Dissabte, 11 de Desembre de 2010 – 106è dia de viatge

Kiwi Trivial

Ja vam dir que quan els europeus van arribar a NZ quasi bé no hi havia mamífers terrestes, només hi havia aus i alguna sargantana.

A partir d’aquí, la pregunta del Kiwi Trivial d’aquesta setmana és:

· Quina era l’única espècie de mamífer terrestre present a les illes quan hi van arribar els primers europeus?

La resposta, al final d’aquest post.

Doubtful Sound

El 25 de Novembre de 2010 vaig agafar un vaixell a Manapouri, per creuar el llac del mateix nom. Allà, a la super central hidroelèctrica, vam agafar un bus que ens va portar per una carretera sense asfaltar fins el principi (o el final) del “Doubtful Sound”, per pujar al Fiordland Navigator, navegar la zona i tornar-ne l’endemà.

Embarcar plovent em retransmet sensació d’expedició. Rebuda, normes, planning, caiac! Es podia triar: tomet en barca a motor, caiac o quedar-se al vaixell. Dels setanta que erem, diguem que vam fer meitat i meitat. Vam remar (millor dit seria palar) un dels braços del fiord mentre el vaixell ens seguia de lluny i quan tothom ja va tornar a ser a bord, banyet! Des de la plataforma vora l’aigua o des de la barana de coberta, tothom que va voler va comprovar que sí, que encara que no ho sembés, l’aigua era salada. I freda, evidentment estava freda, però si t’ofereixen de banyar-te en un lloc així, i a més el dia del teu aniversari, senzillament s’ha de saltar del lloc més alt. Dutxa d’aigua calenta i “soup service!”. Seria com el berenar, però et deixen triar entre dues sopes. A continuació “temps lliure” fins a sopar, que vol dir estar a coberta tot escoltant el guia de natura que, “micrófono en mano” i amb un to professionalment suau, com per no destorbar l’entorn, anava explicant a través de tots els altaveus del vaixell el que s’anava veient, a dreta i a esquerra.
Com casi sempre, el capità ens va convidar a veure’l quan vulguéssim al pont de comandament; a xerrar una mica i fer quatre preguntes, tothom hi és sempre benvingut.

Deixem caure l’àncora per passar la nit. Sopar tipus creuer, abundant i variat, i presentació (Powerpoint) a càrrec del guia amb el mapa, on som, què hem fet, què farem demà, fauna i flora local, cultura maorí, algun acudit enfotent-se’n d’Austràlia, etc etc.
El passatge, variat. Poca “canalla”, evidentment, no és per res una activitat backpacker, però apart dels “joves d’ànima” hi havia les parelletes recent casades i algun que altre solitari també, backpackers i caminaires inclosos. Jo em vaig anar fent més o menys amb tothom, anant canviant de companys de taula a cada àpat.

L’endemà a les sis em desperta el motor del vaixell, com ja estava previst, havent canviat la pluja del dia anterior per una boira densa i silenciosa sobre la mar plana. El guia ja hi és, retransmetent el nostre voltant amb la seva veu sempre ben modulada: foques, dofins, pingüins blaus (petiiits, saltant per l’aigua) i lleons marins. Arribem casi casi vora el mar de Tasmània. L’esmorzar està servit, mengeu el que vulgueu i quan vulgueu, o pogueu. El vaixell es mou amb comoditat pels fiords, que s’enfonsen verticals dins la superfície emmirallada. Ens atansem a un dels molts salts d’aigua que aterren al mar, el guia n’omple una cassola; és un dels clàssics de la casa, algú vol un got d’aigua de veritat? Té un to groguenc, ningú diu que no.

I encarem la tornada… Canvien els llençols de l’habitació, els llençols bruts aniran a la bugaderia amb el nostre autocar i a la gent li fa gràcia, jo no acabo d’entendre perquè.

Quan el nostre amic el Capità James Cook va passar per aquesta costa, durant el segon (crec) dels seus tres grans viatges, es va quedar mirant l’interior del Sound dubtós (Doubtful), de si tindria prou vent per poder-ne sortir.
Doubtful Sound, super paratge. Poder amb Sol ens haguéssim sentit més afortunats, però amb les pluges i la botzina marítima de boira, va ser del tot espectacular.

Tant Doubtful com Milford Sound tècnicament no són “Sounds”, sinó Fiords. Un Sound va ser format per un riu mentre que a un fiord el va erosionar una llengua de glaç. Com que van ser batejats com a “sounds” n’han mantingut el nom, però van anomenar posteriorment tota la zona com a Fiordland National Park.

La tarda després de tornar del creuer vaig visitar les coves de Te Anau, famoses per les seves cuques de llum. No són les més conegudes, però tampoc les més cares. Per arribar-hi s’ha de creuar el llac Te Anau en vaixell, tampoc podia ser del tot barat, i la cova va ser molt millor del que m’esperava, entrant-hi per una passarel·la amb tot d’aigua per sota i pujant a una embarcació més tard, per arribar a una gran cavitat a rebossar de cuques de llum. Bé… així és com m’ho imaginava jo, però la part final va ser una mica decepcionant, per res un planetari com m’esperava, encara que la projecció que ens van passar després sobre aquestes petites larves fosforescents fos del tot interessant.

