Arxiu del November del 2011

Històries de Cinema II

Tuesday, 22/11/2011 (17:23)

De fa molts anys que vaig al cinema sol. No sempre, o no exclusivament, però casi sempre hi vaig sol, quan vull, a on vull i a veure el que vull.
Sabeu aquell sentiment de “m’agradaria que tothom ho fes així?” o més sincerament, “com és que no ho fan com jo?” – doncs jo el tinc a vegades, entre altres llocs, al cine.

A continuació, el decàleg de Serginho Records per anar al cinema!

- Intenta evitar els caps de setmana.
És quan va més bé perquè tenim més temps, però és més car i hi ha molta més gent. Sobretot a partir del vespre, no se jo si compensa.

- No entris mai quan la pel·lícula ja ha començat.
Arriba al cinema amb temps per poder per fer cua si n’hi ha, anar al lavabo, seure sense pressa abans que comenci la pel·lícula en un lloc on es gaudeixi de tota la pantalla, que al cap i a la fi paga igual el que està al mig de la sala que el que s’asseu a primera fila mirant al cel.

- No compris menjar.
Perquè allò de menjar crispetes al cinema? I més al preu que van! Què tens gana? Que t’avorreixes? Si menges al cinema, que sigui només durant els “tràilers” (o “previews”). Gaudir d’una pel·li ho veig com gaudir d’un bon llibre, no cal res més que la pel·li en si mateixa, i el “crunch, crunch” crec que no ajuda. Normalment, quan de veritat la gent s’enganxa al relat que està mirant i hi dedica tota l’atenció, és de la meitat cap al final, i curiosament és llavors quan el silenci és absolut.

- No mireu els tràilers, assassins de sorpreses.
O com a mínim de les pelis que vulgueu veure. N’hi ha que són ben llargs i hi surt tant l’argument sencer (desenvolupament, nus i desenllaç) com els acudits (o gags) més divertits. Això també val pels programes de televisió i ràdio sobre cinema i evidentment les revistes, que per contra van bé per adonar-se de coses “que no havíem vist”.
Si aneu al cinema cada mig any sí, s’ha d’apuntar bé! Però si hi aneu més o menys sovint informar-se molt sobre què anirem a veure perd una mica el sentit.

- Quedeu-vos fins el final de la peli, fins que s’acabi.
Als crèdits del final hi trobarem, apart del repartiment, les cançons que hem escoltat o els llocs on es va gravar. A més podem escoltar amb més atenció la banda sonora, tot paint el que acabem de veure.

- Escolliu sempre la versió original, sempre.
Trieu els subtítols no només per “allò d’aprendre anglès”, sinó per conèixer com sonen altres idiomes, per gaudir de la interpretació de cada actor i actriu i sentir la veu que de veritat surt de cada rostre. Vols dir que pots xatejar amb tres persones a la vegada i no pots llegir els subtítols mentre mires una pel·lícula?
Els dobladors defineixen la seva feina com “l’adaptació a la nostra cultura dels llargmetratges provinents d’altres cultures”. A mi em sona més aviat a “castració cultural”, a concepte obtús per tradició. Posats a subtitular, jo subtitularia fins i tot els títols!

Heus ací un bloc ben simpàtic, sobre traduccions de títols d’escàndol.

– ¡Pedazo de título! –

“A Barcelona, fes cas del triangle Verdi, Yelmo Icària, Renoir: si una pel·li la fan a tots tres cinemes, s’ha d’anar a veure!”
Sergi Ortiz Marimon

Històries de Cinema I

La nova guerra dels botons