NZ – El Final

Dimecres, 22 de Desembre de 2010 – 117è i últim dia de viatge

I vaig fer els tres dies de caiac riu Whanganui avall, content d’anar en caiac i no en canoa com casi tothom, ja que s’hi poden portar més coses, en bidons. Al costat de les canoes el meu caiac semblava un jet-boat, fins que van aparèixer els jet-boats de veritat, passant sense fer trompos ni ziga-zagues, removent completament la bassa d’oli per on ens movíem.

Tres dies de palar llegint el riu, buscant la corrent, observant el paisatge, dormint als refugis, parant de tant en tant, transportant tot d’insectes en el meu portaavions groc. 87kms en total, tenint en compte que el riu és casi tota l’estona tranquil i que els ràpids són ben curts, casi noaranta quilòmetres ja són, ja, però ja m’agraden a mi aquestes coses. Va ploure molt, no va molestar pas massa.

Whanganui River: un paratge particular, una activitat molt kiwi! D’aquelles coses que es fan de petit amb l’escola i que després de gran es tornen a fer.

Acabat el riu des d’Ohakune (capital de la pastanaga, vaia penya) vaig tornar a National Park per fer el Tongariro Crossing, la caminada aquella que per dues vegades no havia pogut fer per la pluja, i l’endemà va sortir el Sol! O sigui que sí, vaig fer els casi 20kms caminant per allà la vora d’on viuen els dolents al Senyor dels Anells, enmig d’una processó de caminaires, “borreguisme” total, amb tot de gent portada fins allà des de tot arreu, en desenes d’autocars campetxanos. Tot de perfils i personatges que per un dia es dediquen a caminar: des de l’urbanita vestit de carrer, que sembla que surti passejant de la uni fins els motivats extra-equipats, que sembla que estiguin corrent la Marathon des sables.

Tot plegat molt bé, un paratge volcànic i sorprenent, fàcil de caminar i que en set hores va estar fet, pujada al Tongariro inclosa. Vaig compartir la caminada amb una sueca de l’alberg, que com casi tota la resta viatja amb “Magic”. Després de la caminada parlaven tots dels seus plans de viatge… s’ho passen molt i molt bé, però són veritablement un món apart.

Des d’allà i un cop finalitzada la caminada volia anar cap al Mount Taranaki, per pujar-lo l’endemà, però a mitja Tongariro caminada vaig decidir que no calia pas… que “ja està, tu”, que em quedaria al “The Park” una nit més i que l’endemà seguiria tirant amunt, que el Mt Taranaki ja l’havia vist de lluny, que la previsió del temps era de pluja pels propers dies, i a més la van clavar.

Heu vist “The Last Samurai”, amb Tom Cruise? Quan hi surt el Fujiyama, en veritat és el Mount Taranaki!

National Park – Taumarunui – Otorohanga – Raglan

El poblet surfero on em volia quedar està ple, plou sense parar i acabo en un petit, acollidor B&B que només em pot oferir una nit.

Raglan – Hamilton – Coromandel Town

Arribo a l’Anchor Lodge després de dinar, sota la pluja i m’hi quedo tres nits. No para de ploure! Dia i nit, durant quatre dies i tres nits, a lo “wet season”: el cel és un núvol tot ell. La gent es caga en tot, “i jo que havia vingut per la platja i el Sol”! Es diu del temps que és estúpid i ridícul. “¡Esto es ridículo!”. Quins comentaris… A mi ja m’està bé, tres nits fan dos dies complerts, que passo gaudint ja d’últimes vegades a l’hostal, mirant pelis, llegint, menjant o escrivint bloc. Que al solete ja hi hagués estat prou bé, eh? però aquest viatge ja està, ja s’ha acabat i la pluja és l’excusa perfecta, si és que la necessito, per senzillament descansar i encarar la tornada.

Coromandel Town – Thames – Auckland

El dilluns 20 de Desembre torno el Mazda, dormo al Pentlands, la previsió del vol de tornada ja està explicat en algun post del mes d’Agost. Faig la bossa per última vegada, a la motxilla petita hi ha prevista alguna nit d’hotel extra, per si de cas després de tanta nevada sobre Europa central.