The Kepler Track

El 27 i 28 de Novembre me’n vaig anar a caminar, a fer el Kepler Track.
La caminada de dissabte va ser de 10, completa, variada i espectacular i sí, de deu hores, casi! Vaig començar creuant el llac Te Anau en taxi aquàtic, tot saltant-me un tros de camí vorejant el llac. Vaig enfilar el camí amunt, amunt per un bosc tot verd (tot, tot del tot verd, troncs inclosos) tot pujant fins el Mount Luxmore, deixant els arbres a mig camí. Hi ha una alçada molt ben definida, per allà els mil o mil dos-cents metres, bastant més avall que en els nostres boscos, on els arbres i arbusts deixen d’existir. Vaig arribar al refugi vora el cim i a la cova Luxmore, que tothom havia insistit que visités. I va força muntanya endins, eh? Amb una colla que també passava per allà vam anar tirant endins, endins, ara drets ara casi a quatre potes fins que una senyal recomana no anar més enllà. També es recomana portar una llanterna de recanvi i amb raó, si et quedes allà dins a les fosques, no en surts ni de casualitat.

Un cop fet el cim, observada la zona, el camí ressegueuix una carena amb el llac a la dreta i les valls a l’esquerra, tot decorat amb cims nevats, veritablement escarpats. Un paratge abrupte i afilat, bastant pirinenc, o escocès, d’aquells que sembla que en Satanàs emprenyat hagi estat picant amb la forca des de sota terra, deixant marcada cada ganivetada geològica. Després de dinar vaig començar a baixar, primer per unes escaletes de fusta, després ja introduït en un bosc fantàstic fent ziga-zagues infinites fins arribar a la vall plana vora el riu, al refugi on passar la nit (Iris Burn Hut). Banyet al riu, atansar-se a la cascada de torn (ja no ve de mitja hora), sopar i poca cosa més.

L’endemà el recorregut era molt més pla, molt més arrecerat, tot per sota-bosc de líquens, molses i falgueres, tot plegat molt agradable, però quan sis hores més tard em diu una tia mentre l’adelanto “Beautiful, eh?” – I responc un “se” desganat em pregunta immediatament intrigada- “No beautiful?” – “Que si, que si, que si, oooh yeah, really, really, indeed, i tant dona, iiii tant!”. I tant que són macos aquests llocs per on passo… però l’admiració vulguis que no va minvant.

Arribo al final del trajecte cansadot, que la caminada no ha estat pas curta, i al pont penjant (perquè cada riu té el seu pont aquí i no és que n’hi hagi pocs) hi ha en Tomas! Company d’habitació, evidentment alemany, que després d’un dia pescant m’esperava per si tenia previst agafar el bus de les tres. “Ets puntual” em diu, i em porta fins el meu cotxe a Te Anau, uns quants quilòmetres més enllà. Què bé tu, no ho hagués dit mai. El meu cotxe encara hi era, calentet i sencer, i quan m’hi assec i l’engego sóc conscient de com m’agrada aquest rotllet: tombar, caminar, canviar de lloc tot conduint i anar coneixent gent. “Que si tinc ganes de tornar, deien…”

Em gasto una pasta al super i me’n entorno al Freestone Backpackers, a la cabaneta de la muntanya. L’endemà vaig marxar indefinidament, tot deixant-me un parell de trossos de formatge a la nevera.

Manapouri – Te Anau – Milford Sound

De Te Anau al poble de Milford Sound (poble… per definir-ho d’alguna manera) hi ha 120kms, amb tot d’indrets curiosos per anar parant, altament recomenats. Doncs va, així ho vaig fer: aquí un llac, aquí un tomet pel bosc, aquí un llac emmirallat… semblava més una excusa per fer que els guiris s’ho prenguin amb calma i parin a fer la foto que una proposta de paratge seriosa, tot i que com més m’acostava a Milford Sound, més gran era el convenciment al fer la foto: unes roques que semblen fetes de ferro, forjades pel vent i l’aigua amb perseverància, uns kias (uns ocellots) que picotegen un cotxe, salts d’aigua de neu a neu o un tunel alpí (anomenat Homer) d’un carril amb un semàfor a cada extrem, canviant cada quart d’hora. De fet, el semàfor és més que res per les centenes d’autocars que van amunt i avall fent la conga carregats de turistes durant el dia, perquè de nit el semàfor no va i els cotxes se les apanyen prou bé.

Em vaig quedar al Milford Sound Lodge durant tres nits, que és on es queden els backpackers, les caravanes i la gent modesta en general. Quedar-se tres nits en un lloc tan peculiar és com un “premi” per haver anat saltant d’un lloc a l’altre tots els dies anteriors.

