Arxiu del November del 2010

Dimarts, 23 de Novembre de 2010 – 88è dia de viatge

Tuesday, 23/11/2010 (07:17)

“Nova Zelanda mola molt! És una passada! És fantàstica! L’Illa del Sud! Sobretot l’Illa del Sud! Passa del Nord… ves a l’Illa del Sud! És increíble…”.
I sí que mola, eh? Però després de tant de bombo i platillo sobre Nova Zelanda, la veritat és que abans d’arribar esperava (com a mínim) aterrar-hi entre falgueres i salts d’aigua.

Si no teniu el temps evidentment s’ha de fer tria i sí, hi ha Auckland, una ciutat no massa apassionant, però l’Illa del Nord és ben xula, volcànica, amb racons ben màgics, un munt de rius per baixar-los de mil maneres diferents, un tou de muntanyes per escalar i caminar, un fart de rutes per fer amb bici, una passada de coves per explorar (plenes de cuques de llum!) i evidentment un grapat de parcs naturals. Per rematar-ho (i si és el que us va) podríeu passar llista de tots els esports d’aventura que us vinguin al cap, que no en faltaria cap. Així doncs, la North Island en si ja és una molt bona destinació a visitar.

Em pregunta la dona amb qui venia a l’avió, tot xerrant de platges
 “De quin color és la vostra sorra?”
- I jo – ‘:( blanca… però no blanca com la d’Austràlia, eh? Blanc marró… marronós”.
- “Ah… la nostra és negra”.

Volia fer justicia a l’Illa del Nord… és ben xula! I no n’he sentit cap retret.

Des d’allà però, des de Welly, vaig agafar el ferry cap a l’illa del Sud! Sense moure’m de coberta en tota l’estona, que l’estret de Cook no es creua cada dia, però redéu quin fred que hi vaig passar (fred de veritat).

A l’Ila del Sud hi ha els Alps, els Fiords i molta vida marina; a mesura que es dissipa la cultura maorí, s’imposa majestuosa la natura.

I sabeu què et diuen quan per fi arribes a l’Illa del Sud? (I no és conya).
“El Sud! El Sud! El sud de l’Illa és el millor”.

Vaig arribar a Picton! (Picton ice!) un petit poble costaner que té la sort de tenir les terminals dels ferrys… la del Bluebridge (el pont blau, el low-cost, el meu!) i l’Interislander, amb un logo molt aconseguit, mig falguera mig salts d’aigua de dofí.

Hi ha uns simuladors a internet que et permeten veure com serà la silueta del món d’aquí uns anys, quan (suposadament) vagi pujant el nivell del mar. Mirant el simulador, aquí semblaria que vagin dos-cents anys avançats.
Una nit al “Villa” i l’endemà surto d’allà amb un Toyota Corolla! Blanc i petit, tres portes, però no dels nous, eh? Un de quan Carlos Sainz encara no tenia carnet de conduir, model cafetera, que fa un grapat de sorollets i té més de dos-cents mil quilòmetres. El vaig llogar per 30 dies! I durant aquest temps serà tot meu. Trenta dies bé han de donar per veure l’illa, han de ser suficients, vaig decidir al final… és el que té casi tothom de vacances! Estalviant vols i jet lags.

Picton – Nelson – Motueka – Marahau.

Arribo a Marahau, a l’Abel Tasman National Park.
Abel Tasman (Tasmania, si) va ser un holandès que va passar per aquí bastant, bastant abans que el capità James Cook.

Per cert! – incís

Abans dic res… “Zeeland” és una província holandesa! Que vol dir “Sealand”, Territori Marí i així doncs, Nova Zelanda va ser batejada igual igual que Nova York (antiga Nova Amsterdam), Nova Caledonia, Nova Gales, etc etc. Sempre s’aprenen coses noves…

En fi: Marahau! (Màrahu) Aquí vaig passar una nit en un hostal (a can Berns) dues al parc natural dormint en refugis i una última nit al mateix hostal. Vaig fer caiac el primer dia i vaig seguir caminant costa amunt els dos dies següents, entre palmeres-falguera, platges d’aigua clara, cales, estuaris i un munt d’ocells i, com en un joc arcade, havia d’anar creuant (com tothom) diversos indrets quan la marea estava baixa, tot trepitjant fanguet i petxines i seguint unes piruletes taronges gegants, que emergien de l’aigua només unes hores abans.

L’Abel Tasman és una de les nou grans caminades que hi ha en aquest país, també una de les més populars, i per fer-les has de reservar (i pagar) refugi o terreny d’acampada abans de començar. Això es pot fer a les oficines de turisme, o a alguns comerços locals com els lloguers de kayaks, bicicletes, etc etc. Als vespres, als refugis, passa un Ranger (un guarda forestal) i va demanant de veure els rebuts als “tràmpers”, als excursionistes. (A Austràlia era Bushwalking, aquí n’hi diuen Tramping). Als refugis hi ha aigua, però enlloc hi ha menjar.

*Hi ha marea baixa cada dotze hores i marea alta intercalada sis hores més tard. Com que no són dotze hores exactament, l’horari va anant canviant, i d’elles depèn bastant com anirà l’itinerari que fa cadascú.

Després d’un temps (uns dies?) d’abric, aquí vaig rebuscar una samarreta sense mànigues del fons de la motxilla. Tres dies de Sol intens vora el mar em van ressecar, sucarrimar i pelar la pell dels braços i la cara, per fer-me rebuscar les ulleres de sol i el barret! Que havíen anat baixant també posicions a la graella motxilera. Tot i acabar amb la pell rostida va ser tot molt xulo, molt maco! Un dia de caiac, dos de caminada de la bona incloent l’últim dia una contra rellotge per arribar fins al Separation Point, el més amunt que mostrava el mapa, “la meta”, per veure quatre foques i tornar pitant a agafar el water taxi, de tornada a Marahau.

A 41 graus (latitud) Sud i pel que seria la segona setmana de Maig, aquest Sol pica molt, molt i molt més que el nostre. Quina calor! Quin mal a la pell, quina escalfor al cotxe! Amb aquests carrers amples i les cases de planta baixa, senzillament no hi ha ombres.

De Marahau vaig anar fins a Tàkaka (Ta kaka) a la Golden Bay, més al Nord encara, i em vaig acostar fins a Collingwood, on vaig dinar. Molt de vent i molt poques vistes del Farewell Spit, una gran barrera de sorra amb forma de bec de kiwi. Caminar dues hores d’anada i dues de tornada per fer la foto al Separation Point està bé i és molt gratificant… però conduir dues hores d’anada i dues de tornada per fer una foto al Cap Farewell no em va semblar gens convincent. Així doncs vaig tornar enrera per fer nit a Takaka, a l’emmoquetat Barefoot Backpackers.
Si alguna nit dormo en un hostal que no sigui acollidor, comfortable i altament recomenable ja us ho faré saber, o senzillament no l’anomenaré.

