaig dinar. Molt de vent i molt poques vistes del Farewell Spit, una gran barrera de sorra amb forma de bec de kiwi. Caminar dues hores d’anada i dues de tornada per fer la foto al Separation Point està bé i és molt gratificant… però conduir dues hores d’anada i dues de tornada per fer una foto al Cap Farewell no em va semblar gens convincent. Així doncs vaig tornar enrera per fer nit a Takaka, a l’emmoquetat Barefoot Backpackers.
Si alguna nit dormo en un hostal que no sigui acollidor, comfortable i altament recomenable ja us ho faré saber, o senzillament no l’anomenaré.

The Tui Community

Tota la zona de la Golden Bay ja la té una tirada alternativa, amb gent barbuda de cabell llarg, estil hippie i peus descalços. En un principi volia passar uns dies a la Tui Community, un grup de gent que viu plegada des dels anys vuitanta i que semblava un bon lloc per fer-hi el wwoof una estona. Amb el ritme tan apretat que porto però, “uns dies” són una eternitat i a més, “està ple!”. Jo em pensava que era un petit raconet descobert per l’Emili, però no… són més que coneguts, venen productes de la seva pròpia marca (bàlsams, repelent de moesquits… marca Tui, que és un ocell) i tenen de tot… des de programes per adolescents (tipo colònies de creixement personal) fins “maria de la bona”. Dos fills dels propietaris de l’hostal de Takaka hi viuen (és un lloc bastant familiar) i és bastant comú que s’ho facin tot ells, encara que és ben normal senzillament sortir de la comunitat al matí per anar a treballar.
The Tui Community! Segur que tenen web i tal, ja els visitarem la propera vegada.

Seguim: el diumenge 14 vaig marxar de Takaka tot fent un gran recorregut d’una tirada, entre finques, valls i pluges.

Takaka – Riwaka – Kohatu – Murchison – Ariki – Springs Junction – Culverden – Waipara – Christchurch.

Christchurch (Craistxartx), l’Església de Crist, va ser en un principi, això… una església. No fa massa hi va haver un terratrèmol (una bona sacsejada, es veu, amb carrers esquerdats, canonades petades, tot inundat… encara que a aquesta zona ja és això) i encara hi ha algunes tremolors, però jo no en vaig notar cap. Aquí hi ha el Jailhouse, un d’aquests hostals que anteriorment havíen estat una presó i com que no hi havia dormit mai, i s’han de mantenir les primeres vegades, m’hi vaig allotjar durant tres nits. Hi ha de tot i s’hi està prou bé, vaig fer servir els dos cobrellits que em van oferir per passar la nit i a l’espai a on donen les habitacions (les cel•les) hi regna un silenci de biblioteca que fa abaixar la veu; hi ressonen les passes i les parets blanques hi donen un aire d’internat, d’hospital, però ho vaig trobar més curiós que incòmode.

Check in, rentadora, sopar, una peli, internet, Alonso no va guanyar el mundial… El primer dia sencer a Christchurch vaig anar a tombar pels jardins botànics i pel centre, fent de la passejada un dia de descans; el segon el vaig passar als voltants d’Akaroa, a la Península de Banks: vaig arribar fins el far a l’est del tot i vaig pujar al punt més alt, tot per caminots pedregosos, però d’enlloc vaig poder veure la silueta d’aquest lloc tan particular: és massa gran! O massa plana. Ara ja se que si no és des de l’aire no es pot observar pas però busqueu-la, busqueu-la al mapa! I no em digueu que no s’havia de provar. Banks Peninsula! A Akaroa.
L’endemà de la tercera nit vaig marxar, directe cap als llacs.

Christchurch – Tinwald – Geraldine – Lake Tekapo.

És així de fàcil aquí, el poble al costat del Lake Tekapo (Te Kapo) es diu Lake Tekapo Village. Arribar-hi va ser ben maco, incorporant al fons del paisatge, a voltes extremadament pla i pelat, tot de cims nevats. Només descarregar a l’hostal vaig marxar a passar el dia, amb una alemanya de l’habitació, als voltants de l’Aoraki! El Mount Cook, el cim més alt del país. Des de l’interior, des de l’Est, s’hi arriba pel llac Pukaki, a veure si des del Mar de Tasmània també es veu.

Un parell de tomets caminant, unes quantes fotos (és un d’aquests llocs que et provoca un tic a l’index), i cap a casa tu, just quan es ponia el sol. El cim fa casi quatre mil metres i arribar-hi és de piolet, escarpons, casc i molta experiència. Així doncs, amb els tomets pels voltants, que és el que fa tothom, ja vam fer.

A l’hostal només hi vaig passar la nit… l’endemà vaig pujar caminant a l’Observatori després d’esmorzar (perquè al Lake Tekapo hi ha un cel de la òstia i un observatori amb cinc telescopis, però va fer núvol) i vaig seguir cap al sud.

Lake Tekapo – Twizel – Omarama – Tarras – Clyde – Alexandra.

Quin no parar… quina son! Aquí tocava una activitat que em va fer il•lusió des del primer moment que en vaig sentir a parlar: l’Otago Central Rail Trail, una via verda de 150kms resseguint l’antic ferrocarril de quan hi havia buscadors d’or (perquè a Central Otago hi havia un munt de buscadors d’or). que va des de Clyde fins a Middlemarch. Alexandra (Alex), que era el segon poble de la llista, és bastant més gran, i per això em va semblar més fàcil per llogar una bici, reservar el dormir, etc etc.

“Més gran” vol dir un poblet entre pedruscos, eh? Amb un rellotge allà dalt de la muntanya, quina penya aquests kiwis. Aquí em vaig allotjar a l’Alexandra Backpackers! Hi ha llocs amb encant, llocs sense encant i cutre llocs. Aquest va ser un cutre lloc que semblava atraure tot d’asiàtics i em va atraure a mi també, per ser el més barat del poble (cheap cheap!). No crec que dormir en cutre llocs faci el viatge més autèntic, però senzillament, aquestes coses a vegades toquen. Amb els asiàtics vaig estar la mar de bé (Corea, Malàsia i Japó principalment) i ves, només va ser una nit.

L’ otagocentralrailtrail.co.nz el volia fer en tres dies però, per no renunciar a res i encabir més coses a l’agenda, ho vaig comprimir en dos:

Alexandra – Wedderburn – 70,5 kms

Wedderburn – Middlemarch – 73,5 kms

(Clyde – Alexandra són 8kms, tot això que em vaig estalviar el primer dia)

Em van avisar que la mitjana amb bici són 10km/h (que seria com anar corrents), però encara que ho fes a deu per hora, vaig pensar jo, trigaria menys de vuit hores, que ja m’està bé.

M’havíen dit que era tot pla, i jo esperava anar lliscant per la via verda com un velocista, anant saludant a la gent tot engollint quilòmetres, però no va ser ben bé així.

El primer dia era casi tot de pujada (pujada suau, però pujada) i el camí és tot de sorra, sorra i grava. Això vol dir que la bici no avança i que cada pedalada, conta. Cada p f#king pedalada conta. Això, afegint-hi el vent en contra. Més la motxilla! Em van oferir el lloguer d’alforges, però el vaig rebutjar. No us ha passat mai que la cagueu i en sou conscients des del moment en que l’esteu cagant? “No cal, les alforges… portaré la motxilla petita” – (per què coi estas rebutjant les p alforges?). En fi, 8 hores vaig estar. Amb descansos i tot, casi vuit hores per fer els p 70 kms i patint com una mula, eh? Allò no avançava gens i pedalant contra el vent, al principi em pensava que ni arribaria al lloc on passar la nit, ja pagat. “Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuui…” em deia a mi mateix, com el rum rum del Camp Nou quan al Barça li foten dues dianes de cop. Però, com diria en Ramon Besa a les seves cròniques d’El País, sóc ciclista d’ofici, vaig apretar les dents i al final la meta sempre acaba arribant.

Només sortir de la dutxa, ja tenia ganes de tornar-hi: l’endemà seria la venjança! Amb casi tot baixada, els 70kms els pensava fer llescat com una fletxa, potser fins i tot trigant la meitat que el primer dia.

Ai, flechita… Seré il•lús fins la fi dels meus dies, això ho se segur. Aquí avui és estiu i demà és tardor… Va ploure tota la nit i tot l’endemà.

Al vent sempre en contra s’hi va afegir la pluja i el fred. La bici feia esses a base de pedalades per la sorra convertida en fang i tatuada de roderes. El fred es va instal•lar a les mans i als genolls, el nas somiquejava i no hi havia cap font al llarg del camí. “I on coi és la (p) baixada?” Una mica patètic, tot plegat. Aquí sí que va costar, eh? I vaig pensar a retirar, a agafar la carretera, encara que fos més tros, però vaig seguir i seguir, un munt de vegades, menjant tot de barretes de fruits secs i descansant cada hora a recer de la pluja, en unes barraquetes vermelles vora l’antiga via. I al vespre vaig arribar, a base de lluita i sacrifici. Lluita constant i sacrifici sense mesura, set hores després de sortir.

Em va agradar, no se com dir-ho… tot i cagar-me en tot durant molta estona, vaig arribar content d’haver arribat i d’haver-ho fet i un cop acabat sembla que no n’hi hagi d’haver per tant. Les cames, tot i ser a aquestes alçades, prou bé; sempre que deixes la bici de banda una temporada, són aquell parell d’ossets on recolzes el cul, els qui paguen la factura.

“No són les teves cames les que corren, sinó el teu cap”.
Pep Guardiola

“No són les muntanyes el que conquerim, sinó a nosaltres mateixos”.
Sir Edmund Hillary, present als bitllets de cinc dòlars.

– No vaig anar a Dunedin (paraula plana), a veure els pingüins blaus i els lleons marins a la platja. Un lleó marí és com una foca gegant, que pot arribar a pesar 2.000kgs. Hi ha històries ben curioses sobre un lleó marí (dels grossos) que es va afincar vora Christchurch i va donar vidilla a tota la comarca. Es veu que una nit es va posar a dormir sobre l’escalforeta de l’asfalt encara calent d’una carretera i un Mini (dels vells, diuen) s’hi va empotrar! El cotxe va quedar reduït a ferralla, el Lleó marí aparentment va seguir com si res. Que fos un Mini ja sona mig a acudit mig a llegenda urbana, però el noi que m’ho va explicar era d’allà, o sigui que ens ho creurem tal qual. També es veu que un dia li va agafar (al lleó marí) per saltar sobre les barquetes de pescadors, atracades al port. Les va anar destrossant / enfonsant una darrera l’altra. Com que tot no es pot, deixarem Dunedin i l’Otago Harbour per la propera vegada. —

El Diumenge 21 em vaig despertar a Middlemarch amb Sol, i a les onze vaig agafar el catch-a-bus (door to door) de tornada a Alexandra, per agafar el cotxe i seguir amb les meves contra-rellotges. Arribava a les 13h a Alex, el ferry cap a Stewart Island sortia a les 17h des de Bluff (Blaf), el poble més al Sud de Nova Zelanda, illetes apart. El mapa deia que es triguen tres hores vint i jo em deia que si no hi arribava doncs res, faria nit a Bluff i ja agafaria el ferry l’endemà al matí. No vaig reservar res per no cagar-la i em deia de no fer el boig, però per dins anava pensant “i tant, que l’agafaré”. Em diu xofer del del Catch-a-bus, el que em va portar a Alex – “home… si fas nit a Bluff no serà pas el més espectacular del teu viatge, eh?”
( – Pels meus minerals que aquesta tarda agafo el ferry – ).

I si… vaig tornar la bici enfangada, ningú havia rebentat el cotxe* (que havia deixat amb el dipòsit ple) i vaig arribar a Bluff a temps, encara em va sobrar mitja horeta! Vaig fer dues nits a Oban, l’únic poble de l’illa, que de fet es podria mirar com una urbanització existent amb el permís del parc natural de Rakiura.

Stewart Island és un lloc inòspit i tranquil, molt silenciós i amb vint quilòmetres de carreteres, amb prou feines transitades. Els seus habitants treballen del turisme o de la pesca, o sigui que la meitat van amb botes d’aigua pel carrer.
Abans d’arribar els europeus a Nova Zelanda es pot dir que no hi havia mamifers (terrestres, s’enten) i per tot el territori hi regnaven els ocells. Aquesta illa seria una mica així encara, amb alguns possums i ratolins invasors, objectiu d’extermini del govern. Aquí normalment s’hi ve a caminar, a pescar, a intentar aconseguir una foto d’un kiwi, o senzillament a reposar. A mi m’hagués agradat fer una ruta d’uns trenta quilòmetres, prou representativa del lloc, però de veritat que amb un parell de tomets domingueros (un al matí i un a la tarda) ja vaig fer, que a aquestes alçades estic “fino, fino”.

La segona nit mig hostal estava ocupat per uns kiwi nens que hi venien de colònies! Amb els profes preparant els àpats i tot el xou. I ves que no mola anar de colònies, eh? Què bé que s’ho passen… Venien del centre de l’illa del Sud i s’hi quedaven tota la setmana, fent caminades, pesca i coses per l’estil. El que es fa en aquesta illa, vaja.
Tots eren blancs.

Avui dimarts 23, a les vuit del matí, ferry de tornada cap a Bluff.

Bluff – Invercargill – Riverton / Aparima – Tuatapere – Clifden – Blackmount – Manapouri

Manapouri, vora el llac Manapouri, dues nits al Freestone Backpackers, un lloc a les afores que ja trenca motlles, digne de focs artificials, de fer la ola, d’aplaudiment, de reverència i ovació. No quedaven habitacions de quatre, només de dos (tampoc és massa més car) i el dia assolellat també ajuda, però sigui com sigui: el xaletet on em van posar amb balconada amb vistes al llac i als cims nevats conviden a passar-hi una setmana, que evidentment no tinc.

Des de Manapouri m’he acostat a Te Anau, vint minutets, per fer internet i una mica de compra.

*Obrir (per dir-ho bé) els cotxes dels guiris i desplumar-los mentre són d’excursió és un clàssic del país. Hi ha cartells que avisen per tot arreu i ja n’he conegut uns quants que els han mangat les motxilles i els sacs de dormir (ja em diràs tu) mentre eren a la muntanya fent caminades; cada vegada que deixo el cotxe en algun lloc, ho faig pensant que quan torni potser (només potser) el trobaré amb un vidre petat i buit completament.

Demà dimecres 24 toca descans, fer un tomet per la zona, agafar carrerilla per la recta final! A partir d’ara peta tot, i fort.

Dijous 25 toca excursió de les bones! “Overnight Cruise” a bord del Fiordland Navigator (www.realjourneys.co.nz), tomet pel Doubtful Sound fins l’endemà.

25 de Novembre, faré 32 anys! (32, eh?) Faci el que faci, serà un bon dia.

El divendres 26 seguiré tirant cap al Nord tot tombant per la costa Oest: Te Anau, Milford Sound, Glenorchy… ja ho anirem explicant.

Spot

A Takaka comparteixo hostal amb una francesa. No molt més alta que jo, però ben estirada i fibrada: amb espatlles de nedadora, camina com un cowboy i amb els braços separats del cos; té el cabell ros recollit en una gorra de roba verd militar i la mandibula ben marcada.

Una estona més tard m’explica que li encanta caminar, que viu a Queenstown (ja hi arribarem), que li agrada el parapent i el practicava cada dia. (De què treballes, doncs?) Treballava en unes pistes d’esquí, i quan acabava la jornada baixava fins el parking on tenia el cotxe amb el parapent, amb els esquís posats (!!!) tot plegat només pesa 5kg – em diu. També m’explica que ha estat preparant una travessa de l’Illa del Sud de dalt a baix que ha de durar uns tres mesos. De fet, la travessa la va començar, però el cinquè dia ho va haver de deixar, es va despenyar ves a saber per on i amb el nas sagnant i el cos magullat va descobrir que alguna cosa li havia petat dins el genoll (un lligament no creuat). Estava fora de camí, no tenia cobertura i marcar el 111 no va significar cap canvi (emergències a Austràlia és 000, aquí és 111). Què va fer? Va agafar l’Spot i va apretar el botó vermell, el de demanar ajut urgent, SOS. No sabia si funcionaria, però si… dues hores i mitja més tard va sentir l’helicòpter i es va haver de fer veure amb la manta de supervivència. D’allà la van facturar cap a Christchurch, on li van cuidar una mica el genoll i li van recomenar repòs.
La francesa es diu Clem (Clemence) i és de Chamonix, encara que podria ser russa (model soviètic) o de qualsevol lloc de l’Europa de l’Est. La seva feminitat, si és que mai la va tenir, se la va fer petar d’una estocada de piolet ja fa molt de temps i als seus vint-i-dos anys s’ha posat té entre banya i banya que vol creuar l’Illa del Sud de dalt a baix. El diumenge 14 s’hi tornava a posar i diu després d’afirmar que la seve motxilla pesa 25 kgs (que és molt), tot negant la seva obvia coixera – “Em fa una mica de por, no se què passarà amb el genoll”.