L’endemà, caiac! Ja vaig veure Doubtful Sound des d’un vaixell, aquí tocava anar sense pressa i vora l’aigua. Llevar-me a les cinc a les fosques sentint la pluja, caiac de set a onze o així, per tornar al lodge per allà migdia. Per la pluja anàvem ben equipats, amb manoples i tot, dues parelletes, el guia i jo. No para la pluja, es multipliquen les cascades. Foques, algun petit pingüí llunyà, un creuer gegant (tros de creuer) al fons, que se’n va silenciós després de passar-hi la nit. Cims ben alts vora mar, “cumbres borrascosas”, paratge de món perdut. Les onades, encara no s’han llevat. Algú ha vist X-Men origins? Jo no, però es veu que hi ha un moment en el que el Lobezno salta d’una cascada fins el mar; sota aquella cascada ens vam posar amb el caiac sense parar de remar, cegats per la que ens queia a sobre i xops d’aigua salada pel vent. Va costar entrar-hi i va costar sortir-ne, però una dutxa així, amb impermeable o sense, et desperta pel que queda de dia. Seguim palant fins el Mar de Tasmània, allà treu el guia un termo ple de brevatge i unes tasses de plàstic i fem un beure a la salut de Milford Sound (uf, quina pixera). Allà a la vora ja ens espera el water-taxi, per portar-nos de tornada. S’aixeca la boira, de sobte surt el sol! Es comencen a sentir helicòpters i avions com si hi hagués un aeròdrom just al costat. De fet és així, Milford Sound no té benzinera, però té aeroport. Tornar al Lodge, internet (5-0 van quedar!) dinar… i descansar una mica. Tomet per la zona més tard, posta de sol, el dia ja estava més que complert.

The Milford Track

Hi ha un camí, un itinerari, que va des del llac Te Anau fins a Milford Sound. És conegut com a Milford Track i és sens dubte la caminada de més d’un dia més popular de Nova Zelanda. S’han de reservar els albergs amb mesos d’antelació (a $53 la nit) i tothom ha de seguir el mateix trajecte, dedicant-hi tres nits. o una opció d’un dia des del final. I això volia fer jo! En total només són 53kms, o sigui que sortint des del final i caminant quatre hores d’anada, bé podria veure’n quasi la meitat. Tot i així, les coses casi mai són com me les imagino a priori: per arribar al Sandfly Point (on s’acaba el Milford Track) des de Milford Sound, es necessita una barca! I no hi ha taxis aquí. L’única opció és anar-hi amb l’empresa dels caiacs, remant (els poca vergonyes surten a les 14h i només caminen durant tres hores) o sinó “pots creuar nedant”, em diu el recepcionista ( 0_o’ what the fuck…?) – “Un dia que feia sol va arribar un tio completament xop; es veu que havia perdut el vaixell per creuar i va decidir nadar”. Durant uns segons m’imagino creuant la Deep Basin amb la motxila dins una bossa de plàstic i arribant xop i fred a l’altra banda, disposat a caminar fins a rebentar. Però què dius? …Ni de conya, cigonya! A la porra el Milford Track, ja el farem la propera vegada.
Serà que no hi ha altres llocs xulos per caminar?

The Gertrude Saddle

L’endemà me’n vaig anar amb el cotxe d’excursió, d’entrada a fer la Gertrude Saddle, un coll que en teoria no es podia fer per la neu, però que alhora m’havien dit que era molt xulo; “jo vaig tirant, amb sandàlies com qui no vol i ja veurem”. Es comença l’itinerari a Gertrude Valley, anant seguint tot de fites. La vall és del tot rocosa, de manera que anar buscant muntanyes de pedretes enmig de rocs té la seva gràcia, tanta que per anar pel dret i sortir-me del camí, pensant que hi podria tornar sense recular, vaig acabar enfilat en un salt d’aigua, sense saber si tirar cap amunt o cap avall, tot pensant que m’estava jugant el crani a cara o creu. “Els límits són a la teva ment” i precisament per això, quan la teva ment et diu “Què fots? ¿Pero pa qué te metes?” L’única opció és girar cua i recular, això sí, sense despenyar-se pel camí.
…I jo amb sandàlies.

Vaig trobar el camí bo, però no vaig seguir pujant pas, vaig tornar cap al cotxe ja cansat i cagant-me en el coll de la Gertrudis , jurant que hi tornaria l’endemà. Vaig acabar de passar la tarda fent una excursió fins el llac Marian, banyet fred i cap a casa! A veure com es ponia el sol darrera del fckng Milford Track.