The Tui Community

Tota la zona de la Golden Bay ja la té una tirada alternativa, amb gent barbuda de cabell llarg, estil hippie i peus descalços. En un principi volia passar uns dies a la Tui Community, un grup de gent que viu plegada des dels anys vuitanta i que semblava un bon lloc per fer-hi el wwoof una estona. Amb el ritme tan apretat que porto però, “uns dies” són una eternitat i a més, “està ple!”. Jo em pensava que era un petit raconet descobert per l’Emili, però no… són més que coneguts, venen productes de la seva pròpia marca (bàlsams, repelent de moesquits… marca Tui, que és un ocell) i tenen de tot… des de programes per adolescents (tipo colònies de creixement personal) fins “maria de la bona”. Dos fills dels propietaris de l’hostal de Takaka hi viuen (és un lloc bastant familiar) i és bastant comú que s’ho facin tot ells, encara que és ben normal senzillament sortir de la comunitat al matí per anar a treballar.
The Tui Community! Segur que tenen web i tal, ja els visitarem la propera vegada.

Seguim: el diumenge 14 vaig marxar de Takaka tot fent un gran recorregut d’una tirada, entre finques, valls i pluges.

Takaka – Riwaka – Kohatu – Murchison – Ariki – Springs Junction – Culverden – Waipara – Christchurch.

Christchurch (Craistxartx), l’Església de Crist, va ser en un principi, això… una església. No fa massa hi va haver un terratrèmol (una bona sacsejada, es veu, amb carrers esquerdats, canonades petades, tot inundat… encara que a aquesta zona ja és això) i encara hi ha algunes tremolors, però jo no en vaig notar cap. Aquí hi ha el Jailhouse, un d’aquests hostals que anteriorment havíen estat una presó i com que no hi havia dormit mai, i s’han de mantenir les primeres vegades, m’hi vaig allotjar durant tres nits. Hi ha de tot i s’hi està prou bé, vaig fer servir els dos cobrellits que em van oferir per passar la nit i a l’espai a on donen les habitacions (les cel•les) hi regna un silenci de biblioteca que fa abaixar la veu; hi ressonen les passes i les parets blanques hi donen un aire d’internat, d’hospital, però ho vaig trobar més curiós que incòmode.

Check in, rentadora, sopar, una peli, internet, Alonso no va guanyar el mundial… El primer dia sencer a Christchurch vaig anar a tombar pels jardins botànics i pel centre, fent de la passejada un dia de descans; el segon el vaig passar als voltants d’Akaroa, a la Península de Banks: vaig arribar fins el far a l’est del tot i vaig pujar al punt més alt, tot per caminots pedregosos, però d’enlloc vaig poder veure la silueta d’aquest lloc tan particular: és massa gran! O massa plana. Ara ja se que si no és des de l’aire no es pot observar pas però busqueu-la, busqueu-la al mapa! I no em digueu que no s’havia de provar. Banks Peninsula! A Akaroa.
L’endemà de la tercera nit vaig marxar, directe cap als llacs.

Christchurch – Tinwald – Geraldine – Lake Tekapo.

És així de fàcil aquí, el poble al costat del Lake Tekapo (Te Kapo) es diu Lake Tekapo Village. Arribar-hi va ser ben maco, incorporant al fons del paisatge, a voltes extremadament pla i pelat, tot de cims nevats. Només descarregar a l’hostal vaig marxar a passar el dia, amb una alemanya de l’habitació, als voltants de l’Aoraki! El Mount Cook, el cim més alt del país. Des de l’interior, des de l’Est, s’hi arriba pel llac Pukaki, a veure si des del Mar de Tasmània també es veu.

Un parell de tomets caminant, unes quantes fotos (és un d’aquests llocs que et provoca un tic a l’index), i cap a casa tu, just quan es ponia el sol. El cim fa casi quatre mil metres i arribar-hi és de piolet, escarpons, casc i molta experiència. Així doncs, amb els tomets pels voltants, que és el que fa tothom, ja vam fer.

A l’hostal només hi vaig passar la nit… l’endemà vaig pujar caminant a l’Observatori després d’esmorzar (perquè al Lake Tekapo hi ha un cel de la òstia i un observatori amb cinc telescopis, però va fer núvol) i vaig seguir cap al sud.

Lake Tekapo – Twizel – Omarama – Tarras – Clyde – Alexandra.

Quin no parar… quina son! Aquí tocava una activitat que em va fer il•lusió des del primer moment que en vaig sentir a parlar: l’Otago Central Rail Trail, una via verda de 150kms resseguint l’antic ferrocarril de quan hi havia buscadors d’or (perquè a Central Otago hi havia un munt de buscadors d’or). que va des de Clyde fins a Middlemarch. Alexandra (Alex), que era el segon poble de la llista, és bastant més gran, i per això em va semblar més fàcil per llogar una bici, reservar el dormir, etc etc.

“Més gran” vol dir un poblet entre pedruscos, eh? Amb un rellotge allà dalt de la muntanya, quina penya aquests kiwis. Aquí em vaig allotjar a l’Alexandra Backpackers! Hi ha llocs amb encant, llocs sense encant i cutre llocs. Aquest va ser un cutre lloc que semblava atraure tot d’asiàtics i em va atraure a mi també, per ser el més barat del poble (cheap cheap!). No crec que dormir en cutre llocs faci el viatge més autèntic, però senzillament, aquestes coses a vegades toquen. Amb els asiàtics vaig estar la mar de bé (Corea, Malàsia i Japó principalment) i ves, només va ser una nit.

L’ otagocentralrailtrail.co.nz el volia fer en tres dies però, per no renunciar a res i encabir més coses a l’agenda, ho vaig comprimir en dos:

Alexandra – Wedderburn – 70,5 kms

Wedderburn – Middlemarch – 73,5 kms

(Clyde – Alexandra són 8kms, tot això que em vaig estalviar el primer dia)

Em van avisar que la mitjana amb bici són 10km/h (que seria com anar corrents), però encara que ho fes a deu per hora, vaig pensar jo, trigaria menys de vuit hores, que ja m’està bé.

M’havíen dit que era tot pla, i jo esperava anar lliscant per la via verda com un velocista, anant saludant a la gent tot engollint quilòmetres, però no va ser ben bé així.

El primer dia era casi tot de pujada (pujada suau, però pujada) i el camí és tot de sorra, sorra i grava. Això vol dir que la bici no avança i que cada pedalada, conta. Cada p f#king pedalada conta. Això, afegint-hi el vent en contra. Més la motxilla! Em van oferir el lloguer d’alforges, però el vaig rebutjar. No us ha passat mai que la cagueu i en sou conscients des del moment en que l’esteu cagant? “No cal, les alforges… portaré la motxilla petita” – (per què coi estas rebutjant les p alforges?). En fi, 8 hores vaig estar. Amb descansos i tot, casi vuit hores per fer els p 70 kms i patint com una mula, eh? Allò no avançava gens i pedalant contra el vent, al principi em pensava que ni arribaria al lloc on passar la nit, ja pagat. “Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuui…” em deia a mi mateix, com el rum rum del Camp Nou quan al Barça li foten dues dianes de cop. Però, com diria en Ramon Besa a les seves cròniques d’El País, sóc ciclista d’ofici, vaig apretar les dents i al final la meta sempre acaba arribant.