L’Spot et permet enviar sms pre-escrits a internet (tot bé / tornaré més tard del previst / …). Té una opció d’Ajut, per demanar a algú conegut que et vingui a buscar “sense pressa” diguem i després hi ha una tapeta vermella, SOS, que si l’aixeques i apretes el botó vermell, en algun lloc dels EUA reben el senyal per satèl•lit i es posen en contacte amb el país corresponent per transmetre el senyal d’ajut (Oju, eh?). Jo no n’havia sentit mai a parlar d’això, i la francesa em diu que a Europa probablement s’ha de comprar per internet. Quan ella va apretar el botó vermell, a les quatre de la tarda, no les tenia pas totes… quan a quarts de set va sentir les aspes de l’helicòpter va tenir clar que els NZ$ 400 van ser més que una bona inversió i que l’Spot seria el seu company de viatge, per sempre més.

Marxant cap a Christchurch la vaig portar amb cotxe una mitja hora fins a la cruïlla on havia de fer dit, per anar 40kms més enllà, a un parc natural. Just arribar se n’adona que s’ha deixat la targeta de crèdit a l’hostal, als texans que no pensava fer servir mai més, i que ha de tornar enrera. No serà pas un trajecte fàcil.

Spot! Sempre s’aprenen coses noves.

The Hobbit

Els meus primers dies a NZ hi va haver molt d’enrenou sobre si rodaríen el Hobit aquí o no. A El País ho van titular com “A NZ no es manifesten per la crisi, sinó perquè hi gravin el Hobit”, o alguna cosa per l’estil. Jo, kiwi temporal, em vaig indignar un pèl.

NZ és un país gran com el Japó o la Gran Bretanya, però són 4,5 milions d’habitants. Quatre milions i mig! I això el converteix en un país veritablement petit. Que es gravés aquí The Lord of the Rings (tres cops) va significar un daltabaix, va revolucionar el país, va marcar un abans i un després. De fet, què en sabem de NZ? Els kiwis (la fruita) i “el señor de los anillos”, si o no? Barcelona va tenir els jocs olímpics, els kiwis van tenir en Peter Jackson i les seves pelis. El turisme és molt important aquí; de veritat que m’agradaria saber quants turistes hi ha ara mateix i quanta gent amb visat de treball. A la carretera hi ha més trànsit del que esperava trobar (4,5 milions en total, pensava, 1,5 són a Auckland… ens queda un país buit!) però casi tot són auto-caravanes, camper vans i cotxes de lloguer.

L’any que ve a NZ s’hi juga el mundial de rugby. Si el Senyor dels Anells seríen el Jocs, el mundial seria més aviat el Fòrum, per res tan popular, imant a la vegada de masses alcohòliques que probablement no acabin d’agradar a tothom. Tot i així, jo crec que la majoria n’estan contents… si hi ha una cosa en la que aquesta gent són bons és el rugby, i es diu que hi ha set de mundial, de tornar a demostrar qui és el millor del món.
“Que es jugui el mundial de rugby al pati de casa teva no té preu. Per la resta, MasterCard”.

Al final, sí, El Hobit es gravarà a NZ! N’esteu contents o no? “Treballem al turisme, nosaltres”.

A Espanya hem vist manifestacions perquè un equip de futbol no baixi a Segona! Quan aquí tinguin un atur del 20%, potser pensaran a manifestar-se per altres coses.

“On pares ara?”

- Ei, on pares ara?!
- A Christchurch! (per exemple) A la Costa Est, a l’Illa del Sud.
- A Nova Zelanda?
…A Nova Zelanda, si.

“I no tens ganes de tornar?”

M’agrada la vida que porto a Barna: el piset on visc, la meva feina (si és que encara n’hi ha) i m’agraden (i molt) els meus amics! Però jo estic molt bé en aquest país de parla anglesa, amb interruptors als endolls, on la torradora i la Kettle són més importants que la rentadora i el moure’s ja és el normal del meu dia a dia: check in – check out, anant planificant el viatge, demà allà i demà passat més enllà, fent el que vull, canviant l’itinerari quan vull i llevant-me, si és que ho faig, a l’hora que vull. Qualsevol dia (el dia que vulgui) puc renunciar al que tinc previst per seguir dormint al llit; no ho faig mai! Com a molt, ho allargo una mica. És més! Aquí els caps de setmana fan com a nosa, amb els domingueros tombant i algunes botigues tancant abans.

A més, la tornada ja es veu a prop (queda menys d’un mes!), tornar a casa per Nadal serà tot un què i se prou bé que un cop allà cauré un altre cop a la rutina (si és que el meu dia a dia es pot dir rutina), amb allò de “aviam si quedem un dia, eh?” tot tirat al sofà de casa. Barcelona enamora a tothom, però a mi em sona a soroll i fum, fum de tabac als bars i a les portes de les empreses i fum de cotxe d’Eixample, concentrat entre edificis alts (la merda se’ns menja!). Aquí a NZ l’aire és net que fa por: sabeu què són els líquens? “Una simbiosi d’un fong i una alga” segons el diccionari, aquella molsa que no és molsa, verda, blava o groguenga que surt a les escorces dels arbres o sobre les pedres només, quan l’aire és net; aquí els líquens surten a les papereres de pedra de les ciutats, es mengen el voral de la carretera.

Si tinc ganes de tornar? Hmm… No! Aquí hi estic molt i molt bé… amb el meu cotxet, anant tombant, fent vida a l’aire lliure amb tot d’ovelles, cavalls, gallines i ànecs per tot arreu… i sense fer servir el mòbil, ni com a rellotge. Em queden coses ben xules per fer, tinc un mes per gaudir d’aquest país on no serà fàcil tornar i d’aquí molt de temps recordaré, el 2010, com aquell any que vaig passar quatre mesos de viatge a OZ i NZ! I em semblarà de traca i mocador, em semblarà increïble… de fet, encara no m’ho crec ara! A vegades al cotxe em canso del parlotejar anglès de la ràdio i m’estic d’apagar-la. Serà una de les moltes coses que trobaré a faltar d’aquí. A més, si tornés ara, la d’anuncis de joguines i perfums que m’hauria d’empassar! Ja estem bé aquí, ja. Per acabar: ja casi que som al Desembre! Seria com el nostre Juny, oh sole miooo!

I ja m’agrada que noteu que no hi sóc, eh? Feu, feu, feu-me agenda pel Gener!

Companys d’àpat

Després de cuinar, alguna vegada he menjat (esmorzat, dinat, sopat) amb un grup de gent, com una petita familia improvisada; la majoria amb una, o dues persones més i d’altres vegades menjo sol. La veritat però, és que sol sol no hi menjo mai… No hi ha hagut cap àpat a l’aire lliure en el que no hi aparegui, encara que sigui a l’última mossegada, un ocell (èxotic o no) i es planti a la barana, vora la taula o el plat i se’m quedi mirant (fent saltironets o no) a veure si literalment cau alguna cosa,..

Corbs i gavines són més detestables, però sigui l’ocell que sigui jo mai, mai, mai, els dono res. És més, ho deixo tot ben recollit, que no quedi res de res. Ves que no tenen moltes altres coses millors per menjar, al seu abast.

Bungee Jumping

“No miris a baix”. – Això ja ho sabies, ja – “No miris a baix i no hi pensis gens. Si hi penses, ja no ho fas. Tan sols escull un cim nevat d’aquells que es veuen allà al fons, mira’l i salta, salta ben lluny sense mirar a baix de manera que quan vegis tot el bosc apareixent escampat just a sota teu (i t’envaeixi el terror), no puguis tornar enrera”.

Així m’explicava una danesa el seu primer salt, i diu que no serà l’últim. Ella és una “adrenalin addict”, però la seva parella, un noi alt i atlètic, no tant. “A ell li feia molta por… Ell sempre parla molt, però aquell dia no va parlar gens. Ni abans, ni després. Es va quedar callat”.

Queenstown és la capital del Bungee Jumping! Aquí és on (diuen) es va cobrar per primera vegada per saltar al buit i és on hi ha (deixem-ho així) un dels salts més alts del món. Crec que van dir que només un 1% es fa enrera, que no salta i perd els diners.

Jo, la veritat, és que no m’hi veig. Primer de tot miraria (maaal), després faria el chicken allà al final del trampolí per passar a saltar l’últim i al final… al final ves que no marxés d’allà acollonit. No tothom tothom, però crec que la majoria que passa per aquí ho fa. Skydiving a Taupo i Bungee jumping a Queenstown, la ciutat de la reina.

A més, val una pasta! Tot això que ens estalviem :P

Skydiving

Déu n’hi do la de gent que conec que ha saltat d’un avió i les seves impressions sempre han estat fàcils d’escoltar. Aquí, és un tema que va anant sortint.

“Durant els primers segons de caiguda lliure no ho gaudeixes, perquè el teu cervell no ho assimila. Estàs saltant des d’un avió! Fas una cosa que no està bé”.

La danesa – adrenalin addict

“Normalment quan caus és durant uns segons… i després arribes a terra. Allà comences a caure, a caure i no toques enlloc, i al principi es fa molt estrany”.

Tom – Israel

Aotearoa, New Zealand

Sunday, 07/11/2010 (06:51)


Diumenge, 07.11.10 – 72è dia de viatge

Just abans de marxar de Melbourne vaig demanar als meus amics si els podia fer una foto. “I tant! Si també hi surts tu, clar”. L’únic lloc que tenia on recolzar la càmara era el sofà, però llavors no sortíem asseguts a la taula! Dos segons més tard ja els tenia casi asseguts al terra, a punt per fer la foto. El David (encara llegiu David o què?) em diu “ens veiem l’any que ve! Quan vinguis a viure a Austràlia” – La Gemma, m’acompanya a l’aeroport. Què bé que em van cuidar… i quina gent més autèntica! Em vaig sentir ben afortunat de conèixer-los. El meu últim matí a Austràlia vaig aprendre que si condueixes un Toyota els intermitents són a la dreta, però si portes un Volkswagen són a l’esquerra. El que està clar que qui va al revés, són ells.

Zealandia era un continent que es va reinventar a si mateix a base de traques tectòniques i focs d’artifici volcànics, mig reapareixent després, renovat, entre grans fumerades. Ara és un lloc verd completament, encara que les pastures contínues les van provocar el europeus, cremant tot el bosc que hi havia per fer-ne camps pel bestiar que van portar amb ells.

“T’agrada Nova Zelanda?” – Pregunta casi sempre la gent. – Evidentment! A tothom li agrada, ja en podeu estar orgullosos. Un país que té com a símbol una fulla de falguera i un petit ocell de bec llarg és impossible que no sigui bonic.
La “Silver Fern” és una falguera de fulla verda, com casi totes, però si aixeques la fulla composta i n’observes el revers, “oooooooooooooh…” descobrim la falguera d’argent, tota clara, que trobareu a la samarreta dels equips esportius, a les botigues de souvenirs, a les empreses de transport i turisme, etc etc.

Vaig aterrar a Nova Zelanda tranquilament, complint un somni amb naturalitat.
Em van revisar el calçat de caminar i l’iglú, cosa que ja sona a país aïllat i vaig mirar les vaques pastant vora l’aeroport amb simpatia. No vaig haver de demostrar la sanitat del meu compte corrent (per dos mesos – devien dir – ja se les apanyarà) però si t’enxampen entrant llavors, qualsevol tipus de menjar o “publicacions indecents” sense declarar, multa al canto, tothom està avisat.

Si Austràlia fos els Estats Units, Nova Zelanda seria el Canadà, em va dir un recepcionista (del Canadà). Aquí em va sorprendre retrobar alcohol al supermercat i l’absència de cinturó de seguretat en algun autocar. Per més que ho intento se’m fa impossible no comparar amb el país veí; segons on siguis, és com jugar a trobar les diferències. L’ambient aquí podria semblar més despreocupat en general (diuen que l’assegurança del cotxe ni és obligatòria), però les impressions d’un recent arribat mai són de fiar. De moment, i comparant amb Melbourne, està clar que la moda i l’estil en el vestir i el pentinar no serien els forts d’aquest indret. Canviar els AUS $ per NZ $ sí que va significar el gran canvi: es va acabar la supervivència, i va començar la vida.

Al dòlar neozelandès normalment se l’anomena Kiwi, que és el nom d’un ocell molt protagonista més aviat rodó i sense ales, amb el bec molt llarg i d’hàbits majoritàriament nocturns. El kiwi evidentment també és aquell fruit verd intens per dins i marró pelut per fora però sobretot, per damunt de tot, els Kiwis són ells, són la gent, kiwi boys i kiwi girls, kiwi people, the kiwis! És com s’anomenen a si mateixos a tota hora.
Els kiwis no diuen chips, diuen chaps, (fash and chaps! Chocolate chaps) entre d’altres coses.

El meu primer dia a NZ, després d’instal·lar-me al Pentlands (beeeeautiful hostel), vaig veure la posta de Sol des del Mount Eden, el volcà emmoquetat de verd que hi ha a la vora.

El segon vaig caminar tot el centre i vaig visitar l’Auckland Museum fins que van tancar. També, vaig comprar un bitllet de bus i vaig reservar un cotxe de lloguer.

El tercer dia, amb un Toyota Yaris, vaig anar fins al Cap Reiga, el més al Nord que es pot anar al que ja és l’Illa del Nord. L’arribada va ser apoteòsica, ascendint tot llescat per aquella cresta volcànica asfaltada mentre el Cel color blau cel s’anava tintant de color blau oceà i jo anava cridant com si fos un boig de campionat “iiiiiiiiiiiiiiiiiiihaaaaa!!!” mentre tot d’insectes no paraven d’explotar contra el parabrises i el radiador del cotxe. Tal escena, tal orgasme latitudinari només es pot experimentar si t’ha costat sis hores arribar fins allà, resultant el doble del previst. No em va quedar temps per passejar pel bosc de Waipoua Kauri, el que havia de ser la segona activitat del dia. De fet, perocupat pel meu propi berenar i pel sol descendint vertiginós no vaig parar ccompte a la llumeta intermitent per la manca de benzina, i si… malgrat les meves pregàries, em vaig quedar tirat al voral d’una carretera quaternaria amb el dipòsit completament sec. Allà vaig aprendre que NZ potser no és tan gran i àrida com Austràlia però pot ser un lloc quasi igual d’inòspit, on la gent també va a fer la compra al supermercat amb un bidó de vint litres de benzina com a copilot.
Passada la mitja nit i casi mil quilòmetres més tard, vaig aparcar vora l’hostal.

Unes hores més tard, el quart dia, vaig tornar el cotxe i vaig agafar un bus cap a Rotorua, on em vaig quedar (tres nits) al Funky Green Voyager (un altre beeeeeeeeeeautiful hostel).
Crec que he tingut ocasió d’ensumar més vegades Sofre que ous podrits al llarg de la meva vida, però el cas és que l’aire a Rotorua fa pudor d’això… de Sofre. Tolls d’aigua efervescent i termal, Geysers, un llac ben gran, fumeres per tot arreu i molt d’ambient, tant turístic com Maorí (Màaori diuen ells) és el que vaig veure la primera tarda tot tombant per allà.

Resulta que Rotorua és capital del mountain biking! Així doncs, el meu cinquè dia en aquest país vaig llogar una bici de muntanya per anar fins els llacs de la vora, rodejats de bosc de pi i falguera. A mi normalment ja em costa quedar-me amb els noms, però en aquest país la cosa ja és extrema… El bosc vora Rotorua es diu Whakarewarewa (Fakarewarewa) i els pobles dels voltants són Tauranga, Taupo, Whakatane, Utakune, Opotiki, Mangakino… i així anant fent. Hi ha qui sembla excusar-se amb “tots aquests noms maorís” – A mi m’encanten – tallo jo. Així doncs, tot el dia amb bici i a la tarda només arribar, rugby! Vam anar a veure el partirt pre Torneig 4 Nacions Nova Zelanda – Papua Nova Guinea… a l’estadi! I jo que em pensava que aniríem al bar i no, no! Ho vam veure en directe, amb tota la fauna kiwi, les chaps i els hot dogs, les càmeres de la tele… i van guanyar els All Blacks, per golejada escandalosa.
L’últim cap de setmana d’Octubre a la nit vau canviar l’hora i des de llavors, vaig dotze hores avançat, més no es pot.

El sisè dia, vaig descansar. Matí dropo llegint a l’hostal entre l’esmorzar i el dinar i tarda-vespre folclòrica a Mitai Village, amb introducció a la cultura maorí i un sopar ben complert. “Estómac ple, ulls tancats!” deia el catxondo que feia de guia. Abans d’anar a dormir vam fer un tomb pel bosc del poble Mitai (artificial del tot, eh?) a veure les cuques de llum, que aquí en tenen a palades.
Em va agradar molt la introducció, sent nosaltres els guiris (la tribu dels 4 vents i les 14 nacions) els convidats al poblat, fent la cerimònia de benvinguda amb tot de danses de guerra. Després ens van ensenyar les armes i els entrenaments més comuns, per passar als jocs de coordinació i acabar amb el poi i les cançons de festa, perquè evidentment els pobles guerrers també fan celebracions. Al final es va acomiadar el cap de la tribu que va fer les explicacions “que aprofiti el sopar maorí, jo me’n vaig al McDonald’s”.
Així va ser com vaig passar la castanyada, molt maorí i gens Halloween, apart de veure alguns nens disfressats terroríficament des del mini bus.