Després de la tercera nit al Milford Lodge tocava marxar d’aquell racó de món. Just passat el Homer Tunel, vaig tornar a parar a la vall de la Gertrudis! Amb els mitjons gruixuts, les sabates de caminar i la motxila: “a por ella!”
Vaig seguir les fites amb la calma, parant a cada fita fins trobar la següent. Això sí que era com els llibres en 3d! Mirant a dreta i esquerra fins que de sobte, “allà!” Com acabada de posar per un follet, reconeixia la muntanyeta de pedretes següent. Així vaig anar fent primer per la vall sense problemes, després pujant per les roques i creuant el riu, amb pressa però amb alguna pausa i al final arribant a la neu… on tot sembla més seriós. Era neu, no gel, o sigui que vaig anar tirant cap amunt, clavant -hi les sabates com si fossin grampons, anant marcant-hi graons. Vaig arribar fins un pedrot gegant que semblava “casa”, terra ferma, però per contra relliscava molt més que la neu (i la vall ja es veia allà baix, petita, petita) i vaig haver de fer mans i mànigues per creuar-lo i tornar a trepitjar la neu. Seguim! Cap a dalt cap a dalt (vaaaa! que ja ho tenim això!) però la neu a partir de cert punt estava mig fosa, foradada, amb el peu que s’hi enfonsava fins el genoll i per res semblava estable. Hmmm… No sabia si anant amb algú seguiria coll amunt o no hagués ni arribat ni fins allà. Una mica al meu pesar vaig decidir deixar-ho estar, allà mateix, tot rodejat de blanc i tirar enrera, que al cap i a la fi encara quedava un bon tros de neu per arribar fins dalt de tot.
Grrrrrrrrrrrr… el coll de la Gertrudis… se suposa que des d’allà dalt es veu Milford Sound, ja el farem la propera vegada també, més entrat l’estiu.
Un cop fora de la neu vaig començar a baixar per la vall immensa, fent saltironets, més lleuger que mai. Arribo al cotxe, dino d’una revolada, marxem pitant! Que fem tard.

Milford Sound – Te Anau – Mossburn – Five Rivers – Kingston – Queenstown

Per allà les quatre de la tarda recullo a la Gess pel món davant del YHA. Ja havíem quedat de viatjar una setmana plegats, des de Queenstown fins a Picton, on jo havia de tornar el cotxe trenta dies més tard. Queenstown és la capital del Bungy-jumping, dels combo-packs, de l’adrenalina i la fiestuqui. No hi vaig estar ni cinc minuts.

Queenstown – Mt Creighton – Glenorchy – Kinloch

Arribem a Kinloch per una carretera sense asfaltar (pista forestal amb senyals de carretera, ja comença a ser normal) i ens allotgem a l’únic lloc que hi ha. No vull dir l’únic lloc que hi ha per dormir-hi, eh? Vull dir l’únic lloc que hi havia allà, en general. Abans de sopar ens ofereixen (pagant, clar) de fer una mica de caiac pel llac Wakatipu (tros de llac, com el Te Anau) mentre es pon el Sol. Ja que hi som! Només hi anàvem a dormir una nit, o sigui que conèixer la zona des del centre del llac va sonar a bona idea.

L’endemà vam dedicar el matí a fer un trosset del Roteburn Track des del final: caminar bastant pla i per sota-bosc fins un refugi, fer un parell de fotos, tornar cap al cotxe, dinar i marxar.

Roteburn Track – Glenorchy – Queenstown – Arthurs Point – Arrowtown – Cardrona – Wanaka

A Wànaka hi vam passar una nit també, com a Kinloch. Aquí hi ha el Cinema Paradiso, un cinema esdevingut popular per vendre galetes casolanes i fer mitja part a totes les pelis, per fer un beure o una pizza. No hi vam anar, que ja teníem prou feina, però d’haver tingut el temps hagués estat una bona manera de passar el vespre. Apart d’això i el llac, poca cosa més a destacar… un poble més, un llac més, i l’endemà al matí, 4 de desembre, una caminada més.
Vam fer una escapada a la vall d’en Rob Roy, per arribar a veure de lluny una glacera. Per arribar-hi hi ha una bona pujada, amb el vent suau i l’espetegar del riu ben aprop emmudint les nostres passes. Tot d’ocells em van acompanyant durant l’anada i la tornada, mig curiosos mig afamats, vora el sender. A dalt, sí, un bon tros de neu, més lluny de l’esperat i un fart de salts d’aigua com a casi tot arreu inclosa una cua de cavall, una gran cascada que no arriba a tocar a terra. “Què bonic, què bonic!”. Foto. Tornem?
Tornem cap al cotxe, dinar-hi una vegada més les restes del sopar i marxem!

Wanaka – Makarora – Haast – Down Haast – Jackson Bay

Jackson Bay?!?! (meeerde!) Me’n vaig oblidar de tornar a la carretera principal després de posar benzina en un ramal; ja deiem tots dos que com és que teníem el mar a la dreta…? Ens hem colat! Cagun tot, xec! Tornem enrera!

Jackson Bay – Down Haast – Lake Moeraki – Lake Paringa – Fox Glacier

Aquell dia em van passar tres coses per primera vegada en cent dies de viatge:

· Haver de sortir pitant de l’hostal a les deu del matí per no haver de pagar una nit de més
· Agafar una carretera que no tocava, sense adonar-me’n fins arribar al final
· Arribar a un hostal de nit i amb la recepció tancada
(tampoc passa res, ja havíem trucat abans)

Ja sabia de sobres que com més gent hi ha en un grup més es triga per tot, és de calaix, però el que no m’esperava és que la diferència d’una a dues persones fos tan gran. S’ha d’anar més ràpid, no perdre l’atenció i per res ens hem d’anar esperant, ara t’espero jo ara m’esperes tu, no hi ha més.