Aquí sí que tenia ganes d’arribar i afegir-me a les trobades, als sopars i als dinars d’aquests dies. “Les compres de Nadal” és una cosa que a casa meva no s’ha estilat mai massa em penso, no per ideologia sinó perquè som així de secs, cosa que cada any m’agrada més. Al final no vaig comprar casi res per ningú… l’any passat vaig tenir un grapat de gorros peruans de llana a la ma, aquest any van ser tot de penjolls de pedra. “Tornem cap a casa, és Nadal!” Cada ovella al seu corral. So this is Christmas, nadales que sonen per tot arreu, amb el fred les llumetes guanyaran credibilitat.

La tornada no és lleugera

Auckland – Melbourne – Singapore – London – Barcelona

El 21 de Desembre tocava tornar cap a casa! Últim esmorzar al Pentlands, Aerobus, facturem la motxila. Em diuen que a Melbourne hi haurà unes hores de retard, tot esperant el tros d’avió que ve de London. Cap sorpresa, ja se sabia, no? Les nevades i tal, el cas és arribar. A continuació però, em diuen que com que m’estaré més de vuit hores esperant l’avió he “d’entrar” a Austràlia, i que per entrar-hi necessito visat, que val trenta dòlars. I aquí m’enprenyo. Però desmesurat, m’emprenyo de sobte amb tot el món: pagar trenta dòlars per NO entrar en un país que tampoc vull visitar?? Però què dius? I si em quedo a la terminal? Si vull entrar al país d’acord, però si només hi passo en trànsit? Però què dieu? No li foto la bronca a la tia, eh? Però em diu allò de “ ves a pagar a aquell mostrador, if it’s ok”. No, no és ok, no m’està bé, de cap manera, que ho sàpigues, però hi vaig. I resulta que no, que em posen el visat al passaport i no em fan pagar res, i clar, de seguida em sap greu la mirada assassina que li he fet a la maorí del check-in. Arribo a Melbourne i degut al retard ens ofereixen, al cap d’una estona, a triar:

a. 3,5 hores en una habitació d’hotel, us diürn
b. un val per agafar un taxi cap on vulgui
c. un val de $30 per sopar

Jo agafo el sopar, anar a l’hotel a mirar una peli per tres hores, tampoc crec que calgui, i el sopar (extra) m’anirà bé. Em passen les actualitzacions dels horaris fins a London, tot “weather permiting”, a Singapore ja et diran el què, però tot el que hi diu s’acaba a London. “…I Barcelona?”. – Ah… el vol a BCN te l’han posat el 24 al matí (jodo….) també era d’esperar, no? Però són dues nits extra! Em donen allotjament? Com ho hem de fer? Això ja depèn de British Airways (BA), ja t’ho diran allà. La noia m’ho explica tot una vegada i una altra, que l’avió està venint de Singapore, que està previst sortir passada la mitja nit one more time i jo “que si, que si, que ho he entès”, completament satisfet amb el tracte rebut, ja que al ser nevada ens podríen haver deixat allà asseguts al raconet i prou. Si pogués, trucaria a la noia aquella del visat disculpant-me, dient-li que molt bé Qantas, que ens estan cuidant la mar de bé.

I al final tot surt bé… Parada a Singapur, dutxa i cop d’ull a internet, vol de 14 hores fins a Londres entre àpats, pelis i migdiades. London Heathrow és un gran camp de batalla després de la batalla, aquí ja és igual que vinguis d’Auckland o de Viena, campi qui pugui tothom, les maletes endarrerides s’acumulen per tot arreu. No hi ha pas l’ambient nadalenc que m’hi esperava trobar, només cues, ulls brillants i nusos a la gola. Cua aquí, cua allà, de tornar al 24 passen al 23 al matí, per acabar en “standby” per un vol el mateix 22 al vespre, i m’hi posen! D’haver-la necessitat m’haguéssin pagat la nit d’hotel, però en aquell mateix moment l’únic que volia era “arribar”.

I arribo… 45 hores després, que per anar d’extrem a extrem del planeta i amb el xou que hi ha hagut aquests dies als aeroports, em semblen ben acceptables. Quaranta-cinc, eh? Ho he hagut de contar dues vegades, per si de cas.

Per allà les deu del vespre, aterrem a Barcelona! I agafo l’Aerobus, cap a casa…
Cap a casa.

Encara no he trobat cap altre lloc al món, on hi pugui estar millor.

·
·
·

· British Airways i Qantas segons com no tenen preu. Llàstima que Ryanair comenci a posar les urpes a l’aeroport de Barcelona.

· Quan la comissària de transport de la UE diu que els bloqueigs dels aeroports per les nevades no es poden consentir, té tota la raó. Quants drames! Si s’arribéssin a evitar aquestes situacions, seria una forma ben directa de treballar per la gent.