El setè dia tocava marxar de Rotorua, com casi tots els que estàvem a l’hostal. (Ja passa això… un matí qualsevol, hi ha tota una fornada que se’n va). Per deixar-ho per l’últim moment em vaig quedar sense lloc als cotxes que oferíen seients cap a Taupo, de manera que va ser hora de provar a fer dit! “O compartir cotxe o fer dit” va dir un recepcionista (canadenc) – “la resta són opcions dolentes”. Així doncs em vaig plantar, sense pressa després d’esmorzar, a fer dit al lloc convenient.
Mentre m’imagineu fent dit vora el que podria ser una autovia, amb les motxilles i la bossa del menjar allà al costat sobre la gespa, us explicaré que aquí (i a Austràlia) es pot fer dit aixecant el polze, com sempre hem vist, però és molt més autòcton apuntar amb l’índex de la ma esquerra cap al centre de la carretera.
El cas és que jo vaig anar combinant polze i índex, a veure quin donava millor resultat fins que va acabar amb l’índex només, deixant la resta de la ma dins la màniga, a cobert del fred que feia a Rotorua. Perquè a Rotorua hi feia fresqueta, eh? Vaig xiular i cantar, vaig anar caminant cap endavant i cap enrera i vaig veure passar un munt de cotxes, taxis, ambulàncies, inclosa la policia, i els conductors anaven passant, alguns excusant-se, altres mirant amb cara de nosequè i la majoria amb la mirada centrada a la carretera. El cas és que de tots no en va parar cap. “Mai he hagut d’esperar més de cinc minuts” deia una noia “eco warrior” amb rastes, de Montana. Si ets xurri sempre és més fàcil que et pari algú, si o no? També pot ser més possible que t’acabin donant pel cul! O sigui que tampoc és tan injust. Tal qual ho pensava jo com anava pensant en moltes coses durant l’hora que vaig estar allà plantat. Al principi em vaig proposar dues hores de prova com a mínim, però amb una de veritat que en vaig tenir prou. Una hora allà plantat a la fresca com aquell qui espera que el treguin a ballar o que el truquin després d’una entrevista de feina ja dóna, ja. La idea de fer dit, apart d’estalviar-se uns duros, era aprofitar que el país hi convida: conèixer kiwis, xerrar una estona, deixar que et recomanin llocs… però si ha de ser un mal de cap, millor deixem-ho estar.
Al final vaig anar a agafar el bus, i en una hora vaig ser a Taupo, vora el llac del mateix nom amb vistes a un parell de cims nevats a l’horitzó, que es podíen veure des de l’hostal. Aquest llac, que està al mig de l’Illa del Nord, és el més gran del país.

Un nord americà que viatja fent dit està encantat amb l’experiència, parla meravelles dels kiwis i l’han acompanyat moltes vegades fins la cruïlla bona per seguir el viatge, o li han donat el número de telèfon per si algun dia torna a passar per allà. El seu rècord d’espera són 2,5h.

Vistes del llac i tomet pel poble, per veure una peli a l’hostal abans de sopar. Després del mig dia de descans el meu cos va dir que ni de conya (cigonya) allò eren unes vacances, de manera que vaig decidir passar tres nits a Tàupo, capital de l’skydiving (salt en paracaigudes i no… no vaig saltar) i amb oferta, com a tot arreu, de tot tipus d’esports d’aventura inclòs el jet boat! Unes petites embarcacions, reactors d’aigua molt maniobrables que van disparades riu amunt i riu avall fent trompos carregades de guiris. També, aquí hi va fer fred de veritat, amb el que se’m va passar la tonteria i vaig fer servir el mocador com mai, les bambes, els mitjons gruixuts i la jaqueta.
Voleu veure una peli Kiwi que no sigui “The Lord of the Rings”?
“Once were warriors”, vam ser guerrers.

És un tros crua, eh? Veure “Once were warriors” després de la visita al poblat maorí seria com mirar Trainspotting després de veure Braveheart.

A Taupo vaig veure un salt d’aigua impressionant i com obríen una comporta de presa durant mitja hora, alliberant un disbarat d’aigua, pel rafting i tal. Encara que el meu entusiasme no és ni molt menys el del primer dia (“així que teniu una platja de 100 kms de llarg! Aha… què més hi ha?”), casi sempre passa el mateix… surto de l’hostal amb la idea de passejar una mica, ja posats m’atanso fins a algun lloc popular (com les cascades) i sempre m’acaben sorprenent, no se com s’ho fan, i a partir d’aquí ja començo a caminar, caminar i la tornada ja s’allarga fins l’hora de sopar.

Per cert, ja tenim Sol de les sis del matí fins passades les vuit del vespre! Amb el fred que fa a les sis del matí però, tothom que pot s’està al llit fins les vuit.

De Taupo vaig anar a Turangi, a l’altra costat del llac i la idea era:

Passar dues nits a Turangi, fent el Tongariro crossing (un itinerari d’un dia que fa tothooom que passa per aquí) i anar a Otahune, per fer dos dies de kaiak en un riu d’allà la vora. Després del fred però, va venir la pluja (pluja amb previsió de vent, fred, neu i de tot) i encara que en un principi m’era ben igual, es van cancel·lar els busos que et porten a fer l’itinerari (perquè evidentment per fer l’excursió has d’agafar el bus, tant per anar com per tornar) i així doncs, només vaig passar una nit a Turangi (al Riverstone Backpackers, un altre lloc tranquil amb llar de foc) i l’endemà tot fugint del mal temps vaig agafar un bus directe cap a Wellington! La capital, per passar-hi tres nits, pensant que ja farem l’Illa del Nord a la tornada. Aquí hi vaig arribar amb Sol, i un bitllet per creuar l’estret de Cook (www.bluebridge.co.nz), des de Wellington fins a Picton. Si ho busqueu al mapa, veureu que atracar a Picton des de Wellington, ha de ser per força una tasca ben curiosa, o un trajecte amb uns paratges ben particulars.

A Turangi vaig començar a llegir (d’una vegada) The Bone People, de Keri Hulme, un llibre que em va deixar l’Emili per anar passant els meus dies a NZ. “Oh… A remarkable book”, va dir la que treballava a l’hostal només veure’l.

A Wellington (Welly!) hi vaig arribar amb Sol per veure arribar la pluja una estona més tard, vaig viure el dia més fred i ventos del viatge i hi he vist la primavera treure el nas, deixant que la gent gaudeixi del sol i dels pantalons curts. Aquesta ciutat vora l’Oceà sense vistes a mar obert, repleta de velers, ferris i museus indispensablesés és, segons la Lonely Planet, la capital petita més “cool” del món. D’una banda a la Lonely Planet tooot és fantàstic i espectacular i de l’altra, aquí a NZ, això “del més, el que sigui, del món” s’estila bastant. Tot plegat però, no treu que hi arribés ben content, amb Sol i el bus deixant-me casi a la porta de l’hostal.

A vegades em veig tot motivat i content, saltant de poble en poble, alegre d’arribar als llocs i no m’acabo de comprendre. Llavors veig més gent com jo, que tomben sols pel món i ja s’ho passen bé, i crec que senzillament és així.

A Wellington City dormo al YHA, el que seria la Xarxa d’albergs. Després d’uns dies en allotjaments d’aire casolà, em venia de gust un hostal d’aquests potents de ciutat amb tot de cuines i zones per menjar, llegir, jugar, mirar pelis… i a més és tot ben sostenible i reciclable, o sigui que ja m’està bé.

Fa uns dies em vaig comprar una tarja BBH, com una tarja d’afiliació amb la que et fan descompte, però no és de cap cadena en concret sinó d’un grup d’hostals, tots ben valorats. A triar on dormir cada cop hi dono menys voltes: si és BBH em fan $3 dòlars de descompte, que pot desequilibrar la balança, però casi sempre trio el que els agrada més a la guia o el que estigui al “Greendex”, la llista que hi ha d’eco allotjaments. Com que casi sempre coincideixen, no hi ha massa cosa a decidir.

La primera nit aquí al mega hostal van fer focs artificials vora el port però jo no hi vaig anar pas, que plovia i la cosa tampoc em motiva massa. “Què se celebra?” Vaig preguntar a la recepció. El Guy Fawkes day (¿?) és un tio que anava contra el Rei d’Anglaterra. – “Ah… així està ben celebrat” – Vaig dir sense tenir ni idea de què podia anar tot plegat.
De sobte, veig un calendari! Aaaamigo…

“Remember, remember, the fifth of November…”

Pagar amb targeta

Ja ho sento molt pel gran i pel petit comerç, però com que treure diners des d’un caixer em costa casi 20 Euros (només ho he fet dos cops), aquí pago amb targeta tot el que puc.

A casi tot arreu el tpv, el trastet aquell per passar la targeta està a disposició del client, i s’ho fa ell mateix (de fet, a alguns supers fins i tot passes tu els productes). Si ho fa el botiguer o la botiguera, primer de tot s’estranya al veure la meva targeta de dèbit – Què és això? – És una targeta de dèbit. – Ah… les nostres són diferents – i Zaaas! Passa la targeta. “Credit or Savings?” Has de marcar l’opció que vols. Com que si pico Savings em dirà que nanai, sempre marco crèdit, encara que se’m descompta a l’instant. “Credit, please”. Dollars o Euros? Euros! Al principi deia dòlars, que sonava més autèntic, però si pago amb la targeta de crèdit (quan la de dèbit senzillament no va, que ja passa) la caixa pot fer el canvi a final de mes amb el valor que li doni la gana, és a dir el millor per ells i el pitjor per mi. Tot i així, alguna vegada m’han cobrat comissió pel canvi de divisa! vaia tropa, tu. Seguim: Pin or Sign? Jo sempre signo, com a casa, però aquí no ho fa ningú! Aquí tothom tira de PIN, encara que estigui ben al descobert. Quan signes, si has passat tu la tarjeta, l’has de deixar sobre el mostrador del revés, perquè el botiguer pugui comparar les signatures i constatar que sí, que la tarja és teva(¿?).

Això és el que toca fer cada vegada que pago alguna cosa.

*Salutacions, Ric!

Et fa por el silenci? – El Pensamiento Positivo d’avui

L’altre dia comentava un veterano que la gent jove no està mai en silenci perquè li fa por, i per això sempre estan escoltant música, o fent soroll. Potser por no seria la paraula, però… T’incomoda, et molesta quan de sobte no se sent res de res? De fet, et passa mai que no sentis absolutament res? Necessites trencar el silenci?

Fa un parell de dies a l’hostal de Turangi, en un ambient bastant tranquil on cuina, menjador i sala d’estar conviuen, estava jo llegint, quan de sobte algú va parar l’estractor que havia tingut engegat mentre cuinava. A continuació, un canadenc para l’ordinador de pagament i quan s’atura el ventiladoret, me n’adono que no se sent res més. Silenci absolut. De sobte i ben curt, melòdic i aflautat, un ocell llunyà; després es passa una pàgina de diari, ressona un interruptor que tanca un llum i se sent a la perfecció un tímid tintineig d’una forquilla contra el plat al final d’un àpat.
Mentre encara faig veure que llegeixo em sento respirar, i em sembla simplement deliciós.

*No massa sovint, però de tant en tant apareixen els “veteranos”, viatgers solitaris, la majoria divorciats diuen, que sobrepassen amb creus els quaranta (o sigui, cinquantes i seixantes inclosos). La majoria van anant fent la seva i acaben explicant com han arribat fins allà, com tothom, però a partir de certa edat es nota i t’ho recorden, com de complicat es pot fer per exemple recordar on és el lavabo quan et despertes a mitja nit i sobretot si cal, no oblidar la clau per tornar a entrar a l’habitació. També hi ha parelles veteranes, amb la motxilla a l’esquena i la Lonely Planet a la ma, però aquests casi mai dormen a l’hostal.

El Wwoofing

Woof vol dir “Worl wide opportunities on organic farms” i és el terme per definir aquell clàssic d’anar a treballar a una granja de veritat del país que sigui, ajudant a l’hort, a cuidar les cabretes o el que necessitin a canvi del menjar i el dormir. Aquí però, he vist que anomenen woofing a qualsevol treball a qualsevol allotjament a canvi del dormir. Així doncs, he conegut gent que pensant-se que anaven a fer de pagesos s’han trobat netejant habitacions i deixant immaculat un Bed & Breakfast tot el dia a canvi d’un plat de pasta. Si mai us enreden així o a la mínima que no ho trobeu just sortiu pitant, ni us ho penseu, encara que sempre hi haurà algú que s’hi quedi.

Whale Rider

Aprofitant el hi-tech projector de l’hostal de Wellington i que no hi havia ningú mirant pelis d’explosions vaig mirar Whale Rider, una peli kiwi molt recomenada i que feia dies que volia veure.

M’hi vaig endinsar amb la paciència i proximitat del relat d’estil europeu i em vaig deixar captivar per la potència del llegat cultural d’aquí.

El meu dotzè dia a NZ, mirant una peli, vaig plorar.

whale rider

South Island – L’Illa del Sud

Després de veure que l’Illa del Nord és un entramat de carreteres i que la gent es mou cap a tots els sentits, vaig dedicar un matí a preparar el recorregut per l’Illa del Sud: què veure, des d’on i fins a on i quants dies dedicar-hi.

Demà dilluns dia 8 hi arribo amb el ferry, abans de les quatre de la tarda.

Per fer-ho tot (grans caminades, principalment) necessitaria casi cinquanta dies. Tenint en compte que en tinc trenta-cinc, només cal escurçar alguns trekkings, saltar-se’n uns quants més (que de fet ja m’han dit que sense reserva ja no hi sóc a temps) i anar fent, sense pausa, a veure com de ràpid em vaig menjant el calendari.

NORD – EST – SUD – OEST

Això és el que faré.

Parlem aviat! Demà agafo un ferry, torna a començar el xou.

“la terra té música per aquells que escolten”
new zealand

Dilluns, 25.10.10 – 59è dia de viatge

Monday, 25/10/2010 (07:21)

La primera vegada que vaig veure una “Spaceship Van”, tota taronja i blanca aparcada en un carrer, vaig pensar “vaia cutrada…” però des de que em van donar la meva, aquestes furgonetes de lloguer que tomben per tota Austràlia, Nova Zelanda i part de l’estranger ja formen part d’un molt bon record i d’uns dies ben autèntics de la meva vida!

Així doncs, aquest últim tram australià ha estat conduir, conduir i conduir. Conduir… per l’esquerra! els intermitents a la dreta, el neteja parabrises a l’esquerra. L’esquerra… “keep left, keep left”, no és res nou i després de dos mesos per aquí hi estic més que acostumat, però si et distreus el subconscient et pot fer fer un disbarat.

El meu idili amb la “Zero Gravitas” (cada furgo té un nom i casi tots són així, com a guais) des de Sydney fins a Melbourne va durar quatre dies i quatre nits. Van ser quatre dies de no parar on vaig veure tot d’escenes i postals i vaig fer més o menys el que em va donar la gana, que ja vindria a ser el que he anat fent últimament. De fet va ser com participar a la gimcana més gran del món: agafa aquest vehicle, has de passar per aquests punts i deixar-lo a Melbourne d’aquí quatre dies, i no més de 1.500 kms.

Evidentment, no poder compartir aquells dies amb ningú se’m va fer una mica agredolç; seria com participar a la gimcana de la Mercè… però tot sol.

Hi ha una peli, “Paris je t’aime”, que ho defineix molt bé en un curt: una canadenca de parla anglesa va explicant el seu viatge a Paris en francès i amb un vocabulari molt bàsic, asseguda al mig de la ciutat diu que “se sentia molt contenta de ser allà, però una mica trista a la vegada”.

Que sí, que algú al costat amb qui comentar les coses i que faci un cop d’ull al mapa, busqui una emisora de ràdio o reguli l’aire sempre ajuda però solituds apart, què fàcil, eh? Amb el simple fet de tenir tota per mi una joguina de tals dimensions ja em feia content. “Som-hii!”. El tema contra rellotge també em molava i em feia patir sobre tot al principi, no per arribar tard però sí el passar-me dels 1 .500 km que tenia de límit.
En total en vaig fer 1482, que fets la major part per carreteretes ja són, ja… I el dormir no deixava de ser una mica a jugar al “fugitiu”, aparcant vora la costa quan tothom ja ha marxat, intentant estar allunyat de les cases i no fer massa soroll… “com més desapercebut passis, millor”.