Fox Glacier és un poble on vam passar dues nits, que evidentment està vora la glacera de Fox. Vint quilòmetres més al nord hi ha el Franz Josef Glacier, una glacera més gran, amb el seu poblet corresponent, que també es pot veure des de diversos indrets. Les vam anar a veure les dues fins on et deixen, no fos cas que ens caigués un roc al cap, tot caminant una miqueta sota un cel força fosc. Vistes les glaceres, vam reservar la super activitat de l’endemà.

Heli-hike

Des que ho vaig descobrir en un bloc que sabia que volia fer això: pujar a un helicòpter, sobrevolar la glacera i agafar consciència de com de gran és en realitat; aterrar al gel, fer una caminada entre cavitats blaves amb l’helicòpter aparcat allà la vora i tornar volant una estona més tard cap avall, com si res.
El dia abans ja havia plogut bastant, amb el cel ennuvolat amagant els cims nevats. A les 8.45h havíem de ser a la paradeta del heli-hike (que de fet són dues empreses diferents, els guies de muntanya (de gel?) i els helicòpters treballant plegats) i ens diríen si es podia volar o no… i va ser que no! Cap sorpresa tampoc, “perquè la boira pujava i baixava, per la inestabilitat del temps”, no es podia volar. “Voleu retardar-ho fins a migdia?”
Potser a migdia ja es pot, potser demà fa sol? No tenim pas el temps, nosaltres… amb el cotxe ja carregat per marxar, o 8.45h o res. Doncs res, tu, marxem! Ja es veia venir, tanta muntanya, tanta pluja i tanta boira… llàstima però, eh? Mira que era super activitat! Bueno… una pasta que m’estalvio! Una altra cosa que deixem per la propera vegada.

Fa un grapat d’anys vaig anar en helicòpter, única vegada, ja ho explicarem un altre dia.

Franz Josef – Greymouth – Punakaiki

Més que seguir el viatge, seguim la fugida cap al nord. M’havien dit que la costa a Punakaiki era ben xula i a més hi havia les “pancake rocks”, doncs som-hi! Hi arribem per dinar, després d’un grapat d’hores, només ens hi quedem una nit; casi cada vespre dormo entre llençols nets! Que per sort normalment ho estan. Pancake rocks, muntanyetes de conglomerats erosionats en una costa molt hawaiana, decorada amb turons verds vora el mar clar. La marea baixa convida a passejar, molt de cotxe i poc caminar. L’endemà, seguim!

Punakaiki – Greymouth – Arthur’s Pass – Christchurch – Kaikoura

L’illa Sud d’Oest a Est, ni rastre d’aquell Sol que tot ho crema. La idea inicial era fer l’Arthur’s Pass amb el tren transalpí, però amb cotxe ja va anar que ni pintat.

Recordeu la Banks Peninsula? Kaikoura seria semblant, però molt, molt més petita. Convergència de mars, residència de dofins, solarium de foques. Pista d’aterratge d’albatros, menjadora de balenes.

Dolphin encounter

Aquí tocava una activitat estrella més. L’any passat em vaig banyar a l’Amazones tot esperant l’atenció dels dofins roses, que no va arribar pas (està tot explicat aquí). Aquest any ho volia tornar a provar, en el que semblava el lloc més adient: www.kaikouraencounters.co.nz

Ens llevem a les cinc (jodooo) i a partir de les 5.15h truquem a veure si es pot sortir a mar o no. I és que sí! (jodooo!). Passades les 5.30h ens hi presentem, ens enfundem els neoprens, ens passen un video explicatiu sobre com anirà tot, què fer i què no fer, i cap al bus! Sent el submarinisme una activitat més aviat masculina, aquí són curiosament la majoria noies. Del bus al vaixell, redéu quin fred, i una estona més tard entre mareigs ja som vora els dofins, saltant per totes bandes. Cap a l’aigua! Suaument des de la plataforma però, sense saltar, que tampoc cal espantar-los.