Només sortir de la dutxa, ja tenia ganes de tornar-hi: l’endemà seria la venjança! Amb casi tot baixada, els 70kms els pensava fer llescat com una fletxa, potser fins i tot trigant la meitat que el primer dia.

Ai, flechita… Seré il•lús fins la fi dels meus dies, això ho se segur. Aquí avui és estiu i demà és tardor… Va ploure tota la nit i tot l’endemà.

Al vent sempre en contra s’hi va afegir la pluja i el fred. La bici feia esses a base de pedalades per la sorra convertida en fang i tatuada de roderes. El fred es va instal•lar a les mans i als genolls, el nas somiquejava i no hi havia cap font al llarg del camí. “I on coi és la (p) baixada?” Una mica patètic, tot plegat. Aquí sí que va costar, eh? I vaig pensar a retirar, a agafar la carretera, encara que fos més tros, però vaig seguir i seguir, un munt de vegades, menjant tot de barretes de fruits secs i descansant cada hora a recer de la pluja, en unes barraquetes vermelles vora l’antiga via. I al vespre vaig arribar, a base de lluita i sacrifici. Lluita constant i sacrifici sense mesura, set hores després de sortir.

Em va agradar, no se com dir-ho… tot i cagar-me en tot durant molta estona, vaig arribar content d’haver arribat i d’haver-ho fet i un cop acabat sembla que no n’hi hagi d’haver per tant. Les cames, tot i ser a aquestes alçades, prou bé; sempre que deixes la bici de banda una temporada, són aquell parell d’ossets on recolzes el cul, els qui paguen la factura.

“No són les teves cames les que corren, sinó el teu cap”.
Pep Guardiola

“No són les muntanyes el que conquerim, sinó a nosaltres mateixos”.
Sir Edmund Hillary, present als bitllets de cinc dòlars.

– No vaig anar a Dunedin (paraula plana), a veure els pingüins blaus i els lleons marins a la platja. Un lleó marí és com una foca gegant, que pot arribar a pesar 2.000kgs. Hi ha històries ben curioses sobre un lleó marí (dels grossos) que es va afincar vora Christchurch i va donar vidilla a tota la comarca. Es veu que una nit es va posar a dormir sobre l’escalforeta de l’asfalt encara calent d’una carretera i un Mini (dels vells, diuen) s’hi va empotrar! El cotxe va quedar reduït a ferralla, el Lleó marí aparentment va seguir com si res. Que fos un Mini ja sona mig a acudit mig a llegenda urbana, però el noi que m’ho va explicar era d’allà, o sigui que ens ho creurem tal qual. També es veu que un dia li va agafar (al lleó marí) per saltar sobre les barquetes de pescadors, atracades al port. Les va anar destrossant / enfonsant una darrera l’altra. Com que tot no es pot, deixarem Dunedin i l’Otago Harbour per la propera vegada. —

El Diumenge 21 em vaig despertar a Middlemarch amb Sol, i a les onze vaig agafar el catch-a-bus (door to door) de tornada a Alexandra, per agafar el cotxe i seguir amb les meves contra-rellotges. Arribava a les 13h a Alex, el ferry cap a Stewart Island sortia a les 17h des de Bluff (Blaf), el poble més al Sud de Nova Zelanda, illetes apart. El mapa deia que es triguen tres hores vint i jo em deia que si no hi arribava doncs res, faria nit a Bluff i ja agafaria el ferry l’endemà al matí. No vaig reservar res per no cagar-la i em deia de no fer el boig, però per dins anava pensant “i tant, que l’agafaré”. Em diu xofer del del Catch-a-bus, el que em va portar a Alex – “home… si fas nit a Bluff no serà pas el més espectacular del teu viatge, eh?”
( – Pels meus minerals que aquesta tarda agafo el ferry – ).

I si… vaig tornar la bici enfangada, ningú havia rebentat el cotxe* (que havia deixat amb el dipòsit ple) i vaig arribar a Bluff a temps, encara em va sobrar mitja horeta! Vaig fer dues nits a Oban, l’únic poble de l’illa, que de fet es podria mirar com una urbanització existent amb el permís del parc natural de Rakiura.

Stewart Island és un lloc inòspit i tranquil, molt silenciós i amb vint quilòmetres de carreteres, amb prou feines transitades. Els seus habitants treballen del turisme o de la pesca, o sigui que la meitat van amb botes d’aigua pel carrer.
Abans d’arribar els europeus a Nova Zelanda es pot dir que no hi havia mamifers (terrestres, s’enten) i per tot el territori hi regnaven els ocells. Aquesta illa seria una mica així encara, amb alguns possums i ratolins invasors, objectiu d’extermini del govern. Aquí normalment s’hi ve a caminar, a pescar, a intentar aconseguir una foto d’un kiwi, o senzillament a reposar. A mi m’hagués agradat fer una ruta d’uns trenta quilòmetres, prou representativa del lloc, però de veritat que amb un parell de tomets domingueros (un al matí i un a la tarda) ja vaig fer, que a aquestes alçades estic “fino, fino”.

La segona nit mig hostal estava ocupat per uns kiwi nens que hi venien de colònies! Amb els profes preparant els àpats i tot el xou. I ves que no mola anar de colònies, eh? Què bé que s’ho passen… Venien del centre de l’illa del Sud i s’hi quedaven tota la setmana, fent caminades, pesca i coses per l’estil. El que es fa en aquesta illa, vaja.
Tots eren blancs.

Avui dimarts 23, a les vuit del matí, ferry de tornada cap a Bluff.

Bluff – Invercargill – Riverton / Aparima – Tuatapere – Clifden – Blackmount – Manapouri

Manapouri, vora el llac Manapouri, dues nits al Freestone Backpackers, un lloc a les afores que ja trenca motlles, digne de focs artificials, de fer la ola, d’aplaudiment, de reverència i ovació. No quedaven habitacions de quatre, només de dos (tampoc és massa més car) i el dia assolellat també ajuda, però sigui com sigui: el xaletet on em van posar amb balconada amb vistes al llac i als cims nevats conviden a passar-hi una setmana, que evidentment no tinc.

Des de Manapouri m’he acostat a Te Anau, vint minutets, per fer internet i una mica de compra.

*Obrir (per dir-ho bé) els cotxes dels guiris i desplumar-los mentre són d’excursió és un clàssic del país. Hi ha cartells que avisen per tot arreu i ja n’he conegut uns quants que els han mangat les motxilles i els sacs de dormir (ja em diràs tu) mentre eren a la muntanya fent caminades; cada vegada que deixo el cotxe en algun lloc, ho faig pensant que quan torni potser (només potser) el trobaré amb un vidre petat i buit completament.