El viatge en sí no es pot explicar ni es pot mostrar en fotografies, és l’anar tombant sense parar en tot el dia i anar veient coses a cada moment. Les pujades i baixades de les carreteretes a New South Wales i el punt que les separa de l’estat de Victoria, els boscos tancats i tupits a banda i banda de la carretera o les ovelles, cavalls i vaques de tot tipus pastant plàcidament en uns prats immensos color verd pluja que bé s’estenien fins l’horitzó, o s’acabaven vora el mar. Lloros de tots colors, gaudir de l’aire lliure de Sol a Sol, que per cert era perseguit per la Lluna Creixent, evidentment amb forma de C. Vaig passejar per platges eternes i desertes tal com les va veure en James Cook i m’hi vaig quedar mirant les onades rabioses del Mar de Tasmània intentant-hi arribar. El primer dia vaig decidir que em banyava encara que no fes massa calor… la resta ja ho vaig deixar estar. He vist les balenes nedant a l’Oceà… des del meu propi llit! Vaig veure llacs vora la costa i rius que arribaven al Mar. Vaig creuar ponts i zones inundables i vaig arribar a poblets costaners clavats al de Doctor en Alaska. Quan ja semblava que res em podria sorprendre, vaig veure un eriçó! Amb tot de púes, que va fer un forat ràpidament al terra i hi va amagar el cap, per mirar a continuació si jo encara hi era i tornar-lo a amagar, per tornar a treure’l una vegada més i veure com li feia una foto… i el deixava jugar a fet i amagar tot solet. També, vaig veure un wombat! Cruspint-se l’herba vora un camí, impassible davant l’esguard humà i he vist cangurs… sortint pitant ja tard al vespre o en grup prenent el Sol, encara de bon matí. Vaig caminar boscos màgics i boscos de pel·lícula de por, i més d’un cop i de dos he deixat enrera un australià amb barret de pescador, passant el talla gespa pel jardí de casa. Vaig passar fred a la nit tapat al meu llit gegantí i vaig veure la constel·lació d’Orió cap per avall, tot fent el pipí de matinada. Casi trepitjo una serpota! Que per sort va sortir pitant tot recordant-me que no s’ha d’anar tan diestret pel món i no us podríeu imaginar la quantitat i varietat de bústies que he vist vora els camins, a l’entrada de les finques. També, diguem-ho. vaig veure algun que altre cangur mort, recent atropellat vora la carretera.

A les nits podia haver llegit i tal però per contra, vaig mirar pelis! Veníen incloses, tu! Així com un parell de fogonets, vaixella per quatre persones, dos draps… L’Oscar al millor llargmetratge del viatge se’l va endur sens dubte una joia del cinema britànic!: “Kevin and Perry go large”, ben divertit que va ser.

The Great Ocean Road

Al principi em pensava que la famosa Great Ocean Road em portaria fins a Melbourne per la costa, però no! (nooo!) La Gran Carretera Oceànica està més enllà! I era l’última de les coses que em quedava per veure en aquest país. Havent de tornar la furgo el dijous, només em quedaven tres opcions.

a. Deixar-ho estar, estalviar-me la pasta i quedar-me uns dies a Melbourne descansant.
b. Visitar la zona des de Melbourne amb un tour organitzat
c.Llogar un cotxe i passar-hi un parell de dies!

Així doncs, dues hores després d’haver tornat el monovolum a casa seva al cul de Melbourne, sortia jo pitant d’allà amb un Hyunday Getz recent llogat a Avis!
Allò ja, més que una gimcana semblava els “autos locos” (the wacky races!), veenga més quilòmetres! Però i tant, que va valer la pena… i mira que és llarga la carretera aquella, eh? Vorejant la costa caragolada casi tota l’estona, dóna temps per conduir tranquilament deixant els altre cotxes passar, treure la ma per la finestra tot dient “¿te gusta conducir?”, parar a cada mirador o als fars a fer fotos, o senzillament a mirar o a posar un hit a la ràdio i perquè no, fer una mica de ral·li per aquell carril tan estretet. Aquella primera nit a la Great Ocean Road, arribant justet justet que feia tard, vaig veure la meva primera posta de sol sobre el mar! Senyal inequívoca que la costa Est començava a quedar lluny.

L’endemà hi vaig arribar. Sí que la carretera és ben curiosa i hi ha llocs per fer surf, grans precipicis i boscos ben curiosos i sí que hi ha per tot arreu informació turística, activitats, tríptics i propostes temptadores però la cirereta del pastís, la raó per la que tanta gent va fins allà són els Dotze Apòstols, l’última de les coses a tatxar de la meva llista de llocs obligats. “Oooooh… YES”. Allò que quan ho veus dius “aaixò és el que surt a les fotos”. Doncs au, fotos de rigor tot brut i cansat, passejades, anar una mica més enllà… i arribar fins a Port Campbell. “D’aquí sí que ja no passo”, vaig decidir. I vaig començar a tornar cap a Melbourne, per arribar-hi l’endemà.

“La tardor de l’any 2001, un noi espanyol va creuar mitja Europa en un cap de setmana per anar a buscar “la collita”, un carregament de Marihuana que els seus amics li havíen preparat. Va sortir d’Alemanya, es va presentar a casa dels colegues un tou d’hores més tard i va tornar a enfilar cap als Pirineus, creuar tot França i enfilar fins al punt de sortida, que dilluns havia de tornar a treballar. Quan va arribar al pis que compartia amb una alemanya ben maca el tio vibrava d’orgull i l’emoció de tal proesa l’omplia de felicitat. “Mira què tinc!” Li va dir a la rossa ensenyant-li aquell bossot – Guaita què he portat de casa!.

Ella el va deixar sense dir res més, i va ser una amiga qui va anar a buscar les seves coses”.

En aquest relat (verídic) vaig pensar jo just abans de fer una foto a l’interior del cotxet on dormia… perquè evidentment vaig dormir al cotxe!
“Mireu com m’ho curro!” pensava jo després de posar les bosses i el frisbee sobre el maleter al vidre de darrera, el forro polar penjant entre els seients de davant vora els seients de darrera completament plegats, la tovallola i les samarretes ajustades a les portes tot tapant les finestres… “si és que casi que ni hi entrarà la llum!” em deia orgullós de la rapidesa i del bon resultat, sobretot la segona nit.

Encara que m’hauria de ser bastant igual, la foto d’aquell interior ben folrat no la vaig fer pas, pensant que aquella gitanada podia tenir molts altres punts de vista apart del meu.

Parlant de la segona nit… Escrivia jo l’inici d’aquest post ja sopat, passades les deu del vespre quan dos cotxes van aparcar just al costat del meu, a la zona de picnic i caravanes de Winchelsea, a la “Powernap Area” vora la carretera. Vaig espiar per la “mirilla” i vaig veure els farloperos del poble amb la música i tal, a punt de sortir de festa. “Hmmm… si és que encara que plogui, avui és divendres! Tot s’ha de tenir en compte, aquí”. Tot i així una estona més tard van marxar i jo em vaig posar a dormir.

Passada la mitja nit quan jo dormia “Pum! Pum! Pum!” pica un tio al meu cotxe tot cridant “eeeeh! Fot el camp d’aquí! Que aquí no hi pots dormir!” Pum! Pum! Pum! “. Macagon dena tu… si és que ho sabia. “Wo wo wo! I qui ets tu?” li dic jo, tot veient entre els vidres ja embafats un tiarrot amb samarreta de tirants i encara mitja Xibeca a la ma, amb uns quants més per allà darrera. “I’m the fucking Police! Vaaa! Has de marxar!”. “Jodo… mig cagat mig emprenyat agafo les claus del cotxe, el frontal, la navalleta, passo al seient de davant, em poso les abarques i baixo una mica la finestra. Evidentment d’entrada no vaig sortir del cotxe, ni el vaig engegar tampoc. “Ho estàs dient en serio que foti el camp? De veritat? Mira… d’aquí unes hores marxo cap a Melbourne, i a més això és zona de caravanes!”. “Això és el puto Winchelsea River!” Diu sense acabar de pronunciar bé cap paraula. D’acord… molt a perdre i res a guanyar. Doncs marxo. Surto del cotxe, miro darrera, miro davant que no hi haguéssin fet res, que no marxés jo emportant-me lligades tot de llaunes de birra, o mitja tanca de fusta o algo “no… no hi ha res, no hi ha res” em diu el tiarrot més tranquil il·luminant-me amb una llanterna. Marxo d’allà de nit i plovent i acabo de passar la nit en una super estació de servei a l’autopista, ja ben aprop de la gran ciutat.

Era una possibilitat… i un capoll rural en vuit setmanes de viatge és més que una bona mitja, i no té més.

Havíeu d’haver vist aquella mateixa tarda per exemple, a mitja oficina de correus d’un poblet encara més petit que Winchelsea intentant-me ajudar a trucar des d’una cabina telefònica que no acceptava monedes.

En fi, a la benzinera hi havia dutxa! Amb aigua calenta i tot. L’endemà entrava a Melbourne tot netet, tornava el cotxe a Avis sota la pluja i no em quedava més que anar cap a l’Hotel Melbourne! A cals meus amics. En David (Deeeeeivid!) i la Gemma van anar a passar el cap de setmana a Brisbane, o sigui que em van enviar la seva adreça i em van deixar les claus del pis “dins l’estrella vermella que hi ha penjant a la part de darrera de la casa”. Aquesta sí, era l’última prova de la gimcana.

Envejosos!

Enveja sana, cotxina o dolenta. Tothom que he conegut durant aquests dies ha anat rebent en un moment o altre aquests comentaris de “quina enveja que em fas! Com m’agradaria ser-hi!”, que el que volen dir és “osti, què bé t’ho estàs passant! Me n’alegro per tu”.

Tot i així i definitivament,he anat veient que aquests comentaris no senten massa bé i a l’hora de comentar-los tothom hi està d’acord: si de veritat volguéssis venir ja hi series, no? És com aquell que veu (i sent) algú tocant la guitarra i diu “ai… com m’agradaria saber tocar així!” però clar, no contempla ni per un segon dedicar-hi totes les hores que hi calen. Així doncs, si… aquests viatges que estem gaudint els que estem a l’altra banda de món bé que són envejables, però requereixen un bon sacrifici! El cotxe, el pis de propietat, l’armari de temporada, el portàtil nou, la nòmina de feina fixa… quedar aquests dies amb els amics per fer unes birres! O un fill, jo que se; cadascú lo seu.

Gràcies per les mostres d’enveja! Però en volia recordar el preu i l’esforç.

· Si els comptes no em fallen, fins ara (només al país) m’he gastat 4.311€. La veritat és que m’esperava una suma pitjor i ho he repassat tres cops, encara que ja fa dies que mesuro una mica més les despeses i a la recta final he fet bastant, bastant el hippie.

El meu pressupost contemplava 60€ per dia tenint en compte que ni de conya em gastaria això, i amb el sobrant aniria pagant les activitats estrella… el cas però, és que sí! Com que clamorosament als 60€ diaris hi arribava de seguida, vaig passar la despesa a $60 (60€ són $80) i fins l’últim dia els he intentat rebaixar.

· Si no fos perquè marxo a un lloc ben especial i encara em queda molt de viatge, hagués fet seguríssim una escapada a l’Outback. Recórrer Austràlia des de Darwin cap al sud i remuntar la costa Oest és sens dubte una bona proposta de viatge… que algun dia potser fem.

M’ha agradat / No m’ha agradat

M’ha agradat molt la gent, el fàcil que és parlar amb ells i la predisponibilitat a l’hora d’ajudar. Encara que algunes vegades m’han intentat entavanar viatges organitzats a tort i a dret, d’altres he acabat parlant amb algú oblidant que estava darrera d’un mostrador.

Els Parcs Naturals, com tenen els camins mantinguts i marcats, els plafons informatius o els centres d’interpretació.

El simple fet de contemplar les onades, quin espectacle! Parets d’aigua blava que es van elevant, elevant, elevant cap a la costa fins que no s’aguanten per si soles, i es comencen a precipitar cap endavant, amb el vent encrespant-les enrera i com si totes les gotetes anéssin agafades de la ma, tan aviat com unes quantes es comencen a deixar caure endavant, tota la resta es decanta en forma d’escuma blanca fins espetegar amb l’aigua mateixa, contra la roca o estendre’s per la platja.

També m’ha agradat molt veure els surferos jugant amb les onades quan se’n sortíen.

La cultura de mar, ja està dit, molt més autèntica i activa que la cultura de platja, que seria la nostra.

La cultura de Sol, amb barrets i pantalons curts a tots els uniformes.

La Policia, propera i amable, amb qui només hi tindreu contacte si us trobeu enmig d’una baralla de matinada, o en un control d’alcoholèmia.

Els Jardins botànics, grans parcs urbans, totes les ciutats semblen tenir més verd que la meva.

La “Wildlife”, la quantitat i varietat d’animals salvatges que hi ha per tot arreu.

No m’ha agradat

Que el referent d’un país que ve d’Anglaterra siguin tant els EUA, podent ser ells una versió més genuïna i sana que els nord-americans

La publicitat cutre i contínua a la ràdio i sobretot a la tele.

El discurs buit de “cuidem el planeta” constant, i la falta de reciclatge per tot arreu.

El tema dels aborígens. Trobareu galeries d’art, llibres, les seves llegendes explicades per tot arreu… però els aborigens ja no hi són pas. Els hi van fer una bandera tampoc fa massa, al Nord és on n’hi ha més (i si… o van en familia, o van beguts, demanant monedes o menjar) i comprensiblement, molts d’ells es veu que no tenen massa simpatia pels blanquets.

I segur que hi ha més coses, però ara mateix no me’n surt cap.

Demà marxo cap a Nova Zelanda… tornem a començar! Aterrar en un país nou, perdre la familiaritat i tornar a buscar amb cara de ruc el numeret a les monedes a l’hora de pagar. Mirar amb curiositat el món que m’envolta i treure profit del meu temps allà que per ràpid que puguin passar, vuit setmanes no es poden fer per res curtes.

Ah!

Hi ha dues coses que no m’agrada GENS fer quan sóc de viatge.

1.Comprar souvenirs
2.Enviar postals

D’Austràlia ja no hi som a temps… però si us fa il·lusió i em feu arribar la vostra adreça per correu, us enviaré una postal des d’Aotearoa, “La terra del llarg núvol blanc”.

Sunshine Awards

Ja ho lamento però no compliré totes les normes dels Premis “Alegria” (?)… principalment per falta de temps i de mitjans, però sí que vull dedicar un parell de línies als blocs que tinc enllaçats, que encara que no són tots els que segueixo normalment, bé poden merèixer la vostra lectura: A veure on para el Donant Voltes i com li va, què ens explica o relata el Ric a Ric de Riure, com li va a la Maria amb els seus Somnis de Plastilina, què ens recorda el Sergio al Pensamiento Positivo d’avui o quin article ens ofereix l’Oscar Azal a qualsevol dels seus blocs, encara que si n’heu de triar un recomenaria el castellà. De tant en tant el Marc es desfuga amb Tinta Groga (tinta-groga.blocspot.com) i El Mushir a Palestina hauria de quedar vàlid per la posteritat. Amb la Gess pel món, companya de feina, coincidirem sens dubte d’aquí no massa.

També, el 13 d’Octubre passat va fer tres anys que vaig rellançar aquest bloc! Com que tres anys no es compleixen cada dia us convido (una vegada més) a que si algun dia veniu a fer la lectura dels diumenges i no hi ha novetats, feu una repassada a qualsevol mes d’algun any ja passat, a veure si us agrada.

Dissabte, 16.10.10 – 50è dia de viatge

Saturday, 16/10/2010 (12:29)

I vaig passar dues nits a Brisbane, passejant pel centre (per la City, o pel Business District) per les dues vores del riu i més enllà; per molt alts que siguin els edificis d’oficines i apartaments, si estan rodejats d’aigua i d’un jardí botànic que sembla Central Park costa no trobar-ho harmònic i agradable.
L’últim va ser el Museu Marítim (un gran matí) i deixar-me el meu jersei preferit, el més batallero, estès al macro hostal on vaig estar dormint. “Perquè s’airegés”, saps? Doncs au, airejat està.

Evidentment no me’n vaig adonar al notar la motxilla més buida i més lleugera sinó a Coolangata (culengara) quan començava a refrescar (meeeeeeeeeeeeeeerde!). Què hi farem… això també forma part del viatge, que diria el Dosi. Aquell jerseiot negre tenia dos anys i moltes hores i no sortia per res a compte anar-lo a buscar, però comfortable i calent com era, no serà fàcil de substituir.

Coolangata, dormir en un hostal vora l’aeroport, mirar pelis, tastet de platja i convèncer-me (una vegada més) que toca descansar.

A Byron Bay, després d’un dia molt maco de mercat, sol i platja va tornar la pluja i el fred, que va durar quatre dies i quatre nits més. Fred… amb pantalons curts, eh? Fresca podríem dir, però gens de calor en qualsevol cas, sobretot de nit i amb els peus xops. A Byron vaig descansar, vaig dormir, vaig menjar bé i vaig sentir històries de tot tipus. I quines històries, eh? Em vaig allotjar a l’Arts Factory, un hippie resort mig alternatiu i allà, entre bebedors i fumetes, “el més tonto fa rellotges”, vaig pensar jo. L’últim matí vaig anar a veure com sortia el sol des del far, un clàssic, ja que més cap a l’est que allà no s’hi pot anar a no ser que comencis a nedar, és el primer Sol del dia que es veu a Austràlia. Evidentment el sol no el vaig veure, però una pausa de pluja i un fort vendaval ja van fer. Va ploure (i encara plou) de veritat, eh? Allò que no és normal, que s’inunda tot, més del que toca, que surt a les notícies i tal.

Per cert, que Byron Bay ja va ser New South Wales, comiat de Queensland i nou hores (i no vuit) ens separen des de llavors. També, el David (Deeivid) i la Gemma són de Brisbane… però viuen a Melbourne! És allà, que m’acolliran.
Fins que no has estat en un lloc és igual donar-li un nom que un altre… tot sona igual i acabo barrejant llocs i coses.