I si, eh? S’acosten a grapats, amb ganes de jugar, buscant el contacte visual. “Posaran a prova la vostra habilitat dins l’aigua; sou vosaltres els que els heu d’entretindre a ells, no ells a vosaltres”. A la mínima que aguanto la mirada d’un dofí qualsevol, impressionantment aprop meu, aquest comença a girar al meu voltant, cada cop més ràpid. Jo, que me les donava de bon “snorkeler”, de seguida quedo exhaust intentant-lo seguir. Vaig amb compte de no deixar-li anar una bufa amb una aleta, però ja s’aparta i s’apropa segons convé, ja, és ell qui porta el ritme. Comencen a girar els dofins cada cop una mica més ràpid i encara els segueixo, però a la mínima que tiren cap al fons o apreten l’accelerador jo trec el cap de l’aigua i agafo aire com déu mana, mentre ells es perden Pacífic enllà. Un dofí salta davant meu: “que sóc aquí!”. Tornem-hi. Girem, girem, girem, “define dancing”, ballem dins l’aigua; canviem de sentit, jo només puc pensar a respirar bé i a no perdre la mirada d’aquell dofí davant meu. Algun altre s’hi intenta interposar tot cridant la meva atenció, però jo sóc fidel al que m’ha tret a ballar fins que s’avorreixi de mi i se’n vagi a tombar. Tornem-hi! Una vegada i una altra fins que trec el cap, em trec les ulleres i tot, mare meva quina fatiga! Respiro fons. Fora de l’aigua ens sobrevolen poderosos els albatros, gavines gegants que, amb les ales desplegades i rectes, poden arribar als tres metres d’embergadura. La veritat és que impressionen i tenia moltes ganes de veure’ls. Albatros, quin bon nom per un avió, curiosa manera mecànica de plegar les ales quan aterren a l’aigua. Salta un dofí davant meu: “Però juguem o no? Que som aquí!” Jo em sento vell i minusvàlid dins el seu medi, provo de submergir-me, tant com m’agrada, i sí! M’acompanyen de seguida, però la giragonsa prèvia fulmina la meva capacitat pulmonar i tot plegat queda en un intent. Hi ha qui comença a retirar, la veritat és que és força cansat. Tornem-hi! Un dofí sembla lamentar-se de les meves limitacions i comença a girar al meu voltant de forma suau i sense competició, perfecte per mi, escandalosament lent per la seva espècie. Hi estem una bona estona! Girem, girem, girem, intento agrair la seva paciència fent sorollets pel meu tub. Aguantar la mirada, seguir el ritme de ball fascinat, deixant-me portar per la música. No puc pensar en res més.

Aquests dofins es mereixen algú com el Miguel per jugar, penso mentre descanso flotant dins el neoprè: professor d’apnea i amb aletes immenses, segur que amb ell s’ho passaríen la mar de bé. Casi tothom ja és al vaixell, els tinc tots per mi! Però no puc fer més que un simulacre d’immersió abans de marxar, que deixo com a comiat. Ells responen a l’instant, jo no puc més…

Quan tots som dalt el vaixell comença aquest a moure’s tranquilament, a la mida dels dofins. Es mou i fa sorollets i ells no s’ho pensen dues vegades. Fan curses davant la popa, passen de costat a costat, creuen, salten, neden per parelles ventre amb ventre fent efecte mirall mentre jo me’ls miro entretingut des de dalt. La càmera es queda a la bossa, ni se m’acut malgastar l’estona intentant immortalitzar un salt. Passada una estona s’acaba l’hora d’esbarjo, girem cua i tornem cap a casa a tot gas, fent bots entre onades ben dignes. Rulen les galledes entre els passatgers marejats, jo mantinc l’horitzó amb l’estómac remenat. No són ni les nou del matí, que ja hem fet el dia.

Al bus de tornada, una anglesa que tremola de cap a peus amb el cabell xop diu “ha valgut la pena però”. I tant! El mateix ens va dir un dia abans una finesa que s’havia quedat sense un duro. I tant que val la pena… Se segur que serà un d’aquells moments que reviuré moltes vegades, amb cara de badoc.

Tornem a l’hostal, check out, marxem! Sempre fugint. L’última parada amb el meu estimat Toyota Corolla és Picton, casa seva, on hi arribo trenta dies i quatre mil quilòmetres més tard (snif…). Ha estat un molt bon mes sens dubte, encara que ara sembli que hagi passat ràpid, no es pot demanar més.

Check in al Villa, tornem el cotxe, la Gess em convida a dinar! Si el mes a l’Illa Sud ha passat ràpid, l’última setmana ha estat un sospir. La veritat és que hem rigut força i la Gess ha descobert també, el que és viatjar independent. Xerrar amb ella era com connectar-se a internet, a voltes oblides el país que estas trepitjant. I em va pagar la benzina! No es pot demanar més.

L’endemà ella se’n va, amb un cotxet recent llogat, a fer l’Abel Tasman track. Jo tenia previst fer el Queen Charlote track, última tasca en aquesta illa, però en desisteixo de seguida. El temps per una vegada encaixa amb la decoració nadalenca, el meu compte corrent diu que s’absté de pagar un water-taxi més, el meu cos em diu que vol un dia de descans, per res cinc hores de caminar entre el fred i el mar i la Gess, tot recollint, em diu que em veu derrotat. Ho estic! Derrotat i abatut.