Demà dimecres 24 toca descans, fer un tomet per la zona, agafar carrerilla per la recta final! A partir d’ara peta tot, i fort.

Dijous 25 toca excursió de les bones! “Overnight Cruise” a bord del Fiordland Navigator (www.realjourneys.co.nz), tomet pel Doubtful Sound fins l’endemà.

25 de Novembre, faré 32 anys! (32, eh?) Faci el que faci, serà un bon dia.

El divendres 26 seguiré tirant cap al Nord tot tombant per la costa Oest: Te Anau, Milford Sound, Glenorchy… ja ho anirem explicant.

Spot

A Takaka comparteixo hostal amb una francesa. No molt més alta que jo, però ben estirada i fibrada: amb espatlles de nedadora, camina com un cowboy i amb els braços separats del cos; té el cabell ros recollit en una gorra de roba verd militar i la mandibula ben marcada.

Una estona més tard m’explica que li encanta caminar, que viu a Queenstown (ja hi arribarem), que li agrada el parapent i el practicava cada dia. (De què treballes, doncs?) Treballava en unes pistes d’esquí, i quan acabava la jornada baixava fins el parking on tenia el cotxe amb el parapent, amb els esquís posats (!!!) tot plegat només pesa 5kg – em diu. També m’explica que ha estat preparant una travessa de l’Illa del Sud de dalt a baix que ha de durar uns tres mesos. De fet, la travessa la va començar, però el cinquè dia ho va haver de deixar, es va despenyar ves a saber per on i amb el nas sagnant i el cos magullat va descobrir que alguna cosa li havia petat dins el genoll (un lligament no creuat). Estava fora de camí, no tenia cobertura i marcar el 111 no va significar cap canvi (emergències a Austràlia és 000, aquí és 111). Què va fer? Va agafar l’Spot i va apretar el botó vermell, el de demanar ajut urgent, SOS. No sabia si funcionaria, però si… dues hores i mitja més tard va sentir l’helicòpter i es va haver de fer veure amb la manta de supervivència. D’allà la van facturar cap a Christchurch, on li van cuidar una mica el genoll i li van recomenar repòs.
La francesa es diu Clem (Clemence) i és de Chamonix, encara que podria ser russa (model soviètic) o de qualsevol lloc de l’Europa de l’Est. La seva feminitat, si és que mai la va tenir, se la va fer petar d’una estocada de piolet ja fa molt de temps i als seus vint-i-dos anys s’ha posat té entre banya i banya que vol creuar l’Illa del Sud de dalt a baix. El diumenge 14 s’hi tornava a posar i diu després d’afirmar que la seve motxilla pesa 25 kgs (que és molt), tot negant la seva obvia coixera – “Em fa una mica de por, no se què passarà amb el genoll”.

L’Spot et permet enviar sms pre-escrits a internet (tot bé / tornaré més tard del previst / …). Té una opció d’Ajut, per demanar a algú conegut que et vingui a buscar “sense pressa” diguem i després hi ha una tapeta vermella, SOS, que si l’aixeques i apretes el botó vermell, en algun lloc dels EUA reben el senyal per satèl•lit i es posen en contacte amb el país corresponent per transmetre el senyal d’ajut (Oju, eh?). Jo no n’havia sentit mai a parlar d’això, i la francesa em diu que a Europa probablement s’ha de comprar per internet. Quan ella va apretar el botó vermell, a les quatre de la tarda, no les tenia pas totes… quan a quarts de set va sentir les aspes de l’helicòpter va tenir clar que els NZ$ 400 van ser més que una bona inversió i que l’Spot seria el seu company de viatge, per sempre més.

Marxant cap a Christchurch la vaig portar amb cotxe una mitja hora fins a la cruïlla on havia de fer dit, per anar 40kms més enllà, a un parc natural. Just arribar se n’adona que s’ha deixat la targeta de crèdit a l’hostal, als texans que no pensava fer servir mai més, i que ha de tornar enrera. No serà pas un trajecte fàcil.

Spot! Sempre s’aprenen coses noves.

The Hobbit

Els meus primers dies a NZ hi va haver molt d’enrenou sobre si rodaríen el Hobit aquí o no. A El País ho van titular com “A NZ no es manifesten per la crisi, sinó perquè hi gravin el Hobit”, o alguna cosa per l’estil. Jo, kiwi temporal, em vaig indignar un pèl.

NZ és un país gran com el Japó o la Gran Bretanya, però són 4,5 milions d’habitants. Quatre milions i mig! I això el converteix en un país veritablement petit. Que es gravés aquí The Lord of the Rings (tres cops) va significar un daltabaix, va revolucionar el país, va marcar un abans i un després. De fet, què en sabem de NZ? Els kiwis (la fruita) i “el señor de los anillos”, si o no? Barcelona va tenir els jocs olímpics, els kiwis van tenir en Peter Jackson i les seves pelis. El turisme és molt important aquí; de veritat que m’agradaria saber quants turistes hi ha ara mateix i quanta gent amb visat de treball. A la carretera hi ha més trànsit del que esperava trobar (4,5 milions en total, pensava, 1,5 són a Auckland… ens queda un país buit!) però casi tot són auto-caravanes, camper vans i cotxes de lloguer.

L’any que ve a NZ s’hi juga el mundial de rugby. Si el Senyor dels Anells seríen el Jocs, el mundial seria més aviat el Fòrum, per res tan popular, imant a la vegada de masses alcohòliques que probablement no acabin d’agradar a tothom. Tot i així, jo crec que la majoria n’estan contents… si hi ha una cosa en la que aquesta gent són bons és el rugby, i es diu que hi ha set de mundial, de tornar a demostrar qui és el millor del món.
“Que es jugui el mundial de rugby al pati de casa teva no té preu. Per la resta, MasterCard”.

Al final, sí, El Hobit es gravarà a NZ! N’esteu contents o no? “Treballem al turisme, nosaltres”.

A Espanya hem vist manifestacions perquè un equip de futbol no baixi a Segona! Quan aquí tinguin un atur del 20%, potser pensaran a manifestar-se per altres coses.

“On pares ara?”

- Ei, on pares ara?!
- A Christchurch! (per exemple) A la Costa Est, a l’Illa del Sud.
- A Nova Zelanda?
…A Nova Zelanda, si.

“I no tens ganes de tornar?”

M’agrada la vida que porto a Barna: el piset on visc, la meva feina (si és que encara n’hi ha) i m’agraden (i molt) els meus amics! Però jo estic molt bé en aquest país de parla anglesa, amb interruptors als endolls, on la torradora i la Kettle són més importants que la rentadora i el moure’s ja és el normal del meu dia a dia: check in – check out, anant planificant el viatge, demà allà i demà passat més enllà, fent el que vull, canviant l’itinerari quan vull i llevant-me, si és que ho faig, a l’hora que vull. Qualsevol dia (el dia que vulgui) puc renunciar al que tinc previst per seguir dormint al llit; no ho faig mai! Com a molt, ho allargo una mica. És més! Aquí els caps de setmana fan com a nosa, amb els domingueros tombant i algunes botigues tancant abans.