La tenda (l’iglú) va patir (com jo) i no se si una nit més no hagués convertit aquelles gotetes xafarderes dins el meu petit habitatge en un bassal. Plegar-la xop i plovent, amb tot de fang per dalt i per baix era una assignatura pendent. Des d’allà, des de Byron vaig anar cap a Sydney directament, saltant-me Port Macquaire i Newcastle, una costa sencera per primera vegada, però amb tanta i tanta pluja, més el calendari mirant-me de reull, no vaig tenir ni dubte ni remordiment. Llàstima per Newcastle, amb edificis de veritat i museus gratuïts, però és una cosa més que es queda per la propera vegada.

Després de 12 hores de bus (que em van passar seca, plàcida i còmodament), el 45è dia, de matinada, vaig arribar a Sydney! Tanta gent comença i acaba aquí el seu viatge, durant tants dies he anat resseguint la costa, que bé em sentia com si fos el final de la peregrinació. Sydney, que sona a capital (però no ho éees) i que té el l’emblema arquitectònic del país, ja era el lloc on passar la nit.

El Memorial als morts a la guerra*, el jardí botànic com no… i l’Opera House vora el mar, com esperant-me impassible, sublim enmig de turistes de tot arreu. Aventurers i urbanites coincideixen a la gran ciutat i fotografien sense parar l’edifici més emblemàtic (diuen aquí) del segle XX vora el pont colossal que l’apadrina. Jo, que vaig dient que sóc de Barcelona, penso uns instants en la Sagrada Familia, encara en construcció, i no hi dono més voltes.

Sydney, això sí que és una ciutat. Després de veure aquell ambient em vaig adonar que Brisbane era una mica com una broma, i que no són només les americanes i les corbates, les sabates de taló i les mitges les que fan ambient urbanita. El trànsit, el soroll, el moviment, el ferry, el bus, el tramvia, el metro i el monorrail, els taxis que casi t’atropellen quan vas a creuar el semàfor en verd i la pressa, gent que es mou amb pressa per les voreres tampoc massa amples i farcides de reclams i aparadors, tot això et fa adonar que ets en una gran ciutat. Està bé, m’agrada, en un terreny quadriculat et pots moure amb el plànol a la butxaca, jugar a caminar ràpid no costa gens i veure tanta gent en tot moment fins i tot em va semblar curiós. Penseu que la meva habitació estava en una quarta planta i va ser tota una novetat, fins i tot pujar les escales per arribar-hi!

Si hi ha una cosa en la que tant els habitants de Brisbane com la gent de Sydney estan probablement d’acord però, és que la millor ciutat per viure-hi, amb diferència, és Melbourne.

Encara que a ciutat els dies són més intensos i tot convida a fer fotos, les presses agresives, el soroll, les targetetes de plàstic per fitxar a la feina penjant de la roba tot el dia, el fum, els cocktails després de treballar i les fashion victims, de veritat que no acaben de formar part del meu món.

L’Opera House per dins i per fora (26€ la visita, va valer la pena), l’Observatori (pse pse), les vistes des del pont… i ja podem tornar a cap a casa, que va ser un dia rodó i el descans a Byron es va notar força.

A la nit, xerrant amb gent a l’hostal tot sopant, me’n vaig adonar que hi ha dies que parlo molt i molt poc.

M’agrada veure com cuina i s’ho munta la gent… hi ha qui s’ho curra i fa servir mitja bateria de la cuina, hi ha aquell parell de ganapies que apareixen amb un pollastre a l’ast, una bossa d’amanida i un munt de panets “reciclats” i es van fotent entrepans amb salsa barbacoa l’un darrera l’altre… i de sobte surt la grassoneta (perquè si.. perquè era grassoneta i crida més l’atenció) a mig esmorzar i m’obre una llauna d’espaguetis amb tomàquet (en trobareu a tots els supers d’Austràlia) i a continuació se’n fa un entrepà! Que això si, es menja amb ganivet i forquilla (aiiiiiix). En fi, hi ha dies i dies, cadascú s’ho munta com pot i jo n’he fet unes quantes, de bestieses dietètiques. Aquí a Sydney, gran camp d’aterratge, per trobar feina, comprar un mòbil o obrir un compte corrent, tot són facilitats.

*De monuments i records als morts a la guerra n’hi ha per tot arreu, però cap tan gran com el de Sydney. Sempre m’entristeix pensar en la gent jove que s’ofereix voluntària i mor a la guerra. Més si són australians, més si van morir tan lluny de casa a la Primera Guerra Mundial. És el perill, la conseqüència de ser bona gent i tan patriotes, probablement. Al memorial també hi ha un record per les tropes a l’Iraq i l’Afganistan. Aquests, mira tu, jo els hagués posat en un monument apart.

A Sydney vaig quedar amb el Matt (el meu company de viatge intermitent, de Boston) i la Helen (la noia que es pica en Matt… de forma intermitent, de London). Vam agafar el tren cap a Katoonga, un poblet a dues hores i 800m d’alçada que fa d’aparador del Parc Nacional de les Blue Mountains.

Podria semblar des de fora i a primera vista, des del mirador, una fusió del Montsant i el Collsacabra tot allargant-se fins l’horitzó, però de seguida es veu que és un lloc molt especial… “Quan ets a les Blue Mountains, te n’adones que estàs a Austràlia” em va dir una escocesa a Cairns, ja fa molt de temps. I és així, eh? Mires aquest paisatge i és molt i molt fàcil dir dues coses a continuació: la primera és “wooooooooow…!” i la segona seria “Això és Austràlia, segur”. Sembla que mitja comarca de sobte s’hagi començat a enfonsar, com una trampa de tomba faraònica formant penya-segats i cascades a tort i a dret.

Després de veure les definides siluetes de les cacatues blanques volant sobre el mantell verd subtropical agafes qualsevol senderó, t’endinses a la vegetació… i les falgueres, els salts d’aigua aquí i allà o la molsa recobrint cada pedrot em fan veure que aquest Rainforest, de fet, no s’assembla en res a aquells del nord… allò que a Queensland era una humitat enganxifosa, una xafogor d’estiu calorós, aquí es respira de forma fresca i agradable, com una pluja de primavera. I quin fart de caminar, per les Blue Mountains! De sol a sol, casi, i què bé m’ho vaig passar… al vespre, tornava a l’hostal tant content com cansat. I hi arribava cansat de veritat, eh? Rebentat. Tenia moltes ganes de passar uns dies així i per rematar-ho, l’hostal on vaig estar, el Nº14 es deia, va ser el lloc més acollidor on he estat fins ara, i en porto uns quants! Petit, amb terra de fusta (parquet), llar de foc (temperatura mínima = 3ºC aquí) i “dorms”, habitacions compartides, de només tres llits. Vaig pagar 24 dòlars la nit, que cada dia em semblen més barats.

Després de tres nits a Katoonga ja torno a ser a Sydney, avui tocava seguir el camí fins a Melbourne, però definitivament marxarem demà.

RE LO CA TIONS

Apart del caminar per la muntanya, aquesta setmana ha estat un no parar d’anuncis al gumtree (tipo Loquo), de trucades i de correus. S’han anat obrint i tancant possibilitats a cada moment i quan semblava que anàvem a ser quatre en una furgoneta (més barat impossible) van dues xurris i es fan enrera, perquè havíen trobat nosequi i nosequè més barat. Bueeeno… vaig pensar jo. Ahir a la tarda vaig quedar amb una francesa i quan semblàvem estar d’acord en compartir els més de $500 que val el lloguer de la p hippie campervan, va la tia i se’n desdiu, de matinada, el mateix dia que havíem de marxar. Macagon tot, xec! Ho arribo a saber i llogo un cutre cotxe amb Hertz directament i passo de fer el paripé! Tot i que si… s’havia de provar.

Aquest matí he sortit pitant emmig d’un gran vendaval cap al carrer on hi ha les oficines de lloguer de tot tipus de vehicles, a veure si algú em llogaria un cotxe per menys de 500 dòlars. Com que enlloc obríen fins les deu, he anat a tombar pel barri tot passejant i m’he calmat una miqueta. Tranquil com podria semblar, em capfico i m’estresso molt per les coses jo… sovint oblidant que estic de vacances, i que apart del dia que hagi d’agafar un avió, la resta del temps no he quedat pas amb ningú.

Torno passejant cap a William Street i a l’aparador de les Spaceships, en una pissarra ben grossa hi posa “Relocations Sydney – Melbourne $1 / day”.

Relocations és un terme que he après massa tard… són ofertes per “tornar” cotxes o furgos a llocs on es necessiten i són lloguers alhora extremadament barats, si acceptes les condicions.

Tres minuts més tard sortia d’allà amb una reserva per demà, cinc dies de lloguer Sydney – Melbourne per $105! Treballant dos mesos a Avis vaig aprendre que l’assegurança tot risc ($20/dia) és una cosa obligada. En fi, Cent Euros! Per aquesta quantitat aquí ni et deixen visitar la web. Marxo demà diumenge, arribo dijous a la tarda i tinc cinc dies per fer simplement el que em doni la gana i muntar un autèntic campament gitano per tota la fragoneta. No se com pot sonar tot plegat, però jo he sortit de la botiga radiant, content i afortunat, quan el Sergi es transforma en tot poderós Serginho i en Serginho passa a sentir-se Serginho Bourne: ooooh yeees! Seeeeeee! “I win!” que deia Brad Pit a The Mexican, “I wiin!” s’atura el vent huracanat i brilla el Sol, sonen els violins de la Filarmònica de Berlin, correria cridant amb els braços en creu, el gol d’Iniesta a l’últim minut! La llagrimeta de l’emoció, “sóc un putu craac!!”.

Al cap d’una estona tot torna a la normalitat… i queda resumit en un cop de sort i aquell somriure trapella sota la caputxa, tot esperant que cap ensopegada amb una pell de plàtan em retorni a la realitat.

Podria trucar a la francesa, dir-li que la porto a Melbourne per $150… ni de conya, CIGONYA!

Per cert!

Salutacions, records a tots i totes els que m’aneu seguint pel Google, Google Imatges, Maps, Earth o similar. Que algú busqui on sóc o en mireu fotos em fa força gràcia.

Jo miro el mapa de la costa est de la guia i encara no me’n se avenir… Així de mica en mica, si n’hem fet de quilòmetres, eh? Des de Cape Tribulation a dalt de tot fins a Sydney si n’hem fet, de coses.

Joan!
El Max em va ensenyar que el cotxe és la llibertat aquí (i no una tenda de campanya, com jo em pensava) i que a la food bag hi ha d’haver oli d’oliva (ell compra Carbonell) i formatge parmesà. Això és el que marca la diferència entre uns macarrons de m i un plat de pasta prou atractiu. I sí, quin crac en Max, eh? Em va explicar unes quantes historietes de quan era jornaler. Ara ja ha començat la seva operació Venda del Max mòbil, a veure si el factura ràpidament. Aquesta tarda ens hem acomiadat fins l’any que ve.

Tema Festa

No se jo si es mereix un post, això… tot comença amb el “working visa”, un visat amb el que et compromets a treballar un mínim de 88 dies i pots passar fins a un any a Austràlia. A aquest visat hi tenen accés els ciutadans fins a 31 anys em penso (sí que n’hi ha de límits!) de molts països com França, Itàlia o ALEMANYA com no, i també els del Regne Unit i probablement Irlanda, membres de la Commonwealth i per tant “amics” des de sempre. Els espanyols (i els catalans, Maripilis) NO tenen accés a aquest visat, no hi ha conveni, de manera que només podem optar al visat de turista, a 90 dies d’estada al país SENSE treballar. No fa massa, a l’estiu europeu, van fer pausa de dos mesos de donar visats de treball, es veu que la cosa es començava a sobresaturar… mira si ho fan bé, tot plegat.

A on anàvem: gent jove, que just acaba o ni tant sols ha començat la carrera. Un país occidental, del primer món, de parla anglesa, amb uns paratges de por i molta necessitat de treball de temporada i de jornalers quan toca. Les platges més llargues del món, una meca del surf farcida de fonts, lavabos, barbacoes públiques i hostals com per parar un tren de carretera. Ho rematem amb que la meitat de tot això és tropical i a l’altra meitat bona part de l’any s’hi està la mar de bé… què obtenim? Un festival, ves, un continu de jocs de beure cada nit, un negoci de compra-venda de cotxes, furgonetes i tot terrenys com qui intercanvia cromos, happy hours y meal deals que rocen la gratuïtat, party hostels, pubs, bars i discos a cada racó, plens de party animals i amb nits temàtiques, concursos de samarretes mullades i gerres de birra al millor preu. Treballes a la fruita, t’ho gastes en viatjar. Ajudes a la neteja de l’hostal on vius, t’estalvies el dormir… i t’ho gastes en birres! És normal, no? “Let’s get wasted!” Perjudiquem-nos, va. Sky diving, Bungee jumping, rafting, surfing, canoeing, scuba diving, snorkeling, tombs en helicòpter i avioneta són activitats que es poden fer senzillament a tot arreu. És un no parar, un xou, seria com un interrail popular per la costa oest d’Europa (o millor dit, per la costa d’Europa) i que tot fos igual que de Salou a Lloret de Mar a l’estiu, tot farcint-ho de Parcs Naturals a tort i a dret. I TOTA la costa Europea he dit, eh? De Tarifa fins al Cap Nord.
No costa trobar feina si busques del que sigui i sí, la gent aprèn anglès i es nota, fins i tot alemanys, francesos i italians acaben perdent l’accent que de segur van arrossegar durant mesos i mesos.

No se què més s’hi pot dir… Austràlia és un lloc que mola, mola i els d’aquí ho saben. Mola el surf, el cabell llarg i suelto i el banyador Billabong (Billabong, Rip Curl, Quiksilver, Reef o similar). Molen els neoprens, les xancletes i jeure al sol (quan en fa). Mola l’aire lliure, els dofins i les balenes i els parcs naturals. Quin serà el record per a la majoria de gent? “Osti a Austràlia, quins festots, tu!”. Res a recriminar… penseu en els Erasmus i digueu-me el què.

Passats els vint-i-cinc es comença a notar el canvi i et trobes a gent buscant allotjaments més autèntics, més tranquils i reposats, bebent-se una ampolla de vi després de sopar (no dues caixes de Gun, eh? Una ampolla de vi local a repartir) i intercanviant impressions sobre el país, en comptes de jugar a drinking games.

És clar que la festa aquí no s’acaba mai, com no s’acaba el número de backpackers que van arribant tant del Nord com del Sud. La gent ja ni se’ls mira… formen part del paisatge.

Ah!
Última cosa i canviant de tema: massa, faig servir internet… per força! Com que no tinc telèfon, és on quedo amb tothom. Vaia setmana, eh? Tot i així, tot bé… (tot molt bé, Maria!) Si torno a escriure, ho faré des de Melbourne! Última parada australiana. Però això seria d’aquí una setmana o deu dies, ja està fet per llegir-ho a trossets això.

Quines parrafades, eh? És que són moltes coses cada dia…

Bona setmana a tothom!

Dissabte, 02.10.10 – 36è dia de viatge

Saturday, 02/10/2010 (00:24)

Aviam…

Hi ha dues maneres de classificar els viatgers a Austràlia: d’una banda els que viatgen amb cotxe, furgoneta o tot terreny i de l’altra els que es mouen amb el bus, la majoria amb l’empresa Greyhound, encara que hi ha altres possibilitats. Sens dubte que els primers són més autèntics i van més a la seva, però si no t’hi has d’estar una bona temporada per aquí, o no vas en grup no surt a compte. Hi ha tot d’avantatges i inconvenients en ambdos casos, algun dia en podem parlar.

Apart d’això, ens dividim en dos altres grups ben diferenciats: d’una banda hi ha els que van cap al Nord, i de l’altra els que van cap al Sud, com jo. Tothom es mou per la mateixa “autopista”, aquesta carretereta que recorre el mapa de l’Est d’Austràlia de dalt a baix cedint un carril per a cada sentit.

I què tenen en comú tota aquesta gent que es mou per Austràlia amunt i avall, en transport públic, privat i llogat? Doncs que viatgen. No estan de vacances, sinó que viatgen, amb més o menys pijades, i molta o gens originalitat, viatgem. La gent que viatja, que es mou, que fa i desfa l’equipatge, que no para, que matina per fer excursions i canvia sovint de llit, aquesta gent normalment surt amb cara cansada a les fotos i probablement escrigui amb poc ànim els posts del seu bloc. Els que se’n van de vacances, els que fan turisme de platja i cocktails sortiran més morenets, més contents i potser algun matí ressacosos però evidentment, això no vol dir que s’ho passin més bé.

“Veig que vas coneixent noies ben maques i tios ben sonats”. Això va escriure un amic en un correu no fa massa i em va agradar molt, vaig veure que ho havia pillat de seguida. Allò de “què és el que més t’ha agradat fins ara?” o “Vols dir que és maco, això?” és de veritat difícil de respondre amb poques paraules… tombar per aquí no és una aventura exòtica, com tampoc ho va ser anar a Tailàndia; sí que hi ha possums, wallabies, ocellots estrafolaris i animals que ni sabia que existíen, sí que l’entorn és ben curiós, particular i sovint espectacular, però una part ben important de tot plegat és simplement estar tan lluny, conèixer tot de gent i passar dies plegats. Evidentment les excursions organtizades són més xou i són més fàcils: durant uns dies convivim amb la mateixa gent i no cal pensar ni en el dormir ni en el menjar, però en un viatge tan llarg hi ha d’haver una mica de tot, incloent-hi llargues passejades per ciutats que quasi bé no surten a la guia, o dies que em deixen la impressió que senzillament no he fet res. Ara mateix miro el mapa de la costa est australiana i entre Cairns i Brisbane més o menys ja se què hi ha, ja se com és, no hi ha masses buits i per mi això és important. També, tot escrivint m’acostumo a recrear en les durícies mentre que els bons moments amb una menció ja fan.