Així doncs, el dijous 9 de Desembre (just acabant el pont) vaig fer “day off”, diumenge oficial, descans tot el dia, escriure tot això i poca cosa més. Normalment després d’un dia de descans em sentia super guerrer, amb ganes d’apretar a córrer muntanya amunt amb la motxila però amb el temps l’efecte super guerrer ha anat minvant fins a dos o tres dies, i a aquestes alçades ja n’espero ben poc o més aviat res. Cansat o no – segueixo pensant – uns dies per tombar per NZ no es tenen massa sovint, i encara hi tinc algunes coses per fer.

El dia de descans també vaig fer una mica d’internet… fracassada l’operació “Kiwi-relocation”, vaig reservar un cotxe pels meus últims deu dies a l’Illa Nord, final del meu viatge més llarg. El recullo just arribat a Wellington, a bord de l’Interislander.

*Al ferry de Picton a Welly, de l’illa Sud a la Nord, m’apalanco només entrar-hi en una butaca, amb vistes a l’exterior. La gent surt a fora, fa fotos i jo penso – com no surti un ovni de l’Oceà, és que no em penso moure d’aquí -. Una hora més tard anuncien per megafonia que “disculpin les molèsties, però que s’ha d’evacuar la coberta superior una estona, que un helicòpter de rescat farà un exercici de pràctiques descarregant uns quants personatges al vaixell” ( O_O’ what the fuuuck!). Me n’hi vaig! Amb la càmera a la mà, i si, si! Peli d’acció inclosa, potser ho fan perquè no ens avorrim, però un helicòpter de rescat s’acosta rodejant-nos per darrera i es planta sobre el ferry, descarrega tot d’emmascarats un darrera l’altre i se’n va a buscar-ne més! Tres vegades ho fan, les tres em fascinen. Què bé que s’ho passen aquests, eh? Mentrestant, una petita embarcació s’ho mira des de darrera nostre i quan ja han acabat el xou, es retiren tots dos cap a casa seva.

Arribats a Wellington agafo el cotxe d’Omega rental cars (un Mazda bastant familiar amb una pinzellada de tunning) i me’n vaig seguint l’autopista 1 cap al Nord fins a National Park, un “”poble”” que es diu tal qual i que no té més, que estar ben situat.

Wellington – Waiouru – Ohakune – National Park

En aquesta zona volia fer tres coses:

· El Tongariro Crossing
· Caiac 3 dies 2 nits pel riu Whanganui
· Pujar al Mount Taranaki / Mt Egmont

Avui dissabte tocava fer el Tongariro Crossing, però tal i com deia la previsió, no ha estat pas el dia més indicat. Excursió cancelada per segon cop! “No es pot programar una excursió de muntanya per un dia concret i donar per suposat que el temps acompanyarà” diu el recepcionista.

A National Park no m’hi vull quedar, me ne’n torno a Ohakune i reservo l’itinerari pel Whanganui National Park amb Canoe Safaris ( www.canoesafaris.co.nz ). Plou tot el dia, o sigui que em limito a fer la compra, mirar una peli, dinar… poca cosa més. Per anar fins el Canoe Safaris he estat apunt d’agafar el cotxe! M’hi he assegut i tot i em dic “no m’ho crec…” Hi he anat caminant. El sofà s’enganxa, el cotxe s’enganxa… Suposo que de fet el que s’enganxa és senzillament el cul.

Així doncs!

Caiac del 12 al 14 (agafa un cgrro i esmorza) el 15 si es pot faré el Tongariro, el 16 d’arribar-hi el Mt Taranaki i em quedaran tres nits! Volia fer el Llac Waikaremoana però ja n’hi ha prou, tu, els dedicaré a anar a Raglan, a Coromandel o on sigui, el que tinc bastant clar és que les maratons de xiruca i de volant s’hauríen d’anar acabant.

Queden deu dies! I un post.

*Ja de nit, apareix la Lluna creixent sobre Okahune. La nit que estarà plena hi haurà un eclipse total, però en aquell moment jo ja estaré volant cap a casa.

Necesser vs. Menester

Tot el que hi havia al meu necesser es va anar esgotant, fins acabar reduït a una pastilla de sabó (raspall i pasta de dents no conten, que sempre van a la motxilla petita), però arribat a cert punt de solera i “cante jondo”, vaig decidir reincorporar els (vulguis que no) perduts hàbits d’higiene personal a la meva vida diària, exceptuant l’afaitat. La barba ja fa a viatger, menys feina, tu! Però l’efecte esponja (l’aigua senzillament s’hi queda), els bigotis de morsa dins el got i l’aïllament capiral no m’acaben d’agradar. Ara ja, afaitar-se és una feinada, ho seguirem allargant que un cop l’any, “no fa dany”.

32

S’arruga la mirada, blanqueja la barba. Trenta-dos anys, tinc! Tot un senyor, em diuen (gràcies Milla!).
Sobre complir anys i fer-se gran, tampoc calen gaires explicacions. Fa deu anys, em pensava que seria molt pitjor.

(“Seeeeeeeeee! Segur…” pensen immediatament els de vint).