A més, la tornada ja es veu a prop (queda menys d’un mes!), tornar a casa per Nadal serà tot un què i se prou bé que un cop allà cauré un altre cop a la rutina (si és que el meu dia a dia es pot dir rutina), amb allò de “aviam si quedem un dia, eh?” tot tirat al sofà de casa. Barcelona enamora a tothom, però a mi em sona a soroll i fum, fum de tabac als bars i a les portes de les empreses i fum de cotxe d’Eixample, concentrat entre edificis alts (la merda se’ns menja!). Aquí a NZ l’aire és net que fa por: sabeu què són els líquens? “Una simbiosi d’un fong i una alga” segons el diccionari, aquella molsa que no és molsa, verda, blava o groguenga que surt a les escorces dels arbres o sobre les pedres només, quan l’aire és net; aquí els líquens surten a les papereres de pedra de les ciutats, es mengen el voral de la carretera.

Si tinc ganes de tornar? Hmm… No! Aquí hi estic molt i molt bé… amb el meu cotxet, anant tombant, fent vida a l’aire lliure amb tot d’ovelles, cavalls, gallines i ànecs per tot arreu… i sense fer servir el mòbil, ni com a rellotge. Em queden coses ben xules per fer, tinc un mes per gaudir d’aquest país on no serà fàcil tornar i d’aquí molt de temps recordaré, el 2010, com aquell any que vaig passar quatre mesos de viatge a OZ i NZ! I em semblarà de traca i mocador, em semblarà increïble… de fet, encara no m’ho crec ara! A vegades al cotxe em canso del parlotejar anglès de la ràdio i m’estic d’apagar-la. Serà una de les moltes coses que trobaré a faltar d’aquí. A més, si tornés ara, la d’anuncis de joguines i perfums que m’hauria d’empassar! Ja estem bé aquí, ja. Per acabar: ja casi que som al Desembre! Seria com el nostre Juny, oh sole miooo!

I ja m’agrada que noteu que no hi sóc, eh? Feu, feu, feu-me agenda pel Gener!

Companys d’àpat

Després de cuinar, alguna vegada he menjat (esmorzat, dinat, sopat) amb un grup de gent, com una petita familia improvisada; la majoria amb una, o dues persones més i d’altres vegades menjo sol. La veritat però, és que sol sol no hi menjo mai… No hi ha hagut cap àpat a l’aire lliure en el que no hi aparegui, encara que sigui a l’última mossegada, un ocell (èxotic o no) i es planti a la barana, vora la taula o el plat i se’m quedi mirant (fent saltironets o no) a veure si literalment cau alguna cosa,..

Corbs i gavines són més detestables, però sigui l’ocell que sigui jo mai, mai, mai, els dono res. És més, ho deixo tot ben recollit, que no quedi res de res. Ves que no tenen moltes altres coses millors per menjar, al seu abast.

Bungee Jumping

“No miris a baix”. – Això ja ho sabies, ja – “No miris a baix i no hi pensis gens. Si hi penses, ja no ho fas. Tan sols escull un cim nevat d’aquells que es veuen allà al fons, mira’l i salta, salta ben lluny sense mirar a baix de manera que quan vegis tot el bosc apareixent escampat just a sota teu (i t’envaeixi el terror), no puguis tornar enrera”.

Així m’explicava una danesa el seu primer salt, i diu que no serà l’últim. Ella és una “adrenalin addict”, però la seva parella, un noi alt i atlètic, no tant. “A ell li feia molta por… Ell sempre parla molt, però aquell dia no va parlar gens. Ni abans, ni després. Es va quedar callat”.

Queenstown és la capital del Bungee Jumping! Aquí és on (diuen) es va cobrar per primera vegada per saltar al buit i és on hi ha (deixem-ho així) un dels salts més alts del món. Crec que van dir que només un 1% es fa enrera, que no salta i perd els diners.

Jo, la veritat, és que no m’hi veig. Primer de tot miraria (maaal), després faria el chicken allà al final del trampolí per passar a saltar l’últim i al final… al final ves que no marxés d’allà acollonit. No tothom tothom, però crec que la majoria que passa per aquí ho fa. Skydiving a Taupo i Bungee jumping a Queenstown, la ciutat de la reina.

A més, val una pasta! Tot això que ens estalviem :P

Skydiving

Déu n’hi do la de gent que conec que ha saltat d’un avió i les seves impressions sempre han estat fàcils d’escoltar. Aquí, és un tema que va anant sortint.

“Durant els primers segons de caiguda lliure no ho gaudeixes, perquè el teu cervell no ho assimila. Estàs saltant des d’un avió! Fas una cosa que no està bé”.

La danesa – adrenalin addict

“Normalment quan caus és durant uns segons… i després arribes a terra. Allà comences a caure, a caure i no toques enlloc, i al principi es fa molt estrany”.

Tom – Israel

Aotearoa, New Zealand

Sunday, 07/11/2010 (06:51)


Diumenge, 07.11.10 – 72è dia de viatge

Just abans de marxar de Melbourne vaig demanar als meus amics si els podia fer una foto. “I tant! Si també hi surts tu, clar”. L’únic lloc que tenia on recolzar la càmara era el sofà, però llavors no sortíem asseguts a la taula! Dos segons més tard ja els tenia casi asseguts al terra, a punt per fer la foto. El David (encara llegiu David o què?) em diu “ens veiem l’any que ve! Quan vinguis a viure a Austràlia” – La Gemma, m’acompanya a l’aeroport. Què bé que em van cuidar… i quina gent més autèntica! Em vaig sentir ben afortunat de conèixer-los. El meu últim matí a Austràlia vaig aprendre que si condueixes un Toyota els intermitents són a la dreta, però si portes un Volkswagen són a l’esquerra. El que està clar que qui va al revés, són ells.

Zealandia era un continent que es va reinventar a si mateix a base de traques tectòniques i focs d’artifici volcànics, mig reapareixent després, renovat, entre grans fumerades. Ara és un lloc verd completament, encara que les pastures contínues les van provocar el europeus, cremant tot el bosc que hi havia per fer-ne camps pel bestiar que van portar amb ells.

“T’agrada Nova Zelanda?” – Pregunta casi sempre la gent. – Evidentment! A tothom li agrada, ja en podeu estar orgullosos. Un país que té com a símbol una fulla de falguera i un petit ocell de bec llarg és impossible que no sigui bonic.
La “Silver Fern” és una falguera de fulla verda, com casi totes, però si aixeques la fulla composta i n’observes el revers, “oooooooooooooh…” descobrim la falguera d’argent, tota clara, que trobareu a la samarreta dels equips esportius, a les botigues de souvenirs, a les empreses de transport i turisme, etc etc.