L’últim dia a Agnes Water vaig fer la meva primera classe de surf pel matí i tot seguit vam anar d’excursió amb una parella d’alemanys i el seu “Spaceship” a passar la tarda en un parc natural. Un guia local ens va portar més enllà del que teníem previst, per casualitat, i vaig tornar a l’alberg quan just s’acabava el dia.

A Hervey Bay, tomet en vaixell a veure balenes i dofins al matí i per la tarda llogar una bici i anar de punta a punta de la Bay. Si és que no es pot demanar més! I tot això va sumant com “un dia més”.

Un dia qualsevol para el bus durant mitja hora en una benzinera rodejada de gespa. El Mat (USA) i jo comencem a jugar a frisbee i s’hi acaba afegint tot de gent, incloent-hi mitja familia australiana i és que molts grans moments no surten enlloc.

Ja sóc del club dels que fa més d’un mes que viatgen (segur que ja ho havia dit… Aquestes converses entre viatgers segons com són ben maques, segons com sonen a veure qui la té més grossa) i el cas és que m’ha passat molt ràpid, veritablement ràpid, i ara mateix només puc dir que estic cansat… molt i molt cansat com un peregrí, com un monitor de colònies d’estiu, però el calendari no sembla donar massa treva per fer vacances, que vaig amb retard segons el que tenia previst (ja hauria de ser a Brisbane, meitat del trajecte sobre el mapa). La gent que em vaig trobant que ve del Sud diuen que van amb retard també, sens dubte és una bona senyal. De moment seguiré com fins ara, dient que ja dormiré després i vivint coses noves sense encara haver paït les del dia anterior. Sí que està bé això d’anar fent fotos… sinó, encara pensaria que algunes coses les he somiat.

Parlant de somiar, sovint somnis ben estranys em porten fins a casa i a vegades, somnis ben peculiars us porten fins aquí.

SORRY

El 13 de Febrer de 2008 el Primer Ministre Kevin Rud es va posar de peus i va dir “sorry”, ho sento, a la generació robada, “the stolen generation” sobre la qual ja hi ha una peli, un munt d’informació darrera del Google i de segur que fins i tot el discurs sencer que va emocionar a tothom, fins i tot els qui durant anys s’hi havíen manifestat en contra.

Algun dia els éssers humans, sobretot en nom dels blanquets d’origen europeu que són els qui més s’han estès per tot el planeta a base de garrotades demanaran perdó, diran un SORRY ben gran al col·lectiu de cetacis i balenes de mars i oceans, per seguir somicant perdó als taurons i tot d’espècies més.

Es calcula que a la costa Est d’Austràlia hi havia d’entre 30.000 a 40.000 (entre trenta i quaranta mil) balenes geperudes “Megaptera novaeangliae”, que van ser caçades fins quedar reduïdes a unes 300 (tres-centes!) a principis de 1960. Des del 1962 que en aquesta zona ja no es cacen i avui en dia hi anem en vaixells i velers, a veure com salten a l’aigua enmig de l’Oceà, com respiren, com s’aparellen i com cuiden dels seus petits. Per mi va ser molt maco, sí que és emocionant i em va fer pensar molt. El dia que vaig anar a veure les balenes, una balena mare decantada dins el mar va elevar el seu petit de només dies una mica fora de l’aigua, just vora el vaixell replè de gent que tenia el costat; ens estava ensenyant el petit! “Look at that, she’s showing her baby!” va dir el capità pels altaveus.
Quina merda d’espècie la nostra, eh?

Les balenes joves estan ben acostumades als Whale Watch boats, però una balena de seixanta anys d’edat bé podria recordar les últimes matances… no?

*Aquí al Setembre els crios (i els estudiants) fan dues setmanes de vacances al cole (mid-semester holidays) i n’hi havia bastants al vaixell, sempre està bé un extra d’entusiasme davant dels espectacles naturals.

Després de Hervey Bay vaig anar cap a Rainbow Beach: una nit allà, dues a Fraser Island, una altra a Rainbow Beach i ara ja sóc a Noosa, vora un parc Natural i un riu del mateix nom.

Fraser Island, prou bé: tres dies dues nits tombant per l’illa de sorra més gran del món en tot terrenys; fer ral·li per la platja perseguint l’ondulació quilomètrica de les onades és sens dubte una cosa autèntica de fer, ara condueixes tu ara condueixo jo, banyant-nos en llacs i rius d’aigua dolça i cristal·lina que bé podrien ser un parc aquàtic, observant la vida marina des de la vora d’un precipici (balenes, dofins, tortugues, mantes, taurons…) recollint mol·luscs a la platja, menjant-los a la nit per sopar i més o menys perjudicant-nos a continuació a base de cerveses i vi d’aquest tant dolent com popular (Guun! ressona amb eufòria de nit i a crits tota la costa). Erem vuit cotxes en total (8 pax per cotxe) i alguna pocassoltada d’alguns jovenets impresentables, fitipaldis, inconscients i a més poc col·laboradors s’ha hagut d’aguantar, però al meu grup, al cotxe on anava jo, tothom era molt maco i han ajudat molt en tot. Hi havia un personatge d’Israel que Déu n’hi do, però ves… tampoc podia ser perfecte. Els dos alemanys amb qui vaig anar a les illes en vaixell (Whitsundays) i al parc natural (Deepwater) els pobres són gent ben sana i els hi va tocar el “party car”, amb uns sapastres que van carregar al 4×4 un disbarat de birres i que ho han deixat tot brut per allà on han passat. Visitar l’illa per compte propi ha de ser ben xulo, amb excursions i parades allà on es vulgui, però cal ser un grup de gent interessada a fer el mateix, llogar el cotxe, tramitar els permisos d’acampada… tot plegat requereix un temps que jo no tenia pas. De fotos a Fraser Island n’hi ha ben poques! Ni la sorra present per tot arreu ni el fet d’anar només en banyador tot el dia conviden a carregar la camara… l’única preocupació era passar-s’ho bé.

Tot tombant per allà, conduint en convoy i anant canviant la tracció de dues a quatre rodes vaig pensar una mica en les caravanes solidàries, possiblement ja passades de moda a les converses. Quins “jetes”, eh? Quina barra! Ves que no ha de ser divertit això de portar regalets als pobres tot conduint un tot terreny pel desert.

Austràlia

D’aquí pocs dies arribaré a la frontera entre Queensland i New South Wales. Atenció, eh? Tot l’Estat per on he viatjat fins ara es diu “Territori de la Reina” i passaré a “Nova Gales del Sud”, que encara que tot és Austràlia, no deixen de ser com països diferents amb diferents lleis, fronteres, etc etc. (p.e, no es pot passar menjar d’un estat a l’altre!).

L’altre dia llegia en una revista de guiris (de backpackers, de viatgers) que sovint els estrangers expressen el sentiment de voler-se quedar a viure aquí, encara que sigui una temporada. “Otro que no va a querer volver” deia en Thibo al Facebook sota un àlbum de fotos.

I és que sí que s’hi està bé aquí, eh? A l’Outback terra endins, a la costa Oest, al Territori del Nord o al Sud d’Austràlia, no ho se, però els dies tombant per Hervey Bay de veritat que cada racó era una foto, una sorpresa, un detall curiós o simpàtic: les famílies passejant descalces per la platja, buscant petits crustacis a la marea baixa o pescant al moll de fusta. Gent movent-se en bicicleta i tot tipus de patins, sopant a la barbacoa i xutant pilotes, tant rodones com ovalades o jugant a tennis a la platja amb una pilota gegant! Taules de surf, kaiaks, vaixells sobre remolcs, canyes de pescar… i després presumim que Barcelona és una ciutat “oberta al mar”? Aquí hi ha una senyal a la costa que diu “a la platja es mantenen les normes de la carretera”. La gent que et va saludant al passar, el tio del super que t’atèn amb tanta amabilitat i atenció que fa cosa no deixar-li una propina i tot (de res, home…! A tu!!) les postes de sol, les estrelles, les balenes, les tortugues, els dofins… ves si no és per passar-hi una temporada, enmig de tot això! Encara no hi ha cap lloc que no m’hi hagués quedat més dies però ves… seguirem tirant avall.

Coses no tan bones també en tenen, eh? I el model backpacker “allà on arribo allà ho celebro” que cobreix tota la costa Est treu bastant d’encant a tots aquests poblets aficionats a pescar. No ho anava a dir però és obvi… per segons quines coses ja sóc gran.

El Sol

Estem a la primera setmana de primavera, el que seria l’última de Març a l’Hemisferi Nord, i amb les nuvolades contínues i els xàfecs per costum la veritat és que molta molta calor no he passat últimament, i a les nits toca posar-se el jersei, tampoc massa cosa més. Allò de que si aquí les estacions són més extremes em penso que s’hauria de comparar més amb climogrames que no amb impressions personals i mirades a l’horitzó, i sent la primavera l’entremig, no se jo si pot ser un referent. La setmana passada va ser l’Equinocci, quan el dia i la nit duren el mateix, tot i que entre els tròpics (evidentment) estan així casi tot l’any, amb el sol de sis a sis i a vegades (si o no?) quan el cel està enteranyinat, es veu un arc de Sant Martí, com una àrea diferenciada tot al voltant del Sol. Posa que en proporció, ara estigui una mica més avall de les illes Canàries i vagi pujant cap al Nord. Quan arribi als 42º sud, que serà l’equivalent a Barcelona, ja veurem si vora mar el tema s’hi assembla, però fins ara el que marca el clima són els núvols: no núvols, el Sol crema i fa cremar la sorra, les voreres i la pell i si hi ha núvols, refresca de manera sorprenent, amb un aire fresc que fa trobar a faltar les mànigues.

De moment ja hem sortit de la zona tropical, es comencen a veure cases de totxana i les pluges que he anat veient sobre el bosc sub – tropical, a vegades dens a vegades espaiat amb fins i tot zones de pins que m’han recordat aquell aire fresc de muntanya i els boscos verd fosc de les zones temperades, que tant de gust dóna respirar. També, durant els propers tres mesos els dies s’aniran allargant, cada dia una mica més fins el 21 de Desembre! Tinc ganes de veure-ho, això també. Estic molt content de l’època de l’any que m’ha tocat venir aquí, amb temperatures suaus als tròpics, cap medussa a les illes i les balenes encara tombant, també cap al sud, cap a l’Antàrtida.

L’idioma

Apart de molts anys d’estudi i de treballar un munt de temps amb turistes estrangers, aquí un servidor es va guanyar un any de la seva vida trucant al Regne Unit, eh? O sigui que el tema està bastant, bastant digerit, que en se un ou, vaja! Encara que alguns dies em senti un veritable aficionat. A partir d’aquí encara costa superar algunes proves de foc com són entendre alguna caixera del super quan no hi ha pantalleta, les indicacions per trobar un indret per part del socorrista o l’emisora del vaixell o del bus. Quan el Mat diu “whaat?” tota l’estona, quan “late” sona com “light” i una canadenca no acaba d’entendre si li estan dient Toy shop o Thai shop, me n’adono que la cosa no està del tot fàcil per ningú. Aquest anglès bastant britànic escupit estil cowboy a vegades costa de desxifrar, sobretot en els moments de distracció o de cansament, però amb nosaltres (guiris backpackers) ja intenten parlar-nos una mica bé i la bona intenció la posen tota. “Cheers mate!”, “How’re you doing, mate?!” per tot arreu (gràcies! Què tal!), “See ya later!” …“G’day!”
A good day li traieu les os (gd day) i ho dispareu amb desgana només mossegant lleugerament la llengua, de la gola a les dents en un suspir. Jo per allà Cairns ja ho practicava, tot caminant sol pel Rainforest. “G’d day! G’day! G’d day, mate!” (Ves…) I per acabar ja hi ha el llistó màxim, com per exemple quan diuen “Taa!” per dir gràcies, o “Tarà!” per dir adéu, talment com si diguéssin “Tatxan!”. A Anglaterra també es diu això, quan s’ensenya als nens a dir gràcies se’ls hi diu “Taaaa!” o sigui que apart del brekky i els eskis, tan tan estrany no deun parlar. L’altre dia després de pensar jo que m’hauria d’esforçar més a marcar l’accent, va una danesa i em diu que es pensava que jo era anglès, com els meus altres tres companys d’excursió (¿?). Així doncs, l’idioma? Bé home bé… no passarem pas gana, aquí!

*Com cada cert temps, vull recordar que per gaudir plenament d’un viatge com aquest (o casi casi de qualsevol) s’ha de saber anglès, com més millor, i ja sigui per obligació, per afició o per diversió, dedicar part del nostre temps a estudiar anglès és clarament una bona inversió.
Als que doblen les pelis i les series els deportaria a tots i totes, m’ho havíeu sentit dir mai això o no? De fet i més sincerament, els enviaria a la foguera.

…Ja menges bé?

Amb la de gent desesperada per aprimar-se, i a mi normalment se’m pregunta si estic més prim amb preocupació. Després d’una primavera ben activa, un estiu de no parar i una tardor de vertigen la veritat és que ja toca estar una mica a to, no? Cada any és igual… A l’hivern, assegut a l’oficina m’engreixo una mica i a l’estiu ja està casi tot recuperat. Menjo molt més fish and chips per dinar i pizza per sopar del que m’hagués imaginat i els meus menus van variant molt de batalleros a prou complerts, però sens dubte que menjo menys de com ho faria a casa: com una bona despensa amb menjar de veritat o els menus de restaurant entre setmana (per menys de deu Euros!) no hi ha res, i aquí menjo una mica com els animals, que no saben quan tornaran a menjar, i per tant no dic que no a (casi) res.

Operació Barefoot

Ja hi ha algun il·luminat que va predicant per Barcelona que la gent vagi descalça pel carrer (us imagineu passejar descalços pel Raval? uuf!) i em sembla rebé, però el predicar no funciona pas… Això d’anar descalç pel món és com anar en bicicleta per la ciutat o no fer servir l’ascensor mai més. Només té coses bones i cap de dolenta, segur, però ha de ser cadascú que li agafi la inspiració, prengui una decisió i s’hi llenci i s’hi enganxi, els discursos no són pas suficients.
Conscient d’això, jo he de dir que anar descalç cada dia m’agrada més: notar, sentir el terra, veure que les plantes dels peus es van endurint, que es renten tan ràpid com s’embruten i que desapareix la marca de les sandalies és adictiu, m’agrada i tant de bo ho pugui seguir fent (com a mínim aquí) durant molt de temps.
(Ui què hippie que ens tornaraaaà!) :)

Objectes perduts

ENCARA no m’he deixat la tovallola estesa enlloc, ni el xampú a la dutxa, ni el mòbil carregant ni la tarja SD a cap ordinador ni les ulleres de sol a cap racó.
Per contra, sí que vaig perdre la brúixola (però no el Nord) al ferry cap a Magnetic Island, al Wings II em vaig deixar un banyador de natació super vell que em posava sota el neoprè que tampoc havia de tornar a casa i uns pantalons curts de futbol que feia servir de pijama (això sí que em va saber greu).
És molt i molt fàcil anar deixant-se coses per aquí i encara que res és indispensable, intentarem seguir atents.

Entre Noosa i Brisbane només volia parar al parc natural de les Glass House mountains segur i potser, només potser a l’Australia Zoo, llar del difunt Steve Irwin, el caçador de cocodrils. Hi ha busos gratis des de tots els pobles de la zona (courtesy bus!) i fins i tot en Greyhound m’hi deixava a la porta. Al final però, just ahir, arribo a Noosa, baixo del bus, descarrego i sento “Sergiii!” i era en Max! Un amic francès que fa deu mesos que tomba per Austràlia (ja està a punt de tornar) i amb qui havia de quedar a mitja tarda. Vam tombar una mica pel parc natural de Noosa, i ja vam anar cap al lloc on passar la nit, després d’un bon sopar de fogonet i frontal.

Deixant la Fraser Coast i arribant a la Sunshine Coast, ha estat un veritable plaer tombar per carreteres secundàries i dormir a la Brows Creek Rest Area, la primera acampada gratuita del viatge. Anar veient platges, visitar el Glass House Mountains National Park i posar-me en contacte amb el David (Deeivid) i la Gemma, a veure si m’acullen a Brisbane, és el que toca fer ara mateix.

Dimecres, 22.09.10 – 26è dia de viatge

Wednesday, 22/09/2010 (11:53)

Segueixo tirant avall per la costa est d’Austràlia, país on tres quarts de la població (rural) podria iniciar el Paris-Dakar en qualsevol moment del dia.

Wings II

En James Cook va passar, un Diumenge de Pentecosta (?) vora una illa ben grossa a qui va anomenar, evidentment, Diumenge de Pentecosta i fins avui, tot el conjunt d’illes de la zona són les Whitsunday Islands, o les Whitsundays directament.