· Ho tornaré a escriure perquè encara no m’ho crec… l’any passat, tornant del Perú, a l’avió d’Iberia ens van posar un capítol de “Cuéntame como pasó!” 8S

· Intentant-nos acostumar a l’horari del lloc d’arribada, el vol llarg era de persianes avall. De tant en tant algú curiós en puja una i mira d’amagat, a veure què hi ha, enlluernant la letàrgia de la resta. Jo renego per dins. Una estona més tard sóc jo qui puja la persianeta i observa un planeta meravellós… es veu l’Himalaia! Darrera meu un renec. Normal, llàstima, faig una foto i tornem a la penombra.

·
·
·

Moltes gràcies als que m’heu anat seguint durant els últims posts! De tot cor. De tant en tant hi ha qui s’excusa per no haver anat llegint el meu bloc…! No cal bona gent… ja és normal que l’audiència hagi anat baixant: qui més qui menys estudia, treballa, fa les seves activitats i les seves fricades i si no queda temps per la lectura dels diumenges no passa pas res, que és voluntària, sempre ho podrem explicar! De segur molt més resumit i sense tanta literatura.

Ei!

BONES FESTES A TOTHOM


Les meves conclusions

Nova Zelanda és un país ben xulo, ple de bona gent i un lloc on definitivament “de nit és de nit”, d’això no en tinc cap dubte, però en el que he pensat cada dia que he estat aquí és si “n’hi ha per tant”, si de veritat és tan espectacularment original i diferent.

Primer de tot, oblidem els esports d’aventura: algú que ha passat els seus dies aquí saltant al buit des d’un pont, un avió o enmig de la foscor, que ha baixat rius en rafting, caiac i en jetboat i que ha fet ràpel i espeleologia tot a la vegada, evidentment aquesta persona cada cop que senti “New Zealand” els ulls li faran pampallugues, això està clar. Però avui en dia totes aquestes activitats adrenalítiques ja es poden fer a qualsevol racó de món, o sigui que si no ho fas aquí, (a NZ) ja ho faràs més aprop de casa teva.

Segon: si hagués començat el viatge a NZ en comptes d’AUS, de segur que hagués flipat en colorets en molts llocs on em vaig quedar més aviat impassible.

Seguim: Fiordland és de deu, terra mítica de veritat, món perdut i retrobat, encara que m’agradarà comparar-ho amb els fiords de Noruega.
Les glaceres, incloent els Mounts Tasman i Cook són ben xules i de les més grans del món. Tot i així nosaltres en tenim de més aprop, a Islàndia i fins i tot Àustria, guardant sempre les distàncies amb la Patagònia
Pel que fa a volcans, laves i terres sulfuroses el nostre referent seguiria sent Islàndia, o potser fins i tot les Canàries? (o la Garrotxa! xD )
I pel que fa a la fauna pelàgica, l’animal únic convertit en símbol aquí és el Kiwi, aquell ocellet que no pot volar i que de nit va xisclant ben agut “wiiiiiiiiiiiiii!”. Jo, no n’he vist cap. A Austràlia això passa amb els cangurs: qualsevol bandera o insígnia amb un cangur representa a Austràlia, és així i punt, i tothom ho sap. N’hi ha un grapat per habitant i preguntar a algú que hagi recorregut tot el país si ha vist cangurs, seria com preguntar-li si ha vist australians. A Austràlia la simbologia i el paisatge són ben únics. A NZ, això passa amb les ovelles! Ovelles Merino, iguals iguals que les que hi ha a Anglaterra i aquest país sempre declarat “buit”, està de fet ple d’ovelles, de tancats, de prats verds que sí, acostumen a estar buits de gent, però que de tant en tant són pasturats pel “Jau Coloma” sobre un quad, amb dos o tres gossos d’atura pel voltant. Jo no hi acabo de veure la buidor aquí i a més, d’ovelles cada cop n’hi ha menys, per donar pas a les vaques! Que dónen més pasta. Els reguen la pastura i sabeu què en fan, de la llet? L’exporten, en pols! Arrufo el nas quan m’ho diuen. “I què volies… un granger amb barret de palla munyint una vaca en un tamboret de tres potes?”. Doncs una mica, sí… no? Sense ser massa ingenu tampoc, però un país que ven com a souvenir productes naturals, la mel per davant, declarat per algun backpacker com el país amb “millor paisatge natural, del món”, bé me l’esperava bastant més hippie, biològic, orgànic i biodinàmic, tot junt, fins i tot la guia ho deia, amb tot de wooffers aprenent a ser pagesos de veritat. No… no és pas així, ni molt menys. Buit, buit, diguem que trobarem buida alguna zona, però la major part està ple… bastant ple de finques, casetes i poblets.