Working Visa

Siiiiiiiii! No és cap mite! Avui he conegut una parella de mallorquins que s’estaran a NZ sis mesos! Són la primera fornada (espanyola) a tenir visat de treball (encara que fins ara només han treballat a canvi d’allotjament), dues de les dues-centes persones que els van esgotar en dos dies, m’han dit.
Això implica que a partir d’ara quan vegem un guiri treballant darrera una barra potser (només potser) serà un kiwi. De fet, segur que ja n’hi havia algun.

5-0

Els kiwis amb el rugby ja fan, però entre els estrangers “el clásico” resultat en 5-0 va ser altament comentat i reconegut. Cinc a zero, eh? Mare meva… amb Mourinho a la banqueta! I jo no sóc dels que l’odíen. Jo vaig viure el partit tot fent caiac a Milford Sound. L’internet allà va per satèlit i amb aquesta excusa el cobren a megues, o sigui que no en vaig poder veure el resum. Llegint-ne les cròniques a posteriori però, ja m’ho vaig passar prou bé. Molt bé aquest Barça, eh? Molt bé aquest Pep! Llàstima, com va dir en Joan Barril uns dies més tard, que no tinguem res més.

Artur Mas, President de Catalunya

Amb molta més discreció que el partidàs, em van arribar els resultats de les eleccions. Va guanyar Mas! Per golejada, es veu. Cap sorpresa, no? Perquè no va guanyar el tripartit? Segur que van fer veure que s’ho preguntaven… Escàndols i menudeses apart, amb els verds, que van ser roigs, fent-nos anar a vuitanta i fent ells vida a la part alta, amb uns republicans que han viscut com a reis i amb un President igual de creïble i convincent al Parlament que al Polònia, la veritat és que no se què (de bo) podíen oferir.

Diuen que Artur Mas parla anglès i francès, per mi ja és tot un què. I perquè va anar al Liceu francès! No va ser pas a l’escola pública que en va aprendre. (Quin país…) Jo sempre l’he vist com a perdedor, el que mai es va poder tornar a acostar al tro pels pèls. A veure què fa després de guanyar la seva última carta, de tornar al Govern després de tants anys. Si de veritat el tema (relacions Catalunya-Espanya) era com el veníen a La Vanguardia, estava la cosa clara.

Hi ha un tema que m’encurioseix força i que segurament ningú comentarà en cap moment: que la majoria de funcionaris públics siguin atesos per la sanitat privada ja és en si un escàndol que mai he arribat a digerir. Més enllà d’aquesta indigestió, la meva curiositat es dispara ara quan m’imagino un munt d’escriptoris, on funcionaris de l’era Pujol (de fa molts i molts anys, a anys llum del 2010) es van quedar allà, aferrats a la poltrona, impossibles d’erradicar mentre la resta recollíen els trastos potser en una caixa de cartró model americà. Allà marginats, reclosos i confinats a les catacombes dels edificis públics es van convertir, amb el temps, en Diplodocus. Encadenats a diari de vuit a cinc, de nou a cinc o fins i tot de nou a tres, què han fet durant tots aquests anys, aquests diplodocus? Han fet un recull i fidel seguiment de pàgines guarres d’internet? Van muntar la seva empresa i la dirigíen a doble sou? Van escriure una novel·la, o les seves memòries? Han batut tots els rècords del busca mines? Què han fet durant tot aquest temps?

El 28 de Novembre a la nit ja tard, de sobte, tot de Diplodocus amb el segell català gravat en foc al llom van obrir els ulls rogencs a la vegada, sortint de sobte de la letàrgia, després d’una era glacial. Fins i tot si fóssin robots, els hauríem d’actualitzar d’alguna manera. Probablement des del 28 tot de gent ha perdut la feina, ha estat re-ubicada o segueix encara amb els ulls ben oberts com a plats i les orelles completament atentes, a veure si el Cèsar apunta amb el polze cap amunt, o cap avall. I els Diplodocus? Passaran a primera fila? Els deixaran tancats a la masmorra ara sí, fins a la fí dels seus dies? De fet, serveixen per a res o no? En podríem fer butifarres?

I em pregunto encara: seguiran anant a l’Institut Alemany els fills del President (socialista) Montilla?
Quin país…

Resposta al Kiwi Trivial:

- El Rat-penat

1 comentari a l'entrada “Dissabte, 11 de Desembre de 2010 – 106è dia de viatge”

  1. gess ha dit:

    I que be que parla l’Ortis!!!

    Aqui una corrobora que esta molt i molt cansat, i tambe molt i molt barbut. Quin hippie!

    M’ha faltat un comentari al respecte sobre el plat estrella de la setmana: potatoes with peas!!! (o mes aviat peas with potatoes!!)

    I jo que segueixo amb el meu viatjar independent, per cert puntualitzo que durant aquesta setmana no vaig descobrir el que era viatjar indepentdent, mes aviat ho vaig redescobrir!! De petita amb els papes sempre viatjavem aixi! El que em faltava era una empenta per adonar-me’n que sola ho poc fer i ves, quina empenta!!!

    Ale, a gaudir la setmana que ens queda!

Pots deixar un comentari

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.