Em va agradar tot i molt: el vaixell, el lloc, el menjar, les activitats, la tripulació, els altres passatgers… Al principi amb moltes ganes però mirant-ho una mica de reüll, si poder aquells velers immensos haguéssin estat millors, si masses parelletes o masses francesos al grup… Però al final rebé, amb tot, i a l’activitat estrella, que és un matí vora Whitehaven beach, hi vam arribar casi casi els primers i en vam marxar sens dubte els últims. Tot plegat per $270, pagats com a 207€.

L’únic que poder em comença a cansar és el “pressing” continu per part de la tripulació, com a tot arreu, a motivar tothom a fer submarinisme, a treure’s l’Advanced, a provar el Nitrox… tot plegat suposo per les comisions i amortitzar el material, però cansa i punt. Jo no en vaig fer, de submarinisme… al principi dubtava, sona a penitència això de quedar enganxat a la superfície amb un snorkel a la boca, però ja va estar ben decidit, ja; després de l’excursió a bord del Taka, les Whitsundays eren una mica immersió de costellada, i tot fent snorkeling ja vaig veure prou cosa, vaig estar ben en remull i va ser més descansat. L’últim dia va ploure moltíssim i encara que vam fer bany igualment, amb una bona remuntada contra-corrent, de tornada a Airlie Beach vam estar més a l’interior que a coberta.

Resumint, Wings II! Si mai passeu per la zona, ho recomano definitivament i confirmat: en un vaixell on tothom va descalç, a ningú li fan pudor els peus.

D’allà la idea era anar a Mackay, unes hores al sud, per recular carretera amunt com qui remunta un riu, fora de l’autopista i del gran itinerari de la línia del bus motxilero. Volia passar un parell de nits al Cape Hillsborough National Park, veure alguna cosa original, triada per mi i buida de guiris carregats d’aquelles caixes de vi blanc reduides a una bossa metalitzada amb aixeta de plàstic però la pluja (que diuen ha de durar casi tota la setmana) i la dificultat per trobar algú que m’hi porti em van fer desistir de seguida.

Mackay és una ciutat australiana. I punt. L’hostal on tenia previst dormir ja no existeix, el segon estava ple i al tercer només li quedaven habitacions individuals per setanta dòlars, que no vaig voler agafar. Com que al quart lloc on dormir la recepció senzillament havia tancat, vaig encarar els meus passos, carregat com una mula i ja ben fosc, cap al camping que sortia a la guia. Vaig pensar una estona a dormir estil fugitiu, en un racó fosc una mica recerat de tot i esperant que es fes de dia, però el bus de l’endemà era a les 13.10h, i tenia encara 18 hores per endavant. Masses, sens dubte. La meva autonomia amb les dues bosses és molt curta: 45 minuts màxim i no crec que arribi a 3kns. Després de cada descans, de descarregar una mica i tocar-me les espatlles adolorides hi torno amb la moral carregada i amb més empenta, com en aquell moment creuant ja ben de nit un pont llarguíssim per arribar fins el lloc d’acampada (camping site!). Passats el pont, un parell de carrers i una bona estona, em trobo tararejant aquella musiqueta espantosament trista i solitaria de The Road (la carretera?) i torno a tenir aquell sentiment de viatger solitari que, cansat, busca un lloc on passar la nit. “Què faries ara mateix si la Miriam hagués vingut i estés aquí?” Penso en aquestes situacions. Però clar… En aquell moment si la Miriam hagués vingut haguéssim agafat l’habitació de $70 i punt, sense més, 35 cadascú. Com a mínim no va ploure (no se si sóc jo que vaig arribar a les inundacions, o les inundacions que van anar cap a mi) i finalment vaig arribar al camping… on hi havia tot d’australians! Tot terrenys, caravanes, casetes… tot de families de vacances, allà! (Que no tenen cole? Es veu que ara mateix, no). Em va agradar mollt dormir allà però no va acabar tal i com m’esperava… Un tio que arriba sol, ja de nit, i planta l’iglú en un raconet vora els lavabos poder desperta curiositat, però probablement també una mica de recel. A vegades estic inspirat i ho intento aprofitar coneixent gent (pensamiento positivo total), però estant cansat i amb ganes de dormir, amb prou feines vaig saludar els veïns (un matrimoni ja gran dins un gran caravanot, que van passar bastant de mi i vaig ajudar un veí de més enllà a trobar una petita granoteta que feia tant sorloll com un clàxon de camió. Domino’s pizza i a dormir, tu, que a les nou del matí havia de ser fora. Tot i així, vaig dormir en un càmping australià on només hi havia australians! I on al menjador comú no hi pots bullir uns macarrons, però sí que hi pots fer una barbacoa. Tot plegat em va semblar original i vaig pensar que si ets ric, deu costar força fer coses tant simples com autèntiques.

Rockhampton (evidentment n’hi diuen Rocky) no va ser tampoc com m’esperava… la capital de la vedella, just sota el tròpic de Capricorn, me l’imaginava Far-West total, amb cowboys, botes de cuir, pells de vaca i tal però no… és una ciutat australiana normal, on de sobte sembla que estiguis al cul, però al cul del cul del final de tot de la Zona Franca preguntant-te què coi fots aquí i passada la cantonada de sobte hi ha tot de botiguetes, zona ajardinada al mig del carrer i gent passejant-hi entre granisats i gelats, talment com si fos a Port Aventura.

Parlant de ciutats, a Mackay vaig tenir una experiència religiosa…
Deixat el càmping la idea era trobar alguna cosa per esmorzar, i tot i que pensava jo en un forn de pa o similar, de veritat que no ho vaig saber trobar. Hi havia sushi, fish & chips, McDonald’s 24h i Hungry Jack’s (com m’agrada aquest nom) però menjar tipus croissants o super, res de res. De sobte arribo al que sobre el plànol estava marcat com a Centre Comercial: Un edifici molt extens amb gens d’alçada, amb alguns rètols i una porta desproporcionadament petita, de vidres negres negres que tant podíen ser un Shoping Centre com una oficina de la CIA. Hi vaig anar, es van obrir de forma corredera per si soles i oooooooh My God! Sí, sí, era un centre comercial! Amb muisqueta, aire acondicionat, tot de botigues i el més exagerat de tot, ple de gent! Era un Dimarts al matí i families, parelles, gent gran… tothom estava al Shoping Centre! hi ha el mega supermercat, la zona de menjar fritanga, les botigues de roba, d’electrodomèstics, de videojocs, de coses hippies de la Índia… tot estava allà i me’n vaig adonar llavors que anar de compres al carrer era de “Losers”, de pringats, “perquè caminar pel carrer amb la calorota o la pluja si allà ho tens tot?” Sense entrar en cap debat irresolutiu sobre el petit comerç vaig veure clar que aquell serà el futur de tot plegat i el pitjor de tot, potser per ser on som, és que passejar per allà, em va agradar.

Tot i així, això va ser a Mackay, i a Rockhampton només hi vaig estar una nit també, que va ser més que suficient. Al bus em vaig trobar una parella que havia conegut a la Maggie (Magnetic Islaaand) i vam compartir taxi, hostal i sopar en un restaurant i avui al matí al bus cap a Agnes Water m’hi he trobat dues angleses de l’hostal d’Airlie Beach. Austràlia, un país tan gran com tota Europa o els Estats Units i on els cinemes s’oloren trenta passes abans de veure’ls, sembla sovint un país petit.

La parelleta de Magnetic resulta que es va formar allà i es trenca com si res: ella segueix cap a Melbourne, ell es queda a Agnes Water i decidim passar mínim dues nits al 1770 Southern Cross tourist retreat i conèixer una mica la zona.

La pluja no afluixa, o sigui que potser ho allargarem una mica la nostra estança aquí, que s’hi està força bé. De moment em quedo a la Capricorn Coast, just passat el tròpic, allà on el sol picarà de ple d’aquí tres mesos. Just allà on s’acaba el corall, comença el surf.

Dijous, 16.09.10 – double post

Thursday, 16/09/2010 (03:57)

Una de les coses que té viatjar, i encara més sol, és que tens molt de temps per pensar; esperant, al bus, al ferry, després de parlar amb gent, caminant o fins que m’adormo, vaig rumiant tot de coses mentre passen els dies.

Magnetic Island (“Ailand”, eh?) és un lloc molt xulo, m’ho he passat molt bé i ha estat força barat: el ferri, el dormir ($12,50 x 2, només pel fet de poder-hi deixar les coses, la segona nit ja compensava) i un parell de xocolatines per berenar i la compra que vaig fer el dia de marxar, amb el menjar per tres dies.

Amb una alemana vam passar els dos dies caminant, fent capbussades al mar, passant de cala en cala per les roques gegants (La Maggie és un farcell de rocs immensos de granit que filtren vegetació per cada costura) o seguint tot d’itineraris extremadament ben marcats, illa amunt i illa avall, buscant koales vora els bunkers, fent fugir els Wallabies al passar, ja de vespre i tornant al “Kangaroo camp” ja fosc, amb el frontal al cap, la samarreta suada i la cantimplora buida. Ja fosc són les set del vespre, eh? Sopar una estona més tard mirant com els Possums furguen a les escombraries i anant a dormir una estona més tard, cansat com per adormir-me amb la cridòria dels ocellots tropicals. Tot plegat ha estat una aventura… i de les més barates! (Tornem-hi!) Últimament parlo molt de diners jo, amb tothom.

Ahir:

Bon dia a les 6h, fer la bossa, desmuntar la tenda i check out a les 7h, quan obren. A les 7.25h havia de ser a la Ferry terminal, a l’altra banda de l’illa per ser recollit per l’Adrenalin boat i anar a fer submarinisme a l’excursió més cara del món però… però m’hi vaig presentar a les 7.40h! El bus com a molt aviat m’hi hagués portat a les 7.35h, eh? Però tenia la fe (la fe naïf, il·lusa, innocent) que uns minutets els esperaríen, que no passaria res, sinó el bus l’havia d’agafar a les sis del matí! I he provat de fer dit, eh? Però res. I mira, tu… han marxat! He preguntat al tio del ferry i em diu “han marxat just a l’entrar nosaltres, fa deu minuts”. Ja us ho podeu imaginar… (podeu?) vora el ferry amb el sol ja alt, tot carregat: algun renec en beu baixa, comprar el ticket cap a Townsville immediatament, pujar el Ferry i pansir-me profundament, sense esma ni per fer fotos als cartells que penjaven darrera la barra, o als nois i noies (nens i nenes?) que anaven cap a l’institut amb uniforme, barret de Tom Sawyer inclòs. Townsville, caminar carregat fins l’Adrenalin Shop sota el sol i al cap d’allà semblava que li sabia greu i tot, veure’s davant d’un pardillo de tals dimensions, amb la tenda de campanya penjant del motxilot. M’han tornat el lloguer de material i les taxes ($70) i jo he de dir que he renunciat a anar-hi un altre dia, perquè senzillament volia marxar d’allà i seguir la meva ruta, fugir cap endavant. Vaig canviar el bus, que era nocturn i a les 15h ja era a Airlie Beach! Paradís motxilero, una nova companya de viatge, birres a sac, platgetes amb vistes als velers atracats, laguna, barbacoes… i les Witsundays (s’ha de dir lenta, llargament i amb plaer, Wiitsundays) un arxipèlag prou gran amb platges eternes, llargues llargues d’aquelles amb sorra blanca i dofins i tortuguetes tombant per allà entre el corall, etc etc. En resum, estic al trampolí fiestero d’on surten tot de catamarans, velers, kaiaks i vaixells a fer rutes de durada tant variable com la possibilitat de destí. Només hi ha una constant casi, i es diu Whitehaven.

Per aparcar el tema Yongala (el Titanic de Townsville): si pago trenta dòlars per entrar en un aquari, no en pagaré dos-cents per visitar el fons del mar? A tres hores de la costa, al mig de l’Oceà, amb tot d’éssers vius sorprenents, des dels més petits fins les mateixes balenes?
Davant de preus extensos (direm que són molts diners, no pas que sigui car) es pot: acceptar, pagar i gaudir-ho al màxim, dir no gràcies jo passo de deixar-m’hi tanta pasta o fer com jo! Atxantar el caleram i després no anar-hi… cornut i paga el beure! Oju, eh? Casi que podria fer un bloc de pardillades, jo. També he de dir, una mica per defensar-me, que les pardillades requereixen una llarga explicació mentre que els bons moments passen ràpida i plàcidament sense més… L’altre dia al matí, abans de marxar a caminar estava jo assegut davant del meu iglú, a la gespa, i vam acabar cinc persones allà xerrant, com si fossim a la sala d’estar de casa meva. Les xerrades als vespres sovint són ben maques, sobretot si hi ha algun australià i gent de diverses edats.
A més, les caramboles econòmiques, els xollos de rebot, el temps i diners millor invertits també hi són, i hi seran, sens dubte.

Sigui com sigui, el tema pasta segueix latent: tot plegat no em preocupa massa, que amb el que tinguem farem i no em ve de mil Euros més amunt o més avall… però ara toca visitar les Whitsundays (perquè sí, perquè toca) i casi tothom ho fa en viatge organitzat: creuer de tres dies dos nits, per uns 500 dòlars. Torneeem-hi… a cada lloc el mateix. Crec que ho podria rebaixar fins a 300 amb last minutes i tal però, s’ha de fer? Hi ha límit? Una veterana submarinista, que va passar de pagar més de $200 dòlars pel Yongala deia abans d’ahir al vespre “jo crec que sí… aneu-hi, feu-ho sempre que us sigui possible, que tot és cada cop més tard i arribarà un moment que serà prohibitiu”. En aquesta frase em vaig quedar jo pensant fa dues nits, sense ni sospitar ni de lluny, com anava a ser en realitat el dia d’avui.

*Una altra cosa que em fa cabilar molt és la velocitat del viatjar: fa quatre anys (els meus primers posts) vaig estar a Tailàndia, Cambodja, Vietnam i Laos. Podria haver fet Tailàndia a fons, però vam fer quatre països a sac i estic molt content d’aquella decisió, d’aquell tastet de països.
La idea d’aquest viatge era anar amb la calma, sense pressa, quedant-me a cada lloc el que convingués i més però cada dos dies retronen noms com Tasmania o fins i tot Kangaroo Island, amb paratges espectaculars, tot d’animals en llibertat… (Ges! avui he vist on para això sobre el mapa… Adelaide! Mare meva, eh? vaia tomb!) i el cas és que em tempta exprimir els dies per abarcar més.

En fi, quant estic disposat a pagar per visitar les Whitsundays? I Fraser Island? I per veure balenes? I així anant fent, potser com més dies passin menys estaré disposat a pagar? Ja veurem.

*Tema medusses: encara no hi són! Normalment van de Novembre a Maig i ja ens avisen bé de quan i on ens podem banyar i quan no, no patiu. Per cert, sabeu a qui li encanta menjar-se les medusses a mossegades? A les tortugues…. tan fàcil com això, i què difícil que ho tenen, les pobres tortugues.

** Un Wallabie és com un cangur en miniatura, petitot i sortíen pitant quan passàvem caminant pel seu costat. En llibertat n’he vist tres en total, eh? Casi fosc. Un Possum és més petit encara que un Wallabie, és com una ratota grossa amb la cua llarga que camina casi tota l’estona sobreles quatre potes, no fent saltirons.

***De koales no en vam veure… vam resseguir el camí dels “Forts” a partir de les 17h, “prime time” però no en vam veure cap, cosa que em sugereix tres opcions:

a) No era un bon vespre per veure koales
b) No ho vam fer prou bé, no els vam saber veure
c) No n’hi ha, de koales… és una llegenda que mantenen viva perquè els turistes tombem una estona més pels boscos de Magnetic Island, que per cert sovint semblava una illa al mig del Mediterrani.

****Aquí hi ha gent de tot arreu, però dels que més? Alemanys. Això està farcit de joves alemanys desesperats, que s’eviten els uns als altres, diuen que són d’altres països, maleeixen el seu accent… Tot plegat tan absurd com surrealista, però us imagineu anar fins Austràlia (ni més ni menys) i trobar-ho tot ple d’espanyolets? Se sent casi pel carrer (als llocs turístics com aquest) tant d’anglès com d’alemany i a ells, que han vingut també a aprendre anglès, entenc que no els faci cap gràcia.

*****Em penso que hi ha tants anglesos a Austràlia com australians a Anglaterra… no ho hagués dit mai.

Per acabar!
Ahir vam sortir de festa amb els de l’habitació! En tres hores ja fas colla, aquí. Avui aniré a remenar preus d’excursions i tal, sense pressa, per acabar de passar el dia plàcidament.

Que tingueu un bon dia :)

Townsville

Sunday, 12/09/2010 (11:35)

Townsville, la ciutat més gran de l’Australia tropical, d’entrada no em va agradar. Vaig aterrar aquí un matí de finals d’Agost per seguir una bona estona més tard fins a Cairns, però d’això ja en fa molts dies…

A Townsville no hi plou casi mai, diuen, i per ara casi no hi ha núvols! I els trobo a faltar, hi fa molta calor i té ambient de ciutat americana, amb molts cotxes i molt pocs vianants. Molts i pocs, tot relatiu, eh? Cotxes mig europeus mig americans mig 4×4 i els vianants vora mar, només, la resta són casi tot voreres buides, si és que n’hi ha, de voreres.