Va doncs, què fa que aquest país sigui tan especial? Potser és la distància, l’aïllament de tot arreu i durant tant de temps? Potser és la gran diversitat de paratge en un mateix país? O potser podria ser, senzillament, que no sigui tan especial? De fet, declarar un país com el més espectacular del món té tela, també.

Si algun dia visiteu les antípodes o si teniu candidats al país més maco del món, esteu més que convidats a compartir-ho als comentaris!

M’ha agradat

Apart de tot el que anat veient, caminant i visitant, m’ha agradat molt viure el bosc només amb tot d’ocells, pensant que el paradís havia de ser una cosa ben similar, o l’oferta astronòmica (per fer astronomia), aprofitant el bon cel que tenen i els turistes amb ganes de fer coses.

Tot i així, pel que fa a país, el dia a dia, les coses que he anat veient… no em ve al cap res més, com per anar fent llista.
(De veritat, no).

No m’ha agradat

· Saber que s’hagin de fer campanyes per acabar amb els backpackers que dormen en raconets que deixen cagats, i pensar que els pobres kiwis han de conviure tot l’any amb els guiris que juguen a portar una auto-caravana i a conduir per l’esquerra tot xocant de tant en tant: a les carreteres solitàries paren a fer una foto o passen un pont d’un carril i quan s’hi tornen a posar ho fan per la dreta, pel carril contrari, amb el que això pot o acostuma a comportar, més els ciclistes atropellats! (Ser mort en mans d’un estranger és una de les taxes de mortalitat altes del país, no és conya).

· Els preus, tan elevats com a Austràlia, només assumibles gràcies al canvi de divisa.

· Veure la feinada de por que té per davant el Departament de bio conservació… el medi a NZ és molt fràgil, molt fàcilment modificable i qualsevol espècie invasora comporta un disbarat… casi totes les espècies autòctones estan o han estat en perill d’extinció: Van portar ratolins amb els vaixells sense voler, i van portar fagines expressament, perquè es mengéssin els ratolins. Aquestes però, de seguida van passar dels petits rossegadors, per dedicar-se a les aus, i així anant fent.

· Que a casi cada peli o llibre del país hi hagi una dosi bastant important de violència domèstica, família desestructurada, alcohol i marihuana.

· Adonar-me de la realitat de la invasió als nadius. No és que a NZ ho fessin bé i a OZ malament, és que a NZ ho van fer malament i a OZ rematadament malament.

Comparat amb la resta de les comunitats colonitzades del món però (Amèrica del Nord i del Sud i Austràlia) els maorís, dels últims, crec que són els que conserven més llegat. Una cosa molt important! Van rebutjar el rom tantes vegades com se’ls va oferir.

Trobaré a faltar

Tot! Tot, tot i tot. A Austràlia hi havia un ocellot que sobretot de nit feia un sorollam com d’orangutan i mai hagués arribat a dir que enyoraria aquella cridoria amb simpatia. De l’ocellot al Fish and Chips, o dels anuncis infinits a la tele i a la ràdio als hidroavions i helicòpters, passant evidentment pels cotxes de lloguer, les caminades per boscos de fades o banyar-me en boles al riu, al llac i al mar, ho trobaré a faltar casi tot dels meus dies aquí.

Perquè Nova Zelanda i no Austràlia?

Dues respostes generals:

· Perquè no hi ha animals perillosos
Encara que vaig passar vuit setmanes a Austràlia sense patir per res per la meva integritat, he de dir que fer caiac sense cocodrils, ni serps, ni aranyes peludes i banyar-se en un riu on el més perillós són les libèl·lules, s’agraeix.

· Perquè vaig veure El Senyor dels Anells i volia veure aquells paisatges al natural.
Una simple escena a l’Indiana Jones va canviar la vida de Jordània, (jo també hi vaig anar!) o sigui que una trilogia bé té dret a moure masses.

I què és el que més t’ha agradat de tot?

Següeeent!

I has “txitxat” o no has “txitxat”?

Següeeeeeeeeeeeeeeeeent!

Top Kiwi movies

Abans que tanquin l’aixeta, us voleu baixar alguna peli representativa del país?
Aquí teniu el top ten de la LP.