Vaig aterrar a Nova Zelanda tranquilament, complint un somni amb naturalitat.
Em van revisar el calçat de caminar i l’iglú, cosa que ja sona a país aïllat i vaig mirar les vaques pastant vora l’aeroport amb simpatia. No vaig haver de demostrar la sanitat del meu compte corrent (per dos mesos – devien dir – ja se les apanyarà) però si t’enxampen entrant llavors, qualsevol tipus de menjar o “publicacions indecents” sense declarar, multa al canto, tothom està avisat.

Si Austràlia fos els Estats Units, Nova Zelanda seria el Canadà, em va dir un recepcionista (del Canadà). Aquí em va sorprendre retrobar alcohol al supermercat i l’absència de cinturó de seguretat en algun autocar. Per més que ho intento se’m fa impossible no comparar amb el país veí; segons on siguis, és com jugar a trobar les diferències. L’ambient aquí podria semblar més despreocupat en general (diuen que l’assegurança del cotxe ni és obligatòria), però les impressions d’un recent arribat mai són de fiar. De moment, i comparant amb Melbourne, està clar que la moda i l’estil en el vestir i el pentinar no serien els forts d’aquest indret. Canviar els AUS $ per NZ $ sí que va significar el gran canvi: es va acabar la supervivència, i va començar la vida.

Al dòlar neozelandès normalment se l’anomena Kiwi, que és el nom d’un ocell molt protagonista més aviat rodó i sense ales, amb el bec molt llarg i d’hàbits majoritàriament nocturns. El kiwi evidentment també és aquell fruit verd intens per dins i marró pelut per fora però sobretot, per damunt de tot, els Kiwis són ells, són la gent, kiwi boys i kiwi girls, kiwi people, the kiwis! És com s’anomenen a si mateixos a tota hora.
Els kiwis no diuen chips, diuen chaps, (fash and chaps! Chocolate chaps) entre d’altres coses.

El meu primer dia a NZ, després d’instal·lar-me al Pentlands (beeeeautiful hostel), vaig veure la posta de Sol des del Mount Eden, el volcà emmoquetat de verd que hi ha a la vora.

El segon vaig caminar tot el centre i vaig visitar l’Auckland Museum fins que van tancar. També, vaig comprar un bitllet de bus i vaig reservar un cotxe de lloguer.

El tercer dia, amb un Toyota Yaris, vaig anar fins al Cap Reiga, el més al Nord que es pot anar al que ja és l’Illa del Nord. L’arribada va ser apoteòsica, ascendint tot llescat per aquella cresta volcànica asfaltada mentre el Cel color blau cel s’anava tintant de color blau oceà i jo anava cridant com si fos un boig de campionat “iiiiiiiiiiiiiiiiiiihaaaaa!!!” mentre tot d’insectes no paraven d’explotar contra el parabrises i el radiador del cotxe. Tal escena, tal orgasme latitudinari només es pot experimentar si t’ha costat sis hores arribar fins allà, resultant el doble del previst. No em va quedar temps per passejar pel bosc de Waipoua Kauri, el que havia de ser la segona activitat del dia. De fet, perocupat pel meu propi berenar i pel sol descendint vertiginós no vaig parar ccompte a la llumeta intermitent per la manca de benzina, i si… malgrat les meves pregàries, em vaig quedar tirat al voral d’una carretera quaternaria amb el dipòsit completament sec. Allà vaig aprendre que NZ potser no és tan gran i àrida com Austràlia però pot ser un lloc quasi igual d’inòspit, on la gent també va a fer la compra al supermercat amb un bidó de vint litres de benzina com a copilot.
Passada la mitja nit i casi mil quilòmetres més tard, vaig aparcar vora l’hostal.

Unes hores més tard, el quart dia, vaig tornar el cotxe i vaig agafar un bus cap a Rotorua, on em vaig quedar (tres nits) al Funky Green Voyager (un altre beeeeeeeeeeautiful hostel).
Crec que he tingut ocasió d’ensumar més vegades Sofre que ous podrits al llarg de la meva vida, però el cas és que l’aire a Rotorua fa pudor d’això… de Sofre. Tolls d’aigua efervescent i termal, Geysers, un llac ben gran, fumeres per tot arreu i molt d’ambient, tant turístic com Maorí (Màaori diuen ells) és el que vaig veure la primera tarda tot tombant per allà.

Resulta que Rotorua és capital del mountain biking! Així doncs, el meu cinquè dia en aquest país vaig llogar una bici de muntanya per anar fins els llacs de la vora, rodejats de bosc de pi i falguera. A mi normalment ja em costa quedar-me amb els noms, però en aquest país la cosa ja és extrema… El bosc vora Rotorua es diu Whakarewarewa (Fakarewarewa) i els pobles dels voltants són Tauranga, Taupo, Whakatane, Utakune, Opotiki, Mangakino… i així anant fent. Hi ha qui sembla excusar-se amb “tots aquests noms maorís” – A mi m’encanten – tallo jo. Així doncs, tot el dia amb bici i a la tarda només arribar, rugby! Vam anar a veure el partirt pre Torneig 4 Nacions Nova Zelanda – Papua Nova Guinea… a l’estadi! I jo que em pensava que aniríem al bar i no, no! Ho vam veure en directe, amb tota la fauna kiwi, les chaps i els hot dogs, les càmeres de la tele… i van guanyar els All Blacks, per golejada escandalosa.
L’últim cap de setmana d’Octubre a la nit vau canviar l’hora i des de llavors, vaig dotze hores avançat, més no es pot.

El sisè dia, vaig descansar. Matí dropo llegint a l’hostal entre l’esmorzar i el dinar i tarda-vespre folclòrica a Mitai Village, amb introducció a la cultura maorí i un sopar ben complert. “Estómac ple, ulls tancats!” deia el catxondo que feia de guia. Abans d’anar a dormir vam fer un tomb pel bosc del poble Mitai (artificial del tot, eh?) a veure les cuques de llum, que aquí en tenen a palades.
Em va agradar molt la introducció, sent nosaltres els guiris (la tribu dels 4 vents i les 14 nacions) els convidats al poblat, fent la cerimònia de benvinguda amb tot de danses de guerra. Després ens van ensenyar les armes i els entrenaments més comuns, per passar als jocs de coordinació i acabar amb el poi i les cançons de festa, perquè evidentment els pobles guerrers també fan celebracions. Al final es va acomiadar el cap de la tribu que va fer les explicacions “que aprofiti el sopar maorí, jo me’n vaig al McDonald’s”.
Així va ser com vaig passar la castanyada, molt maorí i gens Halloween, apart de veure alguns nens disfressats terroríficament des del mini bus.