Townsville és un port esportiu vora mar, un altre vora el riu, una platja molt llarga i un turó, un roc ben gros amb un castell, que de fet no hi ha castell. Més enllà del centre, si és que se’n pot dir centre, els més de cent mil habitants de Townsville s’expandeixen com una catifa de casetes fins a l’horitzó, a l’americana, i així cadascú té la seva.
A vuit quilòmetres hi ha Magnetic Island: “James Cook va passar de llarg, no cometis el mateix error!”. Hi ha ferris que t’hi porten en vint minuts ja sigui a passar el dia o unes quantes nits. Ja tinc iglu i aillant (junt amb coberts, navalla, llumins i alguna cosa més, $100) i la intenció és estrenar-ho tot allà.

Les dues últimes nits he dormit al Reef Lodge, que d’entrada no em va agradar: un munt de llits i habitacions portades per un tio prim i canós, amb perilla i el cabell llarg recollit en una treneta darrera el cap, que va enllestir el meu check in amb el mínim del mínim: té la clau, té la info turística, té un plànol fins la teva habitació. El lloc no és la clau, gens, però vaig començar a conèixer gent, guiris residents de llarga estada que em van acollir la mar de bé i em vaig replantejar allò de sortir pitant.

Dissabte onze de setembre, dia “off”, de descans per necessitat amb esmorzar tardiu, xerrar amb gent del hostel, visita a l’aquari i a l’Omnimax amb un noi anglès i tombar una mica, no massa més, per acabar a la platja amb la “colla” i tornar cap al hostel ja fosc.
Em vaig deixar la càmara carregant al hostel, o sigui que d’aquest dia no hi ha fotos. L’aquari de corall més gran del món no vol dir que sigui gran en excés (tot i així a mi m’encanten aquests llocs) i el cinema, evidentment sobre el mar anava amb entrada combinada, que van ser 40 minuts prou agradables i curiosos.

Avui diumenge (que el cul et penja) excursió fins al cim d’un penyot que hi ha al mig de la ciutat vora la costa, baixar per l’altra banda i reservar una excursió. Arribar al hostel com si fes un mes que hi sóc, com si fos casa meva i ser recollit una estona més tard per la mateixa “colla” per anar a la platja, talment com si ho féssim cada dia. Acabem jugant a voley amb tot d’universitaris d’arreu, que com els meus companys d’habitació ja fa mesos que viuen aquí. Tornem cap al hostel, ja fosc, deixant la “Strand” com si fos de dia, amb tot de famílies encara fent barbacoa, la gent passejant i alguns corrent amunt i avall, els arbres gegants i tropicals i el cantar tan particular dels ocells, que em va recordant com de lluny som en veritat de casa. Tot i així, l’ambient es veu molt sa per tot arreu, la gent és sempre molt amable, se t’acosten si et veuen amb el plànol a la ma i es pot saludar a qualsevol, en qualsevol moment, que no sonarà pas estrany. I tot això conscient que no es poden treure tantes conclusions, d’un país tan gran, en menys de dues setmanes. Les converses de les noies que busquen feina sobre ofertes de 150 dolars / hora per ballar (aha?) i targetes de clubs amb cambreres en top-less em recorden que hi ha una bona part de la Quensland Coast que no he vist, i que no crec que trobi pas a faltar.
(Vaig començar per la Far North Queensland Coast, ara estic a la North Queensland Coast i anem baixant).

Parlant de conclusions precipitades, fa dos dies que la Lluna (creixent) agafa una sospitosa forma de D a les últimes hores del dia que em desquicia… seguirem mirant si és per no estar prou lluny de l’equador, o si les meves conclusions van ser tan errònies com precoces! (Que segur que està tot explicat a internet, eh? Però així té més gràcia).

Demà dilluns:

Deixo el Reef Lodge! Agafo el ferry cap a la Maggie (nom popular de la Magnetic Island) on hi passaré dues nits. L’illa en si és molt guiri, amb cotxets descapotables per tombar-hi, fotos amb koales, snorkels i caiacs a sac i tot tipus d’activitats diurnes i nocturnes. La idea és caminar-hi molt i dormir la primera nit acampant al Bungalow Bay Koala Village, a Horseshoe Bay i la segona dormir por ahi, a la platja, en algun lloc tranquil i poc frequentat, ja veurem com va.

Dimecres he quedat, a les 7.25h! He quedat al port amb Adrenalin Dive per anar… a fer submarinisme! (Si és que no escarmentem…) M’he de redimir! Destinació, S.S. Yongala Wreck. Aquest vaixell enfonsat el 1911 està considerat una de les millors immersions del món i està aquí a la vora… ves, doncs! Hi anem, si o si. El preu, $270 (tres hores d’anada i tres de tornada, dues immersions, dinar, lloguer d’equip…) una pasta gansa, més del que em pensava i la gràfica del pressupost tira avall que fa por… i encara que probablement ja no ho remuntarem això, en algun moment o altre ho anivellarem una mica (dic jo!).

Dimecres quan torni de les immersions segurament agafaré bus cap a la propera destinació, Airlie Beach, on seguirem visitant illetes. Sinó faria nit a Townsville, que fa cosa i tot, deixar aquest indret per sempre.

Ah! Divendres nit feien a la tele (a tooots els bars) un partit de rugby, els Titans contra els Warriors i ahir, ahir van jugar Australia (Wallabies) contra New Zealand (All Blacks)! Es veu que són esports diferents (dos tipus de rugby?), ja ho acabarem d’aclarir, però el partit d’ahir em va agradar força i no se’m va fer pas llarg. Només cal saber que s’ha de plantar la bola passada la línia groga, i l’emoció arriba sola quan veus que s’hi va acostant, acostant, acostant mentre tot de tios quadrats van saltant els uns sobre els altres al seu voltant sense parar, intentant agafar-la amb tot l’estadi cridant de desesperació. Al final va guanyar Nova Zelanda quan ja no s’ho creia ningú, i a mi qualsevol resultat m’estava bé… tots dos països em desperten gran simpatia.

*L’internet del Reef Lodge és exageradament car… cosa que m’ha estat veritablement beneficiosa.

Cairns -> Townsville

Thursday, 09/09/2010 (14:04)

Dimecres, 08.09.10

Un fart de caminar… fins l’itinerari blau vora l’aeroport i tornar, per després descartar un museu i tornar al hostel ben cansat. Compra al super, BBQ al hostel! Amb els companys d’habitació i fire show amb exhibició de poi. Després de l’exhibició han fet una classe d’iniciació al poi (una cosa bastant kiwi) i n’han ofert a qui se’n volgués comprar. No me n’he pogut estar… primera adquisició! Amb el que m’ha costat pillar-ho, s’ha de practicar! $25… només me’n vaig arrepentir una estona.

Demà marxo d’excursió a Kuranda, a caminar com un matat fins que no pugui més.

Avui he començat l’operació Barefoot!
No massa sovint, però de tant en tant es veu gent descalça pel carrer, al super, vora el mar… i després de quatre dies en un vaixell on no es podien portar sabates, he decidit començar-m’hi a acostumar, a això d’anar descalç. Així doncs he anat fins al final de Cairns descalç (uns 5kms?) i a partir de llavors he seguit amb les sandalies.

Ah! Cosa important, m’he comprat un bitllet de bus fins a Brisbane! No de la tirada, evidentment, però puc parar allà on vulgui totes les vegades que vulgui. De fet és el que fa casi tothom que viatja en bus, o sigui que no és cap excepció.

Cairns – Brisbaine, A$ 300,00

Propera parada, divendres 10 a les 9 del matí Cairns -> Townsville, arribant-hi a les 15h

(Diguem que aquest viatge es dividirà en tres grans etapes em penso… Cairns – Brisbane, Brisbane – Sydney, Sydney – Melbourne)

La Lluna

“La lluna a l’hemisferi sud es veu al revés”
Ho heu sentit mai a dir, això? Què vol dir? Que a l’hemisferi nord la Lluna riu i a l’hemisferi sud plora? Evidentment, una de les intencions d’aquest viatge era descobir aquest misteri.

Va ser l’altre dia que vaig anar a córrer que vaig veure la Lluna per primera vegada, després d’uns quants dies amb el cel ennuvolat. Era ben d’hora però el Sol ja estava bastant alt i oooh… heus ací! La Lluna, enfosquida per l’esquerra (és a dir, amb forma de D) estava a l’esquerra del Sol. (Us heu llegit el post d’astronomia, si o no?) El cas és que tal i com estaven, a l’hemisferi nord el Sol s’estaria ponent, mentre que aquí encara sortia! Em va tenir una bona estona pensatiu això, eh?

Conclusions

A L’HEMISFERI SUD LA LLUNA NO ÉS MENTIDERA. de manera que agafa gorma de C quan està Creixent, i forma de D quan està minvant, al contrari que “a casa”. A mi veure la Lluna amb forma de D a l’esquerra del Sol i de bon matí, em va donar la sensació que la Terra girava al revés.
I és que de fet, si ho representéssim a escala amb una bola del món, una taronja, una mandarina i un clic veuríem que, efectivament, el clic a Australia (jo, ara mateix) està al revés! Com ho vols veure sinó?

Dijous, 09.09.10

L’ excursió a Kuranda consta normalment d’un skyrail espectacular sobre el rainforest, un tren panoràmic que et porta de tornada… però jo he passat de tot això (una paaasta val) i hi he anat amb el bus de línia! ($4 per trajecte) que ja ha començat l’operació reajust de pressupost, i després de gastar més diners l’última setmana que en els últims tres mesos, va arribant l’hora de fer una mica el hippie, tant de dia com de nit.

Kuranda: caminar per la zona tot el que s’ha pogut, foto al salt d’aigua famós encara que estem a l’estació seca (Barron Falls) ignorar els mercats d’artesania, dinar en una plaça ajardinada i tornar cap al hostel abans del previst… que així aprofitem més el dia, que aquí ja està tot fet.

Migdiada al hostel, intentar canviar diners sense èxit (sense pagar comissió, clar) i dues hores de Reef Teach! Un clàssic de Cairns ( www.reefteach.com.au ), dues hores de xerrada sobre el corall, identificació, consells… tot plegat perquè els submarinistes (o futurs submarinistes) de la zona gaudeixin més de les immersions, siguin més conscients dels perills i prenguin consciència del que els envolta. Tot plegat convida bastant a fer submarinisme, amb el perill per a l’operació reajust que això suposa.

Després, sopar gratis al Woolshed (restaurant/bar/pub de fiestas locas amb tot de submarinistes, instructors, gent que acaba el viatge de la seva vida amb ganes de rebentar…) a la salut del meu hostel i una birra de comiat al bar més autèntic de Cairns, amb tot d’ànimes solitaries, borratxes i meditatives, la major part nadives just vora el Cairns Central Shopping Centre, el centre comercial que, junt amb l’estació de trens, separa el meu hostel del xou.

Per cert, per si no ho havia dit, al Dreamtime travellers rest. hi he estat molt i molt bé… un hostal pot ser només el lloc on caure mort mentre no és de dia, o pot arribar a ser la teva agència de viatges particular i el teu conseller local. Apart que el lloc és xulo i s’hi està molt bé, el Chris el de la recep m’ha fet molt fàcils els primers dies en aquest país. (No és perfecte, eh? L’esmorzar no està inclòs, internet és de pagament… però ves).

Demà, ja està dit:

8.30h Check out
9h Cairns – Townsville

15h buscar on dormir, fer tomet per la zona, comprar tot de “camping gear”, començar a mirar com anar a Magnetic Island… anar fent!

*Són curiosos aquests noms que es van anar posant a la valenta, i tal qual s’han quedat: arribo a un “nou” oceà, aquell dia veritablement tranquil, l’anomeno Pacífic. Inaguro un centre penal, que acabarà sent ciutat, l’anomeno com el govenrador… Lord Sydney. Passo vora una illa, se’m desvia una mica la brúixola, l’anomeno magnètica. I així per tota la vida, i així anant fent.

Molt profund, tot plegat

Tuesday, 07/09/2010 (08:26)

Avui s’han acabat quatre dies d’immersions, de Cod Hole al Coral Sea, tot al mig de l’Oceà Pacífic del Sud: quatre dies de vaixell, de navegar, d’anar descalç, de no veure la costa per enlloc i de fer tres coses bàsicament que són: dormir, menjar, submarinisme… i repetir! Així ho venen i així ho fan: immersions a sac, menjar prou bé i dormir, quan es pugui i si és que es pot.

Amb algunes variacions, un dia a sac a bord del Taka podria ser:

06.50h Amunt! Bon dia
07.00h Esmorzar
07.30h Briefing! (Petita reunió informativa, mitja hora abans de cada immersió sobre la zona: com és, què s’hi pot veure, profunditats, corrents, consells, precaucions, qui va amb qui…)
08.00h Immersió
09.30h Canviem de lloc!
11.00h Briefing!
11.30h Immersió
12.30h Dinar
13.30h Canviem de lloc!
15.00h Briefing!
15.30h Immersió
16.30h Canviem de lloc!
18.00h Briefiiing!
18.30h Immersió… nocturna!
19.30h Sopar!
20.30h Veure el video del que ha estat el dia, repàs del que serà l’endemà i peli / temps lliure / dormir.

· Cada immersió no pot durar més de 60 minuts ni es pot baixar més de 30m sota el nivell del mar.
· Aquests dies he vist pelis com el Equipo A, Karate Kid, aquella del Stallone, etc etc.

I casi casi tothom ha fet les catorze immersions, eh? 4+4+4+2! (quina colla de cracs) Jo entre pors i malestars n’he fet nou, que ho sapigueu, i he acabat ben baldat! I és que per mi no ha estat pas com m’esperava… Ja anava amb la idea de morir, però ni molt menys de la següent manera! Expliquem-ho això:

Apart de les tres activitats principals jo me’n vaig afegir una, la por! I quina por que he passat… El primer dia ben d’hora quan després d’esmorzar ens disfressem (neoprè, armilla inflable, bombona, regulador d’aire, ulleres, el tubet per respirar (snorkel, en anglès! Aquí obligat per llei)… les aletes! I salto al mig de l’Oceà, diguem-ho, no massa convençut de mi mateix, preocupat per com poden pesar aquests casi dos anys sense immersió o per com d’últil podia haver estat aquella jornada submarinista amb la Laia J que va acabar en capbussada dominguera vora l’esplanada del Forum.

El cas és que vaig saltar a l’aigua decidit a tirar avall, avall, avall quan “uuuuuuuuh!” em vaig acollonir. Però bé, eh? Del tot! Allà sota ho vaig veure tot blau, intens, gegant, amb submarinistes dispersos dirigint-se disparats, talment com astronautes directes cap a una illa de corall submergida allà lluny, allà sota, on casi casi no arribava la vista. Vaig desinflar l’armilla (per descendre jo també) i totes, totes aquelles preguntes que sovint em feia la gent sobre això d’anar al fons del mar, a totes hagués respòst que SÍ!: “I no fa por tanta profunditat? I notes la pressió? I si de sobte vols sortir, no pots, no? T’has d’aguantar! I costa de respirar?” Osti, si costa… Quan em vaig veure xarrupant tot l’aire que donava el regulador per omplir-me els pulmons com aquell a qui se li ha acabat la orxata, quan vaig mirar amunt i amb prou feines vaig veure la superfície vaig decidir sortir d’allà, tirar amunt directament, sense mirar enrera, sense ni tant sols avisar la resta. Tanta por tenia, tant poc vaig mirar enlloc, que vaig anar a petar just a sota el vaixell (us ho podeu imaginar això, o no?) a sota del vaixell! Per a continació donar explicacions a tots els que feien guàrdia, que no eren pocs, un a cada coberta: “si, si tranquils… tot bé! peerò, que si m’he estressat, que si no podia respirar, que si el neoprè m’apreta molt…” Tots amables, tots pacients, comprensibles i voluntariosos, a partir de llavors va ser com tornar-ne a aprendre una vegada més, a això de submergir-se, sobretot a respirar tranquilament, i a creure’s que de veritat no passa res. He de dir que de mocs en tenia, que anava bastant marejat i que el mal dormir i el poc descansar no ajudaven pas, però tot plegat em sonava, a mi mateix, a mala excusa de nen petit. A partir d’aquí però, vam anar a millor! A quatre immersions per dia n’hi ha per triar i remenar, si aquesta no va bé esperem a la següent! I sinó a l’endemà. He patit molt per no sortir pitant a la primera de canvi; ha estat un esforç senzillament respirar sense agobiar-me i m’ha costat (Déu i ajuda!) tornar a passar-m’ho bé allà sota, sentir-me afortunat de poder fer el peix i sobrevolar tot d’aquaris naturals en totes direccions, tot respirant relaxadament.
Aquest matí mateix he vist un tauró dormint, una tortuga, una manta petiteta… dues sèpies! Que ens miraven curioses i a més… a més a més ho he gaudit! M’ho he passat bé.

Així doncs ha estat un patir, un alleugeriment, un bany d’humilitat, una immensa satisfacció. M’he sentit més en un vaixell escola que en una excursió de submarinisme. He après una mica més sobre corall i el fons del mar, i evidentment de mi mateix.

Avui ja de tornada, m’han deixat a Austràlia! Quin xou, eh? Ja m’està bé… necessito unes vacances! De moment em quedo dues nits més al Dreamtime, el millor hostal del món després del Zeppelin Hostel, on encara hi tinc un parell de coses a fer, entre elles buscar (i trobar) bitllet per Townsville, per demà passat.

Records a tothom!

taka