· Once were warriors (1994) – Director: Lee Tamahori
· The Lord of the Rings (2001-03) de Peter Jackson
· Whale Rider (2002) de Niki Caro
· An Angel at My Table (1990) – Jane Campion
· The Piano (1993) – Jane Campion
· In My Father’s Den (2004) – Brad McGann
· Eagle vs Shark (2007) – Taika Waititi
· Rain (2001) – Christine Jeffs
· Out of the Blue (2006) – Robert Sarkies
· Black Sheep – Jonathan King

Alguna cosa més toveta? Jo n’afegeixo dues!

· Sione’s weding (2006) dirigida per Chris Graham – una comèdia rodada a Auckland

· Boy (2010) de Taika Waititi – L’últim blockbuster!

Si algú de veritat se’n vol baixar alguna, casi que podríem començar pel final.

The little Kiwi Pérez

L’1 de Desembre al vespre a Milford Sound, després de passar-m’hi la llengua encuriosit durant tot el dia, vaig descobrir que em faltava un petit tros de dent! De les de baix, no estil “cuñao”, eh? Igual igual que a la Margarita, però més petitet. Així de senzill, des de llavors hi falta un tros de dent!

El Juliol del 2001, en un camp de treball a Itàlia, em va passar igual: un bon dia em miro al mirall, i em faltava un tros de dent! Molt petitet, però un tros d’incisiva dreta, la que més es veu. Preocupat ho vaig ensenyar als meus amics d’allà, que van dir “ui, si… hi falta un tros de dent”. I poca cosa més. No em va fer cap p gràcia, però poc més s’hi pot fer.


L’atac bomba del Rainbow Warrior

El matí del 10 de Juliol de 1985, els neozelandesos es van llevar amb la notícia que un atac terrorista havia matat un home al port d’Auckland, la ciutat més gran del país. El vaixell insignia de Greenpeace, el Rainbow Warrior (L’Arc de Sant Martí Guerrer), havia estat ancorat a la zona preparant-se per anar a l’Atol·ló de Moruroa, prop de Tahití, per protestar contra les proves nuclears del govern francès.

Es va trigar un temps a saber exactament què va passar i la resposta va deixar tothom fora de lloc. El servei secret francès, seguint instruccions del govern francès, van lligar explosius al lateral del vaixell i el van enfonsar, matant alhora l’activista Fernando Pereira. Dos dels agents francesos van ser capturats, jutjats i declarats culpables. Els altres mai van ser portats a la justícia.

L’incident va causar molt de moviment a França – no perquè el govern francès hagués organitzat la destrucció d’un vaixell desarmat al port d’una nació amiga, sinó perquè els agents havíen estat agafats i empresonats. Els francesos van utilitzar els seus mitjans polítics i econòmics (incloent boicots als productes de NZ) per fer pressió sobre la repatriació dels dos agents empresonats, i el govern de NZ va ser forçat a acordar que els dos agents complissin sentències molt més reduïdes, en terreny Pacífic francès, en comptes dels 10 anys en una presó neozelandesa. Dos anys més tard i molt abans de complir les seves sentències reduïdes, els dos agents van ser repatriats a França i alliberats.

La regió del Cap Nord va ser el punt de partida d’aquesta missió mortífera. Explosius pel sabotatge van ser portats per un iot (que atenció, els havia recollit d’un submarí) del port de Parengarenga, a l’extrem nord. Agents francesos els van portar a Auckland en una furgoneta tot fent-se passar per turistes i Bum! Un home innocent mort, un vaixell enfonsat i un conflicte internacional.

Les restes esquelètiques ddel Rainbow Warrior van ser portades a les aigües de les illes Cavalli, on poden ser visitades actualment pels submarinistes. Els màstils d’aquest creuer oceànic van ser comprats pel Museu Dargaville, on els tenen exposats amb orgull. El nom del mariner assassinat dóna nom a un observatori d’aus a Thames i un monument al que va ser una nau emblema va ser erigit sobre un lloc sagrat a la bahia de Matauri, al nord de la bahia de les illes.

Els assaigs nuclears a Moruroa van parar el 1996. Si voleu saber-ne més, fer un donatiu o llegir la història més de primera mà, ho podeu fer a

http://www.greenpeace.org/international/en/about/history/the-bombing-of-the-rainbow-war/

www.rainbow-warrior.org.nz

El relat, original en anglès, és de la Lonely Planet.