El setè dia tocava marxar de Rotorua, com casi tots els que estàvem a l’hostal. (Ja passa això… un matí qualsevol, hi ha tota una fornada que se’n va). Per deixar-ho per l’últim moment em vaig quedar sense lloc als cotxes que oferíen seients cap a Taupo, de manera que va ser hora de provar a fer dit! “O compartir cotxe o fer dit” va dir un recepcionista (canadenc) – “la resta són opcions dolentes”. Així doncs em vaig plantar, sense pressa després d’esmorzar, a fer dit al lloc convenient.
Mentre m’imagineu fent dit vora el que podria ser una autovia, amb les motxilles i la bossa del menjar allà al costat sobre la gespa, us explicaré que aquí (i a Austràlia) es pot fer dit aixecant el polze, com sempre hem vist, però és molt més autòcton apuntar amb l’índex de la ma esquerra cap al centre de la carretera.
El cas és que jo vaig anar combinant polze i índex, a veure quin donava millor resultat fins que va acabar amb l’índex només, deixant la resta de la ma dins la màniga, a cobert del fred que feia a Rotorua. Perquè a Rotorua hi feia fresqueta, eh? Vaig xiular i cantar, vaig anar caminant cap endavant i cap enrera i vaig veure passar un munt de cotxes, taxis, ambulàncies, inclosa la policia, i els conductors anaven passant, alguns excusant-se, altres mirant amb cara de nosequè i la majoria amb la mirada centrada a la carretera. El cas és que de tots no en va parar cap. “Mai he hagut d’esperar més de cinc minuts” deia una noia “eco warrior” amb rastes, de Montana. Si ets xurri sempre és més fàcil que et pari algú, si o no? També pot ser més possible que t’acabin donant pel cul! O sigui que tampoc és tan injust. Tal qual ho pensava jo com anava pensant en moltes coses durant l’hora que vaig estar allà plantat. Al principi em vaig proposar dues hores de prova com a mínim, però amb una de veritat que en vaig tenir prou. Una hora allà plantat a la fresca com aquell qui espera que el treguin a ballar o que el truquin després d’una entrevista de feina ja dóna, ja. La idea de fer dit, apart d’estalviar-se uns duros, era aprofitar que el país hi convida: conèixer kiwis, xerrar una estona, deixar que et recomanin llocs… però si ha de ser un mal de cap, millor deixem-ho estar.
Al final vaig anar a agafar el bus, i en una hora vaig ser a Taupo, vora el llac del mateix nom amb vistes a un parell de cims nevats a l’horitzó, que es podíen veure des de l’hostal. Aquest llac, que està al mig de l’Illa del Nord, és el més gran del país.

Un nord americà que viatja fent dit està encantat amb l’experiència, parla meravelles dels kiwis i l’han acompanyat moltes vegades fins la cruïlla bona per seguir el viatge, o li han donat el número de telèfon per si algun dia torna a passar per allà. El seu rècord d’espera són 2,5h.

Vistes del llac i tomet pel poble, per veure una peli a l’hostal abans de sopar. Després del mig dia de descans el meu cos va dir que ni de conya (cigonya) allò eren unes vacances, de manera que vaig decidir passar tres nits a Tàupo, capital de l’skydiving (salt en paracaigudes i no… no vaig saltar) i amb oferta, com a tot arreu, de tot tipus d’esports d’aventura inclòs el jet boat! Unes petites embarcacions, reactors d’aigua molt maniobrables que van disparades riu amunt i riu avall fent trompos carregades de guiris. També, aquí hi va fer fred de veritat, amb el que se’m va passar la tonteria i vaig fer servir el mocador com mai, les bambes, els mitjons gruixuts i la jaqueta.
Voleu veure una peli Kiwi que no sigui “The Lord of the Rings”?
“Once were warriors”, vam ser guerrers.

És un tros crua, eh? Veure “Once were warriors” després de la visita al poblat maorí seria com mirar Trainspotting després de veure Braveheart.

A Taupo vaig veure un salt d’aigua impressionant i com obríen una comporta de presa durant mitja hora, alliberant un disbarat d’aigua, pel rafting i tal. Encara que el meu entusiasme no és ni molt menys el del primer dia (“així que teniu una platja de 100 kms de llarg! Aha… què més hi ha?”), casi sempre passa el mateix… surto de l’hostal amb la idea de passejar una mica, ja posats m’atanso fins a algun lloc popular (com les cascades) i sempre m’acaben sorprenent, no se com s’ho fan, i a partir d’aquí ja començo a caminar, caminar i la tornada ja s’allarga fins l’hora de sopar.

Per cert, ja tenim Sol de les sis del matí fins passades les vuit del vespre! Amb el fred que fa a les sis del matí però, tothom que pot s’està al llit fins les vuit.

De Taupo vaig anar a Turangi, a l’altra costat del llac i la idea era:

Passar dues nits a Turangi, fent el Tongariro crossing (un itinerari d’un dia que fa tothooom que passa per aquí) i anar a Otahune, per fer dos dies de kaiak en un riu d’allà la vora. Després del fred però, va venir la pluja (pluja amb previsió de vent, fred, neu i de tot) i encara que en un principi m’era ben igual, es van cancel·lar els busos que et porten a fer l’itinerari (perquè evidentment per fer l’excursió has d’agafar el bus, tant per anar com per tornar) i així doncs, només vaig passar una nit a Turangi (al Riverstone Backpackers, un altre lloc tranquil amb llar de foc) i l’endemà tot fugint del mal temps vaig agafar un bus directe cap a Wellington! La capital, per passar-hi tres nits, pensant que ja farem l’Illa del Nord a la tornada. Aquí hi vaig arribar amb Sol, i un bitllet per creuar l’estret de Cook (www.bluebridge.co.nz), des de Wellington fins a Picton. Si ho busqueu al mapa, veureu que atracar a Picton des de Wellington, ha de ser per força una tasca ben curiosa, o un trajecte amb uns paratges ben particulars.

A Turangi vaig començar a llegir (d’una vegada) The Bone People, de Keri Hulme, un llibre que em va deixar l’Emili per anar passant els meus dies a NZ. “Oh… A remarkable book”, va dir la que treballava a l’hostal només veure’l.

A Wellington (Welly!) hi vaig arribar amb Sol per veure arribar la pluja una estona més tard, vaig viure el dia més fred i ventos del viatge i hi he vist la primavera treure el nas, deixant que la gent gaudeixi del sol i dels pantalons curts. Aquesta ciutat vora l’Oceà sense vistes a mar obert, repleta de velers, ferris i museus indispensablesés és, segons la Lonely Planet, la capital petita més “cool” del món. D’una banda a la Lonely Planet tooot és fantàstic i espectacular i de l’altra, aquí a NZ, això “del més, el que sigui, del món” s’estila bastant. Tot plegat però, no treu que hi arribés ben content, amb Sol i el bus deixant-me casi a la porta de l’hostal.

A vegades em veig tot motivat i content, saltant de poble en poble, alegre d’arribar als llocs i no m’acabo de comprendre. Llavors veig més gent com jo, que tomben sols pel món i ja s’ho passen bé, i crec que senzillament és així.