1080

Sobretot a l’Illa Sud, a la costa Oest, hi ha tot de cartells a les cases, vora la carretera, enganxats als cotxes queixant-se de l’ús del 1080. “Ten eighty”, no se si traduïr-lo com a deu vuitanta o mil vuitanta, però el cas és que és un compost, un pesticida (fluoroacetat de sodi) que es fa servir per acabar amb els mamífers, rosegadors dels cultius o similars. Hi ha qui diu que es el pitjor del pitjor, hi ha qui diu que no passa res. Els cartells hi són però, eh? N’hi ha un munt!

http://www.stop1080poison.com/

http://www.1080facts.co.nz/

The Haka

Ha Ka, respiració de foc.

Quan ballo la Haka parla el meu cos sencer. Mostro el meu ennuig, la meva ràbia, les ganes de menjar-me l’enemic. Ensenyo la part blanca dels ulls, la finestra de l’ànima. Per la sang dels nostres ancestres, som poderosos! Som invencibles. No tenim pas por de vosaltres i us rendireu davant els guerrers valents que som. Mireu la mida dels nostres braços, de les nostres cames! Enfrenteu-vos a nosaltres si us atreviu. Tingueu por! Tingueu terror.

Buidar els pulmons de cop i sonorament, picar-se el pit i les cames tot cabrejant-se al mateix temps, jurant en maorí. Fer tot de moviments que destripen l’aire, pensant en els budells dels qui tinc al davant. Mossegar l’aire, imaginant la teva carn entre les meves dents. Treure la llengua com si fos una llança, que acabarà amb la teva vida en un no res.

Haka és qualsevol dansa, però normalment es refereix al desafiament tradicional, a una dansa de guerra, que s’ha fet internacionalment famosa ja que la ballen els All Blacks, el millor equip de rugby del món, abans de cada partit.

Quan ballem la Haka abans d’un partit no només intimidem l’equip contrari. Mostrem que som un grup compenetrat, que anem tots a una, que ens ho prenem molt seriosament i que anem a guanyar.

Ringa pakia Uma tiraha!
Turi whatia! Hope whai ake!
Waewae takahia kia kino!

Ka Mate! Ka Mate! Ka Ora! Ka Ora!
Ka Mate! Ka Mate! Ka Ora! Ka Ora!
Tenei te ta ngata puhuru huru!
Nana nei i tiki mai!
Whakawhiti te ra!
A upane ka upane!
A upane kaupane whiti te ra!
Hi!!

/////////////////////////////////////////

Pica amb les mans contra les cuixes!
Infla el pit! Doblega els genolls!
Deixa caure la cadera!
Pica amb el peu contra el terra tan fort com puguis!

És la mort! És la mort! És la vida! És la vida!
És la mort! És la mort! És la vida! És la vida!
És l´home valent*
que va tornar a portar la brillantor del Sol!
Manteniu-vos units! Manteniu-vos units!
A la fila! Encareu-vos! Cap al Sol brillant!
Iii!

*La traducció literal seria l’home pelut, cosa que desperta bastanta incredulitat, però pels maorís ser pelut és sinònim de valent.

He anat trobant moltes versions i variacions, però més o menys vindria a ser això, una dansa ancestral.

La Haka segons adidas, emès a França

Voleu fer karaoke?

Si en voleu més, deixo google a la vostra disposició.

all blacks

Les Banderes

Onegen les banderes a l’americana per tot arreu, Austràlia i Nova Zelanda tenen dues banderes ben similars. Es veu que quan Austràlia es va independitzar del Regne Unit molts “osis” donaven per suposat que NZ s’hi afegiria, però els kiwis van dir que ni de conya (cigonya) i que ells ja faríen la seva.

Sigui com sigui que van començar, totes dues banderes s’assemblen molt, amb el fons blau marí i la Union Jack (la bandera del Regne Unit) al quart de dalt a l’esquerra. Això avui en dia no acaba de fer feliç a tothom, ja us ho podeu imaginar. A la bandera australiana s’hi veu la constel·lació de la Creu del Sud a la dreta (cinc estrelles) i Alfa Centaure a l’esquerra, una estrellota més gran. En el seu cel de nit, els australians utilitzen Alfa Centaure (l’estrella més propera al Sol) i Beta Centaure per trobar la Creu del Sud i són coneguts com a “pointers”, els apuntadors. Les sis estrelles són blanques i de set puntes

Per contra, a la bandera de NZ no hi surt Alfa Centaure i la Creu del Sud la formen quatre estrelles només (hi falta la petiteta) que són de cinc puntes, vermelles, amb una franja blanca per tot el seu voltant, una mica fent joc amb el raconet UK.

A l’hora de comprar-me una tovallola d’una de les dues banderes, no vaig tenir cap dubte.

OZ flag

NZ flag

Un viatge tan llarg

No tornaré a posar el video de “quince días en Agosto”, però sí que després de 112 dies, 16 setmanes, casi quatre mesos de “vacances”, que equivaldríen a quatre anys treballats, penso a veure si mai més tindré l’oportunitat de fer una cosa així. Aquests viatges de llarga durada s’acostumen a fer:

· Entre l’Institut i la Uni (German Power)
· Entre acabar la Uni i començar la vida laboral
· Entre feines (aquest seria el meu cas)
· Recent casats
· Divorciats i/o jubilats

Crec que els “teenagers” del primer grup d’una banda apreciaríen molt més l’experiència de viure-la ni que fos dos anys més tard; casi tot són noies, i les he vist dormint amb el peluix vora el coixí, plorant al telèfon després d’esmorzar quan truquen a casa o amb un tatuatge de la silueta d’Austràlia, com qui se’l fa d’un gos que se li va morir no fa massa.

·· Sabeu on he passat més nits? A Cairns! Primera parada, CINC nits, no consequtives, amb una nit a Cape Tribulation i quatre al vaixell Taka entre mig

I’m from Israel

Ells sense afaitar, pell bronzejada, ulleres de sol. Aspecte mediterrani, casi sempre amb sandàlies. D’elles n’hi ha menys i són menys identificables, poder d’estètica hippie, poca cosa més. Després dels alemanys, segurament Israel és la nacionalitat visitant més nombrosa per aquí baix, i no deixen de crear-me un debat intern cada vegada que tracto amb ells. Són “ben macos” això per endavant, amb alguns hem coincidit unes quantes vegades i ens hem ajudat mutuament.

Després dels seus TRES anys de servei militar obligatori (que a vegades acaben sent quatre, o cinc) el govern els dóna una propina i se’n van a veure món, tot pensant què voldran estudiar quan tornin al seu país.

El meu primer viatge fora d’Europa, el Juliol del 2006, va ser a Palestina, Israel i Palestina, als quals dec des del primer dia un llarg post. Sí, se us veu ben macos aquí, fent el backpacker… i aneu pregonant d’on sou tot fent-ne propaganda, però jo us he vist, mal parits, us he vist vestits de verd fotent crits en hebreu a les iaies, us he vist apuntant als àrabs fent-los sortir del cotxe, que és tot el que sabeu dir en àrab: “obre la porta, surt del cotxe”.

El pitjor de tot és quan un tio que vaig recollir fent dit (us faríeu creus de a quanta gent he arribat a portar de copilot) em diu que a Israel sempre fa dit, com que viu en un assentament, allà quasi bé no hi ha transport públic. Aquí sí que vaig tragar saliva… Tu i la teva família, nascuts a Austràlia, definitivament no sou pas bona gent. Sou dolents, i no se jo si fer-te baixar del cotxe ara mateix i a l’altra punta de món, per no ser-ne còmplice, seria una exageració o senzillament un acte de justícia. Vam seguir xerrant, ell ja es va encarregar de canviar de tema i es va acomiadar agraït.

Hey, where are you from? – em preguntaríen
Hey! I’m from Palestine (Palestain) – diria jo somrient.

T’imagines? Alguna vegada ho he estat a punt a punt de fer, només per veure les quadrícules que se’ls hi dibuixaríen al careto, però segur que la deixaria anar contra qui menys s’ho mereix, i després em sabria greu.

Els jueus tenen mala fama a tot arreu: per queixar-se, per frikis, per fer-se notar, per amargar el dia als qui viuen del turisme. Més enllà del seu caràcter cansí i ratolí, com a molt se’ls acaba preguntant amb prudència sobre com veuen el marronet que tenen allà dins; mai se’ls retreu res, tenint en compte que el culpable, si així s’ha de declarar, és l’Estat d’Israel. Com més hi penso menys just ho trobo, com l’assetjament al que està sotmesa Palestina en general. És completament INJUST.