A Wellington City dormo al YHA, el que seria la Xarxa d’albergs. Després d’uns dies en allotjaments d’aire casolà, em venia de gust un hostal d’aquests potents de ciutat amb tot de cuines i zones per menjar, llegir, jugar, mirar pelis… i a més és tot ben sostenible i reciclable, o sigui que ja m’està bé.

Fa uns dies em vaig comprar una tarja BBH, com una tarja d’afiliació amb la que et fan descompte, però no és de cap cadena en concret sinó d’un grup d’hostals, tots ben valorats. A triar on dormir cada cop hi dono menys voltes: si és BBH em fan $3 dòlars de descompte, que pot desequilibrar la balança, però casi sempre trio el que els agrada més a la guia o el que estigui al “Greendex”, la llista que hi ha d’eco allotjaments. Com que casi sempre coincideixen, no hi ha massa cosa a decidir.

La primera nit aquí al mega hostal van fer focs artificials vora el port però jo no hi vaig anar pas, que plovia i la cosa tampoc em motiva massa. “Què se celebra?” Vaig preguntar a la recepció. El Guy Fawkes day (¿?) és un tio que anava contra el Rei d’Anglaterra. – “Ah… així està ben celebrat” – Vaig dir sense tenir ni idea de què podia anar tot plegat.
De sobte, veig un calendari! Aaaamigo…

“Remember, remember, the fifth of November…”

Pagar amb targeta

Ja ho sento molt pel gran i pel petit comerç, però com que treure diners des d’un caixer em costa casi 20 Euros (només ho he fet dos cops), aquí pago amb targeta tot el que puc.

A casi tot arreu el tpv, el trastet aquell per passar la targeta està a disposició del client, i s’ho fa ell mateix (de fet, a alguns supers fins i tot passes tu els productes). Si ho fa el botiguer o la botiguera, primer de tot s’estranya al veure la meva targeta de dèbit – Què és això? – És una targeta de dèbit. – Ah… les nostres són diferents – i Zaaas! Passa la targeta. “Credit or Savings?” Has de marcar l’opció que vols. Com que si pico Savings em dirà que nanai, sempre marco crèdit, encara que se’m descompta a l’instant. “Credit, please”. Dollars o Euros? Euros! Al principi deia dòlars, que sonava més autèntic, però si pago amb la targeta de crèdit (quan la de dèbit senzillament no va, que ja passa) la caixa pot fer el canvi a final de mes amb el valor que li doni la gana, és a dir el millor per ells i el pitjor per mi. Tot i així, alguna vegada m’han cobrat comissió pel canvi de divisa! vaia tropa, tu. Seguim: Pin or Sign? Jo sempre signo, com a casa, però aquí no ho fa ningú! Aquí tothom tira de PIN, encara que estigui ben al descobert. Quan signes, si has passat tu la tarjeta, l’has de deixar sobre el mostrador del revés, perquè el botiguer pugui comparar les signatures i constatar que sí, que la tarja és teva(¿?).

Això és el que toca fer cada vegada que pago alguna cosa.

*Salutacions, Ric!

Et fa por el silenci? – El Pensamiento Positivo d’avui

L’altre dia comentava un veterano que la gent jove no està mai en silenci perquè li fa por, i per això sempre estan escoltant música, o fent soroll. Potser por no seria la paraula, però… T’incomoda, et molesta quan de sobte no se sent res de res? De fet, et passa mai que no sentis absolutament res? Necessites trencar el silenci?

Fa un parell de dies a l’hostal de Turangi, en un ambient bastant tranquil on cuina, menjador i sala d’estar conviuen, estava jo llegint, quan de sobte algú va parar l’estractor que havia tingut engegat mentre cuinava. A continuació, un canadenc para l’ordinador de pagament i quan s’atura el ventiladoret, me n’adono que no se sent res més. Silenci absolut. De sobte i ben curt, melòdic i aflautat, un ocell llunyà; després es passa una pàgina de diari, ressona un interruptor que tanca un llum i se sent a la perfecció un tímid tintineig d’una forquilla contra el plat al final d’un àpat.
Mentre encara faig veure que llegeixo em sento respirar, i em sembla simplement deliciós.

*No massa sovint, però de tant en tant apareixen els “veteranos”, viatgers solitaris, la majoria divorciats diuen, que sobrepassen amb creus els quaranta (o sigui, cinquantes i seixantes inclosos). La majoria van anant fent la seva i acaben explicant com han arribat fins allà, com tothom, però a partir de certa edat es nota i t’ho recorden, com de complicat es pot fer per exemple recordar on és el lavabo quan et despertes a mitja nit i sobretot si cal, no oblidar la clau per tornar a entrar a l’habitació. També hi ha parelles veteranes, amb la motxilla a l’esquena i la Lonely Planet a la ma, però aquests casi mai dormen a l’hostal.

El Wwoofing

Woof vol dir “Worl wide opportunities on organic farms” i és el terme per definir aquell clàssic d’anar a treballar a una granja de veritat del país que sigui, ajudant a l’hort, a cuidar les cabretes o el que necessitin a canvi del menjar i el dormir. Aquí però, he vist que anomenen woofing a qualsevol treball a qualsevol allotjament a canvi del dormir. Així doncs, he conegut gent que pensant-se que anaven a fer de pagesos s’han trobat netejant habitacions i deixant immaculat un Bed & Breakfast tot el dia a canvi d’un plat de pasta. Si mai us enreden així o a la mínima que no ho trobeu just sortiu pitant, ni us ho penseu, encara que sempre hi haurà algú que s’hi quedi.

Whale Rider

Aprofitant el hi-tech projector de l’hostal de Wellington i que no hi havia ningú mirant pelis d’explosions vaig mirar Whale Rider, una peli kiwi molt recomenada i que feia dies que volia veure.

M’hi vaig endinsar amb la paciència i proximitat del relat d’estil europeu i em vaig deixar captivar per la potència del llegat cultural d’aquí.

El meu dotzè dia a NZ, mirant una peli, vaig plorar.

whale rider

South Island – L’Illa del Sud

Després de veure que l’Illa del Nord és un entramat de carreteres i que la gent es mou cap a tots els sentits, vaig dedicar un matí a preparar el recorregut per l’Illa del Sud: què veure, des d’on i fins a on i quants dies dedicar-hi.

Demà dilluns dia 8 hi arribo amb el ferry, abans de les quatre de la tarda.

Per fer-ho tot (grans caminades, principalment) necessitaria casi cinquanta dies. Tenint en compte que en tinc trenta-cinc, només cal escurçar alguns trekkings, saltar-se’n uns quants més (que de fet ja m’han dit que sense reserva ja no hi sóc a temps) i anar fent, sense pausa, a veure com de ràpid em vaig menjant el calendari.

NORD – EST – SUD – OEST

Això és el que faré.

Parlem aviat! Demà agafo un ferry, torna a començar el xou.

“la terra té música per aquells que escolten”
new zealand