My country’s not on the map

Quantes i quantes vegades. la mateixa pregunta…
“Where are you from?”
- “I’m from Barcelona”

I a partir d’aquí tot un seguit de possibilitats, un grapat de les quals es van repetint:
- Aaaah! Barcelona! (amb c de Zapatero) és així com ho dieu, no?
- Oooh! Qué bien! Poremos hablahr español! ( ¬¬ …vibro d’emoció) o disparen (així, perquè sí) qualsevol cosa que sàpiguen en espanyol.
Heeey! A really cool city! Lots of party there! Lots of Sehrvesa, eh!
Aaaah! Spain! Spanish… cool! – I diuen el que sigui que sàpiguen en espanyol, el que sigui, o fins i tot, el més exagerat – Ehm…, ehm… How do you say “good morning”? (¡¡¿?!! holy shit and apricots 0_o’ )

I és que l’espanyol mola, agrada, està de moda i el volen aprendre i practicar, encara que jo em trobo de sobte interrogat en espanyol per una francesa mentre esmorzo i penso “però perquè em parla en castellà?”. Completant els “petits peixos tropicals”, jo crec que si es pot, s’ha de parlar sempre en l’idioma del país d’acollida.

Tot i així! Sobretot entre els europeus, hi ha altres alternatives:

Aaah… Catalán! Ja veig…
Hehe! Barcelona, eh? Not Spain! You say Barcelona! Hehehe!
Ooh… Cataluña! You have another language there, don’t you?
(…do you speak Bask?)

Tot i així i si xerrem durant una estona sobre el tema, hi ha uns quants aspectes que van anant sortint i que són tan difícils de fer entendre com un museu d’art contemporani.

· El meu nom NO acaba en o. (I no sona a g de Gijón).
· El meu bloc no està en espanyol. …Ni en anglès!
· Amb ma mare no parlo pas estrany per l’skype i ja està bé, Mari Pili, que no entenguis res (amb mon pare haguéssis pillat alguna cosa, però això dinamitaria els fonaments de la meva explicació).

I si entrem a les profunditats del tema acabarem repassant els idiomes oficials d’Espanya, el sentiment regionalista del país, les banderes, el softcatalà, l’escola primària, secundària i universitària, el Barça, sa mare… i al final al final m’etziben – “però quan penses, ho fas en espanyol, no?” (WHAT THE FUUUUUUUUUUUUCK!! ~~ )

Res a retreure… la major part dels espanyols tampoc ho entenen! Hi ha coses que són com són i punt, i encara que no ho acabin d’entendre s’han d’anar explicant perquè no les sap ningú, perquè no ens ho van ensenyar al col·le, perquè no surten marcades a cap mapa.

En algun dels meus propers posts exposaré tot el meu discurs, per si algun internauta guiri i curiós ho acaba trobant.

6 comentaris a l'entrada “NZ – El Final”

  1. ricderiure ha dit:

    un post mooolt gran, tan gran com tot el que has fet…
    molt bé tiu, quasi que em sembla que he estat allí i tot…
    i ara …
    bones festes!!!
    ens veiem aviat!!

  2. ricderiure ha dit:

    has “txitxat” fiera!!!!
    `^_^´

  3. maria ha dit:

    Ara n’hi ha per tornar a començar ^^.Ostres se’m fa estrany sentir-te a dir que com a casa enlloc.Ben retornat a casa^-^.

  4. fletxa ha dit:

    BONES FESTES Ric! A veure, a veure si ens veiem abans que s’acabi l’any.

    Plastilina! Ets una crac!
    Que com a casa enlloc és una veritat com un campanar, que no vol dir pas que a enlloc no s’hi pugui estar casi casi tan bé com a casa ;)

    Moltes gràcies gent, sou els millors!

  5. joan ha dit:

    Ei, quin crack!!

    Què tal la tornada a la vida real?
    Per aquí també costa fer entendre a segons qui que el meu nom és joan i no juan, però que hi farem…
    Llegint el teu post m’ha vingut al cap que vaig rebre una postal de nova zelanda, ets un jefe! L’hem posada a un lloc d’honor al pis, ja la veuràs quan vinguis de visita ;) !
    Apa, gaudeix del clima mediterrani i dels bars sense fum!
    Una abraçada

  6. sergi ha dit:

    Eeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeep!

    Joan! La tornada bé… que el cap aterrés va costar una mica més del que em pensava, encara ara, se’m fa estrany que els volants estiguin a l’esquerra però ja està tu, el viatge va ser l’any passat! Imagina.

    La postal va costar, eh? La vaig comprar de seguida, la vaig enviar uns dies abans de la tornada. Gaudeix del clima continental i de la vida en parella!

    A veure, a veure si ens veiem aviat.

Pots deixar un comentari